dilluns, 30 d’abril del 2018

“ha crescut com els arbres de la rambla” (1)

Tal vegada estava escrit que aquella carta fugida de la baralla rodolant per terra s'aturaria (o algú l'hi posaria) recolzada a la branca que el fort vent arrancà d'un dels torçats tamarells del passeig mirador al port de Maó.
Tal vegada que una de les dues espases del naip signifiqui la de Dàmocles que el pobre tamarell tort tenia al damunt des del primer dia que el van plantar potser, defugint l'atenció necessària durant l'etapa de creixença, ments inexpertes en jardineria, ments i mans que tal vegada continuïn cobrant un sou minso (aquest ja seria una altra qüestió), però que prové dels impostos gens barats que la població paga al municipi. Ments i mans que sovint algú els mana que es limitin a fer la feina sense exigències professionals o en el cas de tenir-les, sense fer advertiments que incomodin al manaire.

(1) Ha crescut [o criar-se] com els arbres de la Rambla [o la Devesa] (S'aplica a aquella quitxalla maleducada, o millor dit, sense educació, per motiu de la deixadesa dels pares)

divendres, 27 d’abril del 2018

de la sentència "la manada" cap a la revolució de tots els colors

Déu n’hi do les urpes del mal al descobert que estan deixant veure les actuacions i decisions d’alguns tribunals sentenciant afers obviant de totes, totes, el decàleg dels Drets Humans.
L’últim vergonyós i indignant, és l’anomenat cas de “la manada” rebaixant el delicte de violació a un simple afer d’abús sexual. Personalment, en calent i en fred, a cada un dels membres que formen part dels jutges de la causa, un a un els tancaria en la mateixa porteria, els faria fer el paper de la noia de 18 anys, amb els mateixos “abusadors sexuals” rodejant-lo reproduint els fets, (aquí un enllaç) i després, en calent i en fred si s’atreveixen, que ratifiquessin o redactessin de nou la sentencia.
Déu n’hi do, el nivell de moral i empatia dels que tenen les regnes del poder a Espanya, els del poder fàctic i els membres del polític que emanen a les seves ordres, mantenint-se a les poltrones que ocupen sense moure un dit cap al retret consolador o cap a la dignitat de dimitir.
Déu n’hi do l’enyorança dels qui ja no estan amb nosaltres i que com l’Ovidi, ens ajudaven a obrir els ulls cap a la permanent pacífica revolució.

LA REVOLUCIÓ  (Ovidi Montllor)

Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució! 
Després d'aquestes paraules, 
molta gent s'esverarà. 
D'altra potser no s'esvere, 
d'altra no em coneixerà. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

I qui no hi estigui d'acord 
no li done la raó, 
perquè és tan necessària 
com per la terra la saó. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Fixeu-vos que no la cante 
a crit sec ni amb passió, 
la pronuncie amb respecte, 
amb tendresa i devoció. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

No us penseu que vol dir guerres, 
ni destroces, ni rancors. 
Vol dir coses estimades: 
llibertat, justícia i raó. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

No és pas aquest crit de pobres 
que amb ella volen ser rics. 
Volem un món al dia i just, 
almenys per als nostres fills. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Encara que jo i d'altres 
la cridem amb impaciència,  
ella vindrà el dia just, 
quan maduri la consciència. 
Si em permeteu l'expressió: 
Visca la revolució!

Tots volem que vingue a bones,  
sense sang, amb comprensió, 
i si els burgesos no ho volen, 
llavors serà per collons. 
Oh, sí. 
Si em permeteu com si no, 
Visca la revolució! 
  

dijous, 26 d’abril del 2018

veure el món per un forat

La saviesa dels refranys és inqüestionable, l'expressió que encapçala l'apunt d'avui s'usa per a indicar que algú no té gens d'experiència, o bé que presumeix de saber moltes coses, i no ha vist el món per un forat; que en tindrà, de sorpreses, al llarg de la vida!
Últimament això ens ha passat a molta gent amb l'afer de la Cifuentes que miràvem distanciades presumint de la desafecció d'aquest Estat espanyol, tot pensant que ja res podria sorprendre'ns, però ai l'as!, amb un problema de cleptomania, ara tot d'una ja sabem que dins del famós clavegueram que utilitzen per abatre tot allò que consideren "enemic" de la pàtria un dels espies de la mort (1) que tenen, està dedicat a fer el treball d'observació, recollida i custòdia de relliscades o malifetes dels mateixos militants per, arribat el cas de no poder suportar més l'exigència ciutadana de transparència i justícia, pensant en les pròximes eleccions generals ja van fent camí pel famós canvi de govern "lampedusia" que com a bon placebo guaridor de tot, malauradament només ho sembla, deixant ben vius i actius els virus d'autoritarismes i corrupcions.
De no desempallegar-nos d'aquest Estat espanyol, com sempre, la ciutadania i segurament els partits pro independència que la representin al Congrés i Senat de Madrid, in saecula saeculorum, continuarem no tan sols veient el món per un forat, sinó que també patint la borbònica-feixista endèmia d'humiliació i menyspreu.
  
(1) «Ets un espia de la mort»: es diu en to d'insult i d'irritació a aquell qui tot ho observa i trapasseja (Empordà).

dimecres, 25 d’abril del 2018

de "seques" o de "minves"

Les del mes de gener són les més famoses però enguany, les del dia 19 d'aquest estiuenc abril produïdes al port de Maó o contorns de Sa Roqueta, no deixaren d'atraure encuriosides mirades contemplant l'exultant i lliscós verdet adherit a les roques i la visual proximitat del fons marí, motivador tot plegat del ja característic i comunitari tic de captació d'imatges.

dimarts, 24 d’abril del 2018

esperançadores boies grogues

Algú posseït d'autoritarisme en el partit de la final de la Copa del Rey va fer retirar i llençar al contenidor de fems, samarretes grogues, bufandes grogues, cartells grocs amb la paraula "llibertat" i xiulets que tot plegat, serien utilitzats per fer ús de la llibertat d'expressió.
Com que se suposa però, que estem en un Estat de Dret, aquest algú posseït d'autoritarisme va tenir prou cura de no generalitzar l'ordre d'escorcoll i retirada de símbols a tots els punts de control d'entrada al camp en previsió de què si alguna persona que va patir la humiliació de ser escorcollada, se li acut denunciar el fet, aquest algú posseït d'autoritarisme davant del fiscal o jutge pugui defensar  allò del fet que "un excés de cel", mai pot justificar que les recomanacions, dies previs al partit, de no dur símbols o xiulets independentistes, hagi estat una ordre explicita el dia del partit, ja que, dins l'estadi, estelades i alguna samarreta groga i xiulets van estar pressents.
Un episodi més a afegir dins dels annals de la història d'Espanya, un ridícul i esperpèntic episodi que si no fos per respecte a qui pateix aquesta malaltia, diria que tots els recalcitrants unionistes espanyols amics d'utilitzar l'abús de poder com a eina de diàleg, acabaran convertint-se en malalts terminals d'una per absurda, intractable, "xantofobia".

dilluns, 23 d’abril del 2018

pere quart, la Creu de Sant Jordi renunciada i el llegat de l’obra compromesa

Pere Quart, home honest i compromès amb les llibertats, incansable lluitador defensor dels drets d’uns Països Catalans independents, no devia tenir dubtes de l’enquistada situació de submissió a l’estat espanyol per part de la Generalitat de Catalunya quan, mostrant-se especialment disgustat amb la classe política dominant en ambdós bàndols, el català i l’espanyol, l’any 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi.
Amb l’assot del 155, enguany, la notícia ha recorregut el país: “El 155 suspèn les Creu de Sant Jordi per primera vegada en 37 anys”
Avui dilluns diada de Sant Jordi, tot copiant un fragment de Quatre mil mots VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969, de Joan Oliver un record per a qui també va patir en pròpia carn l’exili i presó que li causaren aquells colpistes de l’any 36 antidemocràtics i barroers governants durant més de 40 anys i que avui, els seus hereus, encara creuen que utilitzant la violència dels antiavalots o la de fiscals i jutges inventant acusacions poden seguir dominant territoris conquerits en nom del puto imperi espanyol.
“…Ben cert, les mordasses encara ens fan muts
o quecs, o destorben paraules verídiques,
denúncia obligada,
fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,
mal comprats, brutalment ofensors,
que els ulls grossos dels Alts,
sorneguers, deixen fer.
I així són castigats els qui imploren justícia!
Puix que tots ho veiem:
els Summes Senyors Intocables
conjuminen, avui, amb sarcasme,
segons lleis que ja neixen guerxades,
tribunals que resulten incerts, però dòcils,
guarnits de togats,
xerraires minúsculs,
fatxendosos autòmats
que tremolen per dins com les fulles….”
(aquí el poema complert)
Pere Quart, si encara visqués, segur que estaria commogut pels últims capítols que formen part de la història de Catalunya i se sentiria orgullós de veure l’honestedat, fermesa i coratge que demostren Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Sànchez, Joaquim Forn, Jordi Turull , Josep Rull , Oriol Junqueras , Raül Romeva, Jordi Cuixart, empresonats i, tanmateix Clara Ponsatí, Lluis Puig , Carles Puigdemont , Toni Comín, Anna Gabriel, Meritxell Serret i Marta Rovira en situació d’exili com estratègia segurament acordada per seguir lluitant contra els atacs tipus d’odi i d’abús de poder d’aquest Estat espanyol que aconsegueix que cada vegada siguin més les persones nascudes o nouvingudes a Catalunya que definitivament estan trencant qualsevol vincle de pertinença al sistema d’unitat pàtria que ells representen.
Un cap d’any del 1969, Joan Oliver (Pere quart), augurant el futur, com a eines ens dotava de raons per arribar on som i de ben cert, malgrat que encara el camí sembli llarg i feixuc. “Tot depèn de nosaltres. Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!, són els últims versos dels “quatre mil mots” que a manera de llavor recolliríeu les persones que esteu empresonades o exiliades; no el defallireu, i la resta que està amb vosaltres defensant la mateixa causa, tampoc.

divendres, 20 d’abril del 2018

a l'abril, no et llevis ni un fil

Malgrat el que digui el refrany i per molt que tu, moixeta, encara reivindiquis repapiejar-te al damunt, ja està decidit!, fora flassades d'hivern de cadires i sofàs.
Una bona espolsada per llevar pèls, pols o engrunes i cap al tambor de la rentadora que, gira que girarà, farà la resta de deixar la roba neta i a punt per estendre-la a mercè del gens tímid, per punyent, sol primaveral.
Canviarem les quatre peces de roba de l'armari i tant tu, com la cussa i el moixet, ja sabeu el que heu de fer, començar a cercar ombres o espais on escampi l'aire per ajaure's a resguard del sol abrasador, que el canvi climàtic i el consegüent escalfament del planeta, deixa poques opcions de dubtar si per l'abril hem de llevar-nos o no, un fil del damunt o dels seients.

dijous, 19 d’abril del 2018

etiqueta: la manxa anys 70, darrera imatge

A la Viquipèdia podem llegir “La Manxa és un territori pla i semiàrid d’escassa vegetació, composta principalment de grans extensions de conreus de cereals i d’alzines aïllades. Els antics molins de vent destaquen dramàticament en el paisatge de cels oberts i horitzons infinits…”
Efectivament, aquesta era la impressió dels anys 70 tot veient l’esforçada actitud de la gent que allí habitava per subsistir lluitant pel dret de convertir el present i futur sense necessitats d’emigracions més enllà de les estrictament necessàries sovint per no ser una càrrega en la família, malgrat que aquesta actitud de resistència activa, líricament en paraules del poeta de la zona Eladio Cabañero,la veies en els versos del “Labrador manchego” com una incògnita dificultosa quan diu: “Se le llora la lágrima que lleva / toda su vida como un gas salobre / y da temor mirarlo porque pide /  justicia cuando mira escueto, incólume, / sin que sepamos nunca lo que piensa / allá en su anchura cósmica este hombre.” , la sensació que emanaven moltes mirades i converses d’aquelles dones i homes de la manxa deixaven entreveure més d’un entossudit pensament i propòsit de projectar el destí, arrelats i ben arrelats a la terra.

dimecres, 18 d’abril del 2018

la cifuentes i el poder d'abduir per no veure els pecats de judicialitzar la política

Dones, homes, periodistes o tertulians feinejant dins dels privats o públics mitjans informatius estatals, diuen que el PP és un partit dividit en dos blocs.
Dones, homes, periodistes o tertulians entre repetitives dissertacions arriben a la conclusió que els membres d'un sector del PP manté intactes la fortalesa i bones maneres de fer política, per la qual cosa "España va bien" fins que, segurament tal com acostuma a passar, d'un en un o una, no cauen en la desgràcia de veure's enxampats en malifetes, corrupteles i en l'últim cas, en afegir inexistents títols de crèdits per inflar prestigi professional, per la qual cosa a desgrat mutu de cada bloc, qui ja no pot dissimular que no és el que diu ser dins la "España que va bien", desplomat o "desmelenada" no tenen més remei que sortir de l'escenari de l'obra tragicòmica que representen.
Això sí, tot plegat a les dones, homes, periodistes o tertulians que omplen espais del TN o de debat, l'últim tornado anomenat Cristina Cifuentes, els està anant com anell al dit per evitar, o passar de resquitllada, parlar de l'actualitat real del desprestigi ridícul europeu i mundial que està fent l'estat espanyol amb la manera de conduir, judicialitzant-lo en lloc de polititzar-lo, el cas del procés català, obligant a fiscals i jutges el fet d'haver d'inventar-se comportaments de rebel·lió o sedició inexistents en escenaris o actuacions on el comportament democràtic de la ciutadania i la classe política a Catalunya, no només és democràticament exemplar, sinó que també alliçonador dins l'espai de la UE i mundial.

dimarts, 17 d’abril del 2018

malalties i remeis

1 -Amb una exposició de prop d’una setmana, apareix un grafiti amb la paraula “llibertat” i un llacet groc al costat.
2 – Més tard amb una durada de prop d’una setmana, el mot “llibertat i llacet, grafiticament queden mig esborronats sota el símbol dels colors vermell i groc de la bandera espanyola.
3 – Més tard i amb una durada d’ara vés a saber fins quan, una compacta mà de pintura grisa (l’eterna grisor dels temps), fa desaparèixer tot rastre d’aquelles espontànies i controvertides llibertats d’expressió, amb la qual cosa, per poc que ho rumiïs una mica, ja té raó la dita del fet que, sovint,  el remei, pot ser pitjor que la mateixa malaltia.

dilluns, 16 d’abril del 2018

esperançadors flotadors grocs

Fas un tomb per camins de paret seca corprenent-te la força vincladissa de les margarides que poblen una tanca assilvestrada de milers, milers i milers de 'Chrysanthemun leucanthemum'.
Arriba el migdia i pel televisor  et corprèn la manifestació pacífica de milers, milers i milers de persones exigint la llibertat de les preses i presos polítics tipes ja, de tenir la sensació de veure com en els últims sis mesos, la fiscalia de l'estat i jutge Llarena, es passen pel folre els arguments i demandes de justícia i llibertat de moviment, que minut a minut i dia a dia fan els advocats que els representen.
Més tard, relacionant les imatges del matinal passeig amb les que ofereix TV3 de la manifestació, la força de cara a Europa i el món que representen els groguencs punts omplint l'espai social comunitari, són el preuat aval que fa fort el dret i llibertat de decidir allò que un poble vulgui ser allunyant-te, en el cas que afecta el procés català, del temor de pensar que l'estat espanyol encara pugui tenir la barra i impunitat d'arribar al punt de matussera actuació que relata Erich Fried en el poemari “Cien poemas apátridas”.

SERVIDORES DE LA LEY Y ABOGADOS DE IZQUIERDAS
Los abogados son 
defensores de los acusados 
y ello los hace sospechosos 
a los ojos de los fiscales

En caso necesario 
se consigue que uno de ellos 
sea encarcelado o se le prohiba ejercer 
a modo de ejemplo y advertencia

Pero seria mucho mejor
 eliminar por completo la defensa 
y decretar después
 la busca y captura de los enemigos del Estado 

contratar también verdugos 
y sustituir los tribunales 
por un jurado especial 
que dicte sentencias sumarísimas

divendres, 13 d’abril del 2018

quina meravella i quina pena, mesquineta

Quina meravella col•locar al cercador d'Internet quatre característiques i en quatre segons aparèixer el tipus d'ocell que ets amb tot tipus d'explicacions.
Quina meravella cercar a les imatges de Google i aparèixer desenes d'aus congèneres teves assabentant-nos de mil i una característiques pròpies i dels voluntaris o forçats indrets on és trobeu. 
Quina pena, mesquineta, comprovar que, de fet, al teu lloc de procedència, tal com diu la Wikipedia: "Rango El loro frente blanca es nativo de América Central y el sur de México; es comúnmente visto en parvadas de hasta veinte individuos. Se les puede observar en diferentes hábitat desde regiones húmedas como bosques lluviosos, hasta áreas secas como sabanas de cactus. En vida libre, no suelen ser tímidos y comúnmente la gente puede acercárseles. Las parvadas pueden congregarse, existiendo reportes de agrupaciones formadas por varios cientos de individuos. Estos grupos pueden incluir parvadas de otras especies como Amazona autumnalis. América Costa Rica Límite sur de la distribución de esta especie México Península de Yucatán Por debajo de los 1800 m (Howell & Webb, 1995). Vertiente del Pacífico Esta especie se distribuye en selvas bajas y medianas de la vertiente del Pacífico desde el sur de Sonora, México, hasta Costa Rica", és a dir que no només ets lliure sinó que també sociable amb els humans.
Quina pena, mesquineta que a tu t'hagi tocat rebre, primer per caure en mans de cervells desaprensius dedicats al comerç lucratiu d'espècies "exòtiques" i sobretot, en segon lloc, quina pena, mesquineta per estar presonera sota un sostre i quatre parets reixades de forts barrots de filferro que t'impedeixen emprendre vols de llibertat, que mai, però que mai, mai, l'afalac de qualsevol procedència humana et podrà compensar.

dijous, 12 d’abril del 2018

la manxa anys 70, rentar la cara amb un drap brut

La dècada dels 70 eren temps on es coïa el final de la dictadura. Franco ja era una mena de marioneta vella moguda per les mans expertes dels seus deixebles ensinistrats durant l'esplendor feixista dels primers 25 anys després del cop d'estat perpetrat a la segona República espanyola.
De mica en mica, aquella frase de ¡Si ellos tienen Onu, nosotros tenemos dos!, se la van haver d'empassar, dissimulant formes dictatorials de més d'un cacic del govern a l'ombra, futur membre del futur Ibex-35 delitós de formar part dels avantatges de la global economia emergent que significava ser membre de la UE.
Per això, segurament, burxant en el patrimoni cultural d'alguns pobles maltractats institucionalment, La Manxa, gràcies a la història cavalleresca del Quixot, de Miguel de Cervantes, devia ser territori idoni per iniciar rentats de cara malgrat silenciar l'emigració obligada de bona part dels seus habitants cap a les grans ciutats de l'Estat a la recerca de guanyar-se la vida treballant en empreses, indústries o millores urbanístiques que els cacis de la zona mai tingueren ni ganes ni interès a adquirir coneixements per impulsar-les dins dels seus territoris en benefici dels conciutadans. 

dimecres, 11 d’abril del 2018

als PP-rajoys PSOE-sànchezs , C’s Riveras i tots els zoidos servents

M'és difícil poder dir-vos suaument el que penso de vosaltres des de l'aplicació del 155, encara que, ben mirat, no difereix gaire del que sempre he pensat, per la qual cosa, temorosa de la vostra ira transmissora de mala llet imperialista, avui al bloc un cartell solidari amb els CDR i un poema de l'Anna Akhmàtova, salvant les distàncies perquè en aquest últim cas, gràcies a ser membres de l'UE, el magnicidi és absent doncs ja us heu guardat prou de reprimir d’afegir alguna mort dins el desenvolupament de la vostra particular croada contra els pacífics presidents d'entitats cíviques o polítics escollits per governar la Generalitat de Catalunya segons la demanda social de la també pacífica ciutadania civil alçada exigint el dret democràtic de poder decidir allò que vulguin ser.
EPÍLEG
He aprés com poden esfondrar-se els rostres,
Com, sota les parpelles, sap aflorar l’espant,
Com solca, arreu, les galtes la sofrença
Amb les rígides ratlles dels texts cuneïformes, 
Com  els rínxols més negres, i els rinxols més daurats, 
De cop i volta esdevenen d’argent.

Com el somriure es fon  en uns llavis submisos,
Com en un riure sec  hi tremola l’horror
I si vull alçar un prec no és pas per mi sola:
Prego per tots els meus companys en la dissort,
Enmig del fred ferotge i en l’ardent juliol,
Vora el mur roig que romania sord.

dimarts, 10 d’abril del 2018

solidaritat visual i d’opinió

D'ençà dels últims empresonaments, aparegué la pintada reivindicativa del llacet groc damunt l'elevat pas de vianants de la transitada rotonda davant La Salle de Maó, la qual cosa dóna fe que a Menorca gent conscienciada amb el gran i greu problema de la falsedat demòcrata del govern de l'estat espanyol, també es mou i expressa el seu rebuig o, sense embuts, diu la seva competint, pacíficament tot s'ha de dir, de vegades amb opinions contràries dins d'espais comuns de comunicació.
El passat dia 5 el "De rebot" de Joan F. López Casasnovas, el "Majoritarianisme" opinió apareguda al diari Menorca que, a fe de ser sincera en ser un diari que la història diu que "L'1 de febrer de 1941, Fernando Jansà Guardiola fundà el diari Menorca com a òrgan de Falange Tradicionalista y de las JONS", crec que sovint el rotatiu mereix l'encertat qualificatiu de "majoritarianisme" doncs, malgrat les transformacions que en el temps molts redactors o col•laboradors hauran hagut de patir ni que sigui per "tolerar" compartir espai, alguns d'ells, en ser uns fans d'aquest "centralisme estatal" tan sectari i barroer tipus "a por ellos" en tots els vessants socioculturals, de tant en tant deuran tenir alguna esgarrifança o atac d'ira si s'aturen a llegir colque opinió similar al de l'últim de "De rebot" (1) que d'alguna manera, per sort, podríem dir que són les que netegen la imatge residual feixista del rotatiu.

(1)De rebot  Majoritarianisme Joan F. López Casasnovas | 05/04/2018

Per què se’ls ha d’anomenar secessionistes i rebels, si són, clar i català, demòcrates republicans? Per què anomenar-los unionistes o constitucionalistes si ells són simplement monàrquics, partidaris del «sistema», statu quo, conservadors del règim, o sigui de la seua «democràcia autoritària»? La paraula justa no ha de deixar-se manipular pels qui manen i imposen la seva hegemonia. L’escriptor Matthew Tree, a la seua columna a «El Punt-Avui» («El mot just», 18/03/18) explica el concepte que millor s’escau al comportament del Madrid polític actual. Se’n diu «majoritarianisme» (traducció aproximada d’un concepte citat per Mukul Kesavan al «New York Review of Books»). I què és açò?
Un estat majoritarianista és aquell en què només els ciutadans que tenen una cultura, una fe, una ideologia o una llengua majoritària dins l’Estat són tractats com a ciutadans autèntics o, segons el vocabulari de Rajoy, «ciutadans normals». La resta són «tolerats» i d’ells s’espera que ‘es comportin bé i amb deferència’. Si no ho fan, es deixarà de respectar la seua llibertat d’expressió, s’obviarà la seva voluntat política –ni que sigui expressada a través de les urnes- i es castigarà els seus líders, al mateix temps que es propagarà la idea que és la majoria la que ha estat injuriada i que és ben hora que es defensi contra la minoria insurgent. La disseminació d’aquesta idea, sempre segons Kesavan, és la condició prèvia per a actes de violència dirigits contra la minoria en qüestió. Amb el seu relat, l’1-O a Catalunya una minoria de caps violents catalans haurien agredit els policies espanyols llançant-se salvatgement contra pacífiques porres. Algú va dir que la realitat és l’encontre entre allò que succeeix i la nostra manera de percebre-ho.
«Yo soy español, español, español...» criden alguns en clau identitària i pretenen anar «a por ellos»; tanmateix, els qui no se senten espanyols, encara que administrativament ho siguin, repliquen que «els carrers seran sempre nostres» i titllen de «botiflers» qui contradigui un sol punt dels seus plantejaments.
L’aspiració dels fanàtics és que «els altres» es fonguin, com un gelat al sol, dins el cos de la nació, fe o moviment a què pertanyen fins que no hi quedi ni una molècula pròpia dels altres; llavors, els hauran reclutat per a un destí o un objectiu sagrat. Convé saber que, com explica l’israelí Amos Oz («Queridos fanáticos», Siruela, 2018), quasi mai es pot acabar amb una idea a garrotades; calen alternatives, promeses atractives, projectes més convincents.



dilluns, 9 d’abril del 2018

gàrgoles, la juguesca d'arquitectes i prelats

Diuen que la seva funció útil sovint és motiu creatiu per representar figures mitològiques, monstres, dimonis..., i així, majoritàriament, són les de la catedral de Ciutadella de Menorca tal com recull la informació detallada de l'Ajuntament on  diu "A l'exterior, el to sever s'alleugereix amb els relleus dels animals quimèrics que formen les gàrgoles i sostenen els escuts d'Aragó i Ciutadella en els capitells de la bellíssima porta de la Llum" per la qual cosa crida poderosament  l'atenció la gàrgola amb representació d'una aiguadera d'aquelles de les èpoques de les colònies on ja se sap quines qualificacions de menyspreu rebien els habitants natius, i tot fa pensar en quins brillants cervells dels  segles XVII o XVIII se'ls acudiria encabir una persona humana entre quimèrics animalons.
L'imperi espanyol acostumava a conquerir pobles a cops de sabre i creus cristianes, per la qual cosa un cop més, no cal donar-hi gaires voltes a les ancestrals evidències de poders estatals conxorxats tant  conquerint com adoctrinant. Bé, he dit acostumava i potser devia  dir, acostuma.

divendres, 6 d’abril del 2018

telepatia en acció des del front animal

Moixet, ahir que de bon matí van sortir les cinc cartes a mandataris europeus que L'ASSOCIACIÓ CATALANA PELS DRETS CIVILS demanaren féssim com acció col•lectiva en defensa dels drets humans per aturar el mal son de la repressió de l'Estat espanyol contra tot el que faci olor de llibertats com la del dret a decidir en referèndum allò que el poble català vulgui ser o la del dret d'expressió en qualsevol vessant artístic o popular, vaig demanar-vos a tu, la moixa i la cusa que, telepàticament féssiu una demanda de justícia similar a totes les mascotes d'aquests personatges i, avui, algú m'ha fet adonar que, si bé les cartes no han tingut temps d'arribar al seu destí, el vostre missatge per l'espai sí que ja hauria d'estar atès doncs, la notícia des d'Alemanya de la llibertat de Carles Puigdemont, deslliurant-lo de tot càrrec de rebel•lia, sembla ser el principi del fet que, almenys, a la resta dels països de la controvertida UE quan s'hi posen els jutges, són una democràcia creïble.
Si més no, podem creure que l'esperit del 3r Reich a Alemanya després del judici de Nuremberg, a dins del seu poder judicial ja seria un fet residual i tant de bo aïllat i ben aïllat, tot el contrari de l'esperit en actiu del feixisme dins l'Estat d'algun grupuscle del poder judicial conxorxat amb la monarquia franco-borbònica abanderada en l'actualitat per un tal Llarena del qual com a mínim ara, no només en nom de gran part del conjunt dels seus col•legues discrepants amb les seves maneres i formes d'impartir justícia, presenti excuses per la mala praxi tot rectificant dins del temps més breu possible, els motius dels càrrecs pels quals il•legalment està retenint dins d'instal•lacions penitenciares lluny dels seus familiars a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, ara sí en lletres ben grosses podem dir que són PRESOS POLÍTICS que ningú amb dos dits de front s'atrevirà a partir d'ara a menysprear-los qualificant-los de "polítics presos".

dijous, 5 d’abril del 2018

dèria malpensant de la invasió subtil unionista fins i tot en un lloc de la maxa

Feia patxoca trobar un molí ja restaurat anomenat BARCELONA en aquell turó d'Alcazar de San Juan, i més quan et deien que sobrevisqué a la gairebé vintena que en un temps anaven de bòlit funcionant.
No sé si ara, conservarà el gentilici, no sé si ara, poders fàctics unionistes l'hauran canviat de la nomenclatura per allò de no fer ferum o apologia independentista d'una colla de sediciosos i rebels representants del Govern de la Generalitat i Parlament amb seus a Barcelona. Qui sap si ara, no l'hauran rebatejat amb el nom de SOTO DEL REAL, ALCALA DE HENARES o ESTREMERA, llocs penitenciaris on els acullen. 
Resumint, la dèria malpensant de l’omnipresent ou de serpent de fina membrana que deixa al descobert el rèptil ja format.

dimecres, 4 d’abril del 2018

haca jove, carro vell: desfet el carro

No devia ser perquè, trontollés, que el carro deixes de funcionar dins la tanca que seria de sembrat, atapeïda ara de matolls i males herbes.
Sí que devia ser perquè a poc més de dues dècades de finals del passat segle, començarien a trontollar els hàbits de producció i consum agraris des del primer dia que, procedent de la península, la potència d'una de les existents modernes (haca jove) cadenes de supermercats trepitges l'illa.
Tanmateix, trontollaren la pagesia local i de rebot les botigues de queviures de cada un dels barris de cada un dels pobles de sa roqueta.
Malgrat tot, el carro resisteix i, amb una mica de sort, amb l'embranzida tossuda de tornar al costum d'elaborar i consumir productes de quilòmetre zero, qui sap si un bon dia, el sòl de la tanca que el reté no tornarà a ser un enorme sembrat de patates, carxofes o cols. 

dimarts, 3 d’abril del 2018

el maletí del bon senyal

Malgrat que pensis, al ser d’una generació de postguerra, en allò què t’ensenyaren els majors què, en tractar-se d’animals l’atenció de les seves xacres sovint eren innecessàries o cares, celebres la rebel•lia de no haver-los-els fet mai cas confiant sempre en l’honestedat del lloc on acuts per demanar una assistència mèdica.
Des de fa una pila d’anys, portes la cusa, ca, moixa o moix de torn, a una consulta veterinària de Maó, lloc on els serveis de quiròfan i tractament hospitalari estan adaptats dins els cànons dels últims avenços i un cop dins, mentre un o altre de l’experimentat matrimoni propietaris i professionals mèdics de la clínica t’examina l’animal, sempre que veus en aquell racó de la consulta de mobiliari asèptic i modern, la presència del vell maletí de pell, et fa pensar que sí, que tant l’animal com la mateixa confiança, estem en honestes i bones mans doncs, què carai!, això d’estar preparats i ben preparats per atendre qualsevol tipus d’atenció sanitària o, qualsevol urgència les 24 hores dels 365 dies de l’any, denota que la professionalitat ben entesa i practicada, no té preu, Ursula i Tolo, gràcies.