dijous, 31 de març del 2016

l’arrogància fallida

Les pestanyes amaguen la figura reflectida de quan fas la foto, aquestes proteccions oculars de l’ull equí que et mira, sortosament impedeixen l’èxit narcisista de l’autoretrat, potser és també la modèstia una lliçó oculta dins l’enigmàtica i sàvia mirada dels equins.

dimecres, 30 de març del 2016

sínies i pous de torn

En un hortal dels maonesos Vergers de Sant Joan, la petjada del període islàmic queda palesa quan passes pel costat d'una sínia mig en ruïna a tocar d’un dels camins del lloc.
Un cop arribada l’època industrial, la continuïtat dels horts (qui sap si en algun moment de la història en perill d’extinció per la fal•lera especulativa d’urbanistes, constructors amb la sibil•lina col•laboració dels corresponents intermediaris), seguiren rebent l’aigua de regadiu treta del subsòl pels cada vegada tecnològicament millors motors substitutius de l’ancestral enginy de pouar aigua que esperem, ara, protegit com un més del patrimoni cultural illenc a l'espera de reconstrucció per evitar-ne la desaparició, tal com hauran sofert altres sínies de l’illa en més d’una ocasió, a causa de la mencionada especulació o, en el més lleu dels casos, inconscientment per necessitat d’aprofitament de la terra per obtenir més fruits amb què alimentar les famílies.

dimarts, 29 de març del 2016

teràpia contemplativa

Ni bones paraules ni actes de meditació ni voluntariosos -més que útils- llibres d’auto ajuda, de vegades, poden ser més eficaços per apaivagar nervis, ansietats o neguits semblants, que la contemplació d’un solitari llagut solcant, un dia de mar encalmada, les aigües del port maonès al compàs del sord so -com el ronquejo d'un moix feliç-  del motor menat al ralentí per qui, sens dubte té, el goig de fer-lo anar.

dimecres, 23 de març del 2016

dins del caos, si més no, treure’n l’entrellat de proximitat

És saludable passejar una estona després de sestejar amb somnolència televisiva però, a la llarga potser beneficiarien més la salut tres qüestions: La primera, eludir els últimament indignants i desconcertants TN que aconsegueixen percebre’t alienada de la concepció que tens del que ha de ser la convivència entre humans. La segona, deixar córrer novel•lescos serials encara que serveixin per comparar més d'un afer real que no pots defugir. La tercera, fer tan sols una sesta d’un quart d’hora que, a segons quines edats, ja n’hi ha prou.... i, això sí, un cop aconseguit tot fas allò que amb enveja veus que algú ja fa dins les primerenques hores de la tarda, és a dir, agafar un parell de canyes de pescar, el cistell amb una o dues peces de fruita per matar el cuc, la carnada, la galleda per portar-ne la captura, la banqueta i en un indret de la vorera del port asseure’s controlant tibantors del submergit ham deixant passar el temps sense més interferències mentals que les particulars de la mateixa existència que, al cap i a la fi, en cas de cercar solucions, en tenir-les a l’abast seran més factibles d'aclarir.

dimarts, 22 de març del 2016

de gavines símbols i tempestes adverses

Quan el cel rogent domina l’atmosfera asseguren que és l’anunci de pluja, de vent o d’ambdós fenòmens alhora; la gavina de la imatge però, malgrat el vaticini de mala maror, no s’immuta i es deixa fotografiar mostrant ufanosament la seguretat d’ànim i fortalesa física que li atorguen les estilitzades ales i compacte resistent plomatge que li permeten capejar qualsevol temporal advers, i si de tant en tant alguna de més edat queda espenyada per algun penyal, la facilitat reproductora, que també els hi és característica, tot d’una esmenen la problemàtica.
Precisament parlant d’adversitats, aproximadament des de fa un temps, així de tranquils estan els paios, paies i jovent que la tenen com emblema perquè, com elles les gavines, gràcies a proliferar passi el que passi o peti qui peti, s’asseguren l'omnipresent presència arreu encara que alguns quedin també, després d’una tempesta, mig desfets políticament per simular honestedat però gaudint això sí, a diferència de la decrèpita gavina, d’un retir de luxe en un lloc edificat del penyal.

dilluns, 21 de març del 2016

de mossens i laics bons

A mossèn Ballarín el coneixies per  tertúlies, entrevistes o escrits als mitjans de comunicació i, des de la ideologia agnòstica, feia pensar que tal vegada aquesta no la tindries si fossin com ell un percentatge raonable dels homes i dones dedicats en cos ànima i professió a la gran empresa de l’església catòlica, o com a mínim ja no et sabria  greu la, per imperatiu legal,  integració baptismal soferta dins l’entramat religiós imperant al lloc on i quan vas néixer.
En poques hores, el ressò de la mort del mossèn ha omplert les xarxes de la comunicació  amb opinions gens controvertides de condol i reconeixement,  la qual cosa dóna a entendre que era una persona no només respectada sinó també estimada traspassant fronteres  íntimes, familiars o d’amistat. Aquí teniu la del seu editor Jaume Huch.
La desaparició d’homes bons et colpeixen malgrat no conèixer-los personalment i, com que casualment amb poques hores de diferència vaig assabentar-me, en veure l’ofrena d’un ram de flors damunt del seu llagut, que un personatge bo, veí del poble, s’havia mort, no m’he pogut d’estar a fer-los coincidir en l’apunt d’avui al bloc.
Del mossèn no calen imatges. Del veí del poble us deixo la captada que mostra el tendre homenatge de comiat que algú va fer deixant-li un gran pom de flors damunt el seient de popa del seu llaütet, el lloc que ocupava quan menava el timó.

divendres, 18 de març del 2016

temences trivials per l’escalfament del planeta

La mancança de baixes temperatures d’aquest hivern que ja cueja, a certa edat t’ha obligat a mirar i remirar calendaris digitals de sobre taula o de paret per assegurar-te que sí, que era època hivernal i així, a les altes temperatures, l’esclat de la vinagrella emergent arreu del sòl fins a llocs inversemblants o la visió d’algun ametller florit o, l’estriptis de roba que anaves fent caminant a cel obert i sol punyent, també s’hi afegia la incertesa de saber-ne l’època de l’any per la qual cosa, si no remiraves un calendari, la temença de patir els trastorns de confusió mental -que tard o d’hora arribaran- ja et voltava pel cap i, veient que encara no, un respir tranquil apareixia per una estona fins que barrinaves la propera temença meteorològica que, tot tement-la, tampoc et deixa en pau doncs, esbojarrat com està el temps, definitivament no siguin l’arribada d’onades de calor les que  et facin ballar el cap en ser –per experiència- més difícils de passar que qualsevol dels crus hiverns viscuts.

dimecres, 16 de març del 2016

hi ha qui no es pot queixar

Després d’una tramuntanada, el port de Maó es transforma en un llac on asseure’s en un banc i notar l’escalfor del sol contemplant les aigües reconforta el cos, l’ànima i, tanmateix, a fe de ser honests si un gos falder té cura de guardar-te les espatlles, poca cosa més podem demanar.

dilluns, 14 de març del 2016

el pegot de les llambordes virtuals

Podríem dir que una de les maneres d’acumular coneixement de com era l’ofici de peó d’obres públiques veient el resultat del treball ben fet, és gràcies a ser de l’època en què muntanyes de sòlides llambordes apilades al carrer disminuïen la grandària mentre homes de mans i dits plens de durícies les anaven col•locant formant l’artístic i sòlid empedrat del centre del carrer destinat a la circulació dels vehicles.
Carros de dures grans rodes tirats per un o més equins o de petits empentats pel camàlic de torn, camions i cotxes de motor d’amortidors precaris que no suavitzaven gaire el contacte del pneumàtic amb el sòl urbà, així com les altes o baixes temperatures, no feien estralls l’empedrat que durava intacte anys i anys i, donat el cas d’haver de reparar algun tram, era força senzill ràpid i net.
Aquesta nostàlgia al passat l’ha produït veure com ara han reconstruït el paviment d’una emblemàtica cala del port de Maó assíduament visitada en qualsevol època de l’any fotent-li pasterada de quitrà marcant-lo amb una reixa simulant un sòl de llambordes color negre intens de format uniforme.
Menorca Reserva de la Biosfera, ¿per què un cert nombre de PPpersones encara, en algun nucli antic urbà, també (recordem macro rotondes, camps de golf...), s’entesten a menyscabar-la?.

divendres, 11 de març del 2016

reivindicació feminista (amb retard)

Per ordre del consistori, fa un parell o tres de setmanes una brigada d’homes s’encarregava d’emblanquinar els baixos de la barana del mirador d’una de les cales del municipi i, per aquells misteris que posseeixen alguns encarregats de fer-ho o, de manar-ho fer, no s’acaba d’entendre com poden donar per finalitzada la feina de pintura sense tenir cura d’efectuar, on calgui, la neteja i aplicació antioxidant que elimini el rovell i els característics regalims.
A més de 48 hores passades del dia de la dona treballadora on les comparacions laborals de salari, horari i exigència professional amb les de l’home continuen de bon tros i massa sovint, essent abismals, veient la imatge de la foto tres frases de resignada admiració et passen pel cap:
Ai!, els petits detalls que s’escapen de les mans... 
Ai!, quan aquestes mans són del gènere masculí...  
Ai, si fossin del femení!!!

dijous, 10 de març del 2016

via cap a roma

Per si algú encara dubtés que tots els camins condueixen a la Ciutat Eterna, un rètol, des d’un racó de l’illa, l'hi  confirma que així és, sense especificar però, si l’enllaç amb la localitat que disposa de la Via Augusta que el farà arribar al destí, serà per aire o per mar.

dimecres, 9 de març del 2016

temps d’emblancar

Només queden quatre dies del dissimulat i desdibuixat hivern i prest començarà amb timidesa, com sempre a Menorca, la pretemporada turística i això vol dir que cal posar fil a l’agulla o, en el cas de la foto pintura plàstica d’emblanquinar a la brotxa, i deixar totes les superfícies visibles d’exterior d’un blanc més blanc que el blanc perquè l’apartament de lloguer llueixi, en l’interval en què la venda no es fa realitat, com ha de ser dins de l’arquitectònic mini parc temàtic de Binibeca (Binibèquer) a fi i efecte que faci goig als qui s’empassin que estan passejant o passant uns dies en un autèntic poblat de pescadors i, qui sap si mai sabran que, gràcies a la fantasia d’un aparellador menorquí treballador del despatx d’un arquitecte català que allà pels anys seixanta van ser-ne els creadors, ara gaudeixen d’un dels llocs més fotografiats de l’illa.

dimarts, 8 de març del 2016

irrecuperables records d’infància

En aquesta suposada societat del benestar, sovint caiem en el consumisme compulsiu per complaure capricis de la mainada, ara un osset, ara un conillet ara d’aquest color, ara de l’altre o..., si el ritme de vida és atrafegat compensar-los, penedits, dia si dia també, per la falta d’atenció, fent que aviat un nou ninot de peluix substitueixi el que encara la criatura no ha tingut temps de fer malbé i, així, ara apilats en un magatzem de vell esperant  segones oportunitats, fan pensar en que qui sap si, sense adonar-nos en,no li estarem deixant orfe aquell racó de la memòria que un cop d’adults tant ens fa revifar, és a dir, quan pensem en l’estimat personatge de drap que dia i nit ens reconfortava estimulant-nos els valors de la senzillesa, l’amistat i, perquè no també el de la fidelitat.

dilluns, 7 de març del 2016

voyeurisme saludable, la qual cosa no vol dir que n’hi hagi d’insà.

Els qui entenen diuen que, a data del 3 de març, encara és prest per l’aparellament de l’espècie, però, com que enguany la meteorologia està molt capgirada atabalant-nos a l'hora de vestir-nos, sembla que fins i tot a més a més d’alterar la floració d’ametllers i d’altres arbres, també ho ha fet desconcertant l’instint sexual de les aus perquè, visitant s’Albufera des Grau, els xiscles xirois i aletejos sonors, fan que tot d’una vagis cap al mirador d’on provenen i amb gran sorpresa observes l'aglomeració de titetes fotja (fulica atra) neguitoses movent-se ara picotejant aliment, ara competint femelles i mascles, ara sotmetent-ne a una dins l’aigua mentre duri l’encaix o coit reproductor, ara continuant la brega..., i t’ho passes d’allò més bé agraint l’espectacle sense tenir cap remordiment de consciència quan, per la finestreta del mirador, practiques el voyeurisme.

dijous, 3 de març del 2016

ara com ara

Ara, i sense adonar-nos-en, la servitud al turisme també ha envaït aquells antics camins de terra i pedres transitats pels amants incondicionals de la llacuna de s’albufera des Grau.
Ara la majoria dels trajectes d’aquests camins per la zona humida més important de Menorca, s’han vist substituïts per ecològiques passarel•les on transita la població i aquells visitants de l’illa més conscienciats en el fet que Menorca, és molt més que hotel, sol i platja.
Ara, els senderis de fusta en línia recta o ziga-zaga, ja formen part del paisatge contaminant-lo o no visualment segons com te’ls miris, però, en ser aptes per a tota mena de persona amb mobilitat reduïda vagi a peu o en cadira de rodes, són un encert i, sobretot, també són protectors de l’entorn quan grups –maldestres o no- s’apunten a l’excursió de torn de les agències de viatges.
Ara, qui sempre ha respectat Menorca ja té més crònica a afegir recordant (1) com eren en temps passats alguns dels camins que, sota l’aixopluc  d’una  sòlida uniformi passarel•la de fusta, de mica en mica la vegetació  anirà camuflant.
(1) Cafè en gra, aquest matí, donant un cop d’ull a altres blocs, tant en la foto com en el contingut de l’últim paràgraf, he vist un paral•lelisme i no puc d’estar-me d’aconsellar-vos la  lectura envejant-lo l’excel•lent composició per expressar pensaments.

ja n’hi ha prou de tabarra dels pirates al servei de l’Ibex-35

Quan els discursos de certs debats considerats transcendents pel funcionament polític del país no t’interessen ni tan sols reconeixent que alguns poden ser encoratjadors, t’adones que des de fa temps ja els has catalogat com encobertament falsos i barroerament ridículs per aconseguir atreure el personal de la resta de partits que representen la ciutadania que de bona fe els ha votat. Les rèpliques també, malauradament, les fas anar al mateix sac per més bona voluntat que hi posi la persona que les faci. A més a més, curiosament, de tant anomenar les línies vermelles, s’obliden d’encabir en una d’elles la del patetisme que alguns discursos trepitgen i, de bon tros, sobrepassen.
Espanya, com altres països, atrapada en un deute descomunal gràcies a formar part del joc neoliberal que va movent els fils de la llei del mercat acarnissant-se amb la feblesa i innocència de la ciutadania per afavorir els més rics espavilats i sense escrúpols que la fan funcionar, ara està en aquell impàs de la investidura del nou govern on queda palès que, pels escons de l’hemicicle, detectes personatges atrapats en exercir aquella mentalitat borbònica post feixista tàcitament continuada fomentada i també d’altres submisos en acceptar-la per molt revolucionaries que es facin dir.
Els pròxims dies, de sorpreses cap ni una, tot lligat i ben lligat, per això, sortir-se’n, no és només un acte de fe sinó també de salut per, un cop a fora, en un espai més reduït fer net de polítiques antisocials anticulturals i fins i tot antidictatorials estarà més a la mà de la ciutadania rasa i plana que com a veïnes segur que s’emmirallaran l’una en l’altre per aconseguir els millors beneficis socials.

dimecres, 2 de març del 2016

dominical becaina canina

En un racó del mercat de vell dels diumenges a es Freginal de Maó, una Nancy d’estètica Star System del cinema nord-americà dels 50, comparteix prestatgeria amb un retrat del resistent Gerónimo (1829-1909), líder apatxe que va lluitar contra Mèxic i Texas defensant les terres tribals.
La nina, l’indi i altres objectes, van atraient la mirada de la gent que passeja esperant veure-la, per qui ha fet l’exposició, convertida en el soliloqui d'acord de compravenda satisfactori per ambdues parts; tanmateix, aliè a totes i passant de tot, el ca aprofita alguna estona per fer una becaina com deixant entreveure que és feliç de formar part de l’activitat dominical que li permet estar pressent en la jornada de feina de la mestressa o amo.

dimarts, 1 de març del 2016

del buit als vuits

Un cop acceptada l’esclavitud turística nàutica emergent, els grans creuers han anat transformant la configuració de les zones portuàries adaptant-les per encabir-los sigui rehabilitant espais o creant-ne de nous.
En temporada alta el moviment marítim és espectacularment intens, lucratiu i també per a segons qui, atabalador i, en la baixa relaxadament moderat, improductiu i, tanmateix per a segons qui, neguitós però té l'avantatge de permetre't fer un tom a qualsevol hora pels molls de manera pausada contemplant l’ordenada distribució de norais i les enormes rodes de defensa que, en aigües calmades transformen la xifra sense valor dels zeros dels pneumàtics, en una carregada de milionaris vuits en l’espai buit del, a vegades, colós creuer.