dissabte, 28 de febrer de 2015

dissabte (21) d’en miquel cardell

Les terrasses d’Avalon
Nocturn dels cambrers - Miquel Cardell

Blanques bèsties de l’aigua
negra lentament surten:
les nocturnes hamaques.

Abandonades 
sobre l’arena,
somien amenaces,

cambrers que, a poalades,
estenen pells escumejants de tigre
en negre i blanc sobre les carreteres,

presagis de la pluja
que ha d’arribar demà.

Serà sols un anunci
de cendra quan claregin
els confirmats metalls,

una olor de calitja que ha d’acréixer
i fer pesants tots els grisos del dia
fins que tornin les barques abans d’hora.

divendres, 27 de febrer de 2015

blancúries


Avui com cada de matí, desapareguda ja l'entremig grisor, la pinta acuradament ha ordenat els cabells blancs que envolten el cossi dels pensaments captivant respecte.
Avui, del cubell de la roba bruta la tria de la de color blanc ha omplert el tambor de la rentadora i, avui també, al cantó de la terrassa on més espai de temps tocarà el sol, per una estona, la resplendor dels blancs llueixen insultant bonhomia.

dijous, 26 de febrer de 2015

escenografia de trepucó

Quan són conservats i ben cuidats, impertèrrits, els assentaments talaiòtics (1500-1000 aC), suporten tota mena de climatologia. Fortes ventades, aiguats, nevades, onades de calor, no han aconseguit alterar gens ni mica, la seva presencia, per la qual cosa, no s’ha vist enterbolit l’impacte visual espectacular que ofereixen des de segles, i és més, fins i tot, de tant en tant, curioses formacions de núvols semblen retre’ls admiració fent una mena de teló de fons ressaltant la Taula -el motiu central-, per si algú vol enregistrar-la amb més espectacularitat.

dimecres, 25 de febrer de 2015

l’ara d’un pou

En un revolt del camí que condueix a cala Sant Esteve, hi ha la presència d’un antic pou segurament assecat o en dessús per la mala qualitat de les subterrànies aigües; malgrat tot, qui el té en propietat no escatima res per convertir-lo en una mena de pedra d’altar amb estris de poar i testos sadollant vegetació essent l’enarcada corriola de ferro rovellat la mena de venerable figura central.
Tot plegat el conjunt es fa mirar i, creients o no, aquesta cultura hortícola de jardineria et fa pensar en allò que es diu de què, creure en alguna cosa, potser ja basta per tenir el cel guanyat.

dimarts, 24 de febrer de 2015

casa mia, per pobra que sia


El sentit de la propietat i l'inherent dret a prohibir, malauradament, acostumen a acompanyar-nos en la vida.
Què més dona si la propietat és un “xalet” de luxe vora el port, o una casa de camp rehabilitada per l'esbarjo, o un modest casalot mig enrunat, o un terreny sense cap edificació amb una rulot o tenda de campanya, o..., el cas és que, col•locar el visible cartell intimidador vetant l'accés a un suposat terreny privat, és la pràctica habitual que acostuma a donar bons resultats alhora que denota autoritat, clar que, en el cas de la foto, s’intueix l’agut sentit de l’humor de qui tan seriosament defensa el seu domini i fa pensar que, en cas de traspassar-lo, trobaràs alguna persona interessant i divertida amb qui poder passar-hi una estona per riure tot fent-la petar planerament xerrant de ridícules dèries de grandesa i de les misèries intel•lectuals que ens poden fer arribar a elles ..., serà qüestió de provar-ho algun dia.

dilluns, 23 de febrer de 2015

de proverbis i càntics

Declarat unionista per a la satisfacció de molts (cosa que passaré per alt doncs ja m’agradaria poder saber que en pensaria avui en dia) el gran poeta Antonio Machado dins dels “proverbios y cantares” deia “Bueno es saber que los vasos sirven para beber, lo malo es que no sabemos para que sirve la sed”
Sovint, quan veig la imatge d’alguna persona absorta en la lectura (i jo m’incloc la primera), aquest savi i entenedor popular proverbi em passa pel cap, i no sé ben bé per què, associo el got amb el llibre (que ens serveix per llegir) i la set amb les ganes de coneixement però, tal com va el món i contagiada per l’escepticisme del poeta, tinc seriosos dubtes de perquè ens serveix la facultat del saber.

diumenge, 22 de febrer de 2015

joquer

Ara, monedes d’1 i 2 € amb el rostre del nou borbó,
estan en circulació per casa seva i  la UE
i, els usuaris súbdits de l’imperi espanyol,
operarem en els mercats consumistes
utilitzant-los uns pagant i altres cobrant productes de subsistència o “delicatessen”, hipoteques o lloguers, salaris mínims o sobresous, vicis, ocis, suborns..., ara, tal com deia Giuseppe Tomasi  di Lampedusa, amb una nova imatge incorporada perquè tot segueixi igual.

dissabte, 21 de febrer de 2015

dissabte (21) del bloc maragall

DESFER LA CASA
Deixàvem marxar els mobles a cap preu,
la pisa i el vidre delicat del trinxant,
el somier i el capçal del llit parat per engendrar
i per morir, sota d’un santcrist torturat.

Tu vares recollir una foto amb vores dentades
que va saltar del calaix d’una tauleta de nit
i anomenaves d’un a un els morts que hi somreien
mentre els desmuntàvem el seu escenari de vida.

La llum d’hivern traspassava la claraboia
de l’ull d’escala
i a tu i a mi ens pesava, en algun plec del cos,
     una certa traïció.
                           Mercè Voltas i Camprodon


divendres, 20 de febrer de 2015

“cas corder”, avui en dia

Avui en dia, gairebé és impossible trobar un producte industrial autòcton. La globalització, la deslocalització i les noves tecnologies de fabricació han fet de corc devastador del negoci familiar d’antics oficis que donaven vida i diversitat emprenedora als pobles de la mediterrània.
Avui en dia, un emblemàtic local del port de Maó transformat en botiga de venda de roba confeccionada i records per a turistes -actiu només en temporada alta-, conserva encara el nom amb el qual es coneixia l’activitat d’antics usuaris del local que eren fabricants de tot tipus de cordes pels vaixells de pesca, vela, agricultura, tasques domèstiques, etc., essent per tant el nom de l’establiment el de “Cas Corder”, apel•latiu sovint confós ara per gent jove i no tant jove, acostumant-lo a relacionar amb algú que traginés amb animals ovins a tocar del moll del port maonès.
Avui en dia, paradoxalment, calaixos arribats d’ultramar serveixen per transportar o per desar metres i metres de gruixudes cordes o caps que alguna multinacional, establerta vés a saber on, deu de fabricar i distribuir globalment gràcies a la gradual extinció -per asfíxia del petit negoci – de l’ofici de corder tan present en la memòria històrica dels pobles de la mediterrània.

dijous, 19 de febrer de 2015

platja de febrer

Som a l’època hivernal i la platja ara, poc o gens trepitjada, roman plena de clofolles orgàniques d’algues assecades i d’algun que altre fustot o tronc d’arbre arribats vés-te a saber d’on.
A l’estiu, el far de l’Illa de l’Aire, intensifica la seva utilitat oferint seguretat a petites i grans embarcacions, ara, a la llunyania i secundat per la torreta sense vigilància (per la hivernal absència de banyistes) ell, i ella, són els únics visibles protagonistes dins l’ample espai de la platja de Punta Prima.

dimecres, 18 de febrer de 2015

l'autofoto

No passa cada dia que una llimona creixi adoptant la peculiar forma del palmell d’una mà, per això, quan la desprens de l’arbre, aprofitant la moda “selfie” caus en la temptació de  fer-te una foto amb ella i així,  amb la singularitat del cítric madurat, com aquella que no vol la cosa, compenses l’ego de la individualitat.

dimarts, 17 de febrer de 2015

ca rater mallorquí

Dotat de generoses orelles i potser també d’un agut olfacte, ambdues característiques tal volta li siguin condicions negatives per dur una vida relaxada, un soroll o una olor nova,  fan dirigir-li el cos i la mirada cap allà on ha de controlar el que passa, és la mena de curiositat malaltissa que com altres races també té el ca rater mallorquí, és clar però, que si un cop controlat allò que escolta, ensuma i veu, fa sentir-lo útil, també sigui l’antídot psicològic perfecte per combatre-li la xacra.

dilluns, 16 de febrer de 2015

ocellaires, dues maneres d’estimar els ocells

1- Amors desinteressats, no suporten veure’ls engabiats però, per tenir-los a prop els deixen nius d’elaboració manual per si de cas els utilitzen, tot deixant-los fer al seu aire.
2- Amors interessats, retenen aus entre reixes entenent què els seus cants o piuladisses són d’agraïment quan, segurament, són de tristesa. Qui sap però, si alguna espècie ja la duu encastada a la genètica la síndrome d’Estocolm, de ser així i, sabent-ne la utilitat, el dilema del perquè les ales formen part del seu fràgil cos, potser també els faci fer cants d’embogiment.

Dels primers ocellaires podríem dir-ne que formen part de l'estructura del bé. Dels segons, si fem cas d’Ernest Becker tal vegada encaixin dins l'estructura del mal.

diumenge, 15 de febrer de 2015

joquer (as de la màniga)

rudiments de saviesamiquel bauçà
Aforismes. A París
no fan pas cap altra cosa.
-Per què són tan antiquats?
-S’imaginen que els escolten

El contacte amb el magma
del real és conflictiu.
No podem desestimar-ho,
car l’aproximació
que pertany a la Ciència
no es diu res del que he dir
a la dona que m’assetja.
És un gran dispositiu
que un parisenc  ignora.

-I si anéssim a Dalmàcia.
A l’estiu, és preciós.
Fan les tombes a la sorra.
-Deu ser per no cavar tant.
I a més: no hi ha negresses.
-Tu just penses en això.
-Què pots fer en aquesta Terra?

Oh, com criden els bastaixos 
forasters. No en tenen prou
amb la guerra ben guanyada.
Volen més. Potser més sang,
a la plaça, amb sacrificis
de nadons en català,
per poder fer ampla befa.

Una esclava em posa grans
de raïm fresc dins la boca.
Em desperto a poc a poc.
Així puc recordar els somnis. 

divendres, 13 de febrer de 2015

dissabte (20) d’en bauçà

EN EL FEU DE L’ERMITATGE - Miquel Bauçà
(poema 62)
El dret de venació
dóna dret fins a la pleta
del mas de l’agrimensor, 
i no més. Els que s’endinsin
fortament seran punits
i penjats en els ullastres
garriguers i després
gitats a les turbes càlides...,
que els esventraran, primer,
repartint-se les entranyes,
 i a continuació,
n’esmicolaran la testa
escampant-la pels ravals,
per exemple de cabotes...

gat per llebre

A la Plaça de la Llibertat de Ciutadella, "ses carnisseries" sota porxos i el gran quiosc central d’arquitectura de ferro que dóna aixopluc a les peixateries, formen un bell indret de la ciutat.

A l’estiu, els dies feiners l’emblemàtic mercat s’omple de gentada, ja siguin encuriosits turistes captant imatges fotogràfiques, o ja sigui la clientela habitual captant, també, cap al cistell, el fresc i sovint km0 aliment necessari per a l'àpat del dia.

A l’hivern, l’activitat minva tant en l’oferta com en la demanda, ja se sap, temporada baixa però hi ha uns personatges estàtics que sovint passen desapercebuts, són els que il•lustren la façana d’una de les carnisseries que, tot i ser amics, ara el conill sembla témer l’arribada de l’estiu per allò de l’augment de la demanda, mentre que el moixet, esperant l’arribada de més varietats de restes de peix per engolir-los, sembla consolar-lo, ignorant que, si van mal dades, potser ell també acabi espellegat i penjat d’un ganxo.

dijous, 12 de febrer de 2015

prohibicions

Des de fa dècades, vetar llibertats que creiem assolides està de moda. Viatjar en avió duent tisoretes o pinces per depilar celles o bigotis incòmodes per la, “com ha de ser” diuen, estètica femenina dins d’un necesser o bossa de mà està prohibit entre altres dels objectes que figuren en una llarga llista. Ho està també manifestar-se un grup o col•lectiu pel seu compte encara que ho facin amb motius carregats de raó i tanmateix, no pots prendre cap tipus d’imatge o dada identificativa dels blindats –o no- “goril•les” uniformats que algú els ordena acudir al lloc per intimidar o, arribat el cas, reprimir contundentment les protestes que consideren producte d’una dèria d’antisistema endèmic instaurat en part de la ciutadania i que cal eradicar pel bé -el seu, serà- del conjunt de la societat. Multes astronòmiques si et detenen i, per acabar-ho d’adobar, la cadena perpètua activada a l’estat espanyol eufemísticament anomenada “presó permanent revisable” vergonyosament secundada pel partit majoritari a l'oposició.
Sort que de tant en tant, fent un saludable passeig que et desconnecta dels mitjans informatius d’aquest tipus de notícies, se’t pot arribar a treure la mala llet, clar que, si et vénen ganes d’asseure’t per continuar evadint-te i topes amb el banc de la foto, ja as begut oli!, no hi ha sortida, el cercle es tanca tant que fins i tot creus que ja s’atreveixen a prohibir que prolonguis massa la mirada, i per una estona, tot sentint-te protagonista d’un relat del genial Pere Calders, et fas un tip de riure que, si més no, serveix d’antídot per no emmalaltir encara més la ment “antisistema”.

dimecres, 11 de febrer de 2015

reflexos d’un espai líquid ple de vida

L’aneguet proveït  d’una generosa membrana interdigital,  movia frenèticament les potes  i semblava que tenia pressa. L’avanç veloç del seu bell i majestuós cos, distorsionava la imatge damunt les emmirallades aigües de la tranquil•la zona humida d’Es Grau al llevant de l’illa; veure’l, et provocava un somriure i no sabries dir quina figura resultava més atraient o graciosa, si l'estoica de la superfície o la bellugadissa del reflex. 

dimarts, 10 de febrer de 2015

el mouldi

La crisi no tan sols és econòmica sinó també de valors, "El Mouldi" és un vaixell pesquer de Tunísia, capturat al juny del 2003 per una patrulla de l'Armada, per pescar sense permís. L'armador es va negar a pagar la multa de 60.000,00 euros i el vaixell va quedar amarrat en el Port de Maó.
Uns semblava que volien utilitzar la nau com un vaixell de vigilància del medi ambient marí, altres que podria tenir un final digne enfonsant-lo com a “pecio”. Ahir, la notícia al telediari d’IB3, va esvair qualsevol dubte o esperança de donar-li un ús digne i útil, per 300 € una empresa l’està desballestant, ara, el bell casc del Mouldi escolta els últims sorolls de cops de mall i serres radials que desfan l’interior del seu cos, ara, també continuen malbaratant-se doblers en infraestructures malmeten l’interior paisatgístic de l’illa alterant el que podria ser la columna vertebral, la carretera general.



dilluns, 9 de febrer de 2015

un "rambo" pacífic

Arrecerat entre matolls i arbres protegint-se de la forta ventada, només els pèls de la crin és l’únic que es belluga del seu cos. A distància la imatge és temptadora i fas anar la càmera i quan veus el resultat a la pantalla de l’ordinador i llegeixes el nom de l’animal a la flassada d’hivern que el cobreix dius –Ah, no!, Rambo no!, per la càrrega de violència gratuïta que associes amb el popular i musculat personatge de ficció del cinema, còmics o vídeo-jocs, un cavall, no es mereix dir-se així. Els equins, per naturalesa són nobles i pacífics, només les intencions o aficions bel•licistes de la persona que el té en propietat, poden intentar desdibuixar aquestes qualitats fotent-li noms de violents milhomes, personatges històrics o de ficció.
Així doncs, mirant la imatge de l’innocent “rambo” et poses dins la seva pell per intentar interpretar el seu pensament restituint allò que ell no pot fer encabint, en la foto, el text d’un reivindicatiu cartell tot desitjant que per telepatia li arribi el fet i l’alliberi, per allí on pari, del neguit que el confonguin amb l’impresentable, fantasiós i provocador personatge que donà vida l'encasellat actor Sylvester Stallone que, pel que sembla pel nombre de pel•lícules que té la saga, satisfà les fantasies de més d’un cervell curtet de la societat..., dels altres cervells ja no m’atreveixo a opinar.

diumenge, 8 de febrer de 2015

joquer

Als de “podemos” sembla que els hi comencen a sortir els números una mica esquitllats.

El vertiginós ràpid creixement de la seva popularitat ha estat permès gràcies a la virtualitat d'unes accelerades xarxes.

Internautes d’arreu l’estat se’ls han fet adeptes  gràcies al joc ambigu del discurs ben representat en la frase de: “no som ni de dretes ni d’esquerres” i per tant, somiant amb el novador axioma,també se'ls s'han anat adherint.

Orbs no som! Hòstia, no fotem!, a damunt que l’eterna dreta ens pren com imbècils, no hi ha dret que,

uns novells ambaixadors seus disfressats d’honestedat ens prenguin el pèl aconseguint potser  -de quedar ben situats-  que la dreta local i global, faci una aturada o petita passa enrere, però no ens enganyem, sempre que en democràcia parlamentaria això ha succeït, acostuma a ser per afermar-se en el poder i sovint també, la passa enrere l’aprofiten per agafar embranzida. Poder sortir de l’asfixiant estat espanyol comença a ser una digna alternativa, simes no, per tenir la possibilitat de netejar amb contundència i claredat allò que sí que considerem és el nostre país.


dissabte, 7 de febrer de 2015

dissabte (19) d’en brossa

TEATRE  - Joan Brossa

Tenint en compte
que les localitats són
tan cares que no podran
ser adquirides pels qui
pertanyen a classes socials
ben disposades a  la propaganda
subversiva, queda autoritzada
la funció en aquest teatre.  

divendres, 6 de febrer de 2015

roda el món i torna al born

Carretilla i bicicleta són peces de mitjans del segle passat, la primera, potser fins i tot del principi.
Un dels dos supervivents, l’avi o l’àvia ho tenien desat en un racó del boer o de la cotxera. Absents ja els dos, s’endugueren també el valor sentimental i ara l’estri emprat al camp i el d’anar d’un lloc a un altre pedalejant, un brocanter els exposa de tant en tant, a l’exterior del magatzem que té a peu de la carretera general.
Les dues rodes dels antics objectes, ara veuen passar a velocitat de vertigen i força assiduïtat en època de temporada alta, els tipus de vehicles que les han arraconat, només els queda (com aquella arpa oblidada de G.A.Bequer) l’espera del gest d’una ànima nostàlgica que valori l'encara existència que tenen col•locant-los en algun altre racó digne de ser reconeguts.

dijous, 5 de febrer de 2015

l'art i el raciocini

És el Centre Municipal d’Art de la ciutat que artísticament ha sacrificat un arbre utilitzant-lo com a reclam visual al carrer. Tronc i branques s’han convertit en la metàfora artística de l’acció depredadora dels humans capaços de convertir un fet execrable, el de l’arboricida al planeta terra, en un sàdic motiu atractiu d’art.
És, la doble moral encoberta, és, la creu que part de la humanitat duem al damunt obviant que el benestar de la nostra societat i la cultura, de vegades, van de la maneta de la irracionalitat.


dimecres, 4 de febrer de 2015

columba livia

Arraulits als teulats suportant baixes temperatures veus els coloms; tal vegada per la prohibició de donar-los-els menjar als llocs públics urbans, es debiliten fins a emmalaltir i sovint acaben atrapats pel bec d’una sempre famolenca gavina o trepitjats per les rodes del cotxe que no han pogut esquivar encara que anés a velocitat lenta.
Diuen que aquest animal, símbol mundial de la pau, ocasiona molèsties i, Déu n’hi do les explicacions d’alguns ajuntaments per combatre la seva proliferació: “Quant a l’estructura urbana, ocasionen danys de considerable importància als edificis i espais públics. Els seus excrements tenen un elevat efecte corrosiu, ocupen i obstrueixen forats de ventilació, embruten balconades, finestres i terres... Aquests animals són transmissors de diferents malalties i portadors de paràsits que es troben a les plomes i que en contacte amb les persones poden provocar des de diarrees o mals de caps deguts a malalties com les al•lèrgies i l’hepatitis. A banda de puces, paparres, àcars i aràcnids....”
Tot i així, creus que seria millor poder veure coloms en excés voleiant per parcs i jardins arreplegant les engrunes de menjar que petits i grans, il•lusionats, es deixarien prendre de les mans, que veure’ls malaltissos extingir-se de mica en mica..., això sí, gràcies a una controlada “normativa governamental”, tothom queda eximit de sentir-se culpable del seu  extermini.

dimarts, 3 de febrer de 2015

créixer a l’ombra

Qui no perd el costum de matinar, gairebé sempre gaudeix de la sortida del sol que, alhora que va aclarint el dia, va fent el mateix efecte dins del cap s’hagi o no pogut dormir les hores necessàries per a circular en la vida. Hi ha dies però, quan el rellotge vital o sonor diu que ja n'hi ha prou de llit, si es confirmen les baixes temperatures anunciades a tots els mitjans de comunicació, ja has begut oli!, suggestionada i valorant l’escalfor dels llençols i el plaer d’estar també jubilada d’horaris laborals, quedes atrapada una estona més al llit, amb la qual cosa quan surts de casa, si el cel ras o permet, veus que el fidel astre solar ja ha superat de bon tros la línia de l’horitzó projectant-nos amb generositat el seu focus d'escalfor i llum,  provocant, damunt de qualsevol element vertical a terra, un curiós joc d’ombres i, evidentment, quan l’objecte vertical ets tu i l’animal que et treu a passejar, la temptació de plasmar la imatge tipus negatiu d’un “selfi”, no la deixes passar. Al cap i a la fi, la vanitat de veure’t créixer la figura, ni que sigui a l’ombra, sempre té les de guanyar.

dilluns, 2 de febrer de 2015

feminisme i hàbit

Últimament el Papa Francesc -el 266è de l’església catòlica- ens obsequia amb declaracions força innovadores que fan remoure més d’un estomac dels prelats ortodoxos immobilistes de la seva comunitat i també, perquè no, la d’algun altre credo massa sovint integrista també.
Del paper de la dona dins els ordes religiosos -com en tants altres camps- hi ha ben poques referències que s’hagin fet públiques d’aquelles que d’alguna manera aportessin -o intentessin fer-ho- maneres de fer i professar la religió a favor dels més desposseïts tal com manen els evangelis; últimament però, al nostre país, l’exemple d’unes quantes, donen un alè d’esperança, ja que, de mica en mica i, amb suaus cops de colze feministes, t'adones que també reivindiquen amb fermesa l’espai que els pertany i que, des de la  formació de l'església catòlica, 265 del seus caps sempre han reduït al silenci i fins i tot marginat. Esperem que, en aquest sentit, el Papa Francesc, aporti també noves mesures per normalitzar la igualtat de sexe dins l'església. 
Uns bons exemples que et venen al cap quan veus pel carrer alguna monja que trepitja amb fermesa l’asfalt, són “Elles”: Teresa Forcades (el terror de les farmacèutiques), Viqui Molins (el voluntariós treball de camp en presons i marginats del Raval reivindicant els seus drets), Xiskya Valladares (bloguera, periodista, fotògrafa, tuitera activista del feminisme dins l’església) i Lucia Caram (reivindicadora de tot i, a més a més, una argentina d’origen ferma defensora de la independència de Catalunya).

diumenge, 1 de febrer de 2015

joquer (as de la màniga)

certituts immediates - miquel bauçà

-Ataquem el mal d’arrel.
-Què deu ser aquesta cosa...?
-L’estultícia general,
incompresa i estimada.

Era tan valent que un dia 
va escopir a la cara del rei.
Això diu a la taverna.

-I a què et dediques, ara...?
-A robar caixers, res més.
-Vols dir que has trobat el codi...?
-És millor de destruir 
el blindatge de les portes.-Ja veuràs: t’agafaran...
-Impossible: no tinc còmplives.
He avorrit falsificar
Giacomettis: competència
barroera. S’han fet un club:
els estralls del gregarisme.

On hi hagi frares físics,
vol dir un grau d’enviliment,
de repressió pujada...

-Una dona, té secrets?

-Els agrada, de tenir-ne.