esperançador senyal de decadència

No fa gaire de la festivitat de La Puríssima tan celebrada per la infanteria espanyola amb demostracions d'uniformats i emmedallats militars d'un exèrcit que, com sempre, el nodreixen de tropa més atreta pel sou que per l'amor patri i, com que a més, aquesta exhibició patriòtica succeeix vint-i-quatre hores després de la també pomposa commemoració de la mena de constitució manegada a la carta en gran part pels descendents de l'imperialisme sagnant, tot fa pensar que, si en mig de les atrotinades golfes d'un domicili deshabitat, pocs dies després casualment fas la troballa per terra d'una groguenca, pel pas del temps, publicació on apareix La Puríssima al costat d'un oportú fragment on parla d'algú que va arribar a ser "jefe de estado", d'alguna manera, per allò de les premonicions, visualitzes la decadència per fi, d'un dels episodis de la nostrada època malgrat que algunes persones, encara, s'entestin a mantenir-ne la lluïssor feixista ben convençudes del fet que, si el tipus de demòcrata constitució a l'espanyola que gaudim, els ha permès i encara permet d'escapolir-se a passar comptes, tot fent la viu-viu -per allò de què qui la fa més viu- , de celebració en celebració, mai els hi passarà.