dilluns, 29 de febrer de 2016

lluminositats contaminants

Mira que seria bo de fer, baratar els fanals de l'enllumenat elèctric públic del port pels ecològics que s’alimenten de les energies solar i eòlica de les que Menorca, tant d’una com de l’altre, en va sobrada. Exemples d’oferta sostenible que ja funcionen no escatimen però, fer el canvi cal que sigui rendible a la multinacional de torn que ho assumirà un cop hagi engolit els drets de subministrament. Mentrestant haurem d’afluixar la cada vegada més escurada butxaca pagant la taxa corresponent pel servei públic que gestiona l’ajuntament.
En l’endemig, de moment mirarem el bòtil mig ple tot agraint que el dia aclareix més prest per deixar de consumir el sistema d’energia elèctrica majoritari que funciona a l’illa i que, a sobre, diuen que és d’allò més contaminant.

divendres, 26 de febrer de 2016

l’art de la terra

La platja plena de restes de posidònia assecada, retxes de tots els colors del blau en la mar, i el sostre d’un serè cel, poden quedar plasmats en una foto de més o menys qualitat. Ara, només cal una mica d’imaginació recordant l’aroma de salnitre el xisclet d’alguna au i una remor de tímides ones trencat en l’arena i, el Land Art, tan fotografiat, pintat, filmat i ressenyat en prosa o poesia aconsegueix, per segona vegada, d’abduir-te. 

dijous, 25 de febrer de 2016

retall de filat espinós oxidat i, el ja s’ho faran!

Només són un parell o tres de metres de filferro encorbat al seu caprici enfonsat al final de la colàrsega del port sobresortint mig cercle rovellat emmirallant-se, a la superfície de l’aigua, sota un sol resplendent. L’oxidat cable, si ningú té cura de treure’l, de mica en mica anirà contaminant l’entorn marí i visual una mica metafòricament semblant a l’espectacle de les negociacions dels partits de l’estat espanyol per formar govern.
Ara, el trasbalsat ideològicament PSOE està atrapat entre el passat i el present fent mans i mànigues consolidant acords amb propostes de caràcter social carregades d’ambigüitats marejant la perdiu, tot al contrari del contundent i servador de la unitat de la pàtria, expressat en dues concises línies de text i, com la mitja circumferència de l’espinós filferro, el seu passat fa impossible que es deslligui de formar el sempitern cercle ideològic garant de la mentalitat atrapada en el temps d’UNAGRANDEYLIBRE, i a més a més ATADAYBIENATADA, pactant a tort i dret amb dretes, centre, o esquerres.
La pacífica i concloent desconnexió cada vegada és més urgent i, de fet, posaria la mà al foc que cada dia que passa som més les persones que, d’una manera o altra estem donant gràcies per tenir una visió tan distanciada que, a tall de placebo, actua dins del cervell eximint-nos de patir els esperpents dels representants de partits unionistes o dels que ho dissimulen, es trobin dins o afora de Catalunya, és a dir, parlant clar i més que mai català, ja s’ho faran!

dimecres, 24 de febrer de 2016

l’hidroponia

Als Vergers de Sant Joan també trobem un extens camp de cultiu de la modalitat de l’encapçalament. És curiós i fa patxoca veure els llargs taulells a l’alçada de les mans separats per estrets passadissos que conformen l’elevada plantació de maduixes o maduixots adaptada a les sofisticades tècniques de conreu que, pensant-ho bé, suposes són la solució en llocs de terreny erm o fins i tot llunyans al planeta terra, sigui en estacions espacials, sigui en altres mons.
Preguem però, que aquí en la terra, no s'utilitzi com a norma la llavor transgènica i, si ens enreden i ho és, que els bombin!, però sobretot, continuarem pregant perquè no desapareguin, contra més a la vora millor, zones o camps de cultiu tradicionals treballats amb honestedat pensant en el benefici comú del medi ambient i la salut.
Nota: Els apunts d'aquest mateix bloc es poden veure a l'obert a l'espai de VilaWeb tempus fugit, i com que un visitant m'ha deixat un enllaç, el penjo aquí com a exemple de què la tossuderia a conservar les bones maneres de cultiu, sembla que, ara per ara, segueix essent ser un bon referent a imitar.

dimarts, 23 de febrer de 2016

enxampat

Les aus, sempre en alerta, si no disposes d’un teleobjectiu que dissimuli la teva presència són difícils d’atrapar. A vegades però, tot s’ajunta, la càmera en mà, l'ocell enfeinat i, temps d’enfocar i disparar al mateix moment de l’encreuament de mirades mil•lèsimes de segon abans de, mai millor dit, sortir volant.
Sigui un petit pardal o pit roig, o un més voluminós colom o corb, o una gran i abusiva gavina, la qüestió és que la teula que els fa de sòlida menjadora, al migdia, està completament neta.

dilluns, 22 de febrer de 2016

elucubracions

Un dia estiuenc d’hivern t’atures a una platja per reviure la flaire de salnitre i copses que lluny, formant part de la solitària cala, també hi ha una persona. En principi, creus que el mateix pensament l’ha dut al mateix lloc però, com que el cap no para mai, barrines que potser s’esvaeix una estona fugint d’alguna angoixa o descansa després de fer exercici o, asseguda, espera l’arribada d’algú o fa la posterior meditació després de la trobada; esgotades però les argumentacions i, atenent la realitat del moment, allò que no goses descartar és que la rítmica remor de les tímides onades trencant damunt l’arena, bé podrien estar causant, sense adornar-nos-en, l’efecte hipnotitzant de fer passar pel cap de dues distanciades i desconegudes persones, el mateix elucubrant pensament.

divendres, 19 de febrer de 2016

l’avantatge de ser actiu

Potser al principi de dirigir-se a la tanca on té l’hort, l’home matiner se’l vegi sostenint-se com cal a la crossa que duu, però, després de burinar fent collita pels àpats o algun arranjament al sembrat, de tornada, totalment desentumit, ja se'l veu  eixerit i àgil utilitzant  només  la funció opcional de bastó, del lleuger i anatòmic bàcul.

dijous, 18 de febrer de 2016

figuera campanera (1)

Estenent les branques, la figuera acull el pal de telèfon que un dia va ser el cos d’un espigat pi.
Aquest fet real en mig del camp, potser perd la importància i significat que de ben segur trobaríem veient-lo plasmat en algun lloc d'un quadre o grafit sorgit d’una ment i mans artístiques socialment compromeses amb expressar emocions de vincles, lligam, solidaritat, possessió, llibertat o aquelles que, en el moment d’inspiració, li passessin pel cap.
(1)Segons DCVB, Figuera: s’anomena campanera la solitària dins un sementer, que no forma part d'un figueral (Randa).

dimecres, 17 de febrer de 2016

si no fos

Si no fos per la modernitat del pantalà, l’avançada tècnica de la càmera de fotografiar que s’adapta, fent un clic, al blanc i negre, sèpia o color de la imatge, seria fàcil de transformar-la dient que és una toma de finals del segle XIX o principis del XX al port de Maó.
Si no fos pels nostàlgics restauradors, conservadors i mantenidors d’antics vaixells fent-los navegar de tant en tant, alliçonant i recordant que en el món marítim d’on venim, la bellesa també hi era present, no seria tan fàcil  el joc d’elucubrar amb el passat i pressent.

dimarts, 16 de febrer de 2016

placebo gens ni mica enganyós

A vegades pels estrets camins veïnals de paret seca, ullastres d’un i l’altre cantó agombolen les cúpules formant un enigmàtic túnel. Si és un dia gris i l’ànima està tocada, encara l’entristeix més però, si el dia és assolellat, malgrat la tristor, la llum final del túnel, com la innòcua i saludable píndola placebo, pressiona, vés a saber en quin racó del cervell, activant la cèl•lula de l’optimisme.

dilluns, 15 de febrer de 2016

muriel casals i couturier (avinyó, provença, 6 -4-1945 - barcelona, 14-2-2016)

L'absència de La Muriel, no ens privarà de veure-la, a partir d’ara també, en tots els actes de crida col•lectiva promoguts per la gent del seu mateix projecte social i polític. Ella ja forma part d’aquelles personalitats públiques tocades per la vareta de la modèstia que deixen un  llegat humà de concòrdia on la vanitat i la supèrbia no hi tenen cabuda.
De fora estant, La Muriel i la Carme, d’ençà de les primeres mobilitzacions, formaven un sòlid tàndem representatiu d’aquella intuïció femenina carregada de prudència, lluita, intel•ligència alhora que saviesa, condicions avaladores del fet que això de la Catalunya independent i republicana, amb elles, arrossegant integrants i simpatitzants de les entitats que representaven, ja era un inqüestionable fet.
Quan la Carme va ser nomenada presidenta del Parlament, el seu càrrec va donar solidesa a un dels puntals de la causa, tanmateix La Muriel, donada la circumstància del pas al costat del President Mas, mereixia ser-ne el sòlid puntal de la Generalitat, com així esperaven (esperàvem), més d’alguna persona i ho seguirem fent perquè en un futur ja independent, ni que sigui a títol pòstum això sigui possible, tot sabent que a nosaltres, el poble, ens alegraria i, ella, dins l’univers del no-res o del tot, lliure de fer més deures ben fets, de ben segur que, amb un somriure, també.

divendres, 12 de febrer de 2016

la capsa també importa (1)

Vas a fer quatre compres i amb goig caus en una oferta de planters del saludable api que sempre t’agrada tenir en el test fins a espigar-se. De tornada a casa, un cop desada tota la compra vas a fer la modesta casolana sembra i descobreixes amb quina alegria, la moixa, també ha rebut la capsa transportadora dels planters  no escatimant  d’assegurar-se que, a partir d’ara, l’haurà de trobar en algun racó del pati  fins que  es cansi d’usar-la o jo,  de veure-la.
(1) anys enrere vàrem descobrir que el més important eren les sabates i no pas la capsa que les contenia que només atrau un petit percentatge dels consumidors.

dijous, 11 de febrer de 2016

estoïcisme mediterrani

Estoic a la forta ponentada d’ahir, el far de l’Illa de l'Aire de més de 150 anys d’història, competeix amb l’àncora immensa que tantes vegades haurà vist navegar aferrada a la gran nau que la posseïa i que ara, com ell, sobresurt per damunt del tros de terra assignat però, això si, res més que com a element ornamental per fer caure en la temptació de fotografiar o fotografiar-se, captant una estampa cent per cent mediterrània.

dimecres, 10 de febrer de 2016

nomenclatura d’un color

Anys i anys de consistent porta de fusta de pi, qui sap si de Sòria o Galícia, segurament talat en la fase lunar optima perquè el corc no faci estralls, i diuen que antigament això era possible quan la tala puntualment es feia en lluna nova o quart minvant, fins i tot als magatzems de fusta de la ciutat així ho feien constar en la partida de taulons corresponent a fi i efecte que l’ebenista o fuster, segons el treball encarregat, triés els que més li garantien la feina. D’això ja fa una pila d’anys (50-60 del segle XX), tants que encara el color carabassa del tirador ningú  podia imaginar-se que popularment acabaria dient-se color butà.

dimarts, 9 de febrer de 2016

anar per feina

Que el canvi climàtic, a la llarga i qui sap si a la curta, farà apujar el nivell dels mars facilitant que  s’endinsin als continents minvant l’espai de zones costaneres, és una realitat de bon tros constatada pels científics i divulgada pels experts en el medi ambient que no es cansen d’explicar-nos amb tots els ets i uts, que de no prendre mesures preventives aturant el tot si val sobre l'ús de combustibles tipus CO2, pot accelerar-se la  catàstrofe que al cap i a la fi, tard o d’hora arribarà.
Culpables i no culpables, deixem a l’avenir de les generacions posteriors un panorama de degradació ecològica encara més complex del que ens deixaren els avantpassats  i, potser per allò de prioritzar el benestar propi, ens escapolim de pensar en el benestar col•lectiu i global i així tenim que la frase campi qui pugui, és la que defineix millor els nostres actes socials o això, en un rampell d’ironia és el que em va passar pel cap veient el conjunt de la imatge on potser albirant el futur, algú ja va adquirir el tros de terra proper a l’aigua de la cala de Sant Esteve deixant la barqueta senyalitzant la propietat de l'espai d'amarrament a tocar de la caseta que segurament tindrà pensat fer-se, és a dir: a futura mala estada, bona cara.

dilluns, 8 de febrer de 2016

empremtes en l’arena

Damunt la grisa sorra de la llarga platja des Grau, van quedant les petjades dels solitaris i matiners visitants que suposadament caminen pel plaer de fer-ho conscienciats que aquesta activitat representa, a la curta i a la llarga, un saludable hàbit i qui sap si, per no fer malbé la textura sorrenca uniforme que humitats i brises nocturnes han deixat, a vegades, les petjades de la tornada d’alguna persona, per mania o per respecte, coincideixen ben bé al costat de les d’anada una mica parodiant la frase de roda el món i torna al Born.

divendres, 5 de febrer de 2016

solitari de canya ham i esquer

Fidel a la pesca de proximitat, la seva presencia, personalitza l’espai emboirat; a més a més, serà l’espectador privilegiat de veure com de mica en mica la boirassa s’esvaeix donant pas a l’aparició d’un prepotent roig sol que s’alçarà groguejant fins a encegar la vista de qui gosi mirar-lo, les gotes d’humitat presents damunt qualsevol superfície s’eixugaran i, amb sort, mentre tot això passa, dos, tres o més peixos seran alçats amb prestesa pel protagonista de la imatge, llavors, el solitari de tres naips, canya, ham i esquer, s’haurà acabat però, com acostuma a passar, no les ganes de jugar-ne, potser l'endemà mateix, un de nou.

dijous, 4 de febrer de 2016

UE, en construcció

Un matí, el triangle de senyalització d’obres va aparèixer en una de les entrades a Cales Fonts, just al peu del mural que cada dia ens recorda, fent-nos sentir còmplices, la solidaritat amb el legítim desig de supervivència dels que arriben exhausts a les costes d’Europa cercant la seguretat i benestar social que l’ordre mundial establert els ha furtat  de poder fer-ho  en el territori on van néixer.
Amb l’aparició d’aquest senyal d’alerta sota l’al•legoria del grafit, podríem associar-lo amb la UE, en construcció des de fa dècades, on cada vegada més es fa visible la malformació dels fonaments a causa de les desigualtats parides per  l’economia de mercat i la seva globalització per la qual cosa, no se’n surt gairebé ni del problema de la crisi econòmica ni del de, l’ara per ara més colpidora, situació dels refugiats alguns tràgicament morts pel camí o, pels que emmalaltiran als precaris campaments d’acollida esperant una sortida de kafkiana selecció, essent aquests “campus” de l'amoral solidaritat de la classe política de la UE, cada vegada més semblants als de concentració que tant proliferaren durant i després de les dues últimes guerres històricament ressenyades d’Europa.
PD. A vegades, retens una imatge pensant en la inspiració que,  a vegades ve després d'una o dues o tres o cent lectures i és quan, a vegades, tota la ràbia és més fàcil d’expressar.

dimecres, 3 de febrer de 2016

la feina ben feta no té fronteres

Per poc espai de temps, l’obsoleta vella passarel•la d’accés a la platja des Grau, va conviure amb la nova consistent i ampla que, els desplaçats en cadira de rodes, seran els primers a celebrar-la, i això ens fa pensar en la coneguda frase de l’encapçalament. Benvingudes siguin aquestes actuacions de millora dels accessos públics que en cap moment fan venir la mosca al nas pensant si algú ha estat interessat a malbaratar l’import dels teus impostos, en benefici de corrupteles estructurals fetes que ens fan venir al cap la també coneguda frase “la feina mal feta no té futur”.

dimarts, 2 de febrer de 2016

“hagueres” del cercle

A l’aparador de la botiga, haguera de fer goig.
Per les estances de la seva primera casa, en mans de criatures, les haguera de fer felices.
La mainada haguera de créixer i el gros peluix, arraconat, haguera de fer nosa.
Ara, al magatzem de Mestral Càritas, la rèplica del floquet de neu, sembla que torni a fer goig per la qual cosa, de ben aviat, haguera d'iniciar el nou cercle d’existència.

dilluns, 1 de febrer de 2016

rèquiem en clau de Sol

Escoltant algun trist cant de sirenes, un tros de corda de tres caps caigut d’alguna nau va arribar, entortolligant-se,  a l’arena de la platja formant una clau de Sol.
Ara, tal vegada més que mai, de ben segur si existeixen les sirenes, de quin compositor seria el rèquiem que sortiria de les encisadores veus?, tot i ser les nimfes conscients que, en cap moment, són elles les provocadores del drama de la diàspora sorgida a la mediterrània de la vella i conflictiva Europa, també, en el segle XXI.