dissabte, 30 de setembre del 2017

de sobte, a només 1dia de l'1-O, el silenci de la jornada de reflexió

Dues imatges extretes de Google són la reflexió d'avui.
En "Trànsit espiral" Remedios Varo assaja la forma corba en expansió per expressar el lent camí del perfeccionament personal, un procés que l'autora, evidenciant un profund optimisme, mostra llarg però amb una finalitat certa.
Per altra banda, la incursió en la imatge de l'urna amb una papereta senyalitzant el SÍ, és l'entremaliadura trencadora del silenci de campanya vint-i-quatre hores abans del referèndum, que m'he permès de fer.

Sobtadament a només un dia de l'1-O, Aspice, respice, prospice (Mira -el present-, recorda -el passat- i observa -el futur-) i un cop emès el vot dins les perseguides, escarnides i menyspreades urnes, Alea iacta est ..., l'hora de comptar prest arribarà.

divendres, 29 de setembre del 2017

de sobte moixeta, a només 2 dies de l'1-O

Quin despit!. Ja veus tu moixeta com les gastem els humans, a vegades malparits no és la paraula doncs les mares mai tenen culpa en portar criatures al món que més tard, quan un poder fàctic les utilitza, van per la vida de prepotents, intolerants i preservant lleis de dubtosa moralitat demòcrata.
Un dia va ser la pàgina d'una entitat cívica, l'altre dia la d'una informant com s'ha de votar i així conseqüentment fins a arribar a més de dues centenes de no sé què cony de continguts però totes relacionades amb el procés per la qual cosa, de seguir així, i propers al Nadal, aviat tancaran alguna dedicada al nostrat caganer del pessebre per ensenyar el cul o per obscè, per atemptar contra el nacionalcatolicisme defecant en mig d'un relleu casolà del naixement de Jesucrist.
Ah!, i no em preguntis moixeta perquè no taquen la pàgina Web de no sé quina fundació "francisofranco" o les de "primoderivera", "blaspiñar", "serranosúñer", "ramiroledesma"... o fins i tot la Web dels fidels hereus de tots ells, la del flamant PP ple de càrrecs imputats....,
No sé moixeta com explicar-t’ho tot no només perquè m’entenguis sinó també per entendre’m jo…, potser i per si de cas tranquil•litzar-nos mútuament més tard et canti la cançó “escolta-ho en el vent” a veure si fent-te venir galvana se’t treu de la cara aquesta mirada, no sé si incrèdula o indignada, i jo em distrec de pensar amb tot el que demà, al meu petit país, estarà en joc.
Sobtadament a només 2 dies de l'1'O, Imperium et libertas (Imperi ,ordre i llibertat), Alea iacta est, i para de comptar.

dijous, 28 de setembre del 2017

de sobte, a només 3 dies de l`1-O

A fi i efecte de poder veure algun dia ni que sigui un senzill senyal territorial com el de la imatge de topònims trucats, el pacífic però contundent desig independentista present puntualment manifestant-se a les darreres Diades i dia sí dia també, en debats al Parlament de Catalunya, o al Congrés i Senat de l’Estat, proposant, debatin entre els membres que componen aquests òrgans, senadors i diputats que són la veu de la ciutadania aprovant o rebutjant qüestions d’interès social només teòricament a vegades però també, com ara en aquests moments tan importants per la història de Catalunya, exercint la democràcia gestionant la pràctica necessària per aconseguir-ne ser independents i republicans.
Referèndum, paraula que representa l’essència de la democràcia, tot i estar el mot reconegut en la Constitució espanyola, ara que la fermesa de convocatòria continua i que no s’atura i és seriosa, aixeca a corre-cuita veus contràries de desqualificació de vells polítics repetint com lloros el “no perquè no” dels tres partits del govern PPSOEC’s que mai han sabut explicar amb claredat els motius dels nos més enllà de traspassar-ne la responsabilitat d’actuar arbitràriament a fiscals i tribunals.
I per acabar-ho d’adobar, com a mostra tres botons de les últimes reaccions que segueixen la tònica del menyspreu absolut cap a qui gosi declarar-se independentista titllant-lo fins i tot de ser persones violentes i sedicioses.
Primer botó: Ahir, Juan Carlos Rodriguez Ibarra “que no se olviden que Tarradellas, Roca o Solér Tura fueron claves para el redactado de la Constitución del 78”. Segon botó, demanant-li a Alfonso Guerra què li semblen els arguments de les demandes del Govern de la Generalitat, “eso son xorradas de ignorantes” i tercer botó: Soraya de Santamaria replicant a no sé qui al Congrés “no hay que olvidar que el 1978 España dejó de ser una dictadura”. Ah! i el Felipe Gonzàlez que en actitud de “puto amo”, ordena i mana: “los independentistas que paren el 1 de octubre: “Después… parlarem”….. Allà va!,
Paradoxalment però, tenim que totes aquestes floretes provenen dels qui, acaparant poders d’Estat, feien i fan anar als membres (acuradament triats en donar-los el càrrec) de la Fiscalia o del Tribunal Constitucional, interpretar com millor els convé la Constitució del 78 parida, no oblidem, per cervells uniformats condecorats per Franco, franquistes vestits amb americana i corbata i uns pocs més que l’acataren amb una submissió tan malaltissa que, de mica en mica, ha arribat al dia d’avui amb les arrels podrides i descompostes per la carència en cada un dels 40 anys de vida, d’aplicar-li tractaments o bàlsams democràtics.
El 1r d’octubre, urnes, urnes i urnes, segurament alguna segellada per la força, però urnes, urnes i urnes, que tard o d’hora gràcies a la voluntat ciutadana impulsora de “la revolta dels somriures” o davant la presència policial també “la dels clavells” emulant la de Portugal, urnes, urnes i urnes que si amb llibertat no s’omplen de paperetes, més d’hora que tard, urnes, urnes i urnes, que tornaran al carrer agradi o no als que ara, tal com estan les coses damunt la taula, donat el cas que hi hagués aldarulls violents fins a l’extrem que una nova versió de Campanades a Mort tornés a colpir consciències, no costa gens d’assegurar que ara, sota l’arbitratge de la UE tothom sabrà que “la causa”, en ser democràtica, mai esdevindrà la culpable del que pugui arribar a fer “l’efecte”.

Sobtadament a només tres dies de l’1-O Violenta nemo imperia continuit diu (Cap règim se sustenta molt de temps exercint la violència), Alea iacta est i para de comptar.

dimecres, 27 de setembre del 2017

de sobte, a només 4 dies de l'1-O

L'astúcia i estultícia política que ha convertit al Sr. Rajoy, líder del PP, en el dolent de la pel•lícula i que tots els líders de la resta de partits (aquí no hi ha cap dona) volen abatre per les insistents negatives a debatre políticament, en lloc de judicialitzar-la, la qüestió del referèndum, malauradament resulta que aquests altres actors no aconsegueixen reunir l'estratègia (potent arma política que pot abatre totalitarismes) necessària per concloure el rodatge del film, amb el final triomfant de mítiques pel•lícules de cowboys, és a dir, amb el setè de cavalleria desfilant gloriós per la pantalla.
A quatre dies de l'1-O, trobades d'urgència com la de Podem al pavelló Siglo XXI de Saragossa, convocant una assemblea de càrrecs públics, si bé són d'agrair i molt d'agrair, acaben (segons alguns mitjans han dit) amb un dels bons de la pel•lícula, trucant al dolent perquè mogui el fil necessari que foragiti als ultra nazis i neonazis que, als afores del recinte, neguitosos de deixar anar l'irracional ira que arrosseguen des de la guerra civil contra tot allò que els fa ferum d'esquerres, d’independentisme i fins i tot de democràcia,  esperaven que sortissin de la reunió celebrada per escridassar-los defensant la seva “una grande i libre” de sempre. 
Sobtadament a només 4 dies de l'1'O, Semper idem (sempre els mateixos), Alea iacta est i para de comptar.

dimarts, 26 de setembre del 2017

de sobte, a només 5 dies de l'1-O

A tan sols 5 dies d'entrar en els annals dels moviments pacífics ocorreguts al llarg de la història, "la revolta dels somriures" que any rere any ha mostrat -i no atura un segon- la força de la ciutadania manifestant-se tossuda pacífica i divertida en les darreres Diades pel dret de decidir el futur del país, aviat figurarà en enciclopèdies de prestatge, digitals o llibres de text d'escola.
De la mà de l'antropologia, filosofia o del lliure pensament, s'està veient a més d'una persona experta en aquestes matèries que analitzant els fets diu la seva comparant "la revolta dels somriures" de Catalunya amb altres moviments socials passats dignes per tant, de servir de referència per avançar en l'humanisme constructiu.
Si diuen que la impremta hi va tenir un paper molt important doncs, gràcies a aquesta, l'humanisme es va poder expandir molt més ràpidament a partir del segle XV, ara tenim que des de mitjans del segle XX i en el transcurs del XXI, amb estris de comunicació d'última tecnologia entre les mans, allà on sorgeix una idea consigna o eslògan, a la velocitat de la llum està a l'abast de tothom fet que ocasiona que si estem emocionalment i emotivament organitzats, l'èxit d'aquesta revolta pels drets socials que ja ocupa bona part de totes les notícies i tertúlies de l'Estat, no l'atura ni els que també fent ús d'aquests estris incapaços però de fer vibrar la saviesa i concòrdia popular, intenten avortar-la.
L'Estat espanyol governat pel PP, aquest partit tan intolerant i sectari, característiques de la dreta autoritària neofeixista que malauradament està guanyant terreny dins la UE, recolzat aquí a l'Estat per l'oposició de centre, centre esquerre o esquerra, al dur a les seves files recalcitrants unionistes, aquests els han estat fent perdre els papers pel llarg camí del procés català,  malbaratant així una rere altre l'ocasió de poder ser la bona alternativa de govern que donés una sortida consensuada al repte de Catalunya.
Sobtadament a només 5 dies de l'1'O, Alea iacta est i para de comptar.

dilluns, 25 de setembre del 2017

la irresponsabilitat del 50% (punt amunt punt avall) de la ciutadania catalana

Sort tenim les que pensem que la mena de compromís identitari que un gen va espargir-nos pel cervell, de cop i volta rep adhesions solidàries de persones no nascudes en la nostra terra que com millor saben i poden però sobretot volen, en algun moment o altre les exposen públicament.
És el cas de Joan Francesc López Casasnovas, de trajectòria professional prou coneguda dins –i segurament traspassant-  els països catalans, i pel fet que la Viquipèdia, aquesta enciclopèdia lliure a l'abast de tothom, faci un recull de la seva persona, em serveix d'excusa per estalviar el protocol de presentació que per altra banda reconec que no sabria com fer-lo bé.
En el darrer apunt al bloc, mencionava l'aportació feta en la concentració celebrada a Menorca "democràcia, pel dret a decidir" per aquest polifacètic menorquí i, el que avui faré, és compartir els versos que des de la tarima llegia escoltats des de baix sense perdre detall de cap ni una de les punyents rimes que recitava, les quals a l’hora de captar-nos l'atenció, tenien el do d'aconseguir mantenir-nos amb aquell  necessari somriure constant i lluny de prepotència, pacífic i encoratjador de fortalesa que s’ha de tenir davant de qualsevol perill tan vital en els dies que falten fins a l'1 d'octubre i a prolongar, segurament, també en els posteriors. 
En aquest enllaç s’hi pot veure la interpretació de Joan Francesc López Casasnovas.
RIMES INNOCENTS PER A LA SIMFONIA D’UN MÓN NOU
Reunits aquí i empesos
per un deure de germans,
amb els nostres drets ofesos,
menorquins i catalans,
nascuts aquí o immigrants,
som conscients i anam entesos:
Defensam els Drets Humans,
conculcats i molt malmesos.
Exercim de ciutadans
lliures, crítics, compromesos.

Veient que el poder trontolla
per lo que en diuen “Procés”,
agafats “en pla em confés”,
la suor pel front els brolla
per por de perdre l’argolla
del frau control dels doblers.
Vet aquí el seu interès:
manejar el món i sa bolla. 

Crec que han perdut els papers
del seny, criteri i bon ús.
En Rajoy el torn-escrús
d’en Montoro hi fa per ell,
na Susana de gairell
hi posa el seu verb obtús!
Rivera fa es passerell. 
I vet aquí que en Borrell
hi ha vist una pluja fina 
de desinformació
i de mentida supina,
diu: -Açò duu a un carreró
sense sortida a la gent
que, com explica el Fiscal,
viu abduïda. 

És urgent
fotre’ls un cop ben “legal”,
que la unidad nacional
no es dissol ni es ven ni es compra
I el senyor Maza (...de rompre)
ho duu al Constitucional,
el qual tanmateix declara:
-Malalta està Catalunya;
Puigdemont tot ho emmascara,
Junqueres afegeix sunya,
l’Òmnium ferotge retruny(a),
l’AMI molts papers prepara,
l’ANC pòsters encunya...
A Madrid Rajoy no para
de querellar-se, s’allunya
del sentit comú i s’esmuny(a):
Sembla El Tío de la Vara!

I per fer el fester més blau,
han empaperat en Mas,
n’Ortega i na Rigau
(de moment no en fan ni cas).
Per augmentar-ne el cacau,
a pas d’oca marcant pas,
(és la guerra i no hi ha pau!)
imputen per mala pell
en Buch i na Forcadell,
o per picar més el clau
del cadenat de l’esclau
o de l’urna, prohibida,
que si t’hi atraques t’escaldes,
a declarar fan la crida
per 750 alcaldes.

-Aquests catalufos folls,
-diu Montoro- van errats!
Necessiten arrifolls
que els cantin les veritats.
Si no estan quiets i callats,
els hi tallarem els golls!

I va amb les altives llances
per espoliar les rendes:
ofega’ls comptes i hisendes
(tururut a llurs finances!);
no exploraran noves sendes, 
aquí no hi valen balances
fiscals; el FLA és flam de panses:
Tot queda Ad graecas calendas!

Però aquí ningú no es cansa
de repetir el mateix so:
-Votarem contra la por
amb il•lusió i esperança!

La Moncloa ha decretat
que aquest poble estrafolari,
és egoista, insolidari,
abduït, adoctrinat
per la Generalitat,
que, amb didàctica molt dura,
sotmet a fèrria censura,
amaga, oculta i enganya
promovent manta incultura:
-S’ha de saber què és Espanya:
la nació al món més antiga,
invicta, que mai fa figa,
que civilitza i no escanya,
i, com deia en Wert, missèr
expert a crear maganya,
és més vella que Noè
...de teranyines d’aranya.

Si el poble català en ple
ràdio i teles espanyoles
escoltàs pietós i amb fe
prou sabria allò que és ver
sense fer cas de gramoles
ni als dictats de TV3,
que de les seves escoles
ses lliçons no valen res.

El millor comportament 
de la Justícia espanyola
és saltar-se diligent
per ràpid procediment
tota llei que a ella no mola:
processarà tanta gent
que no hi cabrà a la garjola.
Catalunya tota sola
restarà en un sant-i-ament.
Potser exclouran finalment
aquells Pujols Ferrusola
i també els del 3%.

Així és, com bé vos cont
per no perdre les maneres:
inhabilitar en Junqueres
i el president Puigdemont,
estelades i banderes
i arrestar qui els faci front.

Com és notori i concís,
tota actuació es pot fer
per l’article 26.
Ciutadans, ho sabeu bé:
“en un cas de compromís...”
publicau i ho feis saber
a La Razón i ABC,
El Mundo i també El País;
COPE, Onda Cero, la Ser,
Tele5, Antena3,
La Sexta i tot el parxís
de “voces libres”, TVE
i Libertad Digital
amb en Jiménez Losantos,
que per evitar quebrantos
clamen en so funeral
exigint sens dilació
tancs per la Diagonal,
l’Armada, l’Aviació
i els de la Mort nupcial
amb cabra, els de la Legió!

Intel•lectuals i artistes,
consciència plena a vessar,
admirables progressistes
que fins ara van callar,
surten prests a defensar
de la Unidad sagrats mites:
“Todo por la patria”, fites
d’un manifest a signar.

Colla encantadora, amiga,
enmig d’aquests batibulls,
denunciau palla als ulls
d’altri i no veis la biga
que dedins els vostres duis.

On queda la “proporció”? 
Multen als referendistes
culpats de malversació
i exculpen lladres ministres.
Qui ha robat en abundor
no sol trepitjar presó...
I encara van de puristes
i gosen donar lliçó
d’honestedats moralistes.
Ben carregats de raó
en protesten periodistes,
catedràtics, novel•listes,
músics, tota professió... 
La llibertat d’expressió,
segrestada, qui l’ha vista?

Soraya invoca la llei
-es la Ley!-, però no fa rampa
ni al delinqüent que la campa
ni al Govern ni fins al Rei.
Ou, atura es carro; ei!
Qui fa la llei, fa la trampa.
Garrot, si qualcú es desmadra,
És llei d’estat espanyol,
on hi floca tant de lladre
protegit pel seu estol,
que el cos de Mossos d’Esquadra
no hi trobaria consol.
Un ca de ministre lladra,
que torni en Velázquez vol
per pintar un altre llençol:
de La Rendición el quadre
“En Barna se ha puesto el Sol!”

La nació catalana
-mirau si n’és caparruda!-
no creu qui l’ordena i mana
ni fa cas de gent creguda,
orgullosa, altiva, ruda,
superba, estantissa, ufana
de comanditis aguda,
que és febre que s’encomana.
Ara ja ningú l’engana:
fa tants d’anys que està espremuda
com suc de pera o magrana...!

Malversar tot un cabal
públic és un greu delicte.
Segons el Codi Penal
ell deu ser un pecat mortal
d’un referèndum fer edicte.
Però el jutge més estricte
res no diu del dineral
de la Seguretat Social
saquejat, confés - convicte,
pel ple del govern central;
ni del retall de pensions, 
ni del regal a la Banca
de 40.000 milions
que mai no tindran retorns,
i tants xoriços que fan que
aquests fills de mala... cranca

hagin, entre altres raons,
d’ ocupar tantes presons
i a merèixer molta branca.
Ai, partit dit popular,
que ets un expert que obre i tanca
la Cova d’Alí-Babà.

Amb hipòcrita dicció
resa, invoca i fa complanta
de la Carta Magna, santa 
sagrada Constitució;
mes, si convé, la decanta, 
la vulnera i la bescanta
quan en té volició
com si fos una berganta
d’un bordell de perdició.
Tanta i tanta devoció
beata, per mi que espanta!

L’estratègia més subtil 
es practica cada dia
veient que la policia
o bé la Guàrdia Civil
urnes, cartells perseguia
apuntant amb un missil:
en decomissa cent mil,
que se’n duu a comissaria.
I seguint amb aquest fil,
si un fiscal ho prohibia,
jo crec que a presó aniria
fuet de Vic i pernil;
si fóssim Nadal, prendria
fins i tot diners d’anous.
Per fer truita, qui ho diria!,
s’han de trencar closques d’ous. 

Si la memòria no em fall,
farà onze anys que un Estatut
fou refrendat i volgut
-era en temps d’en Maragall-;
però un Rajoy molt sorrut

li alçà cresta fent el gall,
en Guerra hi passa es raspall
i al Tribunal l’han endut.
Allà uns magistrats de tall,
que volen el poble mut,
se l’han fumat i fumut
enmig d’un gros guirigall.

I d’aquí comença el ball,
perquè el poble es sent vençut,
sotmès a humiliació,
i ha dit prou i que vol viure.
Que si la Constitució
no li permet de ser lliure,
una gran gesta ha d’escriure
tot jugant-s’ho a un sí o un no:
A referèndum! Ja és mític
per a un subjecte polític 
que se declara nació.

Un poble conscient i crític
ha dit n’hi ha prou de plorar
i a Madrid anar, mefític, 
a suplicar i mendicar
aquelles miques d’un pa,
que és guany d’esforç i eficàcia.
Ara reclama votar,
que en té el dret de decidir,
i aquest dret no és cap fal•làcia 
perquè els drets s’han d’exercir,
perquè un dret no és una gràcia
que un superior et pugui dar
per poder de burocràcia,
o un monarca concedir
o un Tribunal atorgar.

És qüestió de DEMOCRÀCIA

I democràcia ÉS VOTAR !


dissabte, 23 de setembre del 2017

a menorca també es diu :votarem SÍ o NO a la independència sense tenir por

Pel sol fet de poder votar en un referèndum èticament legítim el dia 1 d'octubre, l'Estat espanyol està fent arribar a totes les ciutats, pobles i racons de Catalunya tal descomunal repressió judicial i policial que ahir també a Menorca, una concentració amb força participació ciutadana, col•lectivament i solidàriament va poder expressar amb un somriure també, la indignació continguda per la hipèrbole borbònica feixista i totalitària de l'aparell del govern del PP que amb els aliats de torn del PSOE i C's, aconsegueix majories al congrés.
"Es diari" d'avui, en acurat castellà (només faltaria), facilita la notícia en un breu resum que simes no serveix per saber el nom de qui va llegir el manifest, Jordi Marban i facilita la visió d'un parell de vídeos de l'acte. També recull la notícia l'Ara de balears tanmateix oblidant-se de citar els noms de Pere Gomila, María Alcázari i Joan F.López Casasnovas que darrere la participació de Jordi Marban, amb lectura de poemes o recull de frases i pensaments, amb serena i contundent veu van adreçar-se al públic aportant els valors ètics i emotius que mereixia l'acte.
Votarem, Votarem. Ind-Inde-Independència, i No Tenim Por, eren exclamacions que com un clam de tant en tant s'escoltaven, com també corejat per la gent va estar present l'himne de Catalunya Els Segadors, L'Estaca, composició de l'any 1968 que ja no pertany a en Llach sinó que ja és de tots els pobles del món, o el Que volen aquesta gent?, també del 68, cançó que va compondre la ja també universal Maria del Mar Bonet, amb lletra d'un poema de Lluís Serrahima, sense faltar el "Canto a la libertat" del 1975 del malaurat José Antonio Labordeta, aquell que a l'hemicicle del Congreso de los Diputados, amb el seu crit sense por de, "a la mierda", va ser el primer a engegar públicament a les clavegueres pròpies que els sostenen, a tots els congressistes del PP hereus del més tèrbol i caspós franquisme.
De tornada a casa, embolcallant-se la nit per les primeres hores de la tardor, t'adonaves que aquesta revolució dels somriures que a principis del segle sorgí a Catalunya, ara i gràcies a un aparell d'Estat repressiu, totalitari i absent de diàleg democràtic, està traspassant territoris arrelant i empoderant a la ciutadania que ja sense pors s'encara pacíficament als qui gosen segrestar, per destruir-los, els drets socials i humans, i aquest moviment transversal del poble que, poca broma, ja que al estar recolzat   per estibadors, ramaders, gremis culturals o artesanals, sindicats, i la força de la sàvia nova que empeny als estudiants a exigir el dret de decidir el que volen ser, està donant pas a què en un futur, aquests últims dies de resistència s'inscriguin en la història de la UE com semblants al del maig del 68 parisencs i no sé amb quina mena de relació amb trot plegat, uns versos de fons de Maria-Mercé Marçal, anaven de tornada a casa creuant-se'm pel pensament: 
CANÇO DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

divendres, 22 de setembre del 2017

sé moltes coses, moixa moixet i cussa

Ja sé que senyeres, rojigualdes, barres i estrelles, falç i martell damunt roig...., us importen una merda, però el que també sé i vosaltres no sabeu, és que pel sol fet d'estar sota el meu aixopluc, com us deia, sé que si em dóna la gana puc alterar-vos el criteri, per la qual cosa, jugant amb el "seleccioneu, copieu i enganxeu", aquesta veloç eina dins l'ordinador que permet presumir que saps de tot i fins i tot de fer filigranes, avui divendres dia de l'etiqueta "la gatera", us faig sortir al bloc manipulant-vos el pensament i indumentària fent-vos passar per allò que a mi m'omple d'això tan lleig que és l'orgull i sé, que ho faig perquè tal com van les PPSOE- C'sPSc maldades, hauríeu d'entendre que si no us impliqueu una mica en la moguda, en aquesta casa, la mútua convivència –malgrat que ara no sé com- patiria un daltabaix.

dijous, 21 de setembre del 2017

la nyonyesa (arenga tal vegada nyonya de qui gairebé segur ja ho esta essent)

Ara ja comença a ser del tot segur que qui en política, saltant-se anys i anys el seu reglament constitucional fins a arribar a utilitzar forces policíaques volent acaparar-ho tot, possiblement tard o d'hora es quedarà amb res, ni tan sols la força li serà legítima, però..., i si tal vegada això és el que pretenen? I si tal vegada prioritzen, interessadament, desaparèixer i quedar com bons patriotes de la "una grande y libre" abans que com menyspreables corruptes...?
Per altra banda, qui només vol ser senzillament lliure, tot un poble, la ciutadania d'aquest, ja tenim la clau que des del 1714 ha anat passant de generació en generació, treballant en tota mena d'arts i oficis honorant-los i reinventant-los quan calia, per viure culturalment i econòmicament sobrevisquin sovint als històrics embats adversos que volien silenciar, no només allò que sentimentalment ens pertoca sinó que també, allò que en essència i puresa exigim de poder exercir, la DEMOCRÀCIA, sí, en majúscules.
Aquesta clau ara en poder de la ciutadania, gràcies a aquest tirànic i desmesurat comportament dels qui dins del parlament de la cort i regne d'Espanya, fan "prietas las filas" amb el Sr. Rajoy i els seus lacais (gràcies Rufian per assenyalar-los) ja té una porta amb un pany per ficar-la, fer-la girar, obrir-la i sortir a la concòrdia i llibertat i, qui sap ara si el famós dia 2 d'octubre de què tant es parla, els veïns de l'exterior no estaran esperant-nos amb els braços oberts per haver fet caure un dels residus del feixisme encara viu a la UE.


dimecres, 20 de setembre del 2017

a la Manuela Carmena sense perdre ni el somriure ni la bona fe

Benvolguda Manuela Carmena, ahir a l'Intermedio (1), si no recordo malament, amb presses per interrompre les veritats que anava deixant anar l'Ada Colau, vas dir que arribar a aquestes hores tenses i dies de crispació provocats per la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre, potser és degut al fet que l'actitud ferma i contundent dels membres independentistes del Govern de la Generalitat, defensant el dret de poder decidir amb un SI o un NO el destí de Catalunya, no és res més que una actitud infantil. Sort però, que un cop va sortir-te la frase, la cara discretament astorada dels que compartien tertúlia amb tu, sovint va solidaritzar-se amb la d'espant que tenia a casa.
Malgrat tot, t'he de dir que després de donar-hi voltes al cap a la frase de l'actitud infantil, tal vegada no vas desencaminada en això de les "chiquilleries" històriques si pensem en què també, aquella redacció de la Constitució del 78, on tu i els Coscu estàveu tan actius, en el fons senzillament va ser una criaturada i per això ara tenim el resultat que "a la puerilidad de aquellos barros, estos lodos" i potser seguint el fil de no donar importància als fets, a tu també t'agradaria més definir com un aplec en lloc de manifestació, totes les trobades dels últims 11 de setembre.
Ai! Carmena!, aquesta dialectal relliscada, de cop i volta m'ha fet caure -i potser a més gent- la bena que duia als ulls en tenir-te com a exemple del que vol dir ser i comportar-se com una verdadera demòcrata espanyola, és a dir, exempta de fums paternalistes d'aquest Estat franco-borbónic que fil per randa, quan li convé, aplica aquella entremaliada, oi?, constitució del 78. Clar que, com que tot està per fer i tot és possible -nosaltres els independentistes fins a última hora som així- si tu ens fas el favor de retractar-te ni que sigui en una piulada de tuit, potser recollirem la bena caiguda i ens la tornem a posar ni que sigui per seguir admirant les teves bones maneres de fer.
(1) del minut 25 al 33

dimarts, 19 de setembre del 2017

la paradeta d'intel•lectuals del País

Defensant que una de les joies de la corona no foti el camp del regne d'Espanya, els rostres que surten a la foto (de El País), declarada gent d'esquerres i alguns pro republicans, sembla que de cop i volta una mena de síndrome d'Estocolm, de manera patològica ja els està afectant, per la qual cosa aviat, almenys dins de la UE, sentirem a parlar també dels afectats per la síndrome de la Constitució Espanyola del 78.
Com que no en sóc, deixo còmodament en mans d'un expert rebatre els arguments que donen en el manifest servint-me com exemple l'article aparegut a Núvol: El manifest dels intel•lectuals VIP d'esquerres per Josep Vicenç i Eres.
Per altra banda, com que la definició d'intel•lectual sempre m'ha fet pensar, sobretot quan una persona sense posar-se vermella accepta que la cataloguin així, he cercat i he trobat unes quantes frases que, què caram!, com que m'han agradat, aquí us les deixo:
Intel•lectual és el que es fica on no li importa (L'intellectuel est quelqu'un qui es mêle de ce qui ne li regarde pas).Jean Paul Sartre
Els intel•lectuals són especialistes en la difamació, són bàsicament comissaris polítics, són els administradors ideològics, els més amenaçats per la dissidència. Noam Chomsky
El real o "veritable" intel•lectual és sempre un intrús [outsider], que viu en un exili autoimposat, en els marges de la societat. Edward Said
Només la intel•ligència s'examina a si mateixa (Jaume Balmes)
L'obligació primària de la intel•ligència és desconfiar d'ella (Stanislaw Jeay Lec)
No puc entendre perquè la gent està espantada amb les noves idees. Jo ho estic de les velles (John Cage)
Ser un intel•lectual genera un munt de preguntes i cap resposta (Janis Joplin)
La intel•ligència és la capacitat d'adaptar-se al canvi (Stephen Hawking)

dilluns, 18 de setembre del 2017

d'una catalana a menorca, a un menorquí a catalunya

Pedraules, ara tu vius a ma terra i jo visc a la teva. Tu vius de prop les Diades de l'11 de setembre i jo en la distància via retransmissions televisives, i per tant, sense poder fixar-me en els detalls que tu tan bé m'has fet recordar, per això, tot donant-te les gràcies voldria dir-te que tota aquesta "logística "en les celebracions ciutadanes, de ben cert sé que forma part de l'ADN de la majoria de gent nascuda o integrada a Catalunya, amb la mateixa força que observo de l'ADN de la majoria de menorquins autòctons o nouvinguts, tossudament entestats a preservar el territori d'abusos urbanístics o de les actuacions del tot innecessàries en la millora de la carretera Maó-Ciutadella o d'altres barrabassades que deixarien s'illa feta un nyap al servei, això sí, d'aquell turisme de masses causant de canvis negatius no només en el medi ambient sinó que també en la convivència social.
Aquesta "cosa nostra" organitzativa, la catalana, ve de més enllà del segle passat i de l'altre i altre. Aplecs sardanístics, Flama del Canigó, Patums, colles castelleres, colles geganteres, Diada de Sant Jordi..., trobades totes multitudinàries que han propiciat, que si no haguessin bones maneres col•laboracionistes de fer des de néts fins a besavis, el conjunt de la ciutadania mai s'haguera interessat a formar part activa o passiva del país, tal com penso que ha de ser la "cosa vostra" més enllà també, de segles i segles, de conservar el territori amb cura, pam a pam kilòmetres i kilòmetres d'entramat de paret seca, la verdor dels terrenys de pastures, les barreres d'ullastre que permeten el pas sense agressives tancadures, bé als llocs o pel transit de bestiar o de tractors dins les tanques de conreu i un llarg etc. d'encalats i polits pobles que, tot plegat, fa que també petits i grans, estimant-s'ho tot, conservin activament i passivament el territori net de brutícies incloent-hi l'especulativa.
Pedraules, com que al final de l'escrit et preguntes "Jo ho veig com una incògnita. Què passarà el dia 1 d'octubre? Els catalans podran votar com van fer els escocesos a Escòcia? O els quebequesos al Quebec? O Espanya encara continua a anys llums d'aquestes democràcies modernes com són les de Gran Bretanya i el Canadà? La incògnita es desvetllarà els propers dies.", et diria que estiguis tranquil perquè m'atreveixo posar la mà al foc que, com que aquesta embranzida independentista ja ha incorporat com a premissa la defensa de la verdadera Democràcia, aquella que practiquen polítics, poders fàctics i ciutadania amb la Declaració Universal dels Drets Humans incorporada en el seu ADN, crec que sí, que el dia 1 d'octubre veuràs cues i cues de gent, pacífica i un poc enrabiada també, dipositant un SÍ o un NO dins de les del tot legítimes urnes, mal que els hi pesi als unionistes radicals, aquells de la "una grande i libre" que, marcant paquet a l'estil forces de la legió i ideologia del seu fundador tan admirat pels franquistes, continuen sembrant l'antidemocràtica intransigència de la qual si més no, una població catalana empoderada ja se n'ha atipat.

divendres, 15 de setembre del 2017

felina, ara ambulant, ara assentada (foto de belén)

                                                                          
Diuen que ets la moixeta de ningú, que campes per ací i per allí apalancant-te -com aquest és el cas- allà on reps carantoines i alimentació sense que mai et falti un petit cossi amb aigua.
Però també diuen, i això tu, moixeta, no ho saps..., o sí?, que aquesta casa que t'acull, ja venuda a un suís d'aquells que cerquen objectius via satèl•lit, aviat serà un solar on edificarà la nova casa o grup d'apartaments que té projectats al cap i que, a la curta o a la llarga, revaloraran els doblers que manega augmentant patrimoni, a la curta immobilitzat, i a la llarga el seu Déu dirà, que d'això va el sistema capitalista on d'alguna manera o altre tothom hi estem ficats.
La situació que prest viuràs, moixeta, no és cap novetat dins dels pobles costaners de ses illes a on, des de fa dècades, romàntics o no, inversors del nord que de tot i hi ha a la vinya del senyor, busquen i rebusquen espais en propietat per adaptar-los als seus capricis i, tot s'ha de dir, sovint la seva generosa oferta de compra deixa bocabadada i amb la butxaca plena a qui fins al moment ostentava la propietat immoble, sia persona autòctona o, en un temps, nouvinguda a ses illes.
Mentrestant però, moixeta, ara contempla i gaudeix del pati acollidor i ben endreçat que encara domines i ja veuràs si en el futur, la moguda de fer enrenou enderrocant per tornar a construir, a tu t'haurà valgut la pena o no.

dijous, 14 de setembre del 2017

És un cop d'estat a la democràcia dels pobles, la democràcia dels PPPSOEpscC's i el bujot del rei felipVI?.

Saben aquests de les sigles de l'anagrama unides a l'encapçalament i l'espantall i família reial, i els qui fomenten l'ambigüitat, negant, tots plegats el legítim dret de votar en un referèndum, en quin pou negre estan caient?, pou moure fins i tot amb sortides al clavegueram obturades de tant empastifar la democràcia.
Per altra banda, si de les amenaces del TC a qui els de les sigles deixen tota la responsabilitat perquè a cop de sentències posin en pràctica legal la seva irresponsable il•legalitat, es passa a l'acció d'enrajolar o inhabilitar càrrecs del Govern de la Generalitat, del Parlament i dels Ajuntaments de Catalunya, la pregunta que sorgeix és que, ¿què faran quan els ulls del món vegin la resposta de desobediència civil pacífica que dia a dia anirà en augment?, no només de la ciutadania de Catalunya sinó que també la d'altres comunitats i organitzacions polítiques que donaran públicament suport escenificant que la convocatòria per un referèndum, sigui o no sigui pactat, mai pot ser perseguida ni titllar-la d'il•legal tot saben que el motiu pel qual s'ha hagut d'arribar a fer, és la immobilitat de reforma d'una Constitució post franquista, renovable a corre-cuita puntualment sota ordres de la UE, o interessos clarament partidistes.

dimecres, 13 de setembre del 2017

d'una prèvia a, "de boires i cabòries actualitzar el refranyer"

La prèvia: Costa obrir l'ordinador i anar a l'espai de penjar un apunt al bloc, escoltant tot el que va radiant la Terribes. Deu ni do la mala llet que poden provocar-te les respostes d'aquest govern d'Espanya, el del PP, tancant files amb els companys d'oposició PSOEC's, endurint més i més les mesures repressives i alhora reprensives de la vella dictadura franco-feixista del recent passat.
Després de la prèvia però, per no perdre el bri de salut mental que creus tenir, segueixo amb el costum d'omplir l'espai del bloc amb qüestions que de fet, acaben essent de tot i de res i, ben mirat, més de res, que de tot.
Les boires i cabòries: Quan en el temps que l'ancestral refranyer asseverava que, "alba emboirada, sol de vesprada" es nota que ni de bon tros tenien problemes amb desaparicions de zones de la famosa capa d'ozó de la que tal vegada ni tan sols tenien coneixença, per la qual cosa no estaria de més posar al dia la popular dita que més o menys quedaria així: "alba emboirada, potent sol de matí migdia i vesprada de gran cabronada". 

dilluns, 11 de setembre del 2017

“el més petit de tots” o el fet de fer el paper de friqui, de tant en tant ,no té per què ser dolent

Del Sant Boi de Llobregat del 1976, al tot Catalunya del 2017, 41 anys d'espera reivindicativa, de tossuderia espera i de completa esperança per estar a tan sols 20 dies de l'1-O, per poder exercir l'universal i legítim dret que el Govern de la Generalitat de Catalunya, legitimant la convocatòria d'un referèndum, permeti a la ciutadania dipositar en les urnes SÍ o un NO com a resposta a la pregunta «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?»
Algú gosarà posar en dubte la resposta de “el més petit de tots”?



Va néixer el 1937, i encara està dempeus,  la Viquipèdia ens diu “El més petit de tots és una figura creada per Miquel Paredes l'any 1937 per encàrrec del Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya. La seva finalitat era simbolitzar la lluita antifeixista del catalanisme popular durant la Guerra Civil i se la titulà «la mascota de la revolució».[1] La figura representa un nen que avança vestit amb una granota d'obrer -vestimenta característica dels milicians, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerre alçat, que crida a lluitar contra els facciosos.

Paredes s'inspirà en la cançó popular Els tres tambors, de la qual Pere Quart en féu una versió per acompanyar la imatge d'El més petit de tots. El mateix any, Lola Anglada redactà i il•lustrà un conte sobre la figura.”


dissabte, 9 de setembre del 2017

l’11 de setembre i el compliment dels deures pendents amb un fons d'escriptori reivindicatiu de l'esperit de La Salleras

Fa temps, remenant imatges del Google, vaig topar amb una foto antiga del quadre de mestres de l'escola que em va educar fins que  vaig sortir amb el notable sota el braç dels estudis de comerç que capacitaven, almenys, per un lloc de treball dins d'un despatx d'empresa.
Vaig desar la foto com a fons d'escriptori, tot recuperant la mirada d'aquelles mestres i professors que un dia, un cop d'estat, els va girar el destí de poder difondre el model educatiu republicà i català pel qual estaven preparats. No obstant això, de les mestres que jo vaig tenir, l'essència d'una ensenyança moderna i activa tipus Ferrer i Guàrdia, Montessori, Rosa Sensat..., estroncada per la dictadura franco-feixista, d'alguna manera tàcitament la van transmetre, per la qual cosa,  desaprendre "allò" que els van d'obligar d'ensenyar-nos, a bona part de generacions de postguerra no ha sigut gaire difícil de fer.
La Diada com exemple, em serveix d'excusa perquè un cop penjat aquest apunt al bloc, em gratificarà saber que algú potser a més a més de jo, haurà retornat la mirada al grup de la foto pensant amb algun dels seus mestres, tot dient-los que, propers  al referèndum convocat pel govern de La Generalitat per dir un Sí o un NO a la independència, i en cas de que el Si, fos majoritari convertir Catalunya en una república, l'1-O, acudint a les urnes s'estarà pacíficament desafiant als hereus ideològics o consanguinis d'aquells colpistes que van estroncar el sistema educatiu a tants i tants docents manllevant-los el dret de poder alliçonar-nos dins d'una escola racional i moderna. 
Tanmateix, i coneixedors que som del fet que molts dels successors colpistes continuen ocupant llocs de poder sense haver fet cap "mea culpa" tal com si va succeir durant la reunificació alemanya condemnant les atrocitats dels avantpassats nazis, ja n'hi ha prou d'aguantar-los humiliacions.
Al segle passat, el 1936 a la ciutadania generacional del grup docent de La Salleras, de manera bèl•lica van furtar-los els drets humans i socials. El 1978, una Constitució forjada amb mentalitat residual del "Movimiento Nacional" disfressada de democràcia, va ensarronar-nos, per la qual cosa, farts de dur resignadament el pap ple, la participació de la ciutadania en la Diada d'enguany tant de bo sigui de les més nombroses tot esquivant les provocacions i amenaces hostils o malsanes del moment i les precedents al 1r d'octubre, data assenyalada per exercir la ciutadania, l'universal i democràtic dret de vot, en aquest cas decisiu, per canviar o no canviar el destí de Catalunya.

dijous, 7 de setembre del 2017

àngels martínez i castells, gràcies

De l'esperpèntic filibusterisme en diuen dels qui en política es dediquen, com ahir, a posar bastons a les rodes de la democràcia exercida escoltant la ciutadania, tenim els del PP i C's, que al Parlament de Catalunya van fer tota una exhibició d'aquesta pràctica perquè, aquesta, si més no és la feina dels hereus en primer grau del feixisme, falangisme i d'aquell franquisme sempre amic d'un nazisme practicant i després residual.
Per altra banda, i per sort més amb més educació, els representants del PSC també van dedicar-se a col•locar bastonets a l'aprovació de la llei del referèndum d'autodeterminació, tot i que potser la seva moderació no era res més que el reflex de la soledat que pateixen en veure com el seu cap a l'Estat, s'apropa cada vegada més al del cap d'aquell PP que a crits li demanaven que els alliberés.
També, i encara que sembli impossible, els de CSQP, s'alienaven en el mateix sentit defensant la indefensable Constitució del 78, elaborada en l'època que encara lligaven de peus i mans la ideologia d'esquerra que ells dignament practiquen malgrat que no vulguin veure que l'Estat, no només continua mantenint-los a ratlla, sinó que també els té segrestats. 
L'espurna però de colossal dignitat que va mostrar la diputada de Podem, Àngels Martínez Castells, (escena observada sota el silenci i mirada compungida dels seus, però escoltant algun aplaudiment de la resta) retirant les banderes espanyoles deixades amb prepotència manifesta al costat de senyeres, damunt dels escons del PP abans d'abandonar-los, potser va ser la panacea que necessitàvem per no emmalaltí mentalment tot veient l'espectacle filibuster que retransmetí de manera professional i objectiva la televisió de Catalunya.
Si diuen que una imatge val més que mil paraules, el gest d'aquesta sens dubte a Catalunya val més que els 366.494 vots obtinguts per la coalició CSQP en les eleccions del 2015 defensant la restitució de la República.

dimecres, 6 de setembre del 2017

a semblança

De ser utilitzada com a senyal localitzable segura per tasques marineres, finalment, obsoleta per un desgast qui sap si d'obsolescència planificada i, alhora pèssim manteniment, ha acabat fent d'obturador d'entrada i de sortida d'una paperera.
El TCE (TribunalConstitucionalEspañol) i el TC (TribunaldeCuentas), d'alguna manera, patidors també de possibles desgasts no renovables o nul manteniment de consolidació demòcrata, si encara no ha acabat, acabarà, si la UE no intervé, tal com s'està veient, obturant la sortida dels drets socials de la ciutadania el TCE, i el de les seves institucions, el TC, drets ara enèrgicament reclamats a Catalunya i que tenen segrestats als despatxos que ocupen.
Per aixó, el proper 11 de setembre i, naturalment, l`1-O, farem cas de les paraules de  Montserrat Abelló (Tarragona 1918-Barcelona 2014) quan diu que, 
De vegades dubtes 
 si no seria millor 
cridar, cridar.
 Cridar sense cap fre! 
 I no quedar-se 
 atrapada dins 
 un silenci culpable. 

dimarts, 5 de setembre del 2017

fer-se a la vela

Qui s'aixeca ben d'hora ben d'hora, i té la possibilitat de menar un llagut equipat amb vela llatina, aixecarà la sana enveja i curiositat dels qui aixecant-se també, ben d'hora ben d'hora però de peus en terra estan, no perden detall dels moviments que fa qui tripula la nau per si, tal vegada amb sort, un cop desplegui l'emblemàtic velam, se'l pot veure navegar una estona aprofitant el vent abans no perdre'l per l'horitzó o pel darrere del proper sortint costaner.

dilluns, 4 de setembre del 2017

núvols, turisme, ecotaxa, apujar-la? SÍ, GRÀCIES

Quatre núvols agrupats i l’absència de vianants i vehicles pel carrer fan pensar que, per fi, ja s’acosten els dies de temperatura diürna i nocturna sostenibles pel cos humà així com, l’entrada a l’època de recuperació de l’entorn i recursos naturals illencs malmesos, en part, per la càrrega humana que representa el turisme.
El turisme és aquest fenomen que, a ses Illes Balears s’ha convertit en el principal motor de lucrativa bonança econòmica empresarial malgrat que, els faedors i currants que van a peu, mal subsisteixin diàriament i temporalment, encara que això ja és qüestió a bellugar pels mateixos treballadors, exigint que les cúpules sindicals s’ocupin, no tan sols de vetllar sinó que també, de lluitar enèrgicament contra les imposicions patronals sempre que aquestes mantinguin i ampliïn el sistema d’esclavitud encobert que acostumen a practicar.
No fa gaire va sorgir la notícia: El Govern preveu recaptar 120 milions d’euros l’any vinent després de l’acord per doblar l’ecotaxa que, recordem, és de les més baixes d’Europa.
Aquest és de moment l’últim capítol d’aquest tema que, recordem-ho també, ja cueja de fa temps entre episodis en pro i en contra. A favor, els de caràcter ecologista que ja opinaven igual des de fa temps. En contra els de caràcter “tot s’hi val com tal d’afavorir els guanys empresarials” tot tement que aquest impost, segurament, impossibles de poder-lo manipular o gestionar en els consells d’administració, fa que els seus portaveus polítics diguin bestieses sense engaltar-les.
ECOTAXA SÍ, GRÀCIES, ja que la destinació d’aquests doblers està pensat pel manteniment o millores estructurals del territori malgrat que, de vegades, el centralisme illenc faci témer la proporcionalitat igualitària, temor que és d’esperar no es compleixi, a fi i efecte de sumar esforços enfortint la contundent resposta a les reticències de la patronal hotelera i la seva por de veure disminuir els milionaris guanys i, és que, alguns d’ells com a bons representants del salvatge neocapitalisme, no els basta amb recuperar situacions d’esclavisme sinó que també ja els agradaria organitzar i controlar tot allò que faci moure un sol € del guirigall que de vegades hi ha dins de la indústria turística.

divendres, 1 de setembre del 2017

el gat de dant i la rambla de joan f. mira

Mira tu, cercant per la xarxa he trobat l'entrevista feta a Joan Francesc Mira, traductor de Dant, o Dante en el castellà de la capsa del supermercat on tan a gust et trobes i, com que a més a més, també a la pantalla de l'ordinador, remenant, ha sorgit el text Rambla escrit pel mateix Joan F. Mira, en ser de luctuosa actualitat mundial parlar d'ella, aquí  te'l penjo ni que sigui per anar recuperant somriures.

RAMBLA, un tast: ...Però per què? Deu haver-hi moltes raons, però en qualsevol cas em sembla evident que l’atractiu de la Rambla de Barcelona no està en l’arquitectura. Vull dir que la major part de les cases que componen aquest carrer són més aviat lletges de cara, amb perdó i sense ofendre ningú. Les he vistes sempre tirant a brutes, com era normal durant tants anys a Barcelona i a València, però moltes, encara que les netegen, no podran recobrar una gràcia que no han tingut mai. A la Rambla no cal mirar les cases, doncs, sinó la gent. Exactament el contrari, per exemple, del carrer de la Pau de València, on la gent és perfectament prescindible i l’arquitectu­ra és tot. Fet i fet, en gairebé tots els carrers del món són tan prescindibles les cases com les persones, i quan això no passa vol dir que són carrers excepcionals. De manera que la Rambla de Barcelona no és exactament un carrer fet de cases, sinó d’arbres, de gàbies d’ocells, de qui­oscos, de parades de flors, i sobretot de gent. No conec cap altre carrer d’Europa o d’Amèrica —carrer de ciutat o poble gran, carrer de debò— ­que estiga fet d’aquestes coses tan insubstanci­als.
EL GAT, un tast: E.V. ¿És cert que el Dant tenia un gat que li aguantava l'espelma mentre escrivia?
J.F.M. Ni idea. Ni tan sols sabia que tingués un gat.
E.V. ?!
J.F.M. És que no m'ha interessat mai saber què feien Homer, Shakespeare o el Dant en les seves hores de lleure.
E.V. Està amb la tradició que diu que la vida d'un autor no serveix per explicar la seva obra.
J.F.M. Home, tampoc és això: un escriu des d'una cultura, un moment i un lloc concret.
E.V. A més, el Dant, vida i obra van molt lligades, no?
J.F.M. Sí, en el seu cas, sí. La Divina Comèdia no es pot entendre sense saber quines idees tenia el Dant i com va participar en el debat polític de l'època. Però les anècdotes personals són una altra cosa. No crec que tingui cap importància saber si tenia o no un gat.