dilluns, 30 de novembre de 2015

veient i patint el “veni, vidi,vici” borbònic

Si aconseguir una Catalunya independent està costant i costarà mans i mànigues, després de veure la notícia “L’exèrcit, desfila pel centre de Palma i l’omple de banderes espanyoles” que t’ha fet pensar en allò que tot l’estiu has estat veient damunt la coberta d’un llaüt amarrat a la cala, en principi sense donar-li importància tot i que notaves l’afany reivindicatiu d’espanyolitat en comprovar que, curiosament, la llargada del cordill d’estendre les tovalloles, permetia encabir-ne les 4 airejades cada matí tarda i nit sempre, curiosament, amb la mateixa positura, no deixes de pensar la feinada que s’haurà de fer si algun dia les balears, democràticament, decidissin formar part d’uns països catalans.

divendres, 27 de novembre de 2015

hàbits i solsticis

A l’estiu el porxo “uralitat” servirà d’espai ombrívol per asseure’s a la taula i fer àpats tot fent-la petar però, el rigorós hivern i, sobretot, rigorosos temporals marítims, converteixen la galeria oberta en la mena de drassana de manteniment de la fibrada patera d’esbarjo familiar.
Sovint, casetes de vora mar, un parell de mesos abans del solstici d’hivern ofereixen la imatge de portes i finestrals tancats amb els estris arreplegats, però tanmateix se sap que un parell abans del de l’estiu, porticons i portals s’obriran de bat a bat, escampant, al lloc que'ls correspon, taules cadires i bot.

dijous, 26 de novembre de 2015

llençar les campanes al vol

La campana d’aquesta torre d’església si bé encara està airejada, algú s’ha entestat a impedir-li el moviment. Ara, darrere d’un reixat, rau engabiada i potser enrabiada per la nova tecnologia d’emprar l’electrificació, si és que encara sona, en lloc dels braços i mans expertes del campaner que en un temps l’hauria de fer sonar.
Per cert, si voleu escoltar uns quants sons de címbal, pitgeu aquí, i trobareu una didàctica pàgina dedicada als campanars amb les variants de pics relacionats al peu de la pàgina. Totes sonen menys el Toc de Sometent que, vés a saber ara que potser ens farà falta, gràcies a l’enèsima  subtil intervenció del Senat Espanyol del 1978, el seu pic està dissolt, clar que tal vegada, en vista de l’èxit dels avisos mitjançant Twitter, organitzar-se sense tant de rebombori sonor ara sigui més selectiu i per tant, expeditiu.
A classe (Alustante) 35" 279 Kb 
A revata (Pedroso de Armuña)  54" 422 Kb 
Repicar (Peñaroya de Tastavins)  1'31" 719 Kb 
Bandeo (Alcorisa)  3'47" 1,73 Mb 
Casament i bateig 22" 176 Kb  
Toc de mort (Peñaroya de Tastavins)  1'51" 868 Kb  
Difunts (Aragüés del Puerto) 4'56" 2,25Mb 
Missa festivitats (Alcorisa)  1'33" 731 Kb  
Foc  23" 197 Kb  
Garranyaus (Campaners de Solsona) 41" 326 Kb  
Dia normal a missa  19" 155 Kb  
Dia normal a missa2 (Peñaroya de Tastavins) 37" 292 Kb  
Tocs de Festa (Repics dels campaners de Solsona) 2'36" 1,19 Mb  
Repicons (Campaners de Solsona) 56" 438 Kb  
Toc de sometent (Campaners de Solsona) 55" 434 Kb  
Toc d'agonia (Campaners de Solsona) 47" 369 Kb  
Toc d'ajuda per temporal (Campaners de Solsona) 2'43" 1,25Mb 
Tocar a temps (Campaners de Solsona) 2'02" 955 Kb  

Vol general de campanes (Campaners d'Albaida)  8'16" 3,78 Mb  



dimecres, 25 de novembre de 2015

perruquers nòmades


Els cursets de formació professional per aturats (o no), fan que gairebé a cada nucli familiar hi hagi algun parent o parenta experta  en compostures capil•lars i així podem fer-nos una idea del perquè, també, antigues barberies d’homes han abaixat la persiana per la pèrdua de clients a causa de la crisi o, perquè no, per motius d’estancament en una moda classista incapaç d’adaptar-se a una oferta d’atenció per ambdós sexes, per la qual cosa, a algun treballador a sou, no li queda més remei que acudir a l’àgora publica de mercadeigs i oferir, per beneplàcit de grans i petits, els bons serveis de barber consistents en tallar els cabells, tallar les patilles, i rasurar el clatell.

dilluns, 23 de novembre de 2015

perennitat constructora

Sortosament amb el canvi de govern de les últimes eleccions autonòmiques, Menorca, també s’ha vist doblement beneficiada per la decisió promesa en campanya, d’aturar la disbauxa de la innecessària macro reforma de la carretera general impulsada i duta a terme sota el caprici de la gairebé sempre prepotent ideologia d’aquella AP, fundada pels neofranquistes de torn i, que amb el temps barataren l’A de l’aliança por la P de Partit. 
Amb l’aturada de l’orgia d’encimentar l’espai rural, més d’un i una, s’han hagut de menjar amb patates (de botigues "delicatessen" en concordança dels honoraris que reben per servir interessos neoliberals i no en mercadones de marca blanca) el nefast projecte d’execució que curiosament dia a dia necessitava més inversió econòmica de la pressupostada. Per això ara, els ajuntaments i en especial algun d’afinitat ideològica amb l’exconseller i també exgeneral (defensor acèrrim del projecte cancel•lat), s’afanyen a dur a terme reformes al poble per apaivagar l’aturada d’algun constructor que potser, abans estava compromès amb la reforma de la carretera, la qual cosa està molt bé però hagués estat força millor si l’obra pública dins la població s’hagués fet temps enrere tal com demanaven obsolets paviments i conducció d’aigües del clavegueram denunciats per veïns i comerços de la zona.
Evidentment tot això exposat són suposicions que et barrinen pel cap i qui sap si alguna és encertada. El que sí que és cert però, és que la vergonya a escala global que produïen les macrorotondes, amb la contundent reivindicativa voluntat popular reflectida també en les urnes, s’ha pogut esquivar, cosa que, malauradament, no es pot dir d’eludir aquella sospita (veient com està el pati d’imputats i causes obertes) del malbaratament dels doblers públic en benefici dels pocavergonyes.
Nota: Innovació a 360 graus, opinió força polida publicada avui al diari local, recomanable als qui estimen Menorca.

divendres, 20 de novembre de 2015

in memoriam

El roser plantat envoltat de marialluïsa estava, el dia de la foto, ple de poncells i d’un parell de roses, una de ben oberta i l’altre assecant-se com marcint-se s’estava, a l’interior de la casa, la vida de qui  plantà el Roser Híbrid de Te.
La mort sempre és dolorosa però la persona absent sabia i, d’altres també sabem, que ni de bon tros el seu dolor mentre veia com la vida en la seixantena se li escapava, i ara, el nostre dolor, superarà mai el patiment de les criatures i adults implicats directament en el drama humanitari del nostre temps.
Nosaltres, la generació de la UE nascuda després de la segona guerra mundial, conscientment o inconscientment sabem el privilegi que hem tingut quan creixíem, amb més o menys mancances o dificultats, en un entorn de pau, encara que, reflexivament, tal com cantava Raimon, de més grans sabéssim que, de vegades la pau, no és més que això, una buida paraula per a no dir res.

dijous, 19 de novembre de 2015

arri arri tatanet

Tímidament el cavallet treu el cap per un mirador del boinder gaudint encara del bon tracte i estima que rep de l’infant que juga amb ell. El petit equí de drap sap que d’aquí a no gaire més d’un mes i mig, els dies de Nadal amb la seva disbauxa consumista, poden convertir-lo en una joguina obsoleta que, segurament, passada la Nit de Reis, acabi llençada al costat d’un contenidor de fems; no obstant això, si amb sort pel davant passes alguna persona recol•lectora d’andròmines recuperables que se l’endugués, sap que anirà a parar a un magatzem de “vell i nou” dels que hi ha arreu, i allí, després d’una neteja i compostura a fons, podrà tornar a enjogassar un infant.
Engrescada en continuar divagant sobre el futur del tatanet, afegiré que no seria gens d’estrany que un cop arribés a l’obrador del modern drapaire, un desig mimètic li fes comparar la seva crònica amb la del seu parent d’espècie de nom Pigat, del relat Història d’un Cavall de Lleó Tolstoi, que en el 5è capítol, Primera nit explica:
-Sí, en efecte, jo soc fill d’Amable I, i de Pagesa. El meu nom, segons la taula genealògica, és Pagès I, conegut en el món per Pigat. La meva cua llarga i peluda, no tenia parió en tot Rússia. Si tenim en compte la meva descendència, no hi ha altre cavall de sang més pura que jo....

dimecres, 18 de novembre de 2015

aparador filosofal

De tant en tant un oli o una aquarel•la apareix darrere el vidre d'una finestra situada a peu del passeig que mira al port. L’autora, que en aparença no ho sembla però segur que la dècada dels seixanta l'ha superat amb escreix, cada dia apuja la persiana del finestral del seu domicili convertint-lo en un particular aparador que atrau més d’una mirada ja sigui per copsar l'exposada obra pictòrica (sense cap intenció de lucre) o, per llegir o rellegir els consells escrits damunt retalls de cartolina envoltats de plantes ornamentals i aromàtiques.
Tot plegat, la mostra d’una declaració de principis de ben segur viscuts amalgamant allò que tant costa de la teoria i pràctica o, per dir-ho més planerament, el ser i estar.
Exhortacions:
Bona convivència. Bones maneres. Respecte al proïsme. Mantenir impecable tot l’entorn.
Sigues tu el canvi que vols veure al món.
No diguis ase a ningú que no ho siguis més tu.

dimarts, 17 de novembre de 2015

tardors d'estiu

La castanyada ja fa estona que ha passat però, les inusuals elevades temperatures que l’han presidit, permet mantenir el ritme d’anar a la platja gaudint d’un bon bany de sol o de mar i l’acció, que no fa gaires anys podia ser una temeritat, s’ha convertit en un costum que s’afanyen a seguir algun dia feiner els que estan en situació d’aturats remunerats per la sort de fer la temporada o, els festius amb els més menuts de la família tant si conserven el lloc de treball com si no.
A ses illes, el privilegi del temps càlid que foragita el de tardor, es viu amb doble enaltiment, per un cantó la inexistència d’inversió tèrmica contaminant que tant afecten l’atmosfera de grans urbs, aquí, als quatre vents és difícil que’ns arribi i, el doblet de benestar, el provoca la doble estacionalitat que, si bé econòmicament ofega una mica, permet gaudir de platges buides de gandules i ombrel•les alienades ocupades per cossos rostint-se sota el perillós sol d’estiu.
Només la niciesa però, pot fer pensar a algú que balears li és el paradís, l'angoixa de trobar feina, les actuacions de destrossa del territori, l'elevat preu de tot per la insularitat, els atacs a la identitat i un llarg etc., fa que, tocant de peus a terra, sàpigues que la música de fons no és ni de bon tros la del "mai passa res" com la que s'escolta en les grans superfícies, per la qual cosa, amb un mínim de criteri propi, tot d'una t'adones del fet que les fases neoliberals globalitzadores no deixen canya dreta enlloc.

dilluns, 16 de novembre de 2015

norais humans

Aquests de bon tros són més petits, de fet t’hi caben dins la mà i estan fixos a una tarifa de multinacional de telecomunicació via satèl•lit, per tant podríem dir-ne que és el norai mòbil de butxaca al qual ens aferrem per sentir que som, tot navegant per les invisibles xarxes de l’espai i que és força distint del que està fix al sòl dels molls, que amarra la nau abans o després de navegar per mars oceans o rius.

divendres, 13 de novembre de 2015

cultura de la senzillesa

És el modest terrat d’una casa de poble que llueix el cos del fumeral pintat blau mediterrani i d’un blanc, una mica diluït pel pas del temps, les teules del capellet culminat amb una esfera roig fresa. A tocar del fumeral, sobresurt un sòlid cobert d’estructura de fusta i branques seques de palmera que dóna a entendre l’agradable ombra dins l’espai impedint, colpidors rajos solars durant el dia, o fent d’aixopluc les nits de rosada. Un conjunt tot plegat ben identificatiu de la mediterrània i agradable de veure, llàstima que de vegades algú, pejorativament, podria titllar-lo  de pagesívol estancat en el temps i, emmirallant-se en les noves tècniques de construcció, enderrocaria la vella casa o bé la reformaria convertint-la en un bloc d’apartaments amb cuina, bany i estances estàndard. Hi ha però, els díscols de la modernitat als quals sempre algú envejarà sanament pel privilegi de viure dins les quatre parets del petit habitacle dignament aturat en el temps.

dijous, 12 de novembre de 2015

L’encontre pacífic podria ser el títol que et fa pensar que, tant de bo ho siguin també la sèrie de topades, xocs o com se’ls vulgui dir, de les que a partir d’avui,arran de la sentència del TCE, rebrà la ciutadania de Catalunya que no s’amaga del desig d’independència.(Perdoneu el llarg encapçalament, l’actualitat política, sense saber com, ha volgut ficar-hi cullerada en l’apunt d’avui, ella és la culpable.)




Que el lloc vital on has decidit viure estigui, encara, rodejat d’indrets naturals i alguna zona humida on pots anar a esplaiar-te contemplant i deixant-te seduir per la fauna que l’habita, és l’actiu revitalitzador d’ànima i cos que fa, no que t’oblidis, sinó que entenguis millor, tristors pròpies o calvaris aliens on poca cosa més pots fer que ser-ne l’espectadora.
Només els aletejos, piulades o xips-xaps dins l’aigua de les aus que habiten s’albufera, trenquen de tant en tant l’exorbitant silenci que’ls envolta i en ple exercici contemplatiu del moviment de dues aus apropant-se encarades, sabies que a poca distància, una o altre elegantment desviaria la trajectòria i seria impossible enregistrar-les en una sola foto, però com que el desig potencia la imaginació, sense fer trampes t’atreveixes a fer-ne dues que, unides, faràs que sembli una.

dimecres, 11 de novembre de 2015

de velams i serenors

L’anticicló establert damunt la mediterrània, sense cap dubte ajuda a donar serenor a la població que rep la crispació mediàtica d’alguns mitjans de comunicació contraris i detractors del procés independentista català, ignorant o no volen aprofundir en la lliçó de praxi democràtica que s’està exercint dins del Parlament de Catalunya. Ahir també, a part d’escoltar metàfores dels uns i dels altres, la gent de mar i les que viuen a tocar-la, saben que l’esplendor del vell llagut de vela llatina amarrat al port, un cop desplegui el bell velam, navegarà tranquil i segur encara que les aigües, de tant en tant, vulguin fer-lo trontollar.
En el ple d’ahir al Parlament, l’intercanvi d’opinions entre els dos principals factors de la independència, no va decebre a ningú dels seus seguidors i, a més d’un dels indecisos o unionistes, els va fer caure la cara de vergonya (si és que la tenen), d’escoltar veritats com a temples del que representa ser d’esquerres i per tant defensar, no només amb la teoria sinó amb la pràctica, polítiques socials comunes i no d'elits sectorials. 
La presidència del país encara és en funcions, la petita treva d’avui, posarà llum i taquígrafs damunt la taula per continuar amb el procés, per cert, menys kafkià i més positiu del que alguns s’entesten a qualificar-lo.

dimarts, 10 de novembre de 2015

l’escuma del luxe

L’activitat nàutica aquest estiu també ha estat constant, velers, iots, petits o descomunals, i també grans creuers han navegat i col•lapsat sovint l’oferta d’amarraments de ports i pantalans fixos o mòbils. Els usuaris eren gent polida i responsable o això és el que semblava quan, fent un dels àpats del dia, els veies consumint en els negocis de restauració on el menú diari de la carta acostumava a no tenir gaire sortida per allò de - què carai!, si ens els podem gastar...,
Sobtadament però, un matí després d’una suau llevantada d’estiu  una mena de llefiscosa escuma de color blanc grisos apareixia en un racó de les aigües del moll de Calesfonts, on les coves excavades que en una època servien d’aixopluc d'estris i barques de pescadors, ara aixopluguen cuines i fogons dels restaurants que ocupen grans terrasses, la majoria cobertes d'una  antiestètica combinació d’alumini i plàstics transparents que retenen l’aroma (de vegades embafador) dels plats de marisc, caldereta o entrecots servits en el seu interior però..., tornant al misteriós vessament dins les aigües de la cala, com és natural, per a qui de naturalesa és malpensada, en cap moment vas dubtar que l’autor o autors d’aquesta mena de residus flotants no podien ser altres que alguns dels flamants iots o creuers que, sense “voler-ho” escampen a mar oberta part de la merda que generen i, qui sap, si algun dels polits comensals d’ahir, avui o demà asseguts als restaurants, no n’eren o seran els tripulants o passatgers.


dilluns, 9 de novembre de 2015

personal jugada de billar i desvariejo politicastre

La juguesca: Fotografiar al que fa una foto i allò que a distància fotografia, no deixa de ser una acció similar al joc d’un suposat billar de carambola mancat de bandes i, curiosament ambdues aficions, la del billar com la de la fotografia, tenen la mena de connotació estufera tan difícil de dissimular quan surten bé i la d’enuig contingut quan surten malament.
El caboriejo: Amb bandes o no, avui dilluns, al Parlament de Catalunya a proposta de la seva presidenta, Carme Forcadell, el candidat Artur Mas, podria sortir elegit novament com a president de la Generalitat. La Carme proposa, el candidat exposa, els diputats debatran i el dimarts sabrem si l’Artur, surt o no surt elegit; minuts més tard, dins l’hemicicle l’observança de rostres contents i descontents acompanyaran les notes de premsa i els informatius. El joc però serà net, democràtic i per tant engrescador per a seguir participant.
Avui també, Junts pel Sí i la CUP, amb una declaració de principis que a primerenca hora es llegirà al parlament, amb dignitat vestiran d’accent social el desig independentista que tenen en comú i tot fa preveure que, una volta arribada l’hora de la veritat de fer política transcendental, s’encetarà una setmana plena de forts continguts emocionals que s’allargaran amb el temps i, tot reconeixent el llarg camí ja fet, la sensació del “tot està per fer i tot és possible”, segueix voltant i revoltant pel pensament col•lectiu sòlidament independitzat en la nit dels temps. Que tinguem sort!, almenys en la referent a l’“alea iacta es” del nostre país, ja que,  l’endemà d’avui, també amb bandes o no, l’Estat espanyol iniciarà el seu joc d’atac i defensa per etzibar-nos, un rere l’altre, tots els cops que tenen previstos realitzar amb cada un dels tacs de la constitucional taquera que disposen per evitar, no ja, segons ells, el nostre naufragi  fora la UE, sinó més aviat el seu possible ofegament dins la UE, sense una de les gallines d’ous d’or que els està fugint del galliner.

dijous, 5 de novembre de 2015

notícia d’octubre (4 de 4) –llavors d’un que guardava fusta al moll

I per ultimar la sèrie de notícies, una de les que volen dinamitar el futur pròxim de la catalana nova república dins la UE: La d’alerta del terrorisme i dels terroristes. 
Amb l’operació Pandora, un cop més les forces públiques fan palès el seu domini ideològic. “Ells” no miren palaus de la música, bankias, retallades, sicavs..., “ells” com a objectiu a abatre tenen els anarquistes, aquesta colla de rebels corcó i flagell exterminador dels seus nacionalcatolicismes, neoliberalismes o neocolonialismes “democràtics” rere els que s’emparen, i per aquesta raó diuen que no s’ha d'abaixar la guàrdia davant d’idees o actituds antisistema i ara menys que mai amb els 10 escons independentistes de merda d’uns que tenen tota la pinta d'àcrates perquè, de tant en tant, freqüenten o fan xerrades pels ateneus llibertaris, qualificatiu d’identitat que ja ho diu tot de la colla d’avalots que acull i, per això se’ls ha de colpejar i humiliar escorcollant dins els caus ateneístics de barri o irrompent als domicilis mitjançant el fidel cos policial de torn degudament equipat amb estris d’atac (que diuen porten com a defensa) i o faran actuant amb la contundència per la qual estan ensinistrats sempre que al ministre de l’interior li passi pel cap, o pels engonals, donar-los-els una ordre de registre autoritzant-los,  a la primera mirada de rebuig que vegin, detencions condicionals o incondicionals.
Tot plegat patètic i desgavellat  sort que, quan ho penses bé, dones gràcies a qui també opina com tu i si té ocasió els defensa perquè tanmateix tem més l’ordre de la delinqüència dels de guant blanc que la de les seves víctimes.
Nota. Per qui no sàpiga qui era el que desava fusta al moll, era un tal Joan Salvat Papasseit

dimecres, 4 de novembre de 2015

notícia d’octubre (3de4) - Eliot/S Ness/OS castissos

Evidentment, un cop enxampats, els corruptes a qualsevol lloc de la pell de brau, que paguin la condemna que’ls pertoqui sense cap mena de tracte preferent ni per condició social, ideològica, de creença i fins i tot afegiria d’edat, però això que al nord-est de Sepharad, vagin fent la cacera al ralentí per treure’n profit electoral o de domini imperialista o d’escaqueig per obviar la biga dins del mateix ull, a més a més de ser mesquí ocasiona episodis ridículs que sobrepassen els de la hilarant Polònia que emet TV3, programa tot s’ha de dir, que serveix d’eficaç placebo guaridor de la salut mental.
Saltant-nos l’ominós període transcorregut a partir del final de la no menys cruel guerra civil, des del simulacre democràtic de la transició, començant pel reial cap de suro de l’estat fins als caps i ministres que, a l’empara d’una constitució a la carta, han dut les regnes del país, el o la que no ha estat ficada fins al moll de l’os en la corrupció (especialment l’econòmica), és perquè ha mirat cap a un altre costat no fos cas que els seus petits vicis o delictes fossin enxampats i, si alguna d’aquestes persones de debò se n'ha salvat, tal vegada podria pensar-se que per causa d’una autoritària educació iniciada en la infància, inexplicablement ha patit la mena de síndrome d’Estocolm que li embenava els ulls.
Però ai!, com que la corrupció allí on els de l’estelada els darrers 11 de setembre aconsegueixen tossudament que una organitzada gernació d’un milió i mig a dos, surti al carrer reivindicant drets d’identitat i socials, allí, la catalana corruptela s’ha de maximitzar i esbombar amb titulars de primera pàgina, amb la qual cosa ja tenim dat i beneït el castís espectacle de circ romà degudament programat a veure si ens empassem el missatge, de què els “vostres” són pitjor que els “nostres”, aconseguint que, acollonits, ens quedem muts i a la gàbia, el lloc on tant els agrada tenir als que tenen un pensament, sentiment o perspectives de futur diferents de les seves.
Des de serrallers especialistes a obrir caixes fortes, o d’informàtics per remenar telèfons, tabletes, ordinadors, etc., aviat passarem al capítol que ansiosament, per riure i no plorar, esperes del decomís de plomes estilogràfiques o bolígrafs o talons (d’agulla o no) de les sabates del clan Pujol-Ferrussola i col•laboradors de torn.

dimarts, 3 de novembre de 2015

notícia d’octubre (2 de 4) – l’OMS, 5è genet apocalíptic?

Seguint el fil d’ahir, un altre comunicat podria fer-te sentir analfabeta nutricional si no fos perquè ja fa temps que les advertències de l’OMS, una mica o potser un munt, te les passes pel folre. Això de posar la carn vermella i processada al mateix sac de la perillositat cancerígena de l’amiant, el tabac i els fums dels dièsel, és una advertència alarmista esbombada de mala llet fent la impressió que la grandiloqüent organització, de tant en tant, vol passar-s’ho bé veient com periodistes i tertulians, alguns de poques llums, cauen de quatre potes i, encantats d’omplir l’espai pel qual reben un sou, debaten si les salsitxes o la sobrassada, en endavant hauran de dur enganxat a la pell eslògans com “menjar-la pot provocar-te càncer colorectal”, clar que mentre el programa o l'opinió escrita polemitza sobre el tema on no falten, tot s’ha de dir, alguna experimentada i assenyada veu que carrega el risc de patir la malaltia en segons quins tipus d'aliments processats de llarga durada que envaeixen el mercat, no es parlarà de les presents i futures epidèmies de pneumònia o raquitisme generades en els campaments de refugiats o zones oblidades del planeta, circumstancies on l’organització OMS, com una mena de “mea culpa”, de tant en tant deixa caure la pinzellada crítica d’opinió d’algun membre honest que encara no s’ha afartat de la suposada hipocresia que comana la cúpula de l'empresa a la qual pertany o col•labora.
Malpensant però les bondats de l’OMS, tàcitament, potser el que vol és impulsar la indústria emergent processadora d’aliments basats en insectes ara que dins del mercat de la UE ja tè el camp obert i així fer contents algun dels lobbys promotors. De ser així, pot ser que la nostrada dita: “no hi ha un pam (20,87 cm.) de net”, ja podem baratar-la per la de: “no hi ha una polzada (2,54 cm) de netedat”.

dilluns, 2 de novembre de 2015

notícia d’octubre (1 de 4) – la diàspora del segle XXI

Còmodament des de casa t’assabentes per la ràdio, el televisor o llegint damunt del paper o l’ordinador (a la UE, gairebé ens escapem de tenir-ho tot) de l'infortuni dels desplaçats de la barbàrie bèl•lica o de l’estancament econòmic per culpa dels desastres engendrats, a la zona on els va tocar néixer, per la mà i ment humana o, per dir-ho clarament, un dels efectes dels danys col•laterals a causa d’insostenibles polítiques dirigides per estrategs al servei de la conservació del club de l'1%.
Ara, la diàspora del segle XXI, desembarcant a l’estiu en llocs costaners de la mediterrània i a les portes de l’hivern caminant a centenars en fila pels camps europeus, es dispersa preferentment camí cap a la teutona Ítaca que no escatima paternalisme després d’adonar-se’n del perill del dèficit demogràfic que patirà la UE. Prèviament però, un criteri classificador bondadós i alhora classista, els retindrà convertint-los en usuaris de precaris campaments provisionals d’acollida d'emigrants fins al moment de distribuir-los, per categories professionals i familiars, cap a un europeistic destí.
El drama dels ofegats a l’estiu i ara, a l’inici de temporals i baixes temperatures hivernals, colpint i trencant el cor, penses en el futur flagell de pneumònies i desnutricions que’ls espera, però no saps com, deixes subtilment actuar la teva impotència, i seguint algun cànon de l’educació religiosa rebuda que t’interessa conservar, saps que pots utilitzar la pregaria per alliberar els mals del món, com l'escut que t’immunitza de patir un descontrolat atac d’ira i apostasia i, el canvi de tema a l'aparell de ràdio, televisor o passant pàgina, aviat et fa oblidar l’angoixa alhora que celebres la sort que tens d’haver nascut una, dues o tres generacions més tard dels parents que t’explicaven que a la família algú havia passat un èxode similar.