dilluns, 12 de setembre de 2016

l'oncle Manel, bé per a jo, en Manel ...,el Giménez Valentí

Quan vaig llegir la notícia del teu decés, un munt de records van passar-me pel cap. El darrer any del segle passat, el 99, tu, Manel, encara voltaves pels carrers de Gràcia. Ho sé perquè en una de les breus estades que feia visitant la mare, encara et veia pel carrer Progrés on a prop del Núm. 16, el de casa, per un costat més avall, teníeu la mena d'oficina oficial gitana que estàveu impulsant i per l'altre de més amunt, l'Església Evangèlica i, si parlo aquí de casa meva, és perquè també era el taller de fusteria on, per una època vas fer i aprendre l'ofici de fuster al costat del pare. Ho recordo perfectament perquè ja saps com m'agradava, tot sortint de l'escola, "feinejar" amb vosaltres entremig d'encenalls, serradures, taulons, taulers i llistons, aguantant la part sobrant que serràveu perquè no caigués amb brusquedat a terra ocasionant estelles grosses o petites segons l'amplada de la fusta, o bé donant-vos d'una en una, les puntes que amartellàveu rítmicament assegurant l'encolat del moble que teníeu entre mans.
Vivies al carrer Diluvi amb la teva dona, la Maria que, massa d'hora a causa d'allò que se'n deia un mal lleig, va deixar-vos a tu, la filla i bessones que teníeu, i  la Lola, la teva sogra que deies també et feia de mare i la resta de la gran família gitana i paios que us estimàvem, en una desolació feixuga de passar en la llarga postguerra, sovint de misèria, que entre alegries i tristors vam haver de suportar.
Manel, em sap greu que ara tu també formis part dels absents, sé però que la teva trajectòria vital ha estat força enriquidora socialment i humanament i això em reconforta i, no sé per què he tingut l'impuls de fotografiar el banc que conservo d'aquell taller patern, que és el que teníeu assignat els ajudants que a temporades tenia el pare que, ja proper de la jubilació en reduir l'activitat del seu ofici, me'l va donar amb unes quantes eines pròpies més aviat   ara  de formar part d'un museu que d’altra cosa. Potser però l'he fotografiat tot pensant que en més d'una ocasió quan ens retrobàvem, tu sempre deies que tenies molt bon record d'ell, del Sr. Antonio que, a part d'ensinistrar-te en l'ofici deies t'ho havia fet també en altres aspectes de la vida. Ah!, i de la mare, la Sra. Cloti, que quan tot l'habitatge quedava impregnat de l'olor de l'estofat que cuinava que feia perdre el món de vista (almenys a tu i a mi) en alguna ocasió reservava una petita ració de sucoses patates i melosos bocinets de carn també per a tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada