dijous, 24 de desembre del 2015

del talaiòtic al dia d’avui

El lloc pertany a una de les casernes d’un polvorí actiu encara durant uns bons anys  de la postguerra.
Ara, desmantellat i abandonat fa una pila d’anys pels militars i més recentment, pels okupes amb expectatives de treure’n un rendiment social al lloc (projecte escapçat d’arrel pels manaires de torn (1)), bé es podria considerar incloure el singular lloc dins de la ruta de visites a la Pedrera de Santa Ponça, doncs, paga la pena, de dins i de fora estan, veure els grafitis d’interior, el runam  espargit per terra i els sostres mig ensorrats sostenint algun tros de biga, farratge, teula o ciment que bé podrien  competir  amb les millors obres d’Alexander Calder.
(1) Segurament sense donar temps als estigmatitzats antisistema d’organitzar-se prou per demostrar si era o no era una bona iniciativa.

dimecres, 23 de desembre del 2015

enguany, pleniluni nadalenc

La lluna avança cap a la seva plenitud i d’una branca de l'arbre de morera, entestada, una fulla  es manté aferrada tal vegada romancejant per claudicar sota la llum de la lluna plena de Nadal.

dimarts, 22 de desembre del 2015

caps i fanals jups

El disseny dels fanals amb el cap cot que il•luminen la nit del moll, semblen competir amb els matiners personatges proveïts d’una popera de mà que enfila l’esquer per atrapar un pop, cercant-lo, amb el cap també cot, dins les transparents aigües del port.
Dissenyats caps cots..., caps cots cercant aliment..., caps cots introduïren paperetes a les urnes..., caps cots cercant tecles de l'ordinador..., caps cots, caps cots...

dilluns, 21 de desembre del 2015

les possibilitats del vell timó

De bell nou el timó de fusta havia de fer força goig entre les mans del navegant que el manava, però ara reposa en el racó del moll destinat a arranjar o desballestar vaixells a l’espera d’algú que se l'endugui i tornar-li l’esplendor, ja sigui per continuar navegant i fer feliç a qui el mani o, per fer bonic penjat d’una paret per imaginar-se el mateix.
Si fa no fa, aquesta última opció, és la que ara tenen al davant els caps dels partits polítics presents a les eleccions d’ahir, i se m’acut que no serà fàcil de fer entendre a qui els han votat, les negociacions i acords que prendran per nomenar un candidat per la pròxima legislatura.
Probablement, d'ara endavant, el “donde dije digo, digo Diego” (la nostrada “ahir deia blanc i avui diu negre” és més punyent) estarà present dia sí, dia també per preservar la unitat i recuperació Pàtria.

Ah!, i reconec que estava equivocada quan pensava que això tot s’enllestiria entre PP-C’s, o PSOE-Podemos i para de comptar, el serial o sidral versus l'Espanya unida, tot just acaba de començar.

divendres, 18 de desembre del 2015

passat demà 20Dels espanyols

Considerar-te espanyola per imperatiu legal, te l’avantatge de què quan pots escapolir-te d’entrar en el seu joc optis per l’abstenció, la qual cosa no vol dir que la juguesca no et corprengui i així, si veus una gavina damunt d’una boia sostinguda per una corda aferrada a un mort (1) similar (tot i tractar-se d’altre tipus de cadàver) al que hi ha al Valle de los Caidos que continua mantenint tanta gent enganxada, ja et dóna peu per l’apunt de paranoia:
L’au fa el mateix posat que en campanya han fet els que la van incorporar al seu emblema és a dir, per ensarronar uns quants s’ha deixat fotografiar mostrant-se amable mirant polítiques socials esquerranes però, tant si els seus treuen majoria com si no, ajudats per la coalició que sigui, aviat ella i ells faran el gir de 180 graus deixant de mirar cap al cantó que tant els incomoda.
El 22D sabrem si la gavina continuarà representant el neoliberalisme ranci (agafant la maneta  de C’s)  o bé si un clavell (agafant la maneta d’un que s’il•lusiona que pot) el substituirà per un altre d’igual de passat encara que tal vegada, en aparença, sembli menys caspós. 

(1)  5. Àncora d’una sola grapa, fondejada i sòlidament subjecta a una boia per a amarrar-hi les embarcacions; cast. cuerpo muerto. També pot esser el mort una peça de ferro o de pedra viva, sense forma d’àncora. Mestre Llauna horabaxet s’amarrava en es mort en mitx des Portitxol, Roq. 31.
|| 6. Piló, boia, anella o altre punt fix per a amarrar-hi embarcacions en un port; cast. cuerpo muerto.

dijous, 17 de desembre del 2015

pas a pas sense pressions

L’anticicló, l’altíssima pressió atmosfèrica i una temperatura suau, faciliten caminar lleugerament sense importar si ets vella, jove o criatura i no només als éssers mancats d’ales sinó també, tal com s’aprecia en la imatge, als que les tenen.

dimecres, 16 de desembre del 2015

l’esporàdica roda de la vida

En els temps que corren, no cada dia veus funcionar un dels antics forns de pagès que encara queden útils i no només per fer bonic, i així de tant en tant, hi ha qui refusa la modernitat d’una cuina de gas o elèctrica i, nostàlgicament, empra el sistema de forn que segurament es va fer un tip de veure com usaven els seus avantpassats tot recordant la infància ajudant a cercar i tallar llenya i, essent ara ell el protagonista, les de paciència i consciència dels seus majors encenent el foc, mantenint-lo i controlant-lo a fi i efecte de la correcta cocció dels aliments. Més o manco, escenes com aquesta podrien considerar-se com la particular roda de la vida en acció.

dimarts, 15 de desembre del 2015

mal de molts, conhort de tots

És el que té l’absència del carret de fotos esclau de revelar-lo en un laboratori. Ara la sofisticada càmera digital, gràcies al baix cost econòmic i rapidesa en veure les imatges, transforma l’afició moderada a la fotografia en una de convulsiva i, qui la pateix, ja no sap sortir de casa sense la clau ni la càmera fotogràfica incorporada o no al mòbil.
Podríem dir doncs que la photomania, ja és una patologia cada vegada més estesa i, quan la pateixes, l’únic que et consola és comprovar que algú altre també li passa el mateix, clar que, si tens la sort que (independent o no de l’exigència del cànid de companyia) t’agrada matinar i a sobre vius en un indret on les sortides de sol poden arribar a ser espectaculars, no es fa estrany captar algú fent el que tu no fa ni cinc minuts feies acompanyada també, d'un pacient i benèvol cànid acostumat també, a esperar que qui té cura d'ell faci, també, les seves necessitats.

dilluns, 14 de desembre del 2015

cimeres engrescadores del bé comú, comencem per casa?

Doncs si 195 països ens fan creure que s’han posat d’acord a París per prendre mesures controladores de les emissions de gasos contaminants de l’atmosfera terrestre, ja podem posar la mà al foc que només ens la socarrimarem una mica, pel fet que, a partir de no res anys, la migració de pobles sencers no només es limitarà al bel•licisme institucionalitzat sinó que serà fugint de les zones engolides per mars i oceans o de les desertitzades per les constants sequeres.
Pertànyer o no als països rics no serà eximent de sortir indemnes de catàstrofes ecològiques, la descendència de la població de la península Ibèrica també patirà les conseqüències migratòries o immigratòries gràcies al fet que, paradoxalment, l’ascendència en part també ha estat la culpable de tot plegat, i nosaltres, badocaries de mena, estem fent de pont mirant-ho, la majoria egoistament per enriquir-nos, i una minoria, sovint impotent veient com aquells pocs visionaris del desastre ecològic i humanitari que protestaven, primer se’ls ignorava, després se’ls silenciava mediàticament fins a arribar a l'extrem de reprimir-los contundentment com en el cas de les cimeres dels grans mandataris del G8 o del Club Bilderberg o també la més recent a la capital francesa.
Amb optimisme però hem de celebrar els acords de la cimera de París i, conscients de la seva transcendència, malgrat tractar-se (segons ja algunes veus creïbles) d'un foc d’encenalls, tal vegada seria l’hora d’enfilar l’agulla començant per casa enderrocant d’una punyetera vegada la baluerna del parell d’hotels de Son Bou que es mantenen il•legalment dempeus a un pam del litoral marítim i al costat de les restes d’una basílica paleocristiana, exhibint desafiant any rere la seva il•lícita presencia, és a dir, fotre’ls a terra recuperant l’espai dunar encara que només sigui per fer honor, sense que ens caigui la cara de vergonya, a la candidatura de la Menorca Talaiòtica perquè se la consideri patrimoni de la humanitat.

divendres, 11 de desembre del 2015

aneda griseta (anas strepera)

L’eixerida ànega, encara que no ho sembli, no perd detall d'allò què hi ha per defora i dessota seu. Les tranquil•les aigües de s’albufera li fan d’espill permanent mentre les solca tot fent anar, endavant i endarrere, el parell de palmades extremitats, de cop però, a la recerca d’aliment, trencarà el capdavanter mirall que aviat la serenor del seu solc reconstruirà i, agraint-li la seva desimbolta actitud, pel cap et passa el pensament de què qui sap si pels voltants de la primavera no tornarem a veure-la davantejant intrèpids anedons perpetuant l’espècie, la bellesa de l’indret i l'embadocament dels mortals.

dijous, 10 de desembre del 2015

ballar-la tota la vida

Antics boleros, passos dobles, swing, i algun rock and roll, són el revulsiu per oblidar penúries, mals de cap, de braços, d’espatlla, de cames..., sí, el ball com a revitalitzador d’energies.
Ja se sap que no tota la gent gran dels municipis freqüenta els cassals de jubilats, de fet gairebé el percentatge potser no arriba ni al 15 o al 20%, però segur que si se’ls pregunta tant als que hi van com als que no, que'ls hi sembla això de passar-s’ho bé ballant, la resposta seria de conformitat doncs això de dansar en parella -o no- ja és un costum d’arrels força ancestrals assumit genèticament i, de fet, encara que no es vulgui, sense música, qui més qui menys, a casa o afora d’ella en les relacions personals d’amistat o de feina l’ha ballat tota la vida, el que passa és que de tant en tant hi ha qui també és capaç de fer-ho, al ritme que algú fa sonar- en directe o enllaunat- damunt d’una pista de ball d'interior o a l'aire lliure, o sense música ambiental com en el cas d’Emma Goldman que refermava la seva ideologia afirmant que "Si no puc ballar, no és la meva revolució"

dimecres, 9 de desembre del 2015

biblioteca de rodalies

L’acció de deixar llibres al carrer perquè alguna persona pugui endur-se’ls, és un gest ben generós.
En un banc del passeig, n’hi avia tres, dos d’autores ben nostrades, Maria Mercè Roca i Isabel Clara Simó i un, d’un autor aragonès Ramón J. Sender que, pel reconeixement que Catalunya sempre li va fer, hi devia tenir força lligam.
Desconec la persona que va triar aquests llibres per llegir-se’ls i desconec si, per allò que diuen que som el que llegim (o... ¿és el que mengem?, ara no ho sé ben bé prou) va treure’n profit, tot i que vull pensar que deu ser una bona ànima lectora quan decideix compartir, a l’atzar, el benefici de la lectura de tres bons llibres escrits per dues escriptores i un escriptor amb el cap ben moblat.

divendres, 4 de desembre del 2015

l'oblit de les joguines trencades

El terrorisme, el gihadista (com si fos l’únic que patim) o, la sortida en campanya dels polítics de cara a les eleccions generals del 20D o, la també sortida de la campanya comercial consumista de cara al Nadal2015, ara omplen (amb les alternances comanades per l’agència oficial informativa de torn), espais informatius i d’esbarjo televisiu i radiofònic i, també, primeres planes, o no, de la premsa escrita o digital i així hem acabat els últims dies de novembre, encetat els del desembre per tot el més, i  se sap que fins i tot, aquesta intensitat informativa arribarà a sobrepassar els primers dies del gener 2016.
Amb aquesta panoràmica per endavant, de cop i volta veus, al terra del carrer, una joguina trencada llençada o oblidada, provocant-te tot d'una un desassossec en fer venir al cap com hauran d'estar els milers de refugiats que, des de principis d’any, els mitjans informatius esmentats ens han anat mostrant caminant o en pasteres fugint de l’horror per arribar a la UE en demanda d’asil.
Ara, potser, per no mostrar la fal•làcia de l'acolliment dels països “rics” concentrant-los i retenint-los en campaments en condicions més infrahumanes que suprahumanes, mentre se'ls assigna un destí (més rendible per la UE que per a ells), el silenci d'aquelles oficials agències informatives de torn sobre el drama de la diàspora del segle, fa que es dediquin a prioritzar les altres informacions més adients a l'època de l'any.
Apanyats estem si no remenem dins la xarxa cercant altres mitjans fugint de la premsa alienadora que pot aconseguir convertir-nos en aquell ase caminant rere la pastanaga que mai agafarà i aquesta similitud, en nosaltres, amb el moviment constant del pas, genera l’energia necessària que engreixa les arques de l'amo sàviament escudat rere la plusvàlua institucionalitza, deixant-nos, si no parem compte cercant altres fonts informatives, també orfes de sentit crític per adonar-nos-en, es a dir, deixant d'aprofundir en quins són els fils que mouen estats terroristes, o els polítics en campanya de quins poders fàctics són gestors o, perquè unes festes de tradició religiosa i d'amor familiar, cada vegada més és transformen en diades de promoció de la compra compulsiva.

dijous, 3 de desembre del 2015

blanc o negre, tot és u que diuen a besalú

Per a qui no sabem ni un borrall de races i característiques de cavalls però ens agrada veure’ls, en un tres i un no res deduïm que, evidentment, l’euga de la imatge queda del tot exempta de ser considerada una pura sang menorquina (1) però, no passa res, ens apropem i ella prest bé per rebre un manyac d’herba o carícia i, després de l’intercanvi, l’euga continuarà essent feliç dins la verdejada a trossets amplia tanca, i nosaltres sortirem una mica més enriquides amb l’intercanvi de carantoines i mirades d’amistat.

1(k) Defectes desqualificants: Es consideren defectes desqualificants totes les capes diferents de la negra, l'alçada a la creu inferior a 1,54 m en els mascles i 1,51 m en les femelles, així com tots els defectes desqualificants específics d'aquesta espècie: presència de gat o gallet (coll vençut), criptorquídia i monorquídia no accidental. 

dimecres, 2 de desembre del 2015

exercici de manteniment

Després d’una tramuntanada, l’anticicló de la tardor tot i calmar les remogudes aigües del port, no s’està de banyar de rosada el litoral el camp i els pobles de Sa Roqueta oferint, a més a més, alguna sortida de sol envoltada d’espessa boira humida i qui sap, si per això, qui és afortunat en posseir una barqueta, no desaprofita l’ocasió per navegar una estona a cop de rem fent anar el sistema muscular amb intenció d’eludir o retardar el patiment d’una artrosi tan generalitzada entre la població illenca i això, ens fa suposar que al barquer de la imatge, la silent solitud li permet la gairebé perfecta concentració per a dur a terme rítmicament el saludable exercici de manteniment i, tanmateix, les badocaries que d'en terra el contemplin, instintivament intensifiquin el pas o allarguin la passejada per intentar, en secà, fer (com jo) el mateix.

dimarts, 1 de desembre del 2015

l’urbi et orbi quotidià

Qui sap si en passar a millor vida la persona que li devia tenir estima i tal vegada també devoció, el Sagrat Cor ara reposa damunt la taula del magatzem de segona mà; algú se l’ha tret de sobre i, en fer-ho, alliberant-lo d'entre les quatre parets d’un culte particular, ha situat l'escultura religiosa d’escaiola al nivell d’obertura a l’exterior que està fent l’actual Papa Francesc que, fugint d’encasellar-se dins el luxós  enclavament del Vaticà, surt a predicar pels cinc continents, els  valors conciliadors  pacífics  d’amor i germanor del cristianisme ben entès, mostrant-se i beneint, igual que el gest del Sagrat Cor a tots els que voltegen pel magatzem, a totes les ànimes, ja siguin o no siguin del mateix credo, confessió, agnòstics o ateus.