dijous, 29 de setembre del 2016

mediocritat, usura del capitalisme

Un vell fumeral i la presència de la filera de teules girades encarregades de conduir l’aigua de pluja cap a una cisterna, recorden el passat arquitectònic de les cases de poble i, si una ment nostàlgica no intervé en la necessària remodelació de l’habitatge, les parets de marès encara dempeus desapareixeran sota l’excavadora donant pas a un de nou o, eliminant l’hortet o el jardí, al clàssic bloc dissenyats qui sap si per un arquitecte que, per sobreviure del seu ofici, té els peus les mans i el cervell lligats a l’hora de fer el projecte, prioritzant perquè li condicionen, l’interès comercial de les que fan veure són noves tendències d’espais interiors dins del clònic d’exteriors, per la qual cosa el projecte més cultural artístic i adaptat a les necessitats actuals que li agradaria fer, un cop més quedarà a l’espera, no de temps millors sinó, d’aquell criteri humanista i afí.

dimecres, 28 de setembre del 2016

ponent setembralat

És una posta de sol setembral rere el sortint rocós del Cap d'en Font fotografiada des de Binissafúller, i no vol ser ni un millor ni pitjor ocàs que el de qualsevol altre lloc senzillament perquè en tots, la majestuositat està garantida, això sí, no totes les imatges tenen el detall afegit d'una intrusa tèquina, amb uns eixerits porta rems desocupats, que semblen estar ocupats, més que res, a no perdre's detall mentre acomiaden festivament els instants de pondre's el sol.

dimarts, 27 de setembre del 2016

l'hospital Verge del Toro de menorca (2)

L'apunt d'ahir al bloc com aquella que juga amb un trencaclosques musical intentant treure'n l'entrellat del destí final de l'ús social o no de l'edifici de l'antic Hospital Verge del Monte Toro de Maó, amb la notícia sortida ahir també al diari Menorca, ja m'ajuda a col•locar una peça si més no, al lloc que correspon del trencacaps.
Efectivament, declaracions com les que fa una PPexconsellera de benestar social, Aurora Herráiz, reblen el clau d'assegurar que qui mal pensa encertarà. PP, PSOE, i de ben segur altres sigles que m'abstinc de mencionar per no demonitzar més caps del compte de partits, coalicions i altres institucions dedicades als serveis socials de la ciutadania, que pel que sembla, més aviat col•laboren estretament o simpatitzen, o acostumen a ser o són els gestors del neoliberalisme local, illenc, balear, estatal, europeu, mundial....
Ah!, i per mor de què la declaració de la Sra. Herráiz a es Diari desaparegui per poder ser consultada per Internet, la copio i enganxo a continuació, i a mi el que més m'agrada, és la PPvalentía i PPbarra i PPsupèrbia i PPgola ultra neoliberal que se li escapa quan en l'últim paràgraf el periodista ens fa saber que ha dit això: "Apuesta más por «tirar abajo el mamotreto del Verge del Toro» y «modernizar el discurso» para pensar en «nuevas fórmulas», que pueden pasar por programas de atención domiciliaria o «un sistema de residencias más moderno».
Ep!, i poca broma que, catalogar de "mamotreto" l'edifici inaugurat l'any 1960 quan potser aquest sigui una d'aquelles estructures millor parides duran el franquisme com la de l'hospital de la Vall d'Hebron del 1955, ja és ben bé, Sra. Aurora Herráiz, allò de pixar fora de test.
MENORCA local: Herráiz reprocha al PSOE que se entere ahora de que el ‘Verge del Toro’ está ruinoso Acusa a la izquierda de «mentir» por prometer en su programa electoral algo que no puede asumir.  Jordi González | @JordiGonzalezVi | 26/09/2016
 La exconsellera de Bienestar Social del gobierno del PP en el Consell en el anterior mandato,Aurora Herráiz, reprocha al PSOE y a la presidenta del Govern, Francina Armengol que se enteren ahora de que el antiguo hospital Verge del Toro está «ruinoso» lo que genera complicaciones a la hora de convertirlo en un centro sociosanitario.
«Ya estaba ruinoso en 2011 y en 2015, y pese a ello los partidos de izquierdas llevaron en sus programas electorales que lo convertirían en un centro sociosanitario», asegura la consellera del PP. Herráiz lamenta que «hayan prometido por prometer», y reprocha que «se hayan comprometido ante los ciudadanos a hacer cosa que no pueden hacer; para mí eso es mentir a los ciudadanos», concluye.
Obvia, eso sí, que el PP también incluyó en su programa electoral de 2011 «convertir el Verge del Toro en un equipamiento sociosanitario de media y larga estancia», algo que incumplió tras cuatro años de gobierno en el Consell, en el Govern y en el Ayuntamiento de Maó. En el programa de 2015, tras descartar el Govern un sociosanitario en el Verge del Toro ya no se incluyó la propuesta en su programa electoral.
Pese a ello, Herráiz defiende las numerosas actuaciones que el equipo de gobierno del Consell hizo en el Verge del Toro. «Desde el primer día nos interesamos, pese a no tener competencias, y visité hasta en cinco ocasiones el antiguo hospital. eso sí, no para hacer fotos y vender viento, sino para buscar propuestas de futuro», afirma Herráiz.
En este sentido, desvela que incluso se puso en contacto con una gran empresa, Ferrovial, por si estaría interesada en asumir la rehabilitación para convertirlo en un centro sociosanitario, a cambio de la gestión del centro por un tiempo determinado. Ferrovial incluso elaboró un estudio al respecto, y concluyó que requería una inversión enorme, lo que implicaría que la gestión tuviera que ser por un periodo largo. Al final la cosa quedó en nada ya que hubo cambio de gobierno. Asimismo asegura que el intentó de reversión a la Tesorería de la Seguridad Social fue para facilitar el cambio de uso de sanitario a social.
La consellera del PP también lamenta que en todo esta polémica no se pronuncie la consellera actual de Servicios Sociales, Maria Cabrisas, y el resto del «grupo, no equipo, de gobierno del Consell». Asimismo considera que «no es lógico, ni de recibo» que salga el PSOE y Més instando ahora al Govern a hacer el centro sociosanitario en el Verge del Toro y les recuerda que «ellos son el Govern».
Aboga por nuevas fórmulas para suplir las plazas sociosanitarias
Aurora Herráiz no cree que restaurar un edificio de cinco plantas sea la mejor opción y cuestiona la necesidad de un sociosanitario. Considera que hace más falta un geriátrico o una residencia de ancianos, ya que hay más de 100 personas en lista de espera.Lamenta que en el anterior legislatura se acordó crear 49 nuevas plazas (financiadas por el Govern) y que todavía hoy no se han creado.
Recuerda que Menorca tiene diez plazas sociosanitarias, cinco en Santa Rita y otras cinco comprometidas desde 2014 en la zona de levante, pero el Govern a día de hoy todavía «no las han puesto en marcha». No entiende que «estemos hablando de montar un sociosanitario cuando ni siquiera se usan estas diez plazas». Apuesta más por «tirar abajo el mamotreto del Verge del Toro» y «modernizar el discurso» para pensar en «nuevas fórmulas», que pueden pasar por programas de atención domiciliaria o «un sistema de residencias más moderno».



dilluns, 26 de setembre del 2016

l’hospital Verge del Toro i el calaix d'assumptes (JA DECIDITS) pendent

Puntualment, com si estigués anotat en una monòtona agenda de treball, un o dos cops a l'any surt a l'opinió pública la qüestió debatuda al parlament referent a la disposició o distribució pressupostaria per desenvolupar inversions necessàries en la creació o millora de centres socials per a la ciutadania.
L'últim debat es produí durant la setmana passada i fa bo de mal pensar quan, per enèsima vegada, apareix el controvertit destí de l'antic emblemàtic hospital general de Menorca, el Monte Toro, situat en un lloc privilegiat amb vista al port de la ciutat de Maó, que mai acaba de concretar-se.
Des del 2007, data de cloenda de l'atenció sociosanitària al Monte Toro que va traslladar-se al nou centre del Mateu Orfila, han estat diverses les notícies i rumors sobre el futur definitiu de l'edifici que si bé se'l suposa sòlidament construït per suportar reformes puntuals que li permetin oferir un ús social a la ciutat, se'l sotmet dia rere dia a un estat de deixadesa com aquell que diu perquè acabi essent avorrit i així "qualsevol" que s'interessi recuperar-lo, entre promeses d'ús social, creadores de llocs de feina... bla, bla, bla, acabi fent el que vulgui traient-li el profit lucratiu convenient per l'empresa o grup d'accionistes que per això arrisquen els doblers paradisíacs o els del banc de la cantonada.
Si fa bo de mal pensar, és senzillament perquè fa bo de ben pensar que en alguna taula de despatx ja fa temps que en un calaix deu estar la carpeta (sóc vella i els nous tipus d'emmagatzemar documents em superen) dels negocis pendents, això sí prèviament decidits entre el lobby ixs ixs ixs, i entre qui encara deu tenir la potestat del Verge del Toro.
I, com en aquell conegut bolero: així passen els dies, i la pregunta seria: Hotel de luxe?, centre hospitalari residencial per a gent gran, privat?, públic però concertat per allò d'obrir portes alternatives econòmiques de sosteniment?..., però això sí, tot plegat de luxe perquè no oblidem que som un destí turístic dins la UE, i tornant a la tonada del bolero, el record de la veu d'Antonio Machin responent allò de: quizás, quizás, quizás... o la de Nat King Cole: perhaps, perhaps, perhaps, tractant-se de lobbys, martellejant el cervell, l'esperança i bona fe de la ciutadania.

dijous, 22 de setembre del 2016

lluis franco rabell, chantal moll de alba..., qui té por de virgínia wolff?

Renoi amb en Franco Rabell i la Moll de Alba que, defensant l'ideari unionista que'ls ocupa, no tenen pèls a la llengua afirmant, segons notícia a VilaWeb, que la independència no s'escaparà de la violència.
Déu n'hi do, i ara què?, amb aquestes reflexions els situem al cantó de l'espinosa cruïlla dels que diuen? –clar com que duus minifaldilla, no et queixis si et grapegen o, els cedim un lloc al cantó dels que diuen? –educar, educar i educar com cal, per aconseguir treure'ns del damunt tot tipus de violència activa i, en democràcia, per damunt de tot la passiva encoberta en declaracions com les d'aquests dos personatges que sembla no els hi passa pel cap la possibilitat d'intentar solucionar el problema amb l'aval absolutament pacífic del resultat d'un referèndum, pactat o no, que en cas que fos contrari als independentistes, aquests mai saltarien per damunt de la revolta del somriure adoptant l'actitud que ells, el Rabell i la Moll, tal vegada preveuen o detecten en els unionistes donat el cas que el pes de les urnes no es decantés a favor seu.
Ara que encara és calenta la celebració de l'última diada de l'11 de setembre, he penjat una fotografia de la de l'any 76 on Jordi Carbonell en un llarg discurs va dir "que la prudència no ens faci traïdors", encertada frase que a molta gent pressent a l’acte segur ens va passar inadvertida per l'emoció d'estar envoltades de tantes cares desconegudes vibrants d'un mateix sentiment i que enguany, els mitjans de comunicació rescatant-la de l'oblit, vulguis o no, dins  l'actualitat farà de revulsiu per tal d'actuar conseqüentment en qualsevol moment.
Rabell, Moll, no patiu i, el que és més important, no feu patí no fos cas que el que aconseguiu només sigui caure en aquell ridícul típic d’alarmistes arbitraris.

dimecres, 21 de setembre del 2016

molta fressa i poca endreça

Al camp te’ls menjaries a besades, de petita i de gran te’ls menjaves perquè era el que t’hi posaven o posaves al plat, de més gran i molt més gran deixes de fer-ho tot pensant que, de mica en mica, s’arriba al vegetarianisme o veganisme però, al pas que s’acostuma a anar, com que de mica en mica les bones intencions tendeixen a allargar-se i allargar-se, llavors entens amb clarividència la dificultat que representa tenir la consciència neta de màcules entorpidores  damunt de qualsevol tipus d’ideologia.

dimarts, 20 de setembre del 2016

qüestions de barrets i de comerç

Des del clàssic turbant model La Begum passant per un més modern de finals de segle XX molt utilitzat ja al XXI, o un mocador de cap estil Grace Kelly anys 50, o la clàssica shayla força emprada, diuen, dins dels països del golf Pèrsic fins a la gorra de punt de ganxet emprada des de fa uns quants segles arreu del món des de la utilització d'agulles de fer punt amb llanes i fils, és el ventall exposat damunt d'una tauleta un diumenge de mercat de vell on, entretenir-se mirant el gènere que es ven, o la gent circulant badant o firant-se amb qui atén la paradeta donant explicacions de tot i més per concloure l'operació de compravenda mútuament profitosa, fa que la puntual cita setmanal esdevingui un costum de sana convivència ciutadana en la qual no calen cartells propagandístics ni anuncis mediàtics, ni de l'esdeveniment ni del material exposat, la venda de segona mà és tan popular que fins i tot treu protagonisme a les marques comercials, fent la sensació de què algun tipus de comerç injust s'esdevingui, amb el pas del temps, just.

dilluns, 19 de setembre del 2016

menorca, un mosaic de biodiversitat

Dins la zona humida de s'albufera d'es Grau closques buides de cloïsses suren estancades en lliscoses clapes de superfície resseca i humida alhora. Enguany, des de primers d'any diuen que arrosseguem una considerable sequera i això, et fa pensar que la indefensió - apressa o no- abraça un munt d'aspectes vitals també del territori balear; confiem però, que una vegada més la força natural regeneradora de l'illa se'n surti airosa com també confiem que se sabrà i sobretot s'aturarà a temps qualsevol conat de desfici turístic agreujant de la sequera i entremig d'aquests pensaments, un alè esperançador pel toc d'atenció de #SenseLimitsNoHiHaFutur , promotor d'un manifest que tothom pot signar i, el record d'un espai del quequicom de TV3, m'ha animat a penjar els tres enllaços al bloc per a qui pugui interessar, en especial el del manifest per si voleu aportar, signant-lo, el vostre granet de sorra.

dijous, 15 de setembre del 2016

a poc a poc es va lluny

De vegades quan fins i tot fer una passa pot resultar feixuga, un bri d'ironia constructiva captant una imatge propera (en cas d'arribar-hi) al futur longeu, fa que t'imaginis quin pensament pot passar-li pel cap de qui et davanteja pel carrer tot testimoniant l'avançada d'un cos àgil pel costat, és a dir que tal vegada pot pensar  -mira!, jo també he caminat així d'eixerida per la mateixa vorera que ara tant em costa d'avançar.

dimecres, 14 de setembre del 2016

margallo, de guindos toro de la peña, i les estelades

Abans-d’ahir també una sortida de sol rogent, semblava voler afegir-se a escalfar una miqueta més els ànims negatius provocats per les desafortunades declaracions del sr. Margallo, tot un ministre dient que els atemptats se superen, cosa només possible en aquelles persones que havent-los viscut de molt a prop, han embogit o, per la resta de coetanis que d’una manera o d’altre s’han begut l’enteniment, situació que sembla ser la del ministre en funcions.
Ahir també la compareixença de l’altre polític en funcions el De Guindos justificant el nomenament, per sort avortat, del sr. Soria per ocupar un alt càrrec al Banc Mundial, donant explicacions que de ben segur ni a ell mateix convencien, van afavorir l’escalfament d’ànims negatiu i, per acabar-ho d’adobar, les imatges de la celebració del Toro de la Vega, ara de la Peña, amb enfrontament dels defensors i detractors; els primers, sortosament només brandint les llances invisibles del desig de linxament propi de mentalitats malaltisses o que no han entès res del que se suposa èticament, algun mestre els hi devia ensenyar.
Però ahir també, a les acaballes del dia, sortosament per refredar l’escalfor de la mala llet acumulada, unes estelades van onejar en un encontre de lliga internacional demostrant-nos i demostrant al món que poca cosa tenim a veure amb el que s’hi cou al regne d’Espanya, i aquí vull compartir “De què anam?” d’Emili Pons i Carreras al diari Menorca;  tornant però  a les banderes, algunes, les brandarien mans dels descendents d’aquell 1714, altres, de població arrelada a Catalunya de procedència de tots els racons del planeta i, tot i així, vist des de fora, estic convençuda que més d’una persona pensaria el mateix que jo, és a dir, que encara, les estelades, eren poques.

dimarts, 13 de setembre del 2016

l'aigua, el bon o mal ús d'un bé escàs

Pot ser que l’aigua que empren per netejar els finestrals, ulls de bou i paret del mega estribord del mega creuer, sigui aigua de mar tractada dins d’alguna dependència del mega vaixell. Si no és així, cosa del tot habitual dins de les males habituds del sistema capitalista (en especial el salvatge), ja voldria saber si l’import de l’impost del turisme sostenible que enguany recaptarà el Govern Balear procedent dels passatgers que visiten els ports de l’arxipèlag balear, apaivagarà la despesa econòmica dels ramaders que, a causa de la sequera instaurada damunt del territori, hauran d’afrontar per mantenir la verdor vital dels terrenys dedicats a la pastura dels ramats boví, oví, porcí i en especial a sa Roqueta, l’equí.

dilluns, 12 de setembre del 2016

l'oncle Manel, bé per a jo, en Manel ...,el Giménez Valentí

Quan vaig llegir la notícia del teu decés, un munt de records van passar-me pel cap. El darrer any del segle passat, el 99, tu, Manel, encara voltaves pels carrers de Gràcia. Ho sé perquè en una de les breus estades que feia visitant la mare, encara et veia pel carrer Progrés on a prop del Núm. 16, el de casa, per un costat més avall, teníeu la mena d'oficina oficial gitana que estàveu impulsant i per l'altre de més amunt, l'Església Evangèlica i, si parlo aquí de casa meva, és perquè també era el taller de fusteria on, per una època vas fer i aprendre l'ofici de fuster al costat del pare. Ho recordo perfectament perquè ja saps com m'agradava, tot sortint de l'escola, "feinejar" amb vosaltres entremig d'encenalls, serradures, taulons, taulers i llistons, aguantant la part sobrant que serràveu perquè no caigués amb brusquedat a terra ocasionant estelles grosses o petites segons l'amplada de la fusta, o bé donant-vos d'una en una, les puntes que amartellàveu rítmicament assegurant l'encolat del moble que teníeu entre mans.
Vivies al carrer Diluvi amb la teva dona, la Maria que, massa d'hora a causa d'allò que se'n deia un mal lleig, va deixar-vos a tu, la filla i bessones que teníeu, i  la Lola, la teva sogra que deies també et feia de mare i la resta de la gran família gitana i paios que us estimàvem, en una desolació feixuga de passar en la llarga postguerra, sovint de misèria, que entre alegries i tristors vam haver de suportar.
Manel, em sap greu que ara tu també formis part dels absents, sé però que la teva trajectòria vital ha estat força enriquidora socialment i humanament i això em reconforta i, no sé per què he tingut l'impuls de fotografiar el banc que conservo d'aquell taller patern, que és el que teníeu assignat els ajudants que a temporades tenia el pare que, ja proper de la jubilació en reduir l'activitat del seu ofici, me'l va donar amb unes quantes eines pròpies més aviat   ara  de formar part d'un museu que d’altra cosa. Potser però l'he fotografiat tot pensant que en més d'una ocasió quan ens retrobàvem, tu sempre deies que tenies molt bon record d'ell, del Sr. Antonio que, a part d'ensinistrar-te en l'ofici deies t'ho havia fet també en altres aspectes de la vida. Ah!, i de la mare, la Sra. Cloti, que quan tot l'habitatge quedava impregnat de l'olor de l'estofat que cuinava que feia perdre el món de vista (almenys a tu i a mi) en alguna ocasió reservava una petita ració de sucoses patates i melosos bocinets de carn també per a tu.

dijous, 8 de setembre del 2016

del 9 de setembre del 1976 al Sant Boi del 2016 (1)

En un dia com avui, de ben segur que en alguna casa de Catalunya o del País Basc, bona i conscienciada gent ultimaven la preparació de la gran ikurriña amb el crespó negre que s'hi va poder veure l'11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat barrejada entre centenars de senyeres i algunes tímides però agosarades estelades. La presència de nacionalistes bascos en la manifestació d'aquell 11 de setembre, palesava una vegada més els lligams entre el poble basc i el català en la defensa d'assolir la llengua, cultura i perquè no el dret de governar-se lliures ja dins d'aquella Comunitat Econòmica Europea precursora de l'actual UE.
La ikurriña mostrava el dol pels assassinats perpetrats pels hereus del franquisme, el 3 de març a Vitòria, un fet luctuós i vergonyós emmarcat dins la transició i les seves antidemocràtiques lleis que per cert, ara 40 anys més tard, tant semblen agradar i defensar, l'actual fiscal general de l'estat espanyol, la Sra. Consuelo Madrigal, davant de pensaments afins i boques silents entre elles la del que diuen és el legítim éreu de la corona espanyola Felipe VI i que fot de cap d'estat per amagar millor la corrupció del seu progenitor que, abdicant, deuria pensar que ja fugia d'estudi de la suposada trajectòria de corrupte, i que en el seu dia va ser anomenat rei i cap d'estat pel dictador Franco que deia tenir-ho tot lligat i ben lligat i, ben mirat, potser no anava errat tot veient la trajectòria de pactes entre la dreta, l'esquerra, i el centrisme polític de les últimes quatre dècades.
Gràcies per aguantar la buidada de pap i, recuperant el tema, País Basc Catalunya, transcorreguts aquests 40 anys no res més lluny d'haver trencat lligams, els dos pobles s'han enfortit assolint els uns i els altres, la via pacífica (la democràtica ningú mai la pot qüestionar) en la lluita per la independència i l'autodeterminació, i potser també demà a Sant Boi recordant la manifestació del 76 i segur que en la diada de l'11 de setembre d'enguany arreu del territori, ikurriñes onejaran al costat d'alguna senyera encara però de ben segur de més d'un milió d'estelades, lliures de senyals de dol essent el record d'avantpassats assassinats, torturats, menyspreats, menystinguts..., l'únic crespó negre invisible que bategarà, com sempre, a l'interior dels sentiments de més d'una persona.
Gora Euskadi askatuta!
(1) Commemoració a Sant Boi de l'acte de la Diada de 1976

dimecres, 7 de setembre del 2016

sensacions al moviment diürn del sol

Des de sa punta de Cales Fonts d’Es Castell, la sortida del sol acostuma a tenir alguns espectadors on el més experimentat amb el maneig d’una càmera, prepara amb temps els estris necessaris per captar imatges espectaculars perfectes i, els més pengim penjam amb la tècnica fotogràfica, amb el telèfon multiús, tauleta o càmera de butxaqueta (incloent-hi algun pal de selfie dels irresistibles xucladors de càmera) ja en tenen prou per captar també l’espectacularitat del moment en què l’eixida de l’astre, tot s’ha de dir, resulta força vistosa i condescendent perquè no abusa gens ni mica del potencial calorífic que posseeix deixant-lo anar en transcórrer el dia i en arribar a estar en mig del meridià dins d’un episodi d’onada de calor, maleint-lo, t’hi cagues amb ell i ja desitges que finalitzi prest el seu moviment diürn i desapareix anant a meravellar als amants d’enregistrar postes de sol si és que encara no s’han atipat d’ell.

dimarts, 6 de setembre del 2016

l’esbarjo d’horabaixa

La cussa o el ca, i la mestressa, de guaites de proa i de babord. El timoner, qui sap si també el duu dins la llar, menant el timó del ben cuidat i, segur que també, ben estimat llaütet familiar.
A les acaballes del feixuc agost i principis d'un setembre també insultantment calorós, sortir a navegar a l'hora baixa ben il•luminada de llum natural, s'esdevindrà tot un luxe pels qui com tal de mantenir la peculiar tradició illenca, tal vegada se n'estan d'altres.

dilluns, 5 de setembre del 2016

el pedestal del rajoy-gavina de les potes de fang dur

Com que ara el Sr. Mariano fa de pare, alguna o algunes persones l'animen o l'obliguen (algun dia se sabrà tot) a mantenir erigida la figura damunt l'atrotinada boia del partit. És, com si diguéssim, una mena de reminiscència patriòtica evocadora dels seus "Guzman el Bueno" o "Coronel Moscardó" heroics protagonistes en la història escrita per historiadors borbonics-feixistes, i que els animava a seguir marcant paquet i pitreres nacionals de l’imperi malgrat que se'ls arravatessin els fills.
Tot s'ha de dir però, que en el cas que ens ocupa ara, el que fa de flamant pare del PP, ha de mantenir ferma la compostura no pel sacrifici de cap fill biològic, sinó a pesar de la gradual  pèrdua de primeres figures col•laboradores o afiliades del partit, empastifades  de tota mena de corrupció, la qual cosa  no l'ha de fer desistir de mantenir-se essent el capdavanter de la llarga i particular croada nacional que arrosseguen des del 18 de juliol del 1937 fins al dia d’avui. 
Ah!, i que des dels més pacífics als més bel•ligerants, que no s'estranyin els unionistes de la decisió, cada cop amb més adeptes, pressa per part de la ciutadania de Catalunya, de sortir-se'n políticament de dins del territori de l'estat espanyol per constituir-se en un estat propi i republicà. Ells que no s'estranyin tant i que facin com els que cada vegada més, per cansament, deixem d'estranyar-nos en veure com poden de fidels arribar a ser a una monarquia instaurada per un dictador feixista que alimenta a dojo la seva cort desposseint, com sempre, de cultura i béns la resta dels seus súbdits.

dijous, 1 de setembre del 2016

resposta al sr. rajoy per la resposta a joan tardà

A vostè, bon home, president en funcions del govern, tal vegada, ni les seves atlètiques caminades per mantenir-se en forma li han fet arribar sàvia nova més amunt del ritme esperpèntic de les espatlles, és a dir, el cervell, que  deu tenir-lo aturat no ja als temps de la transició espanyola sinó que també al de finals del segle XIX on encara creurà que, com que tota la lluita obrera estava en la il•legalitat, tot el que es va aconseguir no vol dir res ni serveix d'exemple, tanmateix les demandes de les sufragistes de principis del XX, o la marxa de la sal de Gandhi i un reguitzell més de situacions que han sigut i són el verdader motor democràtic de la història de la humanitat.

Per això: Ni cas!!!, i des de Catalunya, posaria la mà al foc que de ben segur aquest pròxim 11 de setembre, la ciutadania un cop més engrescada en aconseguir una independència i república pròpia, omplirà el territori català lliure de fronteres de sortida i d'acollida, amb el característic somriure de revolta en famílies des de besavis a besnéts, amistats, associacions....., amb la qual cosa els que pensen com vostè o, els que hi mig pensen, ja poden anar fent-se a la idea que, això, dins una UE que també trontolla però sembla estar consolidada, ja no té aturador.