dimarts, 31 de maig de 2016

idomeniS "la història mai ens ho perdonarà"

Bé per la Reme Diaz que va iniciar una acció de protesta pública a la plaça de la Biosfera de Maó, de cara al Consell Insular, lloc de feinejar la classe política escollida pel poble i, com un casual simbolisme, girant l'esquena a una emblemàtica entitat bancària, una de tantes on, indiferentment, feinegen fluxos de capitals de clara o fosca procedència.
Bé per la Reme Diaz que ho va fer quan va tornar, colpida, d'una estança a Idomeni veient el drama humanitari que allí estava succeint. Fent un comentari en una conversa distesa, va dir la següent frase: "la història mai ens ho perdonarà". Quanta raó i quanta visió.
Bé per la Reme Diaz que durant els cinc dies de dejuni (finalitzat per continuar per altres vies), ha aconseguit que el seu clam, com un oasi esperançador, no s'hagi perdut en el desert perquè d'alguna manera, dins dels pocs recursos emocionals que disposem, ha introduït en més d'una consciència el fet que, almenys, quan la història passi comptes, en algun capítol també podrà dir que una part de la ciutadania crítica amb la insolidària i desconcertant UE, estava també visceralment en contra dels conflictes bèl•lics manifestant-se empenyent als representants polítics exigint-los que, si d'alguna cosa servien les grans cimeres de capitosts dels poders fàctics, aquestes eren el lloc on s'havien de promoure per trobar solucions de diàleg, concòrdia i solidaritat, condicions tan sovint presents, gairebé com sempre, només entre la població que va a peu i poca cosa més.
Bé per la Reme Diaz per posar damunt la taula la problemàtica i, per adonar-se'n i fer-nos adonar de la dificultat de tirar endavant la radical protesta tal vegada relegada ja a ser una més a reivindicar minoritàriament i esporàdicament, com tantes altres però, en aquest cas, a més a més, agreujant-nos el dolor pel fet d'escapar-se'ns de les mans a causa de la magnitud de la tragèdia.

dilluns, 30 de maig de 2016

gràcia, balls de bastons, els de caràcter social i els de terrorisme estatal

Els espais ocupats solen ser focus revolucionaris renovadors del sistema encasellat en l'immobilisme perpetuador de les diferències de classe. Un espai d'aquests durant anys va ser el denominat Banc de Gràcia, i donat l'origen de propietat i ús a càrrec d'una entitat dedicada en gran part al capitalisme salvatge, amb el temps, dins d'una societat on l'ètica funciones com cal, en lloc d'apostar pel desallotjament s'hagués hagut de fer l’expropiació definitiva i a preu de saldo tal com acostumen a fer els ajuntaments amb un terreny edificat o no, o amb tot un barri d'intranscendent valor urbanístic per fer-hi vials, carreteres o reconstruir-lo com cal, actuacions que més d'un cop fan correctament i d'altres no tant al servei d'interessos ocults, és a dir, tirant pel dret sense comptar l'opinió dels afectats.
La recent protesta veïnal pels carrers de Gràcia que han omplert pàgines i pantalles dels mitjans de comunicació mostrant la desmesurada actuació dels mossos d'esquadra, pels que venim d'una època on l'únic ball de bastons que ens agradava veure era el del popular ball, i els uniformes de l'autoritat, eren quan duien el de gala, tal com il•lustren les imatges fetes des del núm. 16 del carrer Progrés, allà pels anys 60, 
veient les imatges d'ara, pels carrers de la vila amb la presència dels qui dotats d'un casc que els protegeix el cap i d'identificar-ne el rostre i, cuirassats des del coll fins als dits del peu brandant escuts, porres i armes sofisticades i danyoses amb projectils que, si buiden ulls, ningú n'és el culpable, no podem més que pensar que aquests cossos estan creats i sobre finançats per prolongar la mena de terrorisme d'estat institucionalitzat des de dècades dins la mal denominada democràcia que patim.
Ens agradi o no, els nois i noies abatussats no són culpables, la majoria més aviat són les víctimes innocents de les desigualtats socials que poders fàctics, en el temps, incrementen en lloc de disminuir-les utilitzant, si cal, el maquiavel•lisme d'infiltrar mercenaris violents entre els manifestants per justificar la contundent actuació policial disfressant i legitimant alhora l'encobert terrorisme d'estat.
PD. Ahir, al TN del tV3,(minut 1:06) la imatge d'un home gran veí del barri de Gràcia assegut a terra plantant cara als "terroristes institucionalitzats", em va emocionar d'allò més tot pensant que ell bé podria ser un d'aquells nens de la colla de bastoners a qui, els silencis dels anys 60 dins les famílies dels rojos i separatistes devia fer-li de llavor revolucionaria per lluitar la resta de la vida per una societat millor.

divendres, 27 de maig de 2016

aplec d’opcions al passeig del mirador

Un perfil del bust d’Àngel Ruiz i Pablo encarat a la façana de la biblioteca municipal des Castell donant el clatell al mirador de Cala Corb, corrobora que aquest fill il•lustre del poble era de lletres més que mariner. Asseguda en un banc al costat del monument, la dependència a les constantment renovades tecnologies entreté a una persona i, en el mateix passeig, distanciada a traïció i alevosia, l'addicció a captar imatges, a una altra.

dimecres, 25 de maig de 2016

IDOMENI, Reme Diaz"voluntariat d'aprop"

La magnitud de l'holocaust del nostre segle és germà dels succeïts abans de l'esclat de les xarxes internautes al món global, lamentablement sembla que només la tecnologia que serveix per enriquir lobbies, faci passes endavant accentuant  en lloc de mitigar, ens agradi o no, la diferència entre pobresa i benestar.
Em produeix vergonya la situació, em produeix vergonya els moviments polítics que la provoquen, que són conductors i alhora desllorigadors d'aquest drama humanitari, em produeix vergonya no poder fer res més que lamentar-me còmodament des de casa, activament al carrer o reflexivament davant d'un teclat, em produeix vergonya pertànyer al cada cop més desnaturalitzat projecte de la UE.
Però el cantó positiu –sempre ens aferrem a un esperançador però -, les anades i vingudes del voluntariat als camps de refugiats, són el gra d'arena de dignitat enmig del desert d'amoralitats institucionals d'aquesta UE cada vegada més a prop de l'esclat d'un nazisme institucionalitzat que en major o menor mesura veiem manifestant-se bravejant en grans i mitjanes urbs o en les parets de qualsevol poble per aïllat i poc poblat que sigui, perquè quan coneixes alguna persona del voluntariat, saps que el granet de sorra que aporten és ètic sincer i útil, lluny de manipular o deixar-se manipular com algunes de les ONG sorgides per fer d'escut de pomposos lobbies, grups bilderbergs o del banc mundial. 

Una de les voluntàries, Reme Diaz que exerceix de metgessa al cap de la unitat sanitària des Castell, ha fet una estada  al campament d'Idomeni (ara estratègicament mogut de lloc) oferint els seus coneixements i, com que l'impacta emocional li haguera de ser considerable, en tornar, segurament com a teràpia de xoc per preservar la pròpia salut mental i com a bona professional fent-la extensiva a qui també colpegi l'estat d'ànim la situació dels refugiats, ha pres la decisió de plantar-se enmig de la plaça de la Biosfera de Maó davant de l'edifici del Consell Insular amb l'intent de fer episodis de dejuni en protesta del bloqueig de l'estat espanyol en restringir al màxim l'entrada de refugiats demanant alhora l'obertura de fronteres, emeten un comunicat públic denunciant contundentment, amb coneixement de causa per ser-ne testimoni de primera fila, les irresponsabilitats causants de morts, desesperació, malaltia i fam de qui  fan dir-se pertànyer  a la política responsable, dels governs de la UE.
PD. La noticia  mancada de professional contingut, a es Diari, l’únic que s’edita a l’illa.

ara i aquí

Ara observem que als arbres de la morera, a dos dies de la poda, ja els surten brots de branques folrades de tímides fulles d'intensa verdor que de mica en mica agafaran l'enorme i característic format que cobrirà d'ombra l'espai destinat a asseure's una estona per gaudir, o no, del moment.
Ara també queda reflectit en la imatge que encara és prest per desitjar l'ombra.
Ara, veient també la grisor del cap, agraeix enfrontar-se al sol tot esperant que aquest possibiliti mitigar uns quants mals de la carcanada.
Ara, també la imatge de la parella pot fer escaient la dita "qui dia passa any empeny", en al•lusió al natural desig de gairebé tothom d'allargar l'existència en aquest món.

dimarts, 24 de maig de 2016

tauler de joc petri salubre gratuït i col•lectiu

En un indret de l'ampla barana del mirador de Cala Corb que dóna al port, hi ha gravada l'estrella de David amb els corresponents foradets que faciliten resoldre un vell problema matemàtic. La descoberta, per casualitat, no deixa de ser esperançadora pensant  que qui la devia fer, ha de ser una persona dotada d'excel•lent ecologia emocional doncs, anteposant resoldre el problema a l'aire lliure dempeus davant d'una panoràmica, sap que a la curta i a la llarga és més saludable que fer-ho amb aplicacions de jocs al telèfon o tauleta mòbil. Una partida reflexionant al racó del mirador resultarà relaxant, ja que la visió de l'horitzó, entre pensada i pensada d'ordre numèric, per força evitarà qualsevol desgast o atròfia de la visió, neurones o cervicals.

dilluns, 23 de maig de 2016

COLAUistes, PODEMistes i algún PSCer...,

...les estranyes estelades que no volen eixir d’Espanya, i algun esperit independent captiu de la síndrome d’Estocolm.
Llegint l'opinió del Toni Soler al diari Ara "Però com que enmig del batibull no només hi ha banderes i pàtries, sinó que hi ha en joc la pobresa energètica, les taxes impugnades i fins i tot la llibertat d'expressió als estadis, els comuns ho tenen cada cop més complicat per mantenir l'equidistància. Últimament, pels motius que sigui, hem vist Ada Colau fent pinya amb Puigdemont més que no pas amb Pablo Iglesias" , captes l'increment de la incertitud i alhora creença, que fa temps volta per algunes ments en el sentit de què sí, que els "comuns" són criatures amb caràcter d'alguna manera representatiu de la bandera estelada perquè desitgen, de totes a totes, ser lliures de renunciar a segons quins criteris i valors polítics imposats, lliures de sotmetre's -o no- a cap dictadura del salvatge -o no- capitalisme i tanmateix lliures de poder lluitar per la igualtat de sexe dins els àmbits social polítics, familiars, laborals, i últimament cada vegada amb veu més alta, lliures de poder exercir el vot de decidir.
Aquests d'alguna manera "estelats" conceptes són els que, honorant-los, aferrissadament defensen i que així sigui, a molta gent ens agrada d'allò més, però com que alhora també entreveiem  dins d'alguns sectors el tacitisme de continuar dins l'Espanya on els referèndums són tabú i, gràcies a formar part de la UE almenys ignorades les manifestacions independentistes, que si no, la sang del poble ja hagués tacat l'asfalt, et cau l'ànima als peus. Però allò que empitjora la paradoxal circumstància dels PSCers-PODEMistes-COLAUistes, és la quantitat de seguidors unionistes o no que, pul•lulant per territori que'ls és propi peninsular o d'un o l'altre arxipèlag o, pel que els seus avantpassats a costa d'espoli violacions i sang conqueriren, s'apunten al joc ambigu de dir allò de: d'entrada SÍ (en aquest cas del referèndum) tot sabent com gats escaldats –per això mateix reafirmant-nos ideològicament- que després, hi han molts altres després i així, malauradament volent-ho o no, el seny independentista català veu, encara per un temps, la continuació acceptant-la suportant-la pacíficament, que l'"enemic" continua a casa nostra passejant-se per dins i fora, de la pitjor o millor manera que li plagui.

dijous, 19 de maig de 2016

moda, tortura i alliberació

Si a les 8 del matí en un lloc de pas d’apartaments cap a restaurants topes amb unes sabates caigudes a terra, ja t’imagines que, com que la sortida nocturna devia ser intensa anant d’aquí cap allà fent una copa o mos, també ho hauria de ser el mal de peus ocasionat pel calçat exageradament estret, per la banda dels dits i d’alçada moderada, to s’ha de dir veient-ne d’altres, pel cantó dels talons. Ara bé, la persona que les duia, pot ser que fins al moment de deixar-les anar amb despit, estava convençuda de seguir el cànon d’una moda que diuen estilitza la figura i, a partir de desempallegar-se per sempre del “estètic” però tortuós calçat, potser s’ha adonat que són altres els valors que de veritat, estilitzen el cos, aguditzen el cervell i fan més autentica la vida.

dimecres, 18 de maig de 2016

enfortint les constants

En un món de societats amb poblacions sovint desestructurades, l'oasi dels racons tractats amb cura per una mà humana, reconforten les constants vitals encara que només siguin les que afecten el camp visual endinsat al cervell.
A tall d'exemple, bé podria ser-ne un la textura del marès, el roig dels geranis i la  verticalitat sòlida del vell pal de telèfon de la imatge.  

dimarts, 17 de maig de 2016

hipòtesi actual d'un antic fet

D'un cop del pal de la baieta de fregar deixada anar per moure un tamboret, qui ho havia de dir que la lluna del provador acabaria amb un trencadís de dreta a esquerra i de dalt a baix impossibilitant ja de reflectir aquella bona o mala aparença exterior sense detectar-ne un bri d'aquelles trencadisses interiors.

dilluns, 16 de maig de 2016

la incerta glòria i la celeste estança (1)

Un riure sonor et fa apropar a la barana del mirador i, contemplant l’escena encomanant-te un somriure, la imaginació t’ajuda a inventar el diàleg de les tres dones i un home de l’Imserso del país o de l’estranger que són les protagonistes i així creus que potser la que gesticula fent esclatar rialles, està explicant aquell acudit tanmateix nacional i internacional i tan vell que diu:
- Ens coneixem des de la infància i n'hem passat de bones i dolentes, malauradament dues ja hem enviudat, els nostres marits ara estan al cel, i nosaltres  a la glòria. 
(1) encapçalament pensant en Joan Sales

divendres, 13 de maig de 2016

l'augment del fet de tocar de peus a terra

Mig esborronat ja pel temps que està fet, com més a prop està Catalunya de la independència, el grafit reivindicatiu sembla que revifi apropant més veus illenques a la idea dels beneficis culturals, econòmics, socials..., d'uns Països Catalans i, lluny de provocar encontres i revenges amb els qui contràriament prefereixen no moure's de l'enclavament patriòtic espanyol, tant de bo, eixamplant-se, no decaigui l'opció ben explicitada dins el nostrat refranyer que diu que "tocar de peus a terra" vol dir que estem anant pel camí fent les coses ben fetes.

dijous, 12 de maig de 2016

expressionisme abstracte

A la zona del moll destinada a reparar tota mena d'embarcacions, la textura d'uns enormes i pesants blocs de formigó (morts d'amarrament extrets del fons del port) de ben segur que a més d'un artista pintor de l'expressionisme abstracte, en veure'ls en qualsevol altre port del món, li hauran inspirat la composició d'alguna nova obra.
Diuen que Jackson Pollok, allà pels anys 50 del passat segle va ésser el principal representant d'aquest estil tan trencador, com ell mateix, dels dogmes establerts en l'art i la vida.

dimecres, 11 de maig de 2016

el do de pit del tord negre

Un nítid i harmònic xiulet fa aixecar la vista cercant-ne l'origen i, un cop visualitzat, també fa que instintivament, desenfundant la càmera alliberant-la del tap de l'objectiu i apropant-te'l a l'ull fent anar el zoom apuntant cap al tord negre, veus que aquest, generós com dient així faig jo el do de pit, t'obsequia amb l'excel•lent posat  que  permet tranquil•lament de fer-li el pacífic dispar.

dimarts, 10 de maig de 2016

memento (tribunals d’allà i d’aquí, en dic de reparació), l'escarment i el judici. per dues vegades mort

A un home alterat l'han mort dues vegades. L'una a causa d'un escarment, l'altre negant-li la justa sentència inculpatòria pels que'l van apallissar quan estava massa "alterat" (aquest és l'adjectiu que empraran per revisar protocols) vés a saber el motiu de fons, ja que tothom sap que en aquesta societat en poden ser molts i molts derivats de massa permissivitats.
1a mort, L'escarment: Que no el volien matar està en el pensament de qualsevol persona però sis homes "alterats" també, però uniformats, en van reduir un apallissant-lo desmesuradament davant de la ciutadania que ho presenciava de prop de lluny i des de dalt dels balcons.
2a mort, El judici: Amanyagat sospitosament, la mort de Juan Andrés Benítez  sota dotze punys i guitzes i estris per immobilitzar-lo, no li ha bastat per permetre'l que un jutge li restituís la memòria aplicant una sentència,  contundent i justa alhora, per als seus botxins que ara, amb la feblesa demostrada des del tribunal,  sis mossos d’esquadra continuaran  vetllant pel comportament cívic a la ciutat emprant, sota l'aixopluc de l'uniforme, totes les accions que en un moment crític, a ells,  els hi tornin a passar  pel cap.
Nota. a l'endemà d'aquest apunt, un excel·lent article d'Andreu Barnils
/http://www.vilaweb.cat/noticies/juan-andres-benitez-linfern-es-aqui/

dilluns, 9 de maig de 2016

"les vaques no anaren a fira a Campos" VISCA!

A Menorca a mitjans de març sí que varen celebrar el Concurs Morfològic de Vaca Frisona, era el XXIX certamen, i com cada any els dies de fira s'ompliren de visitants fidels i conscienciats amb la importància d'estalonar oficis i productes locals i, com cada any veies un jovent il•lusionat col•laborant en les tasques per la bona presencia i cura dels animals i, com cada any també la puntual assistència, el dia de la inauguració, d'autoritats locals i autonòmiques on malauradament  podia intuir-se en alguna d'elles una mena de preocupació (i para de comptar) més inclinada a l'estalonament propi de la seva carrera política que pel present i futur de l'ofici dels ramaders que pel que sembla no és tan optimista com hauria de ser per la qual cosa, la notícia que "Les vaques no aniran a fira a Campos" és, una molt bona noticia que hauria d'obrir els ulls a tots els agremiats del ram i fent pinya tot l'arxipèlag sencer exigir al govern balear promogui decrets autonòmics que'ls donin resposta solidaria a la pregunta "per què als hotels no despatxen llet de les Illes"?, que es fan des de l'UPA.
Ara encara s'hi és a temps. Ara encara el futur dels adolescents, fills de ramaders o no, que vulguin dedicar-se a l'ofici se'ls pot donar l'oportunitat de no haver de preguntar, el dia de demà quan vegin estroncat el somni, mirant amb recança als ulls dels seus majors, "per què ningú no hi va fer res?"

dijous, 5 de maig de 2016

l’arada davant dels bous

A velocitat moderada, els creuers comencen a penetrar al port de Maó, plens de viatgers atrets en els llocs de procedència per la publicitat i ofertes engrescadores d'esbarjo i plaer que els allunyarà de la diària rutina, de les misèries ètiques pròpies o alienes, o que els facilitarà noves amistats amb les quals poder comparar-se reafirmant així que la vida, si més no a ells, de moment encara els ha tractat força bé.
El gran vaixell amarrat a gegants norais s'hi estarà unes hores a port, alguns viatgers baixaran i faran alguna fugaç excursió dins d'un autocar que els mostrarà algun lloc de la Menorca talaiòtica, algun artificial típic poblat de pescadors o qualsevol altre lloc que justifiqui els 20, 30, o més euros del tiquet adquirit. Altres faran una passejada a peu pels voltants endinsant-se a la ciutat visitant per lliure la zona que'ls plagui barrejant-se amb la ciutadania i consumint dins de les botigues de portes obertes o sota les ombrel•les de bars i restaurants. Altres, aliens a tota altra distracció fora del creuer, seguiran a dins satisfets amb l'oferta de botigues i sales d'esbarjo que duu i, mentre tot això succeeix, qui sap si no és aquí on el gran cuirassat turístic ens deixarà també fums per no aturar els motors o la mena de residus que encara ben bé no s'han sabut gestionar als ports per aquella actitud tan típica del sistema capitalista de posar l'arada davant dels bous.

dimecres, 4 de maig de 2016

tsunamis, el de l'abstenció i el de l'independentisme

Com si res hagués passat, ¿de nou som-hi cap a unes eleccions generals?... I tant que han passat coses!, i tant que aquestes han obert més els pacients i pacífics ulls de la ciutadania que ha suportat, d'ençà del 20 de desembre passat, fets, actes, declaracions i situacions, més ridícules que kafkianes, dels caps i sotscaps i dels altres sots dels sots dels 4 partits més votats (només cal repassar hemeroteques) que remenen les cireres per formar el govern del franquista regne d'Espanya i, tant de bo que, per aquest serial de gairebé quatre mesos de durada, com la mena de petjada que deixa l'estel d'un vaixell, un petit tsunami abstencionista faci el recorregut per les terres del regnat i tant de bo també, un altre tsunami independentista més localitzat el faci per les de l'aspirant a esdevenir-se República Catalana.

dimarts, 3 de maig de 2016

una lleugeresa canina

De la imatge ja en fa temps però com que fa pocs dies vaig creuar-me amb un dàlmata, en va venir al cap que tenia un deute pendent amb ell.
Entre altra informació, la Viquipèdia diu que "la popularitat dels dàlmates s'esdevingué a partir del segle XVII, i especialment durant el segle XVIII a Anglaterra, quan l'aristocràcia va emprar-los com a escortes de carruatges. Posteriorment, els cossos de bombers britànics adoptaren els dàlmates per a desenvolupar tasques de rescat".
Ara, passada l'època d'esplendor de classe, també diuen que és un gos ideal per la família, hiperactiu de cadell i més temperat a mesura que es va fent gran, així doncs, l'exemplar caní que amablement va deixar-se fotografiar, de ben segur que genèticament duia enregistrada l'equilibrada dieta dels ancestres aristocràtics, i per això no tenia cap dubte en aconsellar a tothom que passegés pel voltant, begudes "light".  

dilluns, 2 de maig de 2016

voluntariat amatent de resquícies resistents

Dins del gran espai d’aparcament de cotxes de sa Sínia des Cuc  rodejat de patis i galeries dels darreres de les cases del casc vell de Maó, quan algú hi estén la bugada al sol, humanitza l'esplanada dels  alineats autos buits i, la notícia que un grup de voluntaris, faran tasques per recuperar el que queda de sa Sínia de la Plana, una de les tres antigues màquines d'elevar aigua que hi havia al lloc,  reconstruint-la a partir del vestigi conservat retornant així  la simbòlica presència al municipi, és un d'aquells tardorencs encerts que també s'encarrega de fer-nos més humans.