feminisme i hàbit

Últimament el Papa Francesc -el 266è de l’església catòlica- ens obsequia amb declaracions força innovadores que fan remoure més d’un estomac dels prelats ortodoxos immobilistes de la seva comunitat i també, perquè no, la d’algun altre credo massa sovint integrista també.
Del paper de la dona dins els ordes religiosos -com en tants altres camps- hi ha ben poques referències que s’hagin fet públiques d’aquelles que d’alguna manera aportessin -o intentessin fer-ho- maneres de fer i professar la religió a favor dels més desposseïts tal com manen els evangelis; últimament però, al nostre país, l’exemple d’unes quantes, donen un alè d’esperança, ja que, de mica en mica i, amb suaus cops de colze feministes, t'adones que també reivindiquen amb fermesa l’espai que els pertany i que, des de la  formació de l'església catòlica, 265 del seus caps sempre han reduït al silenci i fins i tot marginat. Esperem que, en aquest sentit, el Papa Francesc, aporti també noves mesures per normalitzar la igualtat de sexe dins l'església. 
Uns bons exemples que et venen al cap quan veus pel carrer alguna monja que trepitja amb fermesa l’asfalt, són “Elles”: Teresa Forcades (el terror de les farmacèutiques), Viqui Molins (el voluntariós treball de camp en presons i marginats del Raval reivindicant els seus drets), Xiskya Valladares (bloguera, periodista, fotògrafa, tuitera activista del feminisme dins l’església) i Lucia Caram (reivindicadora de tot i, a més a més, una argentina d’origen ferma defensora de la independència de Catalunya).