dimecres, 30 d’agost del 2017

“Ell” el PPincombustiblepresident

“Ell”, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, compareixerà avui en una sessió extraordinària del congrés espanyol per donar explicacions sobre el cas Gürtel. La compareixença és fruit de les peticions de PSOE i Podem, per una banda, i d'ERC i PDECat, per una altra, amb el suport del PNB i l'abstenció de Ciutadans.
“Ell”, en Mariano, acudirà tranquil, seré i tal vegada un xic prepotent per amagar el veritable nerviosisme, convençut de què les respostes preparades li garanteixen que no ha de patir cap guspira de foc condemnatori cap a la seva persona.
“Ell”, el Mariano Rajoy Brey, ministre en l'època d'Aznar, i ara flamant president del PP alhora que també ho és del govern de l'estat espanyol, farà senzillament com l'au que representa l'emblema del partit, ella, la gavina de la imatge ben segura del fet que la solidesa del capell del fumeral que l'enlaira i dóna suport, l'eximeix de qualsevol espurna de foc que pugui sortir del conducte de fum de la llar.
“Ell”, demà i passat demà i l'altre..., el tornarem a veure, educat, a vegades compungit de cara, o mig irònic fent-se l'orni i atiant a tort i a dret declaracions lacòniques sovint en clau de guirigall, per simplement repetir i repetir que el dia 1 d'octubre, per pebrots constitucionals, no hi haurà urnes a Catalunya per decidir en democràcia, la qual cosa, arribat el dia farà de bumerang contra “Ell i els seus” que és potser allò que pretenen com tal d'aconseguir, almenys, minimitzar l’escandalosa,  gran i desmesurada corruptela que pateixen.

dimarts, 29 d’agost del 2017

obstinat llarguerut i calorós estiu

Passes i passes els dies que a l'espai del temps que incorpora el petit "magatzim" de fotos i vídeos fets pel voluntariat captador de fenòmens atmosfèrics, un cop arribat el moment que la persona, experimentada, ara sí, en desxifrar mapes d'imatges via satèl•lit, continua sense gaires més arguments que el del pronòstic de cel estirat on el punyent sol, alliberat de capes d'ozó castigant d'allò més, provoca que no sàpigues on fotre't ni endins ni enfora de casa i, quan a la nit tropical carregada d'humitat fas un tomb per desentumir l'esquelet..., patapam!, un flamant fanal s'entesta a recordar-te, la maleïda potencia i tonalitat solar.

dilluns, 28 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita, un Epíleg , La Rambla i Per altre banda.

L'epíleg: Pel que respecta a ell, només deixar unes quantes adreces amb les quals vaig topar tot cercant informació per la xarxa i que anava seleccionant i arxivant a fi i efecte d'oferir-les al final per si també podien ser d'interès per algú. Escuela Soller   -   medium.com   -   avvcmeridiana.
La Rambla: L'atropellament massiu deliberat del 17-8-17, ha fet anar a la recerca de versos de poetes que deixaren petja, i de cop i volta dolguts en aquest cas, ha motivat opinions de tota mena donant a entendre també l'essència de l'emblemàtic passeig barceloní.

Una de les opinions "Havia de ser la Rambla" de Marina Subirats (la tria és innocent de fer retrets personals)s'oblida de mencionar la presència de tantes manifestacions veïnals dels barris de Barcelona, o de col•lectius d'obrers, o d'artistes, o de marginats..., tot exterioritzant la reivindicació que els movia desfilar per la Rambla, anessin o no a parar a la Casa Gran, per difondre l'exigència de resoldre el problema, l'abús empresarial o la marginació. Per tant, SÍ, senyora Subirats, La Rambla és tot el que vostè diu i, en bona part, també allò que potser, per manca d'espai, en el seu cas o, d'incomoditat per no resultar tan bucòlic per d'altres, se'ls hi ha oblidat de dir, és a dir, La Rambla com espai per reivindicar, això sí, racionalment i pacíficament, qualsevol atac injust cap a la declaració dels drets humans on nascuts a Catalunya, nouvinguts o visitants, de ben segur, fent costat a la causa, s'hi sumarien.
Per altra banda, el colpidor fet d'aquest 17 d'agost, ocorregut en el transcurs d'anar penjant al bloc el material gràfic corresponent a l'apartat de les Escoles en Lluita, tot veient-ne la casualitat en el temps de captar certs indrets, m'ha impulsat a tornar a penjar novament tres de les fotos exposades recentment afegint-ne el ja mundialment popular eslògan que, de ben segur bona part de la ciutadania que portava pancartes reivindicant escoles, hauran tornat a fer duent les del "no tinc por" tot pensant també, tal com diu Vicent Partal "no tenim por de res".
La imatge que encapçala l’apunt enregistrada al bell mig del recorregut rambler on destaca la pancarta "volem unes rambles en pau", aliena a la manifestació de les Escoles en Lluita, penjada als balcons de l'immoble Núm. 136, és significativa de les queixes del veïnat sempre patidor de l'enrenou a vegades reivindicatiu diürn i d'esbarjo o disbauxa nocturn, de La Rambla.

La propera imatge amb l'edifici al fons de l'estació dels ferrocarrils de Sarrià de la plaça Catalunya, correspon a l'entrada dels manifestants per l'inici de baixada a la Rambla just l'indret per on malauradament, diuen que també va entrar la fatídica furgoneta del terror i de l'error racional.


A la façana esquerra de la darrera imatge, veiem el dragó i paraigües publicitari de La Casa Bruno Cuadros, o Casa dels Paraigües, que situa els manifestants dels anys 70 al lloc de l'encara inexistent mosaic de Miró on va aturar la furgoneta el seu sagnant recorregut, i també va aturar una data del calendari significativa també a figurar dins la llarga història de Les Rambles de Barcelona.


divendres, 25 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (16 de 16)


Fins aquí, el relat del capítol dedicat a l’Escola Sóller fet pel Col•lectiu “Caps de Setmana” d’Edicions Paideia, on també inclou la reproducció fotocopiada d’una noticia apareguda  al Diari de Barcelona ”el brusi”,  que transcric a continuació no sense informar que el tal Viola, va ser un controvertit  personatge fidel al franquisme  i que la Viquipèdia ens fa saber cinc céntims , detallant entre altres perles que va ser  “alcalde de Barcelona de setembre del 1975 a desembre de 1976. El seu mandat fou molt impopular per la seva gestió autoritària i hostil als moviments veïnals , i acabà dimitint davant la pressió política del carrer i dels difícils equilibris amb la política de transició democràtica espanyola”
Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
“DIARI DE BARCELONA” 1-10-1976
Vecinos de Porta “participan” en la boda de un  hijo de Viola.
Los vecinos del barrio de Porta participaron también, en cierta manera, de la boda de un hijo del señor Viola. Ayer por la mañana, cerca de 150 vecinos del citado barrio se concentraron en la Plaza de Sant Jaume ante el Ayuntamiento, a fin de entrevistarse con el delegado de cultura, señor Bassols y exponerle los graves déficits que les afectan en el campo de la enseñanza. Pero como quiera que el señor Bassols no se encontraba en la Casa Consistorial sino en la boda del hijo del señor Viola que se celebraba simultáneamente en la capilla de Santa Águeda, los vecinos se desplazaron hasta el Tinell. Allí exigieron la presencia del señor Bassols. Se salieron con la suya y el señor Bassols les recibió en el salón del Tinell con el traje de gala apropiado a la ceremonia a la que asistía, y escuchó la lectura de las conclusiones de las asambleas de los vecinos que le recordaron tienen 400 niños sin escuela.





dimecres, 23 d’agost del 2017

per a marginàlies

Crec que no puc accedir a deixar el missatge al teu bloc, per això, per a tu, penjo la imatge del cartell que de ben segur va entendrir a molta gent.

dimarts, 22 d’agost del 2017

un cap de fibló anomenat El País

Al text de la vinyeta de Peridis: -nosotros seguimos con la hoja de ruta, que diu un ninot amb garlanda quatribarrada per barret volant per l'aire sostenen una urna entre les mans i –nosotros quedamos con la hija de luto, del grup que ho diu amb braçalet de dol i rigorós dol, tocant de peus a terra, no deixa de fer-me venir al cap que, efectivament moltes de les persones que ara ja sé com puc qualificar per entendre'm, com a "peridistes", s'han quedat ancorades en aquella societat dels anys 60 que tan encertadament reflectí Manuel Summers en la seva pel•lícula "La niña de luto" exponent de les condicions socials opressores i repressores representades en la nena esdevenida a dona, metàfora real de la societat d'aquells temps.
I ara, per acabar-ho d'adobar també llegeixo que els "peridistes" d'el País diuen que "El pueblo [Ripoll], conmocionado, intenta explicarse cómo unos jóvenes que estudiaban, jugaban y crecían en perfecto catalán de payés son hoy noticia trágica" amb la qual cosa, em fa venir al cap que, aquesta gent, els "peridistes" dels anys 60, d'un dia per l'altre no s'estan de retrocedir a la a mentalitat de la burgesia babaua de principis del passat segle, personatges d'aquella societat que la paraula supremacia, que ara està tan de moda per adjectivar comportaments o maneres de pensar, els hi queia tan bé per definir-los.
Resumint, El País i la vergonya aliena que fan sofrir a moltes persones de qui ja considerem que estan dins del seu país.

dilluns, 21 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (15 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”

Si bien en setiembre el edificio escolar estaba ya en pie, el MEC se niega a nombrar al equipo de maestros elegido por la Asamblea, alegando que había que respetar el sistema de nombramiento habitual, lo que suponía la exclusión de los maestros que estaban en paro. El Ministerio, a través del Patronato, había nombrado ya a dos maestros para la escuela e iba a seguir nombrando a los que faltaban siguiendo sus criterios habituales. La posición del MEC era clara, estaba dispuesto a cargarse cualquier alternativa que supusiese una mínima pérdia de con trol.
Ante ello, el 6 de setiembre la Escuela Sóller acudía a la inspección para mostrar su disconformidad con las medidas adoptadas, junto con la escuela Pegaso en situación similar. Más tarde se sumaría a la lucha Ferrer i Guàrdia y posteriormente el Patronato Ribas, centro de BUP u Formación Profesional, con los mismos objetivos que las tres escuelas de EGB, pero que por depender de otros organismos, aun dentro del MEC, al tratarse de un centro de Enseñanza Media, no pudo confluir en muchas ocasiones en la lucha unitaria. A partir de este momento se creaba la “Coordinadora de Escuelas en Lucha”.




dissabte, 19 d’agost del 2017

resistents, i de bon tros resistents

Com que això és el que m'ha fet pensar l'escrit de David Fernàndez al diari Ara d'avui, a més de donar-li les gràcies públicament, breument vull fer-li arribar, primer la imatge d'una antiga foto de la mare, patidora dels bombardejos al domicili del raval, al costat del pare recentment alliberat del camp de concentració prop de Terol. 
Per guanyar-se la vida, un fotògraf ambulant un cop acabada la guerra anava, pel carrer Ferran, captant els somriures d'esperança dels que creien que, trepitjant emblemàtiques rajoles,  en el futur, seria també l'amor l'imprescindible que podria fer-los oblidar tantes desgràcies i humiliacions patides.
Per altra banda, David, el text: No és difícil resistir quan els progenitors t'han fet còmplice de saber discernir entre la maldat i grau intel•lectual de qui té força i poder segrestant la innocència i falta de coneixements dels qui utilitzaran per fer-la extensible dins la societat.
Efectivament, David, acabada de poc la guerra civil, la població republicana perdedora de Barcelona, o la de qualsevol altre poble o ciutat massacrada per bombes feixistes, com va poder va normalitzar el fet de funcionar com a societat civilitzada sobretot a l'interior de cada llar i, en lo possible, a defora fos en la clandestinitat o no.
Així doncs, David, ara també Barcelona i Cambrils, superant entrebancs no només com tu dius d'islamofòbia o jihadisme radical, sabran sortir-se'n gràcies en part a l'herència genètica de la memòria col•lectiva del passat.

dijous, 17 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (14 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
En Setiembre el edificio escolar se hallaba ya construido. A nivel de barrio esto supone una pequeña victoria que contribuye al hundimiento del Colegio Splai, academia privada de unos 500 alumnos. El Ministerio, al margen del barrio, monta un chanchullo con los propietarios de esta escuela y la compra por veinte millones de pesetas, pretendiendo destinarla a BUP, cuando la escuela no reunía las condiciones necesarias para ello.
Cabe destacar la actuación de la Asociación de Vecinos durante toda la lucha que, al no estar capitalizada por ningún partido político, respeta en todo momento la dinámica de la Asamblea de la escuela. Sin embargo, el PSUC, único partido con presencia –aunque minoritaria- en la Asociación, al no poder monopolizar la lucha, no tan solo no participa en ella sino que intenta crear una situación de confusionismo pretendiendo dividir a la Asamblea y hacer surgir grupos aparte que impidiesen la dinámica de la lucha. Se emplean métodos coactivos y difamatorios, que hacen incluso alusión a la vida privada de los maestros y que iban desde llamadas telefónicas hasta cotilleos callejeros.




dimarts, 15 d’agost del 2017

grÀcia

Aniversari dels 200 anys de la Festa Major de Gràcia sense oblidar-ne els 4 de suspensió pel cop d'estat Franco feixista del 36 que culminà sangonosament el 39, la qual cosa provocà la suspensió dels festejos recuperats modestament i dignament en mig d'aquella por dins la pau, que ens cantà Raimon.https://youtu.be/kyMdCiKPPks
El pas dels anys i les ganes de gresca del veïnat per recuperar la tradició artística de guarnir els carrers competint noblement pels premis i accèssits (a vegades encertadament atorgats pel jurat de torn i a vegades gens ni mica, sobretot els anys de la postguerra on alguna "camisa vella" escombrà cap a la causa), ens han dut al dia d'avui on l'esclat de la festa atrau visitants d'arreu de la ciutat i del món.
I com que xerrem de tradicions, no és la primera vegada que apareix al bloc que, un 15 d'agost dels 80, la tira de l'AVUI reflectia l'enyor que s'apodera de la persona quan viu de lluny les festes populars del lloc de naixença exemplificant-lo en les del barri de Gràcia. Vermells, grocs, blaus i la tímida senyera penjaven de la garlanda de l'acudit de Nando. Avui, en la celebració del 200 aniversari i tal com bull el fervor independentista que definitivament ha deixat de ser íntim per a la majoria ciutadana de l'exvila, les banderoles penjades pel nàufrag del barri de Gràcia, gairebé són impensables, puguin ser diferents de les de la imatge trucada.

divendres, 11 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (13 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
Mientras no se cubrían por concurso restringido las plazas para suburbios (algunas de la cuales nunca se llegan a cubrir), el director del centro podía nombrar interinamente a maestros, lo que facilitaba recoger propuestas de padres. Posteriormente era el MEC quien efectuaba el nombramiento a propuesta del Patronato.
Las primera movilizaciones en Barcelona cara a lograr un funcionamiento realmente democrático de las escuelas, por medio de una gestión conjunta, parten precisamente de la exigencia de algunos padres al director de ciertas escuelas suburbiales de que proponga al Patronato de Suburbios el nombramiento de unos maestros determinados.
La Escuela Sóller al igual que Pegaso y Ferrer i Guàrdia, por estar ubicadas en un barrio suburbial, podía aspirar legalmente a este sistema de nombramiento. Un rechazo del MEC obedecería, pues, a causas meramente políticas. El pasar a formar parte del Patronato de Suburbios no ha sido nunca una reivindicación que partiese de las “Escuelas en Lucha”, sino que fue la única salida que la Inspectora de Enseñanza supo ofrecer en un momento dado a estas escuelas, y como tal se aceptó, sin dejarse de cuestionar la validez de tal institución. Incluso esta vía quedaría cerrada a partir de 4 de agosto, fecha en que quedaba anulada por decreto la posibilidad de que el Patronato de Suburbios pudiese proponer al MEC el nombramiento de maestros. El Estado se sacó de la manga la vía Patronato de Suburbios como forma de no renunciar a su sistema de nombramiento y control.



dimecres, 9 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (12 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
La reacción ante los nombramientos no se hace esperar: nueve días seguidos de manifestaciones por el barrio y cortes de tráfico. Dichas acciones culminan en enero del 77 en la ocupación masiva de la Delegación del MEC, tras la cual ésta cede, trasladando a otras escuelas a los maestros nombrados y dando el contrato de interinos  a cuatro maestros de los ocho que desde un  principio estuvieron en la lucha. Ante la imposibilidad de conseguir el nombramiento para los ocho, se decide que todos se queden trabajando en la escuela, repartiéndose el sueldo de los cuatro maestros nombrados.
La lucha ha sido dura, pero el triunfo es importante: una escuela gratuita, donde la Asamblea se ha impuesto al MEC. A raíz de ello, el Ayuntamiento empieza la construcción de la escuela definitiva en los terrenos previstos para este fin, que estará terminada puntualmente en setiembre.
La Asamblea consciente de que la lucha no ha terminado, comienza a preparar el próximo curso. Se busca un equipo de 24 maestros que, integrados en el proceso de la escuela e identificados con la Asamblea, prepararan desde mayo la puesta en marcha de la nueva escuela.
Comienza una serie de gestiones encaminadas a lograr que en setiembre el equipo de maestros sea nombrado por el Ministerio, dieciocho de los cuales están en calidad de parados. La única vía legal para el nombramiento de estos maestros es el Patronato de Suburbios, institución creada en Barcelona por el franquismo con  el fin de buscar maestros dispuestos a ejercer en escuelas de barrios suburbiales. Dado que la gran mayoría del Magisterio español se negaba a trasladarse a estas escuelas, el Patronato ofrecía la ventaja fundamental de facilitar el acceso a un puesto de trabajo en Barcelona.





dilluns, 7 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (11 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
El 2 de noviembre, hartos ya de palabras y falta de hechos, la Asamblea decide ocupar unos locales comerciales privados, vacios desde hacía varios años, forzando las cerraduras. A partir de ese momento, ocho maestros identificados con el sentir de la Asamblea empiezan a impartir clases a unos 60 niños.
Se concreta la primera tabla reivindicativa:
-Exigir del Ayuntamiento el alquiler y acondicionamiento de los locales ocupados.
-Reconocimiento de dichos locales como escuela nacional y construcción de la escuela nacional definitiva programada desde hacía unos años antes de que comience el próximo curso.
-Reconocimiento por parte del MEC de los maestros que dan las clases, lo que supone que se les nombre y se les pague.
A partir de ese momento, esta tabla reivindicativa no será defendida por comisiones que van a parlamentar con los organismos oficiales, sino que es la Asamblea en pleno la que se desplaza al Ayuntamiento y a la Delegación del MEC a exigir una respuesta positiva. Estas concentraciones se simultanean con manifestaciones en el barrio y cortes de tráfico, a los que se suman un buen número de vecinos. Así se logra que para enero los locales estén alquilados y acondicionados y que el MEC los reconozca como escuela nacional, pero se niega a nombrar a los ocho maestros que llevan impartiendo clase desde su apertura, basándose en su “status” de maestros parados, por delante de los cuales tienen prioridad interinos, opositores y propietarios. Por otro lado, nombra a otros cuatro maestros siguiendo su sistema habitual de nombramiento y exige que se vayan los que han comenzado la escuela. Mientras ésta no existía su preocupación fue nula. En el momento en que padres, maestros y vecinos toman la iniciativa y exigen la gestión de la misma, el Ministerio se ve amenazado en el ejercicio del control de la enseñanza, del control ideológico, en definitiva, y responde con estos cuatro nombramientos con el fin de atacar un de los puntos claves de la organización de la escuela. Se había puesto en cuestión la base del actual sistema de enseñanza, ya no sólo en España, sino en todo país capitalista: el control de la enseñanza como patrimonio exclusivo de la burguesía y de sus órganos de poder.





dimecres, 2 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (10 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
2.1.1 HISTORIA. Escuela Sóller. El proceso se remonta a mayo del 1976 cuando la Asamblea de barrio vota un proyecto para conseguir una escuela en la barriada de Porta, donde había unos 5.000 niños en edad escolar i ninguna escuela estatal: sólo 12 academias privadas. La iniciativa parte de la Vocalía de Enseñanza de la Asociación de Vecinos. 
CRONOLOGIA DE LA LUCHA, 
MAYO 76: Primeros contactos de l’AVV con el Ayuntamiento. Muchos problemas porque habían cambiado el Delegado de Cultura y nadie sabía nada. 
Contactos con  la realidad escolar con problemas (400 niños apuntados a la futura escuela).
 Contactos con el Ministerio de Educación y Ciencia (MEC) “el problema de este barrio es muy grave, cuando el Ayuntamiento ponga locales, mandamos maestros”
JUNIO 76: Se crea la comisión de padres y vecinos para la consecución de la ESCUELA NACIONAL. 
Sucesivas visitas de esta Comisión sin sacar nada claro-
JULIO 76:  La Comisión logra que el Delegado de Cultura Sr. Bassols se interese por el problema:
 A finales de este mes  Bassols promete: a) en setiembre comenzarán las obras de la escuela definitiva. b) tendremos también solución provisional para esos niños que este curso aún no podrán asistir a la escuela definitiva. c) la solución serán esos locales comerciales que proponen.
AGOSTO 76: La comisión no hace vacaciones. Continúa estando en contacto con las “promesas” de Bassols. No se saca nada en claro.
SETIEMBRE 76: Bassols viene al barrio por eso de hacerse “el democrático. Las “promesas” continúan. 
La Asamblea decide hacer una concentración en el Ayuntamiento.
OCTUBRE 76: De la concentración y posterior show, conseguimos que al cabo de tres días Bassols nos concrete algunas promesas.
 “se disponía de dinero y papeles legales para alquilar cinco locales”. 
La santa burocracia aún no ha acabado; - ahora pasa por Obras Públicas cuyo Delegado Codina hizo también una “visita muy democrática” por el barrio (el día 9) y por el MEC que es quien  ha de poner material escolar y profesores.




dimarts, 1 d’agost del 2017

barri de porta (5), escoles en lluita (9 de 16)

Del  Col•lectiu “caps de Setmana”
2. LAS ESCUELAS EN LUCHA  
Las tres escuelas (Ferrer i Guàrdia, Sóller y Pegaso) que en un principio se agruparon bajo el lema “Escuelas en Lucha” partían de una misma problemática: la falta de escuelas gratuitas en los barrios obreros de Barcelona.
Si bien el factor “gratuidad” constituye un objetivo fundamental en el proceso de lucha de las tres escuelas, no es el único que lo motiva. Una parte de los participantes en este proceso era consciente de que de lo que se trataba era de traer a estos barrios un tipo de enseñanza distinta que encontraba sus primeros antecedentes en las experiencias educativas de antes de la guerra civil, reservada hoy a quienes podían pagarlas y, por tanto, clasistas. A este tipo de enseñanza había que añadirle, sin embargo, objetivos y contenidos pedagógicos nuevos, propios de la clase trabajadora, de los que carecía:
-Te encuentras que hay unas instituciones como Rosa Sensat en las que se imparte una enseñanza como la que a ti te gustaría para tus hijos, pero además de que eso no lo puedes pagar, comprendes que te gustaría que no sólo tu hijo, sino que todos los chicos del barrio pudieran tener acceso a ese tipo de enseñanza. Lo que buscas es una buena enseñanza y además estatal e igual para todos, y te encuentras con  que es difícil encontrar plazas en escuelas nacionales y que, si las consigues, no sólo no  son gratuitas, sino que la dirección es autoritaria y tu no cuentas para nada en algo a lo que no quieres renunciar, como en la educación de tus hijos. Entonces me enteré de que en mi barrio había un grupo de maestros que luchaban no sólo por más escuelas, sino por un tipo de enseñanza que es como la que yo quiero y busco, y ante esta realidad me sumo y lucho con ellos.-
 (1) Citado de una madre, aparecido en el artículo “Escoles en Lluita”, revista “Teoría y Práctica, núm. 14 págs. 37-38