dissabte, 31 de gener del 2015

dissabte (18) d’en calders

L’ ”HEDERA HELIX” Pere Calders

¿No heu experimentat mai la tendresa que poden desvetllar les petites atencions? Jo sí, i me n’he hagut de penedir sempre.
Triant un exemple qualsevol, a l’atzar, se m’acudeix el que em va passar amb una amiga. En una ocasió, per donar-me una sorpresa, em va preparar un dels plats que m’agradaven més, i al final de l’àpat va allargar-me un paquet que contenia una corbata arrogant. Sí ja sé que el qualificatiu causa estupor, però em vaig passar setmanes cercant-ne d’altres, i després de tot aquest és el que em va semblar bo.
El que succeí fou que no era el meu sant, ni feia anys ni celebrava cap festa meva, i, per molt que em dolgui confessar-ho, la delicadesa d’ella m’entendrí. I això a despit del color de la corbata i de l’aprenentatge que exerceixo, de fa anys, per tal d’aconseguir una ideal solidesa de caràcter.
L’endemà (com que ja tenia el propòsit fet) me’n vaig anar al mercat de flors. La nit abans havia dedicat hores de les de dormir a triar obsequis que anessin bé, i, per molt que costi de creure, la resolució darrera fou en el sentit de comprar una planta grimpadora, perquè la meva amiga tenia un jardí interior, amb un dels quatre vents limitat per una paret que em desplaïa. Recònditament, la idea era mostrar sol•licitud i al mateix temps conspirar contra el mur, que moriria ofegat per l’herba.
Els meus coneguts ja saben que sóc pacient en les coses que mereixen paciència, però que en altres casos acostumo a portar pressa. En el cas de la planta em va semblar des del principi que no hi podia perdre temps, i ho vaig dir així al venedor, que em va ensenyar la seva mercaderia.
-Aquí en teniu una que creix en tants dies.
-Ui, no! La que desitjo ha de ser més ràpida.
-Aquella de l’extrem triga la meitat.
-Encara és massa.
El florista em va mirar durant una estona, i després afirmà que allò constituïa una demanda especial (“rara”, em demanà que li permetés de dir). M’aconsellà que veiés una parada de plantes difícils, prop d’allí, i, seguint la recomanació, al cap d’un moment provava de fer-me entendre en un altre lloc.
-Tinc el que voleu –digué el comerciant-. Però la llei em priva de vendre aquesta mena de plantes sense que el client accepti la plena responsabilitat de la compra. Si esteu disposat a signar uns papers...
Jo ho estava, és clar, i vaig omplir uns formularis oficials. Després, el venedor sembrà llavors en un test i em va demanar que em fixés en la superfície de la terra, la qual començà a inflar-se en dos o tres llocs i s’obrí en esclats minúsculs per a donar sortida a un zumzeig perceptible a uns quants brots de color verd.
-Això és el que vull. Quin nom té?
-Oh, és una variant poc coneguda de l’ “Hedera Helix”.
Convinguérem el preu i, abans d’anar-me’n, aquell home em digué que, si vivia lluny, seria bo no m’entretingués pel camí.
Agafava el test amb les dues mans i me’l premia contra el pit, mentre aprofitava el retorn per imaginar-me l’alegria de l’amiga.
Fora del mercat, hi havia un home que ballava damunt de vidres trencats, i, això no m’ho deixo perdre mai. Me l’estava mirant, quan vaig sentir que l’heura m’arribava al rostre, i creixia fent una bonior de vol d’abelles que em produí alarma. Les fulles s’arrapaven a la cara i molestaven, fins al punt que, en enfilar-se pel pavelló de l’orella, em privaven d’una audició normal.
Aleshores em vingueren ganes de contractar un taxi, però els taxistes –amb l’instint sinistre que és tan seu- s’adonaven del que m’ocorria i fixaven tarifes elevades. Irritat, vaig canviar d¡idea, optant per emprendre una carrera amb totes les meves forces.
Recordo que, en passar per davant d’una catedral, la planta em va impossibilitar els braços. Jo no aguantava el test amb les mans, sinó que el sostenien les fulles que se m’anaven adherint al cos. De totes maneres era igual, perquè el test va resistir menys que no pas jo: s’esquerdà de sota i sortiren les arrels, que començaren a resseguir-me les cames per buscar la terra amb avidesa.
Poc abans d’arribar a la casa (ja la podia veure), els rebrots em van privar tant de moviments, que havia d’avançar en salts amb els peus junts. Bellugava els músculs de la cara amb desesperació, per desviar el curs de la creixença i evitar que la seva nosa em tapés els ulls.
Quan era ja gairebé a la porta, les arrels arribaren aterra i s’hi van clavar, convertint-me en una mata d’herba. Un manyoc de tiges es va dividir sota la meva barba, pujà la meitat per cada galta i en arribar al cap s’uní novament i va trenar-se, de manera que em va serrar de dents i no podia emetre cap so.
A través de les clarianes que deixaven les fulles, esbatanava la mirada, que era l’única cosa que podia fer. Imagineu-vos el meu estat d’esperit en descobrir la meva amiga que tornava a casa, després de la seva hora de compres.
Ella va veure la inusitada capa de verd, i m’identificà per la corbata (que sobresortia de la planta). Va acostar-se’m, em va amenaçar amorosament amb una mà i servint-se d’aquella veu dolça que m’enamorava tant digué:
-Baixa de l’arbre, grandolàs! ¿no veus que ja no tens edat per a aquestes coses?

divendres, 30 de gener del 2015

l’ombra de 6 a.m. a 6 p.m.

La façana principal de la casa orientada al sud, permet la presència del senzill rellotge de sol sense menester cap declinació. És el que tenen les velles cases de camp construïdes amb el seny de preservar-les d’embats tramuntanals deixant-los que s’estavellin en la paret nord on escletxes de petits finestrals, seran l’única filtració d’aire permesa cap a l’interior dels habitatges.
En l’època d’esplendor de la casa construïda de poc, la ullada al rellotge haguera de ser força corrent per organitzar les feines diàries més o menys dins d’un horari de rutina. Avui en dia a penes ningú mirarà el petri quadrant solar per saber l’hora, a tot estirar, criatures encuriosides, aprendran en viu alguna cosa sobre l’origen de com mesurar el temps horari que regeix les nostres vides comprovant la fidelitat i precisió del gnom en conxorxa amb el sol, assenyalant l’hora solar exacta projectant l’ombra de VI del matí, a VI del cap vespre damunt la clàssica numeració romana, i, pels qui els agradi badar mirant l’antic mesurador de temps deixant anar el magí, potser s’adonen també de la juguera que té alguna branca d’ullastre amb el pas de l’ombra de l'estoic gnom.

dijous, 29 de gener del 2015

l’informalisme artístic del lleial noble

Segurament per mancança de coneixement sobre l’informalisme – el tipus d’art que alguns artistes practiquen i d’altres s’encarreguen de promocionar -, quan veus el “núvol i cadira” que tot un senyor marquès de Tàpies, l’Antoni , va penjar damunt la façana d’entrada de la seva fundació al c/ Aragó de Barcelona, penses que el conjunt de filferros -tubs d’alumini anoditzat és una pressa de pèl que va permetre’s l’artista segur ja de què el seu prestigi, un cop passat l’equador de la seva trajectòria, no trontollaria, doncs si algú del poble ras i pla, s’atrevia a ridiculitzar-li l’obra, tot d’una se’l titllaria d’ignorant com si ser-ho de segons què fos un pecat.
Tot s’ha de dir però, que majoritàriament el prestigi del marquès era de caràcter institucional perquè, punt i a part, seria la valoració que feien del seu treball altres artistes contemporanis amb alguns dels quals esporàdicament fins i tot col•laborà durant els primers anys de trajectòria tenint una bona entesa artística i social però que, de mica i en molt, varen acabar distanciats i no crec que el motiu fora per envejar-li la qualitat del seu art precisament.
Tornant a la ignorància particular, t’ho passes d’allò més bé quan topes amb algun casual element coincident de l’art esmentat al principi (aquell que segons qui i com el practiqui no li acabes de veure ben bé el què) i així de bon rotllo, fotografies el conjunt i com que el primer nom que et passa pel cap és el del tot un marquès de Tàpies (títol atorgat pel rei Joan Carles I que ho va ser de mans d’un dictador i que va acceptar usurpant la corona al seu pare, el verdader descendent dinàstic de la casposa reialesa espanyola), en aquest bloc de “de tot i res” i, en plena crisi d’ignorància, li rets el pertinent sardònic homenatge.

dimecres, 28 de gener del 2015

de silencis i sorolls

És un matí d’hivern a Ses Voltes de Ciutadella i no falta gaire per arribar al migdia d’un dia feiner. La imatge delata la plàcida sensació de trepitjar l’indret històric de la ciutat envoltada del silenci només pel sentit auditiu, doncs, el visual, és d’un clamor escandalós de placidesa, tot al contrari dels jorns de l’estiu on un gir de 180°, fa que la marea turística, ompli diàriament els porxos d’expositors de tota mena de productes destinats als fugissers visitants d’arreu del món que per unes hores, canvien platja o piscina per “culturitzar-se” visitant la ciutat que habiten els “cabildos” de Menorca, a ells, en temporada baixa, la ciutat els pertany i la gaudeixen i estimen sense decorats ni cosmètiques, a ells, en temporada alta els atrezzos de la posada en escena del teatre turístic, els permet  d’omplir el calaix de la subsistència furtant-los- els  però,  el sentimental patrimoni.

dimarts, 27 de gener del 2015

de molins i misèries

Un segon vell molí restaurat ja llueix, com l’altre, a l’entrada del poble d’es Castell. Ara, ben fermades les aspes perquè no girin, són molins estèrils només d’atractiu turístic que presumeixen d’un passat, potser, tan precari com el present d’avui, però que èpoques d’interessada "bonança- econòmica Fraga- destrossa –paisatges", a vegades ens ho feien oblidar, i és curiós que el tarannà i estil d’aquell sinistre ministre que arribà a signar les darreres penes de mort a l’estat espanyol, sembla que o no ha acabat d’existir o, si més no, de mica en mica ha anat emergint. Carregats d’orgull de temps moderns “fassion” ara, seguin aquella trajectòria dels anys 60, hi ha qui no escatima doblers públics per fer grans infraestructures reformant carreteres més enllà del necessari i, alhora, es fomenten voluntariats (com aquells dels "afines al régimen") per embellir espais com abans, també, amb la intenció d’amagar sota la catifa -que sempre trepitgen amb prepotència-, els desposseïts i els exclosos socials que amb el temps utilitzaran com la sempiterna mà d’obra barata que tant els beneficia, una pràctica empresarial que, amb lluites i sang no fa gaire en la recent història del moviment obrer a l’estat espanyol, pensàvem que aviem pogut, sinó del tot, en part, eliminat. Els molins fan patxoca, les realitats socials, no gaire.

dilluns, 26 de gener del 2015

racons diògenes

Qui per casa, no té un racó maldestre?, ja sigui aquell vell costurer amb vetes, fils, botons, agulles de cap o de cosir mig oxidades o despuntades i ganxets del 0 al 6 que ja no utilitzarem, o bé una capsa d’eines amb claus, bisos, volanderes, falques, tacs i, per si de cas, algun tap de suro, o bé una capsa o plumier amb llapis de colors de punta mig esberlada i retoladors del tot exhaurits junts amb aquell mànec de fusta tacada de tinta sense la ploma que per algun lloc deu estar o bé, en el millor dels casos, el personalíssim racó del cervell propi on, per allò de compensar la balança de les nostres misèries, sempre tenim cura de mesclar els bons  records amb el dolents.
Racons de mals endreços potser si, però al cap i a la fi, raconets-síndromes de Diògenes dignes de ser respectats ocupin l’espai que ocupin i si com diuen, la solitud és el principal factor que desencadena aquest trastorn d’acumular andròmines, la protecció social d’un estat de dret ja té per on començar la feina i vist el resultat de les eleccions a Grècia, origen del famós filòsof, l'esquerrana coalició de partits guanyadora SYRIZA, ja pot començar a demostrar -atenent la població espoliada de feina i desnonada de casa en risc de patir el citat trastorn- que els seus discursos no tenien cap amagatall populista.

diumenge, 25 de gener del 2015

joquer

Avui, eleccions a Grècia.
El partit SYRIZA, conjunt d’esquerres radicals,
intentarà guanyar per reconduir i restituir la dignitat al poble grec.
Observadors polítics de tot Europa i de part del món, malaltissament, estaran a l’expectativa;
uns resultats adversos a SYRIZA, serien celebrats amb tota mena de luxe per l'1% de la població i el 99% quedaria a la sempre espera d’en Godot, però un resultat favorable a SYRIZA, potser faria el miracle de poder coneixel’l encara que, l’1% aviat s’encarregarà de captar-lo trossejar-lo i controlar-lo per, amb el temps, un cop esmicolat, manipular-lo com millor els convingui, malgrat tot però, mentre durés aquest desvirtuador procés, el 99% alenaria tenint la sensació de viure una de les tantes efímeres èpoques d’esplendor de la seva antiga Grècia, bressol diuen, del fonament de la cultura occidental.

dissabte, 24 de gener del 2015

dissabte (17) de la marçal

BRUIXA DE DOL 
FOC DE PALES II (Maria-Mercè Marçal)
La nit em clava  
el seu ullal  
i el coll em sagna. 

Sota les pedres  
l'escorpit  
balla que balla. 

La pluja, lenta  
fa camí  
fins a la cambra. 

L'escala fosca  
del desig  
no té barana.

divendres, 23 de gener del 2015

petjades

Últimament, carrils per a bicicletes omplen carrers de ciutats i pobles en ocasions extensibles als afores per gaudir de rutes d’interès –o no- paisatgístic. En molts llocs, l’asfaltat que els distingeix és d’un color magenta franquejat per dues tires de color blanc i de tant en tant, el logo també blanc d’una bicicleta. Aquestes sendes, cada vegada més concorregudes s’han convertit, en un tres i no res, en quotidianes per transitar correctament a peu o en velocípede, i la seva uniformitat ens acosta més al tipus d’ordre rigorosament establert del qual a vegades, no saps ben bé per què,  voldries fugir, per això, quan encara en llocs menys freqüentats topes vells senderis, no deixes d’enyorar temps passats en què anar en bicicleta – ho fessis o no per esport- era més rural i així,  reconforta passejar una estoneta per llocs encara no substituïts pel ciment,  traslladant-te -en el meu cas- les petjades de rodes o de repujades soles de calçat, a més de mig segle enrere qualsevol dia d’esbarjo familiar o amical.

dijous, 22 de gener del 2015

mimetisme

De la llenya que et porta a domicili l’esforçat professional que s’hi dedica, surten formes ben encuriosides que saben greu fotre-les a l’estufa. De tant en tant, quan el munt de troncs encara fa goig, separes aquells que diuen alguna cosa deixant-los en un racó visible sense esperar cap agraïment per la no immolació i, aquest, és el cas  de la curiosa forma de peu amb dits escapçats que va aparèixer pocs dies abans  de veure el reportatge televisiu de Xema Madoz, artista  humanista sense discussió, i en un rampell, l’endemà, agafes la càmera i engrescada fas un muntatge que de bon tros no s’acosta a la qualitat de les seves imatges però, l’estona entretinguda preparant la composició de la foto, ja paga la pena de fer aquell possible ridícul que la presumpció artística mai et deixa veure.

dimecres, 21 de gener del 2015

patricia heras, l'endemà del 26-4-11 deixà de sortir-li el sol

Trasbalsada pel documental CIUTAT MORTA, una colpidora reacció et fa emmudir deixant-te sense les paraules necessàries per expressar de manera coherent la indignació, sortosament, al cap de poques hores t'adones que veus assenyades, amb capacitat d'immediatesa, expressen tot d’una l’enuig contra la barbàrie institucional que denuncia el reportatge ja siguin  en forma d’articles d’opinió, en blocs personals o en tertúlies de ràdio i televisió, i confies que, forçosament ,de mica en mica s’enfortirà el que tanta gent espera de la immediata obertura del cas 4F per dignificar la memòria de Patricia Heras restituint, a ella i als companys que van ser processats, la dignitat de ser persones honestes captives però, en un entorn podrit institucionalment i en part, també, socialment.
El cas Patricia Heras serà un més a afegir a l’engany del sistema democràtic que funciona en la nostra època i que deixa al descobert el descarat i brutal sectarisme de la classe burgesa dominant i xenòfoba que el sustenta i és necessari, per salut mental, que els noms dels innocents quedin reflectits en els llibres dels fets històrics de la ciutat Comtal, tot imaginant que els noms dels vertaders botxins, aquells que ocupen càrrecs institucionals, com sempre, seran silenciats.
L’afer Patricia Heras ens fa veure la sensibilitat de la joventut que aferrant-se a valors ètics i morals, opten per actituds contestaries que amb els anys, i per sobreviure, aniran modelant i fins i tot algunes moderant: Patricia no ha tingut temps ni d’una cosa ni de l’altra, s’ha quedat en l'edat dels rebels que lluiten (perquè saben detectar-los) contra els falsos estereotips i modes establerts dins del món on estan atrapats i, a sobre, ella ha estat la víctima mortal d’un mal entès que uns mals parits varen tramar per fer mèrits a qui els contracten i donen feina utilitzant-los com mercenaris, ignorant, que s’aprofiten de la seva incapacitat mental d’arribar algun dia a raonar humanament. Aquests, els que contracten, són els verdaders botxins que sempre surten indemnes de ser ajusticiats. Aquests, els caps dels subordinats curts de cervell i d'altres de corrupta moral que els interessa pul•lulin al seu voltant, cada dia veuran sortir el sol des de posicions acomodades ocupant càrrecs en despatxos i ministeris i tant els fot que a una poeta madrilenya atreta per la capdavantera Barcelona, decidís no veure sortir més el sol llançant-se horroritzada per un dels seus finestrals i que, per altres joves immigrants durant un llarg procés kafkià, totes les sortides i postes de l’astre l'angoixa els enteli els ulls.
P.D. “ Patricia Heras: fragmento de los diarios de cárcel 
Una de las maravillas de mi, ya no tan nueva, vida como presa política del Estado es el divino culto a la salud mental avalado por una corte de psicólogas que junto al resto del comité de evaluación, siempre dispuesto a sacarse el máster en patologías cuadrifroidianas practicando con cualquier presa que caiga, inocente o no, entre sus malignas garras, velan por tan noble y salubre proceder utilizando métodos tan anticuados como la clonación nazi.
A tal fin y efecto una de las obligaciones de mi exquisito régimen vital es orinar alegremente y cuando el Estado lo requiera, aleatoriamente y a voluntad, frente a una enfermera de agriado carácter que compruebe con notable asco que sea mi orín y no otro el que llena el botecito de marras que exhibe sádicamente orgullosa frente a mis narices, el cual dado su tamaño y las horas innobles del sutil y “vejatorio” acto en sí, es incapaz de contener las riadas matutinas que expele mi cuerpo acostumbrado a mear sin prejuicio o contención alguna, como buena perra sucia que es una, en cualquier esquina. (‪#‎Ver‬ vídeo: Soy moderna, Vivo en Barna...) Los vaters portátiles que tanto anunció el ayuntamiento hace unos meses que había dispuesto por toda la ciudad deben estar todos en Sarrià, o ser producto de mi infecta mente antisistema.
Relegada pues al rango de novicia descarriada, castigada con la firme prohibición de comer cosas del suelo en pleno ayuno cavernícola, transito debatiéndome entre la más casta resignación y el deseo irremediable de la tortuosa herejía cuyo fin último es el inducido, para mi más bien elegido, pecado capital de la tentación, y su irremediable castigo en forma de aleccionadora charla, si hay suerte, e intensificación del vigilante control o la más extrema y deleitosa confinación en pos de doblegar una emponzoñada conducta al servicio del nada productivo y liberador placer, constituido además junto a la farmacéutica, como uno de los principales pilares de la economía mundial”.

dimarts, 20 de gener del 2015

gandules autòctones

Amb una mica d’imaginació substituir comercials gandules que segons com, per la seva composició metàl•lica i llampants lones de plàstic transpirable, distorsionen la visió d’espais naturals, no és gaire difícil si s’està en un entorn d’experts araders que, en un tres i no res, poden fer una còmoda gandula seguint l’estètica i la manera que tenen de confeccionar les barreres del camp, amb la particularitat afegida de què, si tot l’any el còmode moble per asseure’s o estirar, queda a l’exterior, no li passarà res, ans al contrari, tal vegada arribi a centenari  guanyant en prestigi com alguna de les emblemàtiques portes rurals de l’illa.

dilluns, 19 de gener del 2015

d’underwoods a compaqs 610

Als mercats de vell, la presència d’antigues màquines d’escriure a molta gent ens fa volar el pensament. Pels anys 50-60, qui vam aprendre a omplir folis de paper pitjant rítmicament sorolloses tecles amb una màquina d’escriure i mètode com els de la foto, pensàvem que mai ens acostumaríem a escriure igual de bé quan, amb gosadia, innovadores màquines d’escriure elèctriques van aparèixer al mercat desplaçant els models mancats d’electrònica vantant-se dels avantatges d’omplir paperassa sense gaire soroll. Pitjant suaument un sofisticat teclat escrivies el text i canviaves de línia sense necessitar la vistosa palanqueta lateral doncs prement suaument una tecla ja estava fet,  tanmateix,  ens hi vam acostumar aviat tot veient com la rapidesa en escriure augmentava la nostra efectivitat encara que el “jefe” no la valores gaire ni tan sols econòmicament per allò de, amb menys temps més rendiment de treball.
Ara, passant també per vertiginosos canvis, al davant tenim dins d'una mena de carpeta d'escriptori de plàstic un teclat si fa no fa igual, una pantalla en lloc del paper i, un munt d’invisibles eines com el corrector automàtic, variants de la mida color i tipus de lletra, l’accés a la impressora fotocopiadora alhora... i, miraculosament, la rapidesa del correu electrònic connectat fins al cul del planeta, tot això en menys de mig segle la qual cosa ens honora de ser, amb cert privilegi, protagonistes de la generació que ha viscut en carn pròpia el pas d’aquelles remington, royal, underwood..., que colpejàvem fortament amb la punta dels cinc dits de cada mà aprenent mecanografia per tenir millor currículum, fins al de l’ordinador casolà que en la jubilació ens permet volar per allà on vulguem sempre que, conscient o inconscientment, pensem que el cap  no ens fa fallida.

diumenge, 18 de gener del 2015

joquer

Ai!, les paraules del Papa a les Filipines,
els hi diu que tenen un país, encara, massa masclista, 
i que la dona té molt a dir per millorar la societat.
Oh, quines santes, sabies i belles paraules...
Un discurs però, que contradiu el dogma vaticà de no voler parlar a fons de la possibilitat que religioses catòliques puguin exercir el sacerdoci tal qual els és permès de fer-ho als homes. El Papa Franciscus, sens dubte és un trencador de vells costums, i els discursos que fa, més d’una vegada ens deixen bocabadats d’admiració, ara, el sempre però, fa que fins que veiem que no té les mans lligades, potser no l’acabarem de creure i respectar.

divendres, 16 de gener del 2015

dissabte (16) d’en martí pol

SUITE DE PARLAVÀ 
Algú que espera (Miquel Martí i Pol)
La lentitud agosarada és una
manera de combatre la peresa,
quan els anys ja confinen el desig
a uns límits tan estrictes que fa angúnia
bellugar els dits i quasi els ulls.
                                                 Llavors
una casa en silenci és el recer
Preferit, i una música lenta tal vegada
la millor companyia.
                                          Tard o d'hora
la prudència- no la saviesa-
dicta el seu ritme al cos que, de vegades,
protesta, estúpid.
                                Tot és clar i tranquil
si un s'asseu sense cap por, de cara
a aquell ponent que s'anuncia
sorprenentment encès sobre la ratlla
d'un horitzó bellíssim,
i aprèn a a modular, sense ni dir-les,
les poques frases que són de debò
necessàries per viure.


vindicatiu joc furtiu

La descoberta de quatre enormes tubs usats per construir canonades de xarxes ciutadanes emmagatzemats en mig d’un solar, pot fer feliços per una estona als nins que, casualment, se’ls han trobat mentre el grup de majors que anaven amb ells acabaven estratègies per dur a terme la protesta contra les macros-rotondes del traçat de la M-1, que cada vegada fan augmentar la indignació de més gent com és el cas de l’escrit públic d’una súbdita anglesa arrelada a l’illa doncs, tenint en compte la discreta diplomàcia que sol caracteritzar als nascuts a la Gran Bretanya, en aquesta ocasió Chita Laurie, no es talla un pèl en deixar anar tot el que pensa, la qual cosa esdevé un alè més per no decaure en aconseguir aturar la barbàrie urbanística de les innecessàries i esperpèntiques rotondes.
Els nins que juguen furtivament damunt els grans tubs de ciment, mereixen que d'aquí a uns anys ho recordin amb l’orgull del fet que un dia, els seus majors, s’involucraren protestant enèrgicament per preservar espais naturals d’aquesta illa, no només per seguir mantenint l’etiqueta de reserva de la biosfera, sinó també, com model de sostenibilitat, per tant, no mereixen de cap manera que, transcorreguts els anys, vegin com poders institucionals, ignorant i menyspreant veus assenyades i majoritàries de la ciutadania, de mica en mica van convertir-la en un lloc més de modernitat estúpida gràcies a la maquinació d’alguna -o algunes- prepotent ment mesquina que l’avarícia capitalista, subtilment, acostuma a entronitzar dins del poder polític d’algunes institucions.  

dijous, 15 de gener del 2015

anem per feina que ara toca guanyar!

Siset, fer-la tombar ja té data.
Sí, ara la sensació en calent és la de l’arribada de sàvia nova per refermar independentistes i regal de temps pels unionistes (els declarats i els encoberts de sobiranisme) perquè també s’organitzin amb prou temps i, el nom i llinatge de tots plegats, quedarà reflectit en les pàgines de la història de Catalunya, uns amb més glòria i altres amb menys. Tal vegada positivament, en els annals quedi reflectida, com la de l’avi Siset, l’actuació sempre impregnada de civisme de la ciutadania.
P.D., l’estelada, imatge treta del Google

dimecres, 14 de gener del 2015

comunicacions via satèl•lits

Enfeinat, penjat a l’escala de corda que facilita poder tensar i desatansar caps per tenir sempre a punt les veles que l’habilitat marinera i la força del vent fan que el gran veler salpi per mars i oceans, sobtadament, una trucada o missatge al mòbil, trenca la dinàmica de la feina i l’aparell connectat a gairebé tots els racons del planeta, és atès amb el característic gest que tant ens hem acostumat de veure en interiors o a l’aire lliure.
La gent que ja fa anys que circulem per la vida i que com a modernitat dins del món de les comunicacions, en la joventut, vam veure aparèixer pels voltants dels 60, envidrades cabines públiques de telèfon, mai haguéssim pogut pensar que reduït a un minúscul objecte de butxaca, mancat de cables i antena podríem, uns anys més tard, no només atendre i fer trucades de contacte sinó també seguir les notícies i un munt d’aplicacions que se m’escapen de les mans per la fidelitat que encara professo al telèfon fix. Malgrat tot, la temptació d’un primitiu bàsic telèfon mòbil -que es perd sempre per la bossa de mà- per allò de què mai saps si pot solucionar-te una urgència fa que en tinguis un, revisar que estigui carregat és bo de fer i la seguretat i l’hora exacta que et dóna quan la vols saber, ja paga la pena d’estar una mica al dia de les noves tecnologies.

dimarts, 13 de gener del 2015

talaia d’aus

Una atrotinada caseta sosté encara un vell pal d’electricitat que potser durant anys serveix de segura alta base d’observació per a les aus, rapinyaires o no, que habiten l’illa. En aquest cas, l’elevat observatori està situat al cantó de ponent del port de Maó, i la visió privilegiada que té l’estoic xoriguer que ara l’ocupa, és la de sa colàrsega i la tranquil•la activitat marítima que, a les acaballes del port, s'hi acostuma a haver.

diumenge, 11 de gener del 2015

“el pensador”, també

L’avi ara s’asseu en un banc de disseny situat en la plaça central del poble. No fa gaire, potser per interessos lucratius més que no pas urbanístics, s’Esplanada d’es Castell, va ser remodelada.
Abans enormes gairebé centenaris pins donaven ombra en diversos espais tan amplis com per encabir pistes pel joc de la petanca tan practicat per gent gran, també hi havia una modesta font d’aigua, potable -mentre aquesta ho va ser abans de la contaminació del subsòl- i un petit estany circular amb un sortidor vertical del preat líquid, i també un quiosc central de fusta amb tauletes, cadires i ombrel•les movibles a l'aire lliure per fer-la petar prenent un cafè, un refresc o vermut picant un crespell, patates fregides u olives i, creuant una mena d’estret sòl asfaltat -divisor de la gran esplanada per la circulació restringida de vehicles-, t’apropaves al quiosc dels diaris, revistes i tebeos per adquirir-ne un i distreure’t o assabentar-te del succeït al poble i al món.
Ara, tenim una plaça de superfície totalment dura amb escanyolits arbres militarment ben alienats en fila –fent honor al origen militar del lloc- i distribuïts estratègicament en diverses zones, una mena d’alt i llargarut element de granit de superfície plana i angles agressivament rectes amb vuit brolladors d’aigua que regalima pels quatre costats per trencar el silenci de l’auster espai i una estàtua arribada de fa poc donació de “La Asociación Menorca Britannia” que representa un pregoner de la seva època imperial però que, sortosament, ocupa el lloc on algú intentava col•locar un canó, possiblement, de la darrera gesta conqueridora soferta pels menorquins. Al conjunt d’elements centrals si afegeix una mena de petit quadrat poti-poti de vegetació autòctona.
Ah, i també per mitigar mancances, dins del perímetre de la plaça, dos o tres bars tenen autorització per muntar gairebé clòniques estructures d’alumini, folrat de fusta o imitació, i laterals de flexible plàstic transparent per atendre la clientela. També, evidenciant la sensibilitat dels que executen remodelacions urbanístiques, no manca la zona infantil vallada i restringida al cans pilotes i bicicletes, equipada amb elements de jocs estàtics de disseny per pujar i baixar, gronxar-se o fer piruetes, per l’esbarjo dels més menuts  que empreses homologades s'encarreguen d'instal•lar un cop la paperassa oficial  -i possiblement altres martingales- els concedeix la llicència. Ah!, i pot que ser que les dues cistelles de basquet situades a l'exterior siguin la torna de regal.
I, tornant a l’avi reflectit en la foto d’aquest apunt (representant simbòlic de la població anciana del poble) sembla assimilar-ho tot assegut sentimentalment a prop d’una paret no desmantellada de la plaça i, pel cap baix, deu de pensar que per molts anys  pugui continuar fent les dues accions, la d’assimilar i la de passejar.

joquer

Avui, mandataris d’arreu del món, es manifesten a Paris
Els fets sagnants del gihadisme al setmanari satíric Charlie Hebdo,
Indignen el nostre món que creiem civilitzat.
Oh!, la nostra democràcia, ¿respectuosa?, tolerant?, integradora?, pacífica!?, quatre preguntes i cent més amb quatre respostes i cent més.
Uns valors a revisar d’urgència, no tan sols el de la defensa que sembla sigui l’única prioritat com ara, en calent, diuen declaracions dels mandataris mundials reunits amb estreta coordinació dels respectius responsables d’interior. LIBERTÉ, ÉGALITÉ, FRATERNITÉ, en tots els camps, començant per l’educatiu, ja seria un saludable bon inici.

divendres, 9 de gener del 2015

dissabte (15) d’en joan margarit

CÀLCUL D’ESTRUCTURES
Balada del vell mercant (Joan Margarit)

Sota un cel de color de malva brut,
camino sobre els còdols de la platja
on vas banyar-te tants estius.
Plovisca i hi ha ressaca. El mal temps
fa que ningú del poble baixi a mar.
El vent m’esquitxa com si fossin llàgrimes.
El mar m’ajudarà a explicar-te un conte.
Era un vaixell mercant.
Lluïen ben pintades les planxes del seu buc.
A la sala de màquines, amb tots els llums encesos,
greixats llampurnejaven
els llargs eixos d’acer que fan girar les hèlices.
Amb les bodegues plenes i la càrrega
fins i tot estibada a les cobertes,
va navegar per tots els oceans.
Els meus contes són, ja, tan desolats
com la platja de pedres des d’on parlo
a la noia que em mira a les onades.
Sempre, els vaixells
tenen alguna cosa de joguina,
però, per al mercant, la sort va canviar:
sorolls imperceptibles, tremolors,
lleus avaries i petites peces
caigudes que ningú no reposava.
Va començar a quedar-se
setmanes amarrat, i navegava
només en tediosos cabotatges.
La càrrega que duia era barata
i feia mala olor. Ningú mai més
no va pintar el seu buc, que es rovellava.
Sovint s’obria alguna via d’aigua.
Parlo amb tu entre les roques de la platja
on vas banyar-te tants estius:
les onades i els còdols fan remor
com de formigonera. L’horitzó 
s’aclareix com si anessis allunyant-te
cap al bon temps: allí s’està acabant
el conte de la platja.
El mercant, escorat, és a alta mar
amb ningú a bord: en l`últim temporal
tots l’han abandonat.
Sota el cel blau, en una mar tranquil•la,
comença a enfonsar-se a poc a poc.

infiltració cultural?

A l’illa de Pasqua, hi ha la petjada d’antics pobladors en forma d’enormes escultures pètries, partint d’aquí i especulant amb la creença de la reencarnació, ¿qui pot negar-se a admetre que potser la vida passada d’un picapedrer menorquí del segle XX no fos la d’un d’aquells que tallaren els anomenats MOAI? -aquelles enormes escultures albirades a l’horitzó de l’illa de la Polinèsia situada 3.515 km a l'oest de Xile- i amb la dèria de viatjar per l’espai del no-res, va aturar la seva nova vida terrenal a Menorca, continuant fent allò que sabia fer deixant a la pedrera de Santa Ponça,  inconscientment, un esbós d’allò que en l’altra vida es feia un tip de fer.

dijous, 8 de gener del 2015

sortides de sol d’estiu i d’hivern

L’hotel és de temporada i acull només clientela adulta, ara ja fa un temps que és tancat i els vidres de color fosc dels grans finestrals a peu de carrer, a l’estiu, no impedeixen entreveure la zona d’un gimnàs amb els matiners usuaris que volen conservar la forma física pilotant moderns aparells, Technogym o finder, (no m’aclareixo quina és la millor definició) estan ara coberts per l’interior amb grans trossos de paper d’embalar i per l’exterior, regalims de rosada fan regates damunt la natural brutor de polsim acumulat. En temporada alta, a primeres hores els moviments dels ocasionals atletes competeixen amb els no menys moviments atlètics del personal encarregat de netejar l’exterior dels vidres a fi i efecte de poder gaudir, des de l’interior, d’espectaculars sortides de sol mentre el cronòmetre no aturi els moviments de la rítmica plataforma talaia d'observació doncs, quan això passa, la següent activitat programada els farà canviar de lloc. A l’estiu tot s’activa, a l’hivern, encara que l’hotel no tingui clientela, les sortides de sol segueixen essent espectaculars, són avantatges de la solitud que ara permeten fotografiar els finestrals reflectint la sortida de l’astre sense por que ningú de l’interior es molesti.

dimecres, 7 de gener del 2015

capricis de creixença

Són llimones d’un fecund llimoner, algunes s’entesten a créixer amb una forma diferent de la coneguda rodonesa habitual i quan les tens entre les mans no t’estàs de contemplar el seu singular contorn punxerut amb admiració i certa reticència a gaudir-ne del suc per no fer-les malbé, per això, quan les hagis de menester, l’amorosa habilitat de les mans farà que les espremis amb els dits agraint encara més l’escàs saludable líquid del seu interior.

diumenge, 4 de gener del 2015

més de 100 persones el 3-1-15 a menorca

Més de 100 persones que no escatimen cap mostra de solidaritat amb cap iniciativa ciutadana que fa un acte de rebuig a les macros rotondes, s’han manifestat a l'entrada d’Alaior amb intenció de tallar el trànsit una estona, cosa que han aconseguit potser tímidament davant de la contundent presència de la guàrdia civil (que pel cap baix ha fet un desplegament d’un parell de furgons i més de mitja dotzena de vehicles tots equipats amb el corresponent nombre d’agents) i també amb el pensament atemorit per la vigència sinó ja, ben aviat, de la denominada llei mordassa.
Més de 100 persones, el dissabte 3 de gener a la carretera amb pancartes i cartells una mica decebudes potser, en sentir-se (per primera vegada unes o altres un cop mes en la vida) la mena de llop estepari dels resistents. La bona noticia, tal vegada és la de què aquesta vegada sí que l’únic diari que s’edita a l’illa ens ha obsequiat (edició digital) amb un reportatge fotogràfic de la persona que va cobrir la notícia amb una excel•lent visió objectiva del que en tot moment estava succeint. També com a bona nova, el telenotícies migdia d’IB3 ha fet menció de la concentració pacífica de les més de 100 persones enrabiades pel genocidi territorial que està patint Menorca, això sí, durada de la notícia: 0'21 generosos segons.
Més de 100 persones abans-d'ahir..., però el passat diumenge 28, l’últim de l’any 2014, més de 1500 van sortir a protestar per la mateixa causa i la crida, vingués d’on vingués, va tenir prou acollida la qual cosa va demostrar que el sentiment solidari contra la destrucció del territori i el malbaratament de doblers en projectes d’infraestructures faraòniques de mida (aquests també en ridícul), si despertà prou consciències solidàries entre la ciutadania, no va despertar-ne cap entre el mitjà informatiu d’IB3 (som balears més per tu), potser és perquè els que comanen l’ens o els que el manipulen, van valorar millor la segona crida considerant què més de 100 persones no són gens ni mica perilloses de fer trontollar la disbauxa i prepotència dels depredadors, no només del territori balear sinó també d'alguna cosa més.
A l’anada i a la tornada de la “mani”, les pintades “+educació –ciment” i “+sanitat –ciment”, potser demostren que val la pena estimar Menorca cada dia demostrant-ho no només amb grafitis sinó també amb presències cada vegada que hagin crides anunciades com aquestes dues pràcticament amb idèntic temps d’antelació, això si, una estava “autoritzada” i l’altre no però amb els exemples històrics i recents del dret a exercir la pacífica desobediència civil, més de 100 persones fent el primer acte públic d’enguany de rebuig de les rotondes, si bé són un exemple de compromís ètic, semblen poques del que calia esperar de la resta dels illencs cabrejats amb les rotondes.




joquer (as de la màniga)

CERTITUDS IMMEDIATESMIQUEL BAUÇÀ
Assumir l’humà, en pes:
no deixar defora els somnis;
i la culpabilitat,
rebaixar-la mal que costi,
amb tot el que és social,
cultural i psicològic,
i històric i moral,
és a dir: tot el que sobra.

-És possible agrupar
un estol sense senyera?
Tothom vol ésser enganyat,
Formant colla amb altres essers.
-Per tant, un indicatiu
és del tot imprescindible.

-I qui són els genocides?
-Ruandesos, són d’aquí,
de Ruanda. –No pot ésser.

Oh, l’epistemologia...!
Quants de crims en el teu nom,
dirigits per parisenques.

Un desert  és un desert,
però els sants poden trobar-hi
moltes coses: transistors,
fil, agulla, ampolles d’aigua,
si són sants, evidentment.
Si no és el cas exacte,
tot és sorra, solitud,
altrament dit: porqueria.

divendres, 2 de gener del 2015

dissabte (14) d’en jean serra


LLEGIR ELS GRAFFITI (Convocat silenci) Jean Serra

Arribaven la tardor i els estornells amb les seves acrobàcies. El martiri que desferma ventades i esventra celísties o aixeca paranys com peus sense sandàlies. L’hora prima i cegadora de l’engany, el martelleig sincopat del sirocco damunt el salnitre e les mans.
Gavines esvalotades persegueixen l’aliment astral i la bonança als calaixos buits del sol post. A les pedres estellades de l’escullera, resta, presoner, el moment que cerca la blavor mansa. Cap temporal destorba, però, la joia dels jocs primers refugiats al magatzem de la memòria.
Si fraus i basques t’assetjaven quan el desert et creixia com una guerra no declarada, ¿bevies la saba fermentada als ungüentaris de la necròpolis? Per sortir del laberint, ¿basta tesar la llinyola de l’enyor?
¿Totes les Ítaques del món són reduïbles a una sola Ítaca? ¿Totes les ciutats a una mateixa ciutat? Els grafitti  -pintura i paraula unides contra la manipulació i les banderes-, fent parlar les parets mudes, són el revers magnífic dels temps eixorcs que corren...

gernació d’es freginal

El gran mural d’un carismàtic sideri viatger presideix un dels indrets del dominical mercat de vell a Es Freginal de Maó. Nombrosa gent fidels a la tradició de mercadejar i fer, alhora, una trobada social beneficiosa i enriquidora si més no per a la salut mental, passeja amunt i avall mirant i comprant la munió d’objectes, inversemblants alguns, oferts damunt d’improvisats taulells que sostenen cavallets plegables o, arran del terra i així, grans i petits, venedors i compradors passem el matí que cada diumenge de l’any ens dóna, si bé de gust d’anar-hi, la celebració de la gangària, i uns tornaran a casa més carregats i altres menys i, si tant de bo, cap torna tal qual ha vingut voldrà dir que ha aprofitat el matí i, tanmateix, la persona que no es fira, més aviat serà perquè estarà avorrida i farta de tot, la qual cosa no vol dir que no tingui la necessitat de l'esbarjo que la fa sortir de les quatre partes de casa per anar al lloc on sempre sap que hi trobarà gernació fent activitat entre xerrameques rialles i perquè no, donada la conjuntura actual, alguna mala cara com a conseqüència d’estar colpida per la brutal crisi espoliadora de benestar dels uns més que dels altres.