dilluns, 23 de maig de 2016

COLAUistes, PODEMistes i algún PSCer...,

...les estranyes estelades que no volen eixir d’Espanya, i algun esperit independent captiu de la síndrome d’Estocolm.
Llegint l'opinió del Toni Soler al diari Ara "Però com que enmig del batibull no només hi ha banderes i pàtries, sinó que hi ha en joc la pobresa energètica, les taxes impugnades i fins i tot la llibertat d'expressió als estadis, els comuns ho tenen cada cop més complicat per mantenir l'equidistància. Últimament, pels motius que sigui, hem vist Ada Colau fent pinya amb Puigdemont més que no pas amb Pablo Iglesias" , captes l'increment de la incertitud i alhora creença, que fa temps volta per algunes ments en el sentit de què sí, que els "comuns" són criatures amb caràcter d'alguna manera representatiu de la bandera estelada perquè desitgen, de totes a totes, ser lliures de renunciar a segons quins criteris i valors polítics imposats, lliures de sotmetre's -o no- a cap dictadura del salvatge -o no- capitalisme i tanmateix lliures de poder lluitar per la igualtat de sexe dins els àmbits social polítics, familiars, laborals, i últimament cada vegada amb veu més alta, lliures de poder exercir el vot de decidir.
Aquests d'alguna manera "estelats" conceptes són els que, honorant-los, aferrissadament defensen i que així sigui, a molta gent ens agrada d'allò més, però com que alhora també entreveiem  dins d'alguns sectors el tacitisme de continuar dins l'Espanya on els referèndums són tabú i, gràcies a formar part de la UE almenys ignorades les manifestacions independentistes, que si no, la sang del poble ja hagués tacat l'asfalt, et cau l'ànima als peus. Però allò que empitjora la paradoxal circumstància dels PSCers-PODEMistes-COLAUistes, és la quantitat de seguidors unionistes o no que, pul•lulant per territori que'ls és propi peninsular o d'un o l'altre arxipèlag o, pel que els seus avantpassats a costa d'espoli violacions i sang conqueriren, s'apunten al joc ambigu de dir allò de: d'entrada SÍ (en aquest cas del referèndum) tot sabent com gats escaldats –per això mateix reafirmant-nos ideològicament- que després, hi han molts altres després i així, malauradament volent-ho o no, el seny independentista català veu, encara per un temps, la continuació acceptant-la suportant-la pacíficament, que l'"enemic" continua a casa nostra passejant-se per dins i fora, de la pitjor o millor manera que li plagui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada