dissabte, 31 de gener de 2015

dissabte (18) d’en calders

L’ ”HEDERA HELIX” Pere Calders

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites atencions? Jo sí, i me n’he hagut de penedir sempre.
Triant un exemple qualsevol, a l’atzar, se m’acudeix el que em va passar amb una amiga. En una ocasió, per donar-me una sorpresa, em va preparar un dels plats que m’agradaven més, i al final de l’àpat va allargar-me un paquet que contenia una corbata arrogant. Sí ja sé que el qualificatiu causa estupor, però em vaig passar setmanes cercant-ne d’altres, i després de tot aquest és el que em va semblar bo.
El que succeí fou que no era el meu sant, ni feia anys ni celebrava cap festa meva, i, per molt que em dolgui confessar-ho, la delicadesa d’ella m’entendrí. I això a despit del color de la corbata i de l’aprenentatge que exerceixo, de fa anys, per tal d’aconseguir una ideal solidesa de caràcter.
L’endemà (com que ja tenia el propòsit fet) me’n vaig anar al mercat de flors. La nit abans havia dedicat hores de les de dormir a triar obsequis que anessin bé, i, per molt que costi de creure, la resolució darrera fou en el sentit de comprar una planta grimpadora, perquè la meva amiga tenia un jardí interior, amb un dels quatre vents limitat per una paret que em desplaïa. Recònditament, la idea era mostrar sol•licitud i al mateix temps conspirar contra el mur, que moriria ofegat per l’herba.
Els meus coneguts ja saben que sóc pacient en les coses que mereixen paciència, però que en altres casos acostumo a portar pressa. En el cas de la planta em va semblar des del principi que no hi podia perdre temps, i ho vaig dir així al venedor, que em va ensenyar la seva mercaderia.
-Aquí en teniu una que creix en tants dies.
-Ui, no! La que desitjo ha de ser més ràpida.
-Aquella de l’extrem triga la meitat.
-Encara és massa.
El florista em va mirar durant una estona, i després afirmà que allò constituïa una demanda especial (“rara”, em demanà que li permetés de dir). M’aconsellà que veiés una parada de plantes difícils, prop d’allí, i, seguint la recomanació, al cap d’un moment provava de fer-me entendre en un altre lloc.
-Tinc el que voleu –digué el comerciant-. Però la llei em priva de vendre aquesta mena de plantes sense que el client accepti la plena responsabilitat de la compra. Si esteu disposat a signar uns papers...
Jo ho estava, és clar, i vaig omplir uns formularis oficials. Després, el venedor sembrà llavors en un test i em va demanar que em fixés en la superfície de la terra, la qual començà a inflar-se en dos o tres llocs i s’obrí en esclats minúsculs per a donar sortida a un zumzeig perceptible a uns quants brots de color verd.
-Això és el que vull. Quin nom té?
-Oh, és una variant poc coneguda de l’ “Hedera Helix”.
Convinguérem el preu i, abans d’anar-me’n, aquell home em digué que, si vivia lluny, seria bo no m’entretingués pel camí.
Agafava el test amb les dues mans i me’l premia contra el pit, mentre aprofitava el retorn per imaginar-me l’alegria de l’amiga.
Fora del mercat, hi havia un home que ballava damunt de vidres trencats, i, això no m’ho deixo perdre mai. Me l’estava mirant, quan vaig sentir que l’heura m’arribava al rostre, i creixia fent una bonior de vol d’abelles que em produí alarma. Les fulles s’arrapaven a la cara i molestaven, fins al punt que, en enfilar-se pel pavelló de l’orella, em privaven d’una audició normal.
Aleshores em vingueren ganes de contractar un taxi, però els taxistes –amb l’instint sinistre que és tan seu- s’adonaven del que m’ocorria i fixaven tarifes elevades. Irritat, vaig canviar d¡idea, optant per emprendre una carrera amb totes les meves forces.
Recordo que, en passar per davant d’una catedral, la planta em va impossibilitar els braços. Jo no aguantava el test amb les mans, sinó que el sostenien les fulles que se m’anaven adherint al cos. De totes maneres era igual, perquè el test va resistir menys que no pas jo: s’esquerdà de sota i sortiren les arrels, que començaren a resseguir-me les cames per buscar la terra amb avidesa.
Poc abans d’arribar a la casa (ja la podia veure), els rebrots em van privar tant de moviments, que havia d’avançar en salts amb els peus junts. Bellugava els músculs de la cara amb desesperació, per desviar el curs de la creixença i evitar que la seva nosa em tapés els ulls.
Quan era ja gairebé a la porta, les arrels arribaren aterra i s’hi van clavar, convertint-me en una mata d’herba. Un manyoc de tiges es va dividir sota la meva barba, pujà la meitat per cada galta i en arribar al cap s’uní novament i va trenar-se, de manera que em va serrar de dents i no podia emetre cap so.
A través de les clarianes que deixaven les fulles, esbatanava la mirada, que era l’única cosa que podia fer. Imagineu-vos el meu estat d’esperit en descobrir la meva amiga que tornava a casa, després de la seva hora de compres.
Ella va veure la inusitada capa de verd, i m’identificà per la corbata (que sobresortia de la planta). Va acostar-se’m, em va amenaçar amorosament amb una mà i servint-se d’aquella veu dolça que m’enamorava tant digué:
-Baixa de l’arbre, grandolàs! ¿no veus que ja no tens edat per a aquestes coses?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada