dimecres, 30 de setembre de 2015

la fal•làcia i els jocs de la recuperació

El decaïment de la façana és el clar exponent d’un dels centenars de negocis colpejat per la crisi a balears, efecte dominó dels de l’estat espanyol.
La seva imatge, en silenci, és la forta clatellada en la cara que haurien de rebre de la cruel realitat els inconscients polítics que s’omplen la boca assegurant que l’economia s’està recuperant. Missatge fal•laç que els empresaris sense escrúpols aplaudeixen, ja que cada vegada més, se’ls està permès el joc de contractar personal en condicions semi esclavatges. L’amo sempre guanya, el proletari mai.
- I els sindicats? -Ah, aquests?..., els dirigents bé, i els afiliats que encara queden, sembla que també. Ells, de la mateixa manera, juguen el seu paper.

dimarts, 29 de setembre de 2015

la mirada

Darrere la paret seca dins la tanca, a l’ase menjant herba no li passa per alt qui passeja pel camí. Si t’atures, s’aproparà amb sàvia parsimònia deixant anar algun bram de salutació que no saps com respondre..., el significat dels nostres sons guturals i els dels animals tenen codis diferents i mai no saps si l’encertaràs o no, malgrat tot, uns i altres, sort tenim de la mirada, aquesta mai ens falla. Tant si som de la mateixa espècie com si no, de vegades, amb un intercanvi d'un cop d’ull ja ho tenim tot dit i, massa sovint també, tot entès. Ja ho diu un proverbi àrab: “Qui no comprèn una mirada no comprendrà tampoc una llarga explicació.”

dilluns, 28 de setembre de 2015

cap a la tercera part d'una particular història de catalunya

Considerant la primera part la luctuosa derrota dels fets del 1714, i la segona, potser la més dilatada en el temps pel munt d'avinences i desavinences, traïcions i humiliacions esdevingudes durant els tres últims segles. Ara, a partir d’avui, ressenyar la tercera part enfeinarà als bons historiadors que la vagin redactant, això si, amb la claredat i objectivitat que s’espera obtinguin dels bons cronistes emuladors dels qui durant segles ho han anat fent seguint l’innat i gairebé sempre model social, humanístic i democràtic, estendard de la nostra cultura.
Catalunya està d'enhorabona, qui sap si del "tot està per fer i tot és possible" ja hem passat al "vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids."




dissabte, 26 de setembre de 2015

"Tossudament alçats"



neutral i darrer recull (7) d'opinions del plebiscit de catalunya

La nit del 27S  alguna cosa -o potser tot- canviarà i esperem que no sigui perquè res no canviï, tal com deia Giuseppe Tomasi di Lampedusa. 
El recull d’avui,  em fa l’efecte que és una d’aquelles opinions amb intenció d’imparcialitat  publicada per dir quelcom del procés però sense “mullar-se” gaire, la qual cosa però, no vol dir  que no s’hagi d’agrair.
En el text, la persona que l’escriu,  ens fa saber al final allò que tanta gent de l’illa i d'en fora sabem de les estances d’estiueig -o no- que l’Artur Mas, des d'unes quantes dècades, fa a Fornells, i en fer-m’ho recordar l’articulista, pel cap m’ha passat l’excel•lent mostra d’Art al Carrer, que el juny del 2013 s’hi va fer on es podia contemplar l’espectacular estàtua d “El Caminant, homenatge a Giacometti” i, un cop activada la memòria, no deixo de veure el paral•lelisme amb l’embranzida secessionista engegada pel president Mas quan va prendre la decisió d’assumir i complir allò que la ciutadania majoritària de Catalunya li demanà els darrers 11 s de setembre, és a dir la independència, encara que vull matissar que,  si bé l’obra de Giacometti sol reflectir la solitud, un cop decidit l’Artur Mas sap - i nosaltres també- que, ni ell, ni els que formen la llista dels Junts pel Sí, ni cap de les persones de la CUP (la coalició que tal vegada amb més honestedat i claredat duen l’estelada defensora dels drets socials i humans) no han estat ni estaran mai soles en la feixuga i alhora engrescadora travessa cap a la independència, i tan sols em queda desitjar-les i desitjar-nos, a les del seny i a les de l’assenyada i decent rauxa, que tinguem sort!, sobretot i, especialment, perquè en el llarg camí de les negociacions, el tarannà totalitari d’alguns interlocutors contraris als “SÍS” expressats en les urnes agafi, d’una punyetera vegada, el caràcter democràtic que volen fer-nos creure que tenen.

Una nació i un estat poden conviure - Terra de Vent - Josep Bagur | 13/09/2015 
Les paraules es fan servir sempre amb una intenció i una mateixa cosa es pot anomenar de maneres diferents per marcar-les en positiu o en negatiu. Independència és positiva. Eduquem els nostres fills perquè siguin independents i tenim serveis socials per ajudar els depenents. Segregació és una paraula negativa, és la seperació, la ruptura d’allò que està unit. Quan es parla de Catalunya totes dues són gramaticalment correctes, però signifiquen coses enfrontades. El que tenen en comú és que expressen la frustració. La dels que s’han cansat d’un Estat que no respon a les seves expectatives i la dels que només veuen l’antiespanyolisme de molts catalans.
El nacionalisme no es pot prohibir perquè és l’expressió política d’un sentiment de molts dels que habiten un territori. A Menorca també en som de nacionalistes. Les idees de nació i estat poden coincidir, però tampoc és imprescindible que ho facin. Una nació pot existir sense Estat i sense crear una frustració. Aquesta era la voluntat de la Transició, respectar els sentiments nacionals en un Estat compartit. Però les flors que no es reguen s’esmorteixein. I l’Estat de les Autonomies necessita que es torni a sembrar.
Menorca no forma part de Catalunya -quin disbarat!- una idea que no hauria de fer falta expressar. Dir que la nostra illa manté una intensa relació  amb Catalunya no hauria de ser causa d’excomunió. Compartim la llengua, un fet molt important. Hi hem estudiat. Coneixem hospitals i metges d’allà. Molts catalans vénen a l’estiu, tenen casa a Menorca, entre ells el president de la Generalitat.
Les relacions de la nostra Illa amb les terres catalanes han estat intenses i positives i ho han de continuar sent, al marge de si un parla d’independència o de segregació.



divendres, 25 de setembre de 2015

recull (6) d’adhesions al Junts pel Sí i la CUP


Anatomia humana - De la Via Lliure a les urnes - Jorge Bello | 25/09/2015 
Multitudinària, la manifestació del passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, va dir i repetir que continua que hi ha una munió de gent que vol alliberar-se'n. Demà passat, diumenge 27, veurem si realment és així.
Mil cops repetit, el crit de la Via Lliure, l'esmentada manifestació, va demanar un cop més l'oportunitat d'exercir el dret a decidir, i de fer-ho en condicions de llibertat i de legalitat, sense pressió i sense por. Queda implícit que el resultat, sigui el que sigui, serà vinculant si hi ha prou participació i transparència, i que tothom l'acceptarà.
Aquella manifestació va ser de proporcions gegantines, i va desenvolupar-se de manera cívica, organitzada, disciplinada, democràtica, cap incident. Aquesta és la tònica que s'ofereix, i és per tant la tònica que es vol rebre. Llibertat, i alhora responsabilitat.
El dret a decidir, prou que ja ho he dit, és un dret que tota persona hauria de poder exercir amb l'únic argument de la condició de persona. No és una qüestió legal, sinó una qüestió de dret com a persona. Si aquest dret es vol exercir de manera democràtica i civilitzada, lliure i transparent, i de conformitat amb la voluntat d'una majoria aclaparadora, tal el cas català, res l'hauria d'impedir.
Hem de recordar que sempre i arreu ha estat primer la necessitat, el desig, la demanda, l'exigència, el sentit comú que vol quelcom de necessari. I després ha estat la llei que ho permet i que ho regula de manera cívica i democràtica.
Però l'actitud de l'autoritat central és ben contrària: no permet de fer, i no presenta més argument que la força de la llei. La llei és sempre un instrument, i cal fer-ne un de nou cada cop que es necessiti. Alhora, aquesta autoritat modifica o fins i tot crea lleis per respondre als propis interessos.
Ara per ara la qüestió no és la independència. El que ara es vol és l'oportunitat de decidir si es vol continuar com ara, és a dir, integrats a Espanya, o si per contra es vol canviar, i llavors integrar-se directament en Europa com a país independent.
Totes dues opcions, tots dos resultats seran igualment vàlids si hi ha una majoria inqüestionable, en termes de xifres absolutes i no relatives, que el recolzi, i que ho faci amb l'únic mitjà possible: les urnes.
Després de les urnes vindrà un temps indefinit de mirar, amb detall minuciós, tot el que es faci i es deixi de fer. Perquè en cap cas hi haurà un xec en blanc. I si hi ha algú que fa allò que no pertoca, ai!, haurà d'anar-se'n ràpid i avergonyit, com el gos, amb la cua entre les potes, al calabós.
Catalunya reclama el dret a decidir el propi futur. I més enllà de les imperfeccions que hi ha en persones i processos, que no són poques, i més enllà dels entrebancs i dels pals a les rodes, que tampoc no són pocs, crec que tothom té el dret d'escollir. Aquest procés és ara ben obert, més obert que mai, i sàpiga tothom que tothom és convidat.

dimecres, 23 de setembre de 2015

recull (5) d’adhesions públiques al Junts pel Sí i la CUP

Irrompible – De rebot - Joan F. López Casasnovas | 24/09/2015 
Com està Espanya? Jugant amb la fonètica de les vocals neutres, per homofonia hom responia: -Espenyada! Allò que dècades enrere era un senzill joc de paraules, avui podria constituir gairebé un delicte de lesa pàtria. Però no patiu, nacionalespanyolistes: Espanya no es romp. Més encara: és irrompible, com els plats duralex. La dura llei no ho permet, diuen. Certament, la Constitució del 78 incorporà, al dictat de la cúpula militar de llavors, allò de “patria común e indivisible”.  
No es romprà Espanya, si per Espanya s’entén, primer de tot i des de temps remots, la península ibèrica. Hispania, terra de conills. I, si per qualque banda s’hagués de trencar, açò seria per l’istme dels Pirineus, com passa en la novel•la de José Saramago, A Jangada da pedra (1986). Agafant l’al•legoria del Nobel portuguès, la balsa de pedra peninsular ha tingut moments de gran deriva, talment com si navegàs separada de la resta d’Europa. Sense anar més enfora, durant dècades del segle passat els dos estats peninsulars van ser governats per sengles dictadures: les de Salazar i Franco, que ens allunyaren molt de les democràcies europees.
Quan s’emprava el mot “Espanya”, segles enrere (al s. XIII, a la Crònica del rei Jaume I, per exemple, se’n parla com a espai on s’ubiquen diversos regnes), la referència era bàsicament geogràfica. 
Es té per ver que la unió fa la força. Però -i passau-me, per favor, el fàcil joc- la unió fa la força quan la unió no es fa per força. La unitat forçada de part és subjecció, i en democràcia no és concebible la unitat com a resultat d’imposicions, per molt revestida de lleis que es presenti; sinó com a fruit de la voluntat lliure dels subjectes que s’hi reconeixen d’igual a igual, sense subordinacions impertinents. I si la “Hispània Citerior” decidia per voluntat libèrrima anar per lliure, com al seu dia hi optà la “Lusitània”, no han de ser els ultres (vull dir els de la “Hispània Ulterior”) els qui a cop de bastó ho impedesquin.
Ben altra cosa és l’Espanya nació - estat. La nació és una construcció i un sentiment també. L’Espanya com a nació política de “ciutadans benèfics” és cosa del liberalisme decimonònic, però no ha acabat de reeixir del tot com la història ens ensenya i el present ens mostra. L’endemà del 27-S no hi haurà cap cataclisme, però possiblement res no serà igual. La Història no s’acaba i la Democràcia és exigent.

recull (4) d’adhesions públiques al Junts pel Sí i la CUP

Semblen canonades però potser són salves - Emili Pons i Carreras | 23/09/2015 
Uf! Me fa molta vessa però he de continuar rallant del bordell que hi ha a Catalunya amb les eleccions. Aquests dies he estat a Menorca i he trobat tanta gent que s'interessava pel tema, que bonibé és una obligació que en ralli. A més, he vist que d'informació que intenti ser objectiva, n'arriba poca, i aquest fet m'hi obliga encara més.
Déu me'n guard, però, de voler convèncer ningú de res, entre altres coses perquè Menorca no juga aquest partit; ara bé, com que el resultat també afectarà els espectadors, sembla important que puguin conèixer les regles de joc, perquè sinó mai no sabran si s'ha fet trampa.
I la primera r me pens que és desdramatitzar la situació. En els darrers 50 anys s'han creat més de 100 nous estats, i el món no s'ha esfondrat. A més, a Europa les fronteres entre estats ja fa temps que han desaparegut, tret de quan les volen travessar els sirians i els immigrants del tercer món que fugen de la guerra i la misèria.
La segona regla és tenir clar que cap estat no és una unidad de destino en lo universal, com proclamava la ideologia feixista de Franco, i que els estats canvien de límits. Ah, i Espanya no és la nación más antigua del mundo, com s'atreveix a dir el ministre Margallo, amb un discurs que el converteix en un illetrat o en un demagog.
La tercer regla és que l'Espanya que avui coneixem tot just té 300 anys i que és el resultat d'una guerra amb vencedors i vençuts en què els vencedors van imposar el dret de conquesta als vençuts. Catalunya estava entre els vençuts, i Menorca també, tot i que se'n va lliurar prou estona gràcies a l'ocupació britànica, que respectava les lleis locals. No deixa de ser trist que ara, a l'Esplanada des Castell, es rememori precisament el dia en què els menorquins van perdre les seves llibertats.
La quarta regla és que, en aquest temps, Catalunya ha intentat recuperar l'autonomia política i econòmica tantes vegades que no es podrien comptar. Barcelona ha estat bombardejada en unes quantes ocasions. I no és una casualitat que Lluís Companys sigui l'únic president electe d'Europa que ha estat jutjat i afusellat per un tribunal militar de colpistes. Com també el president d'un club de futbol, el del Barça.
La cinquena regla és saber què ha succeït en aquests anys de democràcia. Si a la mort de Franco hi va haver voluntat per trobar l'encaix de Catalunya dins Espanya, a poc a poc s'ha anat difuminant. Per açò es va intentar consensuar un nou Estatut, que llimat i mutilat pel Congrés espanyol, encara va ser votat positivament pels catalans. Però el Tribunal Constitucional de l'Estat el va tenir cinc anys en suspens i finalment el va rematar, animat per l'actual president espanyol, que encalçava signatures pels carrers d'Espanya perquè el tombassin.
La cinquena regla és que, fracassat el nou Estatut, des de Catalunya es va demanar un tracte econòmic més respectuós amb la seva contribució a l'economia espanyola. També va ser denegat, mentre sense aturador s'escampaven per Espanya les vies d'AVE, i es construïen aeroports sense avions i ciutats sense habitants. I a Menorca coses com la dessaladora o el dic, o es projectaven rotondes absurdes.
La sisena és que el poder polític i financer que en aquests anys s'ha acumulat al voltant del govern espanyol, ja fa temps que ofega el creixement de l'economia productiva, que és el nucli del poder de Catalunya. I així, la comunitat que més contribueix al finançament de l'Estat, s'ha anat empobrint fins arribar a la situació actual.
El crit d'independència que avui travessa Catalunya és tan legítim com el de voler mantenir la unitat amb Espanya. Però la qüestió ja només es pot resoldre a les urnes, perquè tots els altres camins han menat aumon. I si s'ha hagut d'arribar a les urnes, intentar espantar ara els votants amb el discurs de la por, és fer trampa.
Aconseguir dels líders mundials dues paraules en contra del procés, és fer trampa, perquè tothom coneix els mecanismes de la diplomàcia. Escampar que es perdran les inversions exteriors i que s'acabarà en un corralito, és fer trampa, i més a la vista del creixement que experimenten, precisament ara, les inversions estrangeres i les exportacions catalanes. Anunciar que els bancs fugiran és, directament, mentir. Amagar que la Unió Europea cercarà, per propi interès, fórmules perquè el poder econòmic català continuï dins, és fer trampa. I dir que no es podran pagar les pensions, també ho és, i potser la més lletja, perquè a qui vol espantar és a la població més feble.
L'única cosa que potser sí que és ver, si es tria la independència, és que al Barça no el deixarien jugar la lliga espanyola. Però no passem pena, que prest n'hi hauria una d'internacional molt més interessant.
Diumenge es viurà l'acte més sagrat de la democràcia: exercir el dret de vot. I és en aquell moment quan se sabrà si el discurs de la por que escampen els poders de l'Estat ha tingut l'efecte de les canonades o d'unes simples salves.




dimarts, 22 de setembre de 2015

recull (3) d’adhesions públiques al Junts pel Sí i la CUP

A la Meridiana - De rebot -Joan F. López Casasnovas | 10/09/2015 
L’autonomia dels individus és garantia de democràcia. Per què? Perquè tot allò que sobrevé de positiu a cadascú, en tant que cadascú es basteix la seua autonomia personal, contribueix al reforçament de l’estat de dret. I recíprocament: un plus de democràcia garanteix als ciutadans la possibilitat d’esdevenir més «construïts», més independents, més i millors persones. Sorprèn que sigui així? Tanmateix, aquest procés d’individuació serveix en les societats desenvolupades per arraconar justament l’individualisme rampant, que actualment ofega l’esperit col•lectiu i amenaça la coherència de la Ciutat. 
Als espanyols els passa un poc açò: són empeders del mal de l’individualisme sens fre i d’un nacionalisme soberg per mor d’una individuació fallida o errada, una llibertat closa, una manera de viure abocada, claus en mà, a distreure’s i a consumir servilment, imbuïts en el seu supremacisme nacional damunt dels altres. 
En canvi, la individuació desitjable implica un risc constant, riallerament es confronta amb el no res, exerceix disciplina sobre un mateix i les seues experiències. Així es construeix la subjectivitat irreemplaçable. La rica diversitat d’éssers i pobles. Tot plegat, es tracta de respectar i fer respectar les condicions d’accés dels altres a llur individuació pròpia. Són dues coses inseparables: ser ciutadà, o senzillament persona, és garantir a l’altre la plaça o lloc on pugui desplegar la seua singular aventura humana. 
Per açò, no podem deixar que els poders confisquin el nostre temps de reflexió, que deteriorin la nostra llibertat de pensament com fan de mil maneres. Les llibertats públiques són, en aquest sentit, imprescindibles i sempre hem de maldar de fer-les créixer.
Així s’entén millor que qui opta per aquest camí vulgui ser lliure. Se n’ha de ser per poder escollir les pròpies dependències. 
No ho han entès gens els qui han promogut les guerres que ara llancen milers de persones a l’exili. No ho volen entendre els qui apel•len a la mentida per atemorir la gent, els qui s’omplen el gavatx de mots insultants contra els qui no combreguen amb les rodes de molí dels seus dogmes, els qui separen tot dient-se unionistes, els qui no reconeixen l’altre o el menystenen mentre parlen de diàleg...
Diguem les coses clares com la llum del sol al migdia: al «medius dies», vg. «medidies» i «meridies».  Que la via Meridiana de Barcelona s’omplirà de persones, que individualment i autònoma diuen prou a tanta subjecció i falòrnies. Només els pobles colonitzats tenen dret a l’autodeterminació? Doncs, som-hi!



diumenge, 20 de setembre de 2015

recull (2) d’adhesions públiques al Junts pel Sí i la CUP

Qui té por de Catalunya?
De què anam? Emili Pons i Carreras | 02/09/2015 
Me fa molta vessa rallar aquí del tema català. Però vaig prometre al meu bon amic des Mercadal que en faria un segon article i, a més, una certa fam de justícia la tenc. La sol provocar, en els que mos consideram demòcrates, llegir –i veure per les teles– atacs i informacions falses de persones que demostren que no tenen ni idea d'allò que rallen, o que en tenen massa.
A més, sembla que el tema dels nacionalismes continua més viu que mai. El parell d'incident lingüístic succeïts aquests dies a Menorca, a les oficines de Baleària i en un restaurant, han generat més comentaris a les xerxes –molts més– que la situació de perill en què es troben les pensions a Espanya, per posar un exemple d'extrema gravetat.
Fa quatre anys que el gobierno tira de Fons de Reserva de les pensions per resoldre altres coses, de tal manera que els doblers que hi havia s'han reduït a la meitat; i, a més, els ingressos mensuals de la Seguretat Social ja no basten per cobrir la despesa de pensions. Però no veig el senyor Rajoy demanant a Europa un altre rescat encobert com el que va beneficiar a Bànkia, ni tampoc cap preocupació social a les xerxes...
En els incidents lingüístics de Menorca, els comentaris que han arribat a les xerxes socials des de tot Espanya són prou explícits. I l'opinió dominant, que no vol dir que sigui la bona, és que els que es consideraven víctimes, són en realitat culpables; que els que reclamaven el dret de poder emprar la seva llengua a ca seva, són uns malcriats o, pitjor encara, uns radicals catalanistes de merda. I de la Constitució –que els hi donaria la raó–, naturalment en aquests casos no se'n parla. La Constitució, pel que sembla, només convé per segons quins temes.
Idò bé, la situació que es viu aquests dies a Catalunya em recorda una mica molt els incidents lingüístics que s'han produït a Menorca i les punyades de la raó de la força –no de la força de la raó– amb què han estat escarnits aquells que solament reclamaven el raonable dret d'emprar la seva llengua a ca seva.
I quan a algú li neguen els seus drets, té dues opcions: acotar el cap i acceptar el pes de la raó de la força o rebel•lar-se, perquè el diàleg, quan la raó que impera és la de la força, ja no és possible. De la mateixa manera que succeiria en una família, una societat que no accepta la diversitat dels seus integrants està condemnada o a la destrucció o a la dictadura.
Aquest és el sentiment –encertat o erroni– que domina en una part considerable de la població catalana, i per motius que són més d'economia i dignitat que no culturals o lingüístics. Dit d'una altra manera i per fer-ho més entenedor, l'opció de la independència aglutina avui un col•lectiu molt ampli de persones tant de llengua originària catalana com castellana. I és que els milions d'immigrants que van arribar a Catalunya als 60 i 70, ja fa estona que se senten integrants del país i igual de maltractats que els autòctons. 
En aquests quatre anys d'expansió del moviment independentista, el govern espanyol no ha fet ni un sol gest per reconduir la situació de forma dialogada o en positiu. Al contrari, amb la col•laboració de diaris i televisions –el 80% de la televisió que es veu a Catalunya arriba de Madrid–, ha menystingut el moviment, l'ha insultat i ha practicat el discurs de la por i l'amenaça, mentre anava escanyant l'autonomia.
Però açò ha contribuït al seu reforçament, que s'ha resolt amb una candidatura d'unitat que agrupa els convergents de Mas, els republicans de Junqueras i els escindits de socialistes, cristianodemòcrates i d'Iniciativa (IU), a més de les entitats que aquests anys han dirigit les mobilitzacions més grans d'Europa. Els noms dels candidats són un mosaic de sensibilitats que representa una bona part de la societat catalana.
Davant tenen, naturalment, populars i ciudadanos, amb discursos que costa de distingir, els dubitatius de Podemos-Iniciativa i les restes del naufragi dels altres partits ja citats. Açò sí, durant la campanya de les eleccions del 27 de setembre que, agradi o no, seran un plebiscit substitutori del la consulta prohibida, comptaran amb l'artilleria pesada dels senyors Rajoy, Sánchez, Iglesias i, Felipe González, i el poder –net o brut– de l'Estat.
El resultat del 27 de setembre és una incògnita, però pel camí poden succeir moltes coses. Just abans de començar la campanya, la guàrdia civil ja ha requisat la documentació de diverses seus de Convergència per indicació judicial, a la caça d'aquell 3% de comissions il•lícites que fa deu anys que cerquen però que mai no troben. La senyora Santamaria ha dit que als independentistes els dónes la mà i t'agafen el braç, i el senyor Felipe González ha associat amb el nazisme el moviment d'independència. Un greu error per un estadista com ell, perquè, tot sigui dit, no és un moviment tan diferent del que va portar la independència a Noruega o Islàndia, o en el cas espanyol, a Cuba i a tots els països d'Amèrica del Sud.

recull (1) d’adhesions públiques al Junts pel Sí i la CUP

A una setmana de les ara sí, reconegudes tàcitament arreu d’Europa i la resta de continents com unes plebiscitàries eleccions al Parlament de Catalunya, es dóna el cas que aquestes no deixen indiferent ni als detractors o elogiadors del legítim procés secessionista endegat democràticament, i per això, als espais públics on poden opinar diuen la seva.
Opto per la parcialitat i només aniré penjant, d’avui fins al dia 27, l'opinió que m’hagi emocionat enfortint-me l’ànima pel fet de saber que no estem soles dins la pell de brau.

Meridiana (239) Pedraules, Joan Pons |20-9-2015
Enguany no he participat a la manifestació de la Diada de Catalunya que s’ha celebrat a l’artèria lateral urbana de la Meridiana de Barcelona. Després de tres anys de mostres emotives, espectaculars, creatives, cíviques, festives, multitudinàries i transversals m’ha envaït un cansament còsmic que s’ha vist agreujat per la celebració d’eleccions autonòmiques aquest mateix final de mes que acabaran de clarificar el paisatge polític. No som català, estic empadronat a Menorca i, per tant, no podré votar aquest decisiu vint-i-set de setembre. En aquest sentit, som del tot neutral. La meva posició només es decanta cap a la il·lusió dels meus vesins, cap a la lluïssor dels ulls de les persones de totes les edats que vénen a la meva ciutat a fer un prec d’una netedat democràtica que posa la pell de gallina i que esborrona que no sigui atès: votar. Vull votar! Només açò. Pregàries no ateses, com diria santa Teresa de Jesús, que són menys perjudicials que les ateses, segons la deliciosa agudesa de la mística castellana. I em repèl, al mateix temps, la ràbia de l’altre cantó; el ressentiment envejós davant aquests anhels legítims de poder ser el que són; la tossuderia de no donar el braç a tòrcer; les amenaces que ens semblaven llunyanes de fer servir l’exèrcit si els resultats d’aquestes eleccions no els agraden; el retorn a les maneres dictatorials del passat que tantes víctimes innocents van provocar; la parcialitat matussera, descarada i vomitiva dels mitjans de comunicació públics i privats que es passen pel folre l’article 66.2 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General; els insults furibunds dels herois de la Transició cap als catalans; el paternalisme miop dels líders emergents d’esquerres; l’entrada en campanya del polititzat Tribunal Constitucional; la participació en unes eleccions democràtiques dels aparells de les clavegueres de l’estat; l’ajut interessat dels tribunals de justícia catalans i estatals; la manipulació de les enquestes fetes pel Centre d’Investigacions Sociològiques -cuina, en diuen-, també conegut amb l’acrònim de CIS, per evitar l’efecte crida del guanyador. Etcètera, etcètera. D’una banda, un prec democràtic: votar. I, de l’altra, fúria, ressentiment, impotència, desig de venjança. Per una banda, milions de ciutadans de totes les edats i origen social. I, per l’altra, exèrcit, magistrats, periodistes, policies, ministres, enquestadors, antics caps de govern implicats en la guerra bruta de l’Estat, polítics que ens van enganar dient que representaven la renovació democràtica i que acaben convertits en allò repugnant i centralista que volien canviar i que criticaven. Només per açò les meves simpaties com a observador objectiu es decanten sense discussió. Qui vol estar al costat dels tristos i dels ressentits? Ningú. Però a pesar d’aquesta simpatia incolora no vaig participar a la manifestació de la Diada. I no em sap greu. Ja ho va afirmar Francis Scott Fitzgerald: «Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats». Ja estic cansat de ser perseguit. Estic massa enfeinat perseguint el somni dels perdedors. De totes maneres, m’astora, em meravella, m’admira, em fascina el quart èxit consecutiu obtingut pels organitzadors de la manifestació de la Meridiana. Un cas únic al món. Cada manifestant participa en un fet històric que no sabem com acabarà, però que s’estudiarà finalment a les universitats. Una pregària cívica, plàstica i multitudinària d’aquesta magnitud democràtica hauria d’haver estat atesa, però els nostres polítics espanyols no llegeixen santa Teresa. Cap incident, cap incidència, cap vidre trencat. Una explosió d’alegria col·lectiva, una coreografia contemporània dirigida i recollida pels mitjans de comunicació de tot el món. Com a observador em trec el capell. Els únics contratemps van venir a través de les administracions. Milers de persones atrapades al metro que no van poder assistir a la manifestació (o hi van assistir des de sota terra: una segona manifestació subterrània i paral·lela) i que no van poder ser comptades per la guàrdia urbana. I aquí hi ha el ball de xifres que, enguany, no és tan cruent gràcies a la proximitat de les eleccions del diumenge que posaran d’una vegada per totes les cartes damunt la taula. Un milió quatre-cents mil? Dos milions? Sigui quina sigui la quantitat, hi ha tres possibles escenaris. Majoria absoluta en escons i en vots de les forces independentistes. Majoria absoluta només en escons d’aquestes darreres. Majoria absoluta de les forces unionistes i espanyolistes. Sigui quin sigui l’escenari, Espanya tindrà un problema profund. Per tal de contrarestar les forces independentistes, l’estat espanyol ha cremat les seves naus. Com si d’una guerra es tractés -i no d’una aspiració democràtica ja viscuda en d’altres països al llarg de la història com ara Canadà, Gran Bretanya o els Estats Units- ha calcinat el prestigi internacional de l’exèrcit, la Policia, els serveis d’intel·ligència, els mitjans de comunicació públics i privats, el partit de l’oposició, els líders emergents d’esquerres, els intel·lectuals afectes a la causa, el mateix govern central en bloc. Sigui quin sigui el resultat del proper vint-i-set de setembre, hi haurà ruïnes a Espanya que costarà aixecar. La Meridiana és una de les artèries principals de Barcelona. Meridiana. Pertanyent o relatiu al migdia.



dissabte, 19 de setembre de 2015

al club dels mentiders sense fronteres

Si bé de naixement  barcelonina (1945), des del 68, assídua visitant de Menorca i, des del 79, el lloc de residència escollit entre altres encisos, pel del plaer de compartir la llengua, així doncs, després de 43 anys de vida laboral, la meva minsa pensió- 20 últims anys al règim d'autònoms-, en continuar essent les balears terra de conquesta de l'estat espanyol sense cap, de moment, intencionalitat oficial de secessió, no la tinc en perill de "corralito" tal com ara amenacen unionistes executius d’entitats bancàries.
Però, com que segueixo fil per randa el moment històric que viu el meu país si, físicament i mentalment arribo a temps, no m'estranyaria gens que fos una de les tres primeres persones a ocupar el podi de demanar la nacionalitat catalana, i no sabeu el greu que em sap que, per motius de residencia, el meu vot -en veu baixa dic que aniria als de la CUP- no comptabilitzi el resultat de les urnes, la qual cosa no m’eximeix però d’ opinar sobre darreres amenaces del barroer govern espanyol –que no seran les últimes- doncs entenc que a molta gent de la meva edat les fan tremolar de cames per allò de veure's bloquejat el compte bancari per falta de líquid del govern català tal com diuen exaltats opinadors tertulians de la televisió pública estatal o de les privades.
Modestament opino que, ni directius de banca ni tertulians i periodistes sembla que no hi hagin entès res, dubtant ja sigui perquè els responsables del procés no han trobat paraules i arguments prou convincents o- i sense ofendre a ningú- ja sigui perquè els receptors són uns curts d'enteniment.
Un consell als contemporanis i gent de la meva edat: El procés serà llarg. Ara les eleccions autonòmiques serviran per expressar el desig de la ciutadania de decidir el seu futur, i si els vots del seny i la rauxa, Junts pel sí i la CUP, sumen majoria, el referèndum pot estar "a la vuelta de la esquina", i mentre s'inicia el camí cap a la cantonada, banquers, empresaris, grups inversors i tot quisqui, és a dir, tot allò que fa moure l'economia europea i global, ja tindran temps de decidir en quin lloc del territori deixen o no deixen de situar els ara, sèus treballadors i les seves empreses, segurs del fet que no oblidaran que han crescut amb els anys, gràcies al valor moral i social dels habitants de cada racó de Catalunya.

divendres, 18 de setembre de 2015

estafeta campestre


En les grans i petites ciutats, els fabricants dels panels de bústies comunitàries que formen part d’un -luxós o no- vestíbul d’escala, acostumen a competir oferint els conjunts d'envasos epistolars que fabriquen  emfasitzant en el seu disseny, qualitat i preus. Als nuclis rurals però, de moment, encara no tenen gaires ofertes a fer per això l’enginy d’alguns veïnatges silvestres, com és el cas del de la foto, s’estalvien la rivalitat d'ofertes. Un tub de canonada plantat amb profunditat a terra i tres bústies rescatades -tot plegat segurament de la deixalleria- , formen el pràctic, jocós i fins i tot artístic panell comunitari instal•lat en l’airejat infinit vestíbul, així doncs, amb aquest modest improvisat mobiliari rural, estalvien distàncies a recórrer de la persona distribuïdora de cartes i avisos que encara es resisteixen a ser engolides pel correu electrònic.

dijous, 17 de setembre de 2015

PALINURO


És d’agrair El bloc de Ramón Cotarelo, PALINURO.  Catalunya, independent o no, sempre li estarà agraïda doncs és una de les veus representant dels verdaders demòcrates que sens dubte habiten la resta de l’estat espanyol. 

dimarts, 15 de setembre de 2015

certitud i incertitud

La certitud: les persones que són entre nosaltres des de fa temps, tenen la certitud de què quan van decidir fer el pas migratori, com els ocells, el van fer pensant en el retorn. Els lligams identitaris mai, mai s'obliden; si de cas, la descendència nascuda en terra d'acollida, al fer un nou registre ja els farà -o potser no- desistir.
La Incertitud: les persones que atemorides per conflictes ètnics, polítics, o fugint de la misèria, han traspassat i, les que segueixen traspassant fronteres d'exili, mai oblidaran el personal drama, i ara, amb incertitud, impotència i desesperació, unes el reviuen, i d'altres, se saben protagonistes del mal tràngol que, sense tenir cap culpa, els ha tocat viure tot mirant les imatges dels sofisticats i multitudinaris mitjans de comunicació que el progrés tecnològic (l'únic que sembla funcionar bé) posa a l'abast de la humanitat.

dilluns, 14 de setembre de 2015

fumerals trigèmins

De fet, formen part d'un edifici de tres apartaments en vertical, un sobre l'altre.
De fet, poden ser la sortida de les campanes extractores de fum que s'intueixen tenen les tres petites cuines.
De fet, vist des de fora, no se sap perquè però fa patxoca veure el trigemin fumeral.
De fet, s'agraeix el detall artístic de l'arquitecte o de qui va tenir la idea de mantenir l'estil característic dels fumerals illencs.

entre cortinetes de plaer


La gent experta en felins saben que l’espècie més reduïda de mida, moixes i moixos, consideren que els pertany la casa on habiten o, per dir-ho de millor manera, no s’ha de dir –aquest, és el gat de la casa, ja que correctament hauria de ser – aquesta, és la casa del gat.
Un cop tens la lliçó "gatuna" ben apresa, veus que és ben cert doncs, si respectes tots els seus hàbits també tens assegurada la sòlida i entranyable tàcita amistat tan difícil, per altre costat, d’aconseguir entre persones, així doncs, per descomptat amb el benentès del 50% de “mea culpa”,  tolerem capricis als nostres animals de companyia  com quan, en aquest cas, la trepadora felina utilitza de còmoda hamaca els cortinatges herència de familiars mans artesanes, consentint-la allò que no consentiríem a ningú, tot pensant que un cop passin pel programa de roba delicada de la rentadora se’ls restituirà la forma original i, si presenten alguna urpada al fil tramat, si cal, de la millor manera que sapiguem l’haurem de sargir.  

dissabte, 12 de setembre de 2015