dimarts, 31 de gener de 2017

cala llosca sí, gràcies

"Cala colilla" sens dubte és un cendrer respectuós amb el medi ambient i, això, potser l'eximeix de no ser-ne tant amb la llengua pròpia... , què carai!, que de tot ha d'haver-hi a la vinya del senyor. 

dilluns, 30 de gener de 2017

"m'agrada complicar-me la vida", va dir el jutge Santi Vidal

Si el comentari (encertat o no, cert o no) fet pel jutge Santi Vidal en la seva última xerrada ha desfermat la ira no només dels unionistes recalcitrants de l'estat espanyol sinó dels de la mateixa Catalunya on fan orelles sordes a les verborrees pròpies dels membres del seu partit tal com encertadament comenta Toni Soler (1), ja podem anar despenjant fanals encesos per cercar, com Diògenes de Sinop, "homes i dones (per allò de la paritat) honests", dins dels membres de l'enquistat bipartidisme que patim on podríem afegir (per acabar de fer el pes just) la torna de la monarquia que, de ben segur, es fondrà la bombeta de llarga durada del fanalet abans de trobar-ne cap.
Però per part d'unionistes i com no, també, d’algun sobiranista o  independentista, no tot ha de ser fer llenya de l'arbre que honestament ha sabut dimitir del seu càrrec de senador, perquè sempre hi haurà qui, com Pep Martí (2), s'encarregui de fer-nos arribar, en aquest cas, l'acurat perfil d'aquest jutge, demòcrata d'arrel, qüestionat, envejat i odiat alhora, si més no perquè serveixi, ens agradi o no, per reflexionar una mica sobre allò del lapsus memoriae de la condició humana.
(1) “RECULL. Aquesta setmana, la setmana Vidal a Espanya, han passat totes aquestes coses: Enric Millo ha tret profit de la mort d’una nena a Blanes per desacreditar el govern Puigdemont; hem sabut que el CNI pagava els claus que Joan CarlesI feia amb Bárbara Rey (i el seu silenci); Sol Daurella ha hagut de plegar del consell consultiu de Diplocat per por a les amenaces; el ministeri d’Exteriors ha orquestrat un boicot a la Generalitat a Brussel•les; Gómez de la Serna ha estat readmès al ministeri de l’Interior tot i estar imputat en el cas Bárcenas; Rajoy ha fet el ridícul davant d’un micro, parlant precisament de Bárcenas. Cap d’aquests sucosos afers ha aparegut en cap portada, ni a Barcelona ni a Madrid. Santi Vidal ha rebut molta més atenció pels seus excessos verbals que no pas quan el van expulsar de la judicatura per la seves idees. Tot plegat demostra l’abisme que existeix entre la premsa i una part important de l’opinió pública catalana. Un cop més, queda comprovat: l’independentisme només té gent.”
(2) “Seria advocat. Després d’estudiar Dret a l’Autònoma de Bellaterra, va treballar durant més de deu anys a un despatx laboralista proper al sindicat CNT, que en els inicis de la Transició va tenir un instant de glòria. Van ser anys de lectures de clàssics de l’esquerra radical, però els més heterodoxos, els més rebels contra tot sistema: Trotsky, Bakunin…    Un cop a la judicatura, magistrat de la sala penal de l’Audiència Provincial de Barcelona, Vidal va esdevenir un dels membres més actius de Jutges per a la Democràcia, l’associació progressista que es batia amb els conservadors, majoritaris, de l’Associació Professional de la Magistratura. La polèmica que aquests dies l’encercla no pot amagar el component de jutge d’avantguarda, de jurista que ha obert nous camins al dret. Moltes de les sentències pioneres a l’estat espanyol en temàtiques socials candents porten la seva signatura.”

divendres, 27 de gener de 2017

el gat d'eivissa

Ets un moix o moixa eivissenc que a principis dels 70 t'ajeies ben bé al mig del carrer de vianants tot veient passar la gent amunt i avall pel teu costat.
Era època estival de vacances i qui més qui menys, com tu, quedava atrapat per l'estètica gens sofisticada dels hippies que habitaven o passaven temporades llargues a l'illa. (Eivissa, els mals de l'arcàdia feliç).
Era l'època on encara la cursi i elitista moda "adlib" no havia arraconat el glamur de l'estil senzill i acolorit dels hippies com volen substituir, amb la seva blancúria, aquell protagonisme que consideraven impur de l'intel•lectual, pacífic i contracultural moviment.
Era l'època on encara el tsunami matutes de les llicències d'obres per autopistes i urbanitzacions, encara no mostrava la magnitud de la tragèdia del menyspreu cap al medi ambient de la principal de les Pitiüses.
Era l'època què ni tu ni jo pensàvem que prop de mig segle després, la teva imatge, en un tres i no res,  seria divulgada a través d'una xarxa de comunicació a l'abast de tothom.

dijous, 26 de gener de 2017

no tot ha de ser cales, navetes o talaiots

Els encants dels indrets cent per cent turístics, no s'acaben amb els prospectes sorgits des dels departaments de turisme, ja que, per poc que passegis una estona pels racons públics d'esbarjo dels pobles, pots topar amb troballes força artístiques com la d'aquesta reproducció escultòrica del característic i harmoniós perímetre de l'illa, afavorit, de cop i volta,  per la pictòrica empastifada de color negre damunt del rosat mur que delimita l'espai privat del públic. El contrast del conjunt, vulguis o no, el grafiti sobrevingut amb el verdet que escup l'escultura feta de mares, no deixa de tenir la seva estètica i, que consti, que no faig befa o escarni, tot al contrari, l'art tradicional amb variants textures climatològiques al costat del furtiu i espontani, sovint s'adiuen millor del que ens pensem. 

dimecres, 25 de gener de 2017

ai!, la modernitat

La dita diu; "qui menja sopes se les pensa totes" que vol dir que, si estàs ben alimentat, pots pensar millor, per això, segurament ocurrències eclesiàstiques ben apeixades, amb l'eslògan de "la meva llumeta sigui una pregària", comercialment i qui sap si per allò de les presses, falta de temps o de memòria, amb una moneda de 10 cent. de €, fins i tot, t'eximeixen de pensar o dir una oració.

dimarts, 24 de gener de 2017

panorama d'ereccions

De la recentment celebrada cimera de presidències autonòmiques de l'estat espanyol amb el president i membres del govern incloent-hi, momentàniament en la presentació per allò de donar valor constituent el cap monàrquic, posant tots plegats, ben erectes, davant de fotògrafs i càmeres de TV amb un somriure ben joliu, il•lusionats pel protagonisme del moment i per l'esperança de poder reivindicar els uns, en veu alta, peticions pendents de resolució, malgrat saber (d'això estic ben convençuda) que els altres, a la curta i a la llarga tot plegat s'ho passaran pel folre o pels engonals, ja hem tingut notícies, cròniques i entrevistes a dojo per triar i remenar i així, anem tirant dins l'esperpèntica situació política, no només local, sinó també sovint europea i ara, amb l'americanatrumpalada, fins i tot global.
Sort però que, en aquesta ocasió, dins l'espanyola casa on estem atrapades, dues autonomies han fet campana de la trobada. Una perquè ja ho té tot lligat i ben lligat des de fa temps i en principi, qui sap si per no entorpir, mantenen latents les energies de fugir, i l'altre perquè tipa de no lligar res més que en política estatal un allioli casolà els dies de costellada, ja fa temps que se'n desdiu de pertànyer a un sistema constituït silenciant memòries històriques on els caps de colla malauradament -tal vegada per ser-ne alguns els hereus- tenen comportaments afins al règim franquista que va sorgir dels colpistes que van carregar-se la segona república, prolongat fins i tot finalitzada la guerra civil, més d'una arbitrària sentència de mort humiliant, perseguint i fent emmudir a milers i milers de persones republicanes que no havien optat per l'exili.
Reprenent però el fil de la passada i ja deleble cimera d'autonomies, donat l'aixopluc que representa la UE, celebrem la decisió ferma i contundent que manté el Govern de la Generalitat de Catalunya de fotre el camp de l'opressor estat borbònic franquista i proclamar la República Catalana tan desitjada per tants i alhora tan ben vista o, simes no ben entesa, per alguns segons pot desprendre's d'alguna de les seves opinions públiques com per exemple: Obedients o ciutadans al De rebot de Joan F. López Casasnovas al Menorca diari, del passat dia 19.

dilluns, 23 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (11 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: D’altra banda, de la lectura dels articles se’n desprèn la segona de les conclusions, oberta i encara per analitzar: la dificultat del gènere. Hem palesat que només tres de les publicacions diàries fan referència sempre al component femení de la tancada, i no pas sempre. Perquè s’amaga el seu protagonisme exclusiu femení? Perquè la indicació era directament amagar-lo, per la incapacitat d’entendre els motius de les dones en una societat que l’havia relegat a un paper secundari? Cal una anàlisi acurada, però de ben segur que aquelles dones, com apuntava Montserrat Roig, apareixien de cop en el món de la lluita laboral fins i tot a desgrat, o davant la incomprensió dels seus companys homes. Moltes qüestions que encara estan pendents de resposta i que són el punt de partida d’una investigació en la que s’uneixen les dimensions de lluita obrera, lluita antifranquista, lluita veïnal i lluita feminista.
La lluita dels homes i les dones de Motor Ibérica, emperò, no aconseguí frenar els objectius de l’empresa. Les negociacions no arribaren a bon port, els treballadors no foren readmesos i Motor Ibérica tampoc cedí a les seves demandes per als qui es quedaren treballant. El conflicte de Motor Ibérica fou un dels més durs del Barcelonès. El Perich ho resumia com segueix en una vinyeta de la revista Por Favor, parafrasejant el comunicat del final de la guerra civil 





divendres, 20 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (10 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: "Conclusions: Un dels objectius de la tancada era aconseguir que la lluita dels treballadors de Motor Ibérica tingués presència en els mitjans de comunicació. El conflicte es venia incubant des de finals de Març de 1976, però tot i l'acomiadament de 1.800 treballadors, l’inici de la lluita no va tenir la repercussió mediàtica esperada. En analitzar aquesta situació, les cúpules de CC.OO i PSUC cregueren necessària una acció que li donés visibilitat. En aquest moment és quan la Maruja Ruiz proposà la tancada de les dones. Així ho explicava a Interviú:
"(…) aunque se hacían las marchas y el problema se daba a la opinión pública, porque lo gritábamos en la calle, seguía existiendo el mismo boicot en los periodicos, que informaban muy poco sobre Motor Ibérica. Estuvimos hablando con los periodistas y con los de Radio Barcelona para ver si el boicot este que había tan cerrado, se podía abrir un poco, y ellos nos dijeron que sí. Entonces se decidió el encierro (…)."
Constatem que la tancada provocà una revifalla dels articles dedicats al conflicte de Motor Ibérica fins i tot a nivell internacional, ja que foren diverses les ràdios i televisions foranes que s’hi interessaren. La tancada, doncs aconseguí el seu objectiu en aquest aspecte: 65 titulars els dispensà la premsa que hem analitzat. Sense l’acció de les dones, el conflicte de Motor Ibérica hagués comptat amb 65 titulars menys i gairebé dos centenars de pàgines menys de presència als mitjans."




dijous, 19 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (9 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa perquè vull”: "En l’article "Mujer y política", del 22 de Juliol, Montserrat Roig critica el difícil enquadrament de la dona i les seves reivindicacions feministes dins dels partits polítics antifranquistes. Fa un repàs de l’escàs percentatge de dones presents en els organismes de direcció d’esquerres on, assegura, es mantenen els rols de dominació masclista presents a la societat. Després d’inserir la lluita feminista dins de les tesis marxistes, segueix:
“(…) creo yo que las mujeres no forman una clase, porque entre ellas se dan las mismas diferencias que se dan entre los hombres respecto a la propiedad de los medios de producción. Pero hay que añadir que algunos teóricos han añadido un medio de producción doméstico (…) y, en cierta manera, el ama de casa constituye si no una clase por lo menos un grupo económicamente diferenciado y dedicado a un trabajo claramente subalterno. (…)
Montserrat Roig increpa directament els partits polítics acusant-los de no haver fer cap declaració posicionant-se davant de la tancada a la parròquia de Sant Andreu justament perquè les protagonistes de la lluita política eren exclusivament les dones:
(…) Que yo sepa, ningún partido político ha hecho una declaración pública sobre las vicisitudes de las mujeres de Motor Ibérica que se encerraron en la parroquia de Sant Andreu. Pocos teóricos, hasta el momento, han analizado el fenómeno de esas hembras que empezaron encerrándose por sus “maridos” para acabar haciéndolo por la “clase obrera”. (…) Si los partidos políticos de izquierdas siguen el camino que han llevado hasta el momento sobre la liberación de la mujer, medrosos y prudentes en el mejor de los casos, van a ser muchas las mujeres que se cansarán. Y, si ellas siguen luchando en los frentes de combate mixtos es porque creen que la opresión contra la cual se lucha vale la pena que desaparezca. (…)




dimecres, 18 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (8 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: "A més dels articles als que hem fet referència, en els que es dóna notícia dels esdeveniments al voltant de la tancada de Motor Ibérica, aquest fet genera diversos articles d'opinió que són publicats exclusivament a T/E. De fet, excepte una editorial al voltant del fenomen de les tancades 4 (en aquell moment n'hi ha diverses), qui els signa és l'escriptora i periodista Montserrat Roig5. Malgrat que també escrivia a MD (amb menys freqüència), en aquest mitjà no en publica cap. Tampoc alguns col•laboradors progressistes del diari, com Manuel Vázquez Montalbán, Marta Pessarrodona o Teresa Pàmies.
Els dos articles de Roig se centren en el paper de la dona en la societat. Seleccionem alguns fragments de "De esposa a companyera", del 8 de Juliol. En el primer fragment, després de preguntar-se "¿qué deben hacer ahora las 350 mujeres de Motor Ibérica (…)?", fa referència al procés de politització en el que es veieren immerses lluitant pels drets dels seus marits:
"(…) de repente, un montón de mujeres se dan cuenta de que ellas son también “sujetos activos” en la lucha de la clase obrera. Y eso, cuando para la mayoría de ellas el matrimonio representó la liberación de un trabajo deshumanizado, significa un enorme paso adelante. La “ayuda” al marido se convierte en algo más sólido. Ya no es la relación puramente afectiva, está en marcha el proceso colectivo de la solidaridad. Las mujeres de los obreros de Motor Ibérica deben de haber cambiado mucho desde el encierro. Hubo algunas de ellas que estaban seguras de que su marido las comprenderían, otras no. “Mi marido no haría por mí lo que yo estoy haciendo por él, porque él es de los que piensan que la mujer es para la casa, para los hijos, y sobretodo para el marido”, le cuenta una de ellas a la periodista (…). Han descubierto que la solidaridad no cesa en sus maridos, ni en los compañeros de sus maridos, sino que llega a las esposas de los compañeros de sus maridos que, por obra y gracia de algo insólito, se convierten en “compañeras”. (…) las mujeres descubren que ya no son las mismas que antes, sus maridos también se dan cuenta de ello (…). Ellas, si son valientes, van a seguir. Y descubrirán algo que todavía es insólito en las mujeres de nuestro país: las gracias de un papel activo en la lucha por un mundo menos aberrante (…). "




dimarts, 17 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (7 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: "Pel que fa a l'apartat gràfic, tan sols T/E publica algunes fotografies de l'interior de l'església. Així el dia 11 de Juny, T/E en publica una on una quinzena de dones al voltant d'una taula canten i aplaudeixen, amb un peu de foto que explica que:"(…) alguna de ellas vistiendo las chaquetillas de trabajo de sus maridos, cumplían ayer los once días de encierro en la iglesia de Sant Andreu de Palomar. Los ánimos, sin embargo, continuaban altos" 
El 15 de juny se'n publica una altra que acompanya un extens reportatge. Està presa a la sagristia i veiem un grup de dones amb un armari darrera amb una gran creu al capdamunt. Justament a l'equador de la tancada es publica aquest llarg reportatge titulat "Dos semanas de encierro en Sant Andreu de Palomar", signat per Carles Guàrdia, en el que s'introdueix en el quefer diari:   " Los primeros días fueron los más difíciles – nos explica la encargada de relaciones con la prensa – en el aspecto de la convivencia. Algunas compañeras iban a coger las mantas y los colchones antes que nadie. Ahora sabemos que aquí no hay nada de nadie. Y si sólo tenemos colchones para unos cuantos, primero son los niños y luego nos repartimos lo que queda"




dilluns, 16 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (6 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: "El dia a dia de la tancada fou un fet informatiu per ell mateix més enllà del desenvolupament de les negociacions i dels fets que envoltaven la reivindicació. Quan no es destaquen les novetats de la lluita o de la negociació s'hi encabeix alguna referència a la tancada, i a l'inrevés. Així doncs, ja el 3 de juny MD informava que:"A la cifra, próxima a los doscientos, se añadieron a lo largo de la jornada varios familiares más. Se sabe que las primeras horas de encierro se dedicaron a la organización del grupo y a la formación de comisiones (…). Así, por ejemplo, han sido creadas comisiones para la obtención y conservación de alimentos, para atender a los niños -que salen unas horas al día a pasear por el barrio-, para informar sobre la situación…(…)"T/E informa que  "Un médico internista y un pediatra colaboran con los afectados"I ja més endavant, el dia 9 publica "Flores y paellas para las encerradas de Motor Ibérica":" (…) En la noche del lunes al martes, dos miembros del conjunto La Trinca acudieron a la iglesia y llevaron flores a las encerradas. El lunes, la Asociación de Mujeres de Sant Andreu, en colaboración con las asociaciones de mujeres de Montcada y de Mujeres Universitarias, y una representación del Departamento de Mujeres de Amigos de la ONU, entregó cinco paellas gigantes a las encerradas. (…)"



divendres, 13 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (5 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: “La tancada provocà que el conflicte es materialitzés en un espai concret i es convertí en notícia per ella mateixa. En l'editorial de T/E del dia 5, "Los encierros, anormalidad predemocrática", es reflexiona sobre els motius que porten col•lectius a visibilitzar la seva reivindicació amb tancades, que no eren infreqüents en aquella època, però no cau en l'especificitat del que ens ocupa. Habitualment les tancades són protagonitzades pels afectat directes de l'abús contra el que lluiten, sense tenir en compte el sexe. Però en el de Motor Ibérica són les dones les que, de forma unilateral, vesteixen les granotes dels marits i es fan seves les reivindicacions. Estem davant d'una tancada exclusiva de dones i nens, moltes vegades contra la voluntat dels marits.



dijous, 12 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (4 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: “De les publicacions no diàries consultades només podem destacar els dos reportatges que hi dediquen Interviú i Canigó.  
El reportatge d'Interviú es titulava "Encierro a toda madre" 6, firmat Ignasi Pujades, vicari de la parròquia de Sant Andreu i un dels responsables que la tancada es produís allí. L'altre era el mossèn Josep Camps. Tots dos havien treballat a Amèrica Llatina (a Xile Pujades i Camps a l'Equador) materialitzant el que predicava la doctrina de l'alliberament i, en el cas de Pujades, fundant els primers nuclis de Cristians pel Socialisme. En tornar a Barcelona les seves trajectòries coincidiren per un atzar gens ingenu, i començaren a treballar amb les comunitats de base per crear, també a Barcelona, Cristians pel Socialisme. La parròquia de Sant Andreu es convertí en un indret que acollia els lluitadors antifranquistes quan necessitaven un espai. Des de l'arribada dels dos religiosos s'hi havien dut a terme actes a favor de l'amnistia, contra la pena de mort, assemblees de treballadors o els funerals de Manuel Fernández Márquez (9 d'Abril de 1973) i Salvador Puig Antich (8 de Març de 1974).”




dimecres, 11 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (3 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull”: “Tot i la importància històrica de la reivindicació dels drets laborals a Motor Ibérica, la historiografia del moviment obrer de l’època no ha tractat de forma específica la tancada de les dones dels treballadors malgrat la seva singularitat. Podem aventurar que un dels motius d’aquest silenci sigui el difícil enquadrament de les dones com a subjecte protagonista d’una reivindicació obrera, tradicionalment masculina en el relat dominant. Una dificultat motivada per la desídia o, potser, per la voluntat explícita d'investigadors o protagonistes masculins de mantenir-lo al marge...”



dimarts, 10 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (2 d’11)

Del blog arbitrari i aconstant de jordi rabassa “perquè vull” : En aquest context de reivindicació laboral i repressió empresarial i institucional, més de dues-centes dones encapçalades per la Maruja Ruiz (Guadix, Granada – 1936), esposa d'un treballador de Motor Ibérica, es tancà a la parròquia de Sant Andreu per de fer encara més visible la lluita. La Maruja era aleshores una líder sindical i veïnal de Nou Barris que treballava en l’esfera del PSUC, CCOO i l’Associació de Veïns del seu barri. Segons destacà Montserrat Roig en un article del mes de Juliol, 
"(…) empezaron encerrándose por sus 'maridos' para acabar haciéndolo por la 'clase obrera' (…)".




dilluns, 9 de gener de 2017

MOTOR IBÈRICA “madres coraje” (1 d’11)

L'1 de juny de 1976 més d'un centenar d'esposes de treballadors acomiadats de Motor Ibèrica..., així comença la crònica de l'historiador Jordi Rabassa que trobareu clicant ací i que permeto de recomanar-vos no deprecieu llegir-la.
Anys 70, imatges d'un carret de fotos que enregistren la lluita obrera protagonitzada per dones, mares, filles i fills dels treballadors en vaga de Motor Ibèrica, tancades a l'església de Sant Andreu del barri barceloní del mateix nom. Ara que els clixés ja estan cedits a l'arxiu històric de CCOO de Catalunya, penjaré de quatre en quatre les fotos al bloc (amb l'entrada d'una secció extreta del text de la crònica de Jordi Rabassa), permetent-me presumir d'haver tingut l'oportunitat de presenciar la important i coratjosa reivindicació de quan encara, tal vegada, la classe obrera tenia –teníem- aquell sentiment de la "lluita de classe" arrelat i ben entès, situació comprometedora que la tan esbombada transició, abduint els lideratges sindicals majoritaris, s'encarregà de fer desaparèixer del mapa obrer i laboral.