divendres, 31 d’octubre de 2014

resistents (14)

De nom Dositeo i nascut a Galícia, fa poc més de 40 anys que va venir a l’illa comercialitzant aparells de ràdio i màquines d’escriure i de cosir. Ara té un valuós arsenal de tot plegat afegint-hi vells televisors en blanc i negre que diu té desats al soterrani, i grans coneixements per assessorar de qualsevol tipus de problema 
d’aquests aparells. Ara pot sortir de la rebotiga i fer-la petar o rebre les visites de familiars i nets que assegura seran els futurs tècnics del negoci. En Dositeo recorda els antics apotecaris, uns gaudien persones amb fórmules i ungüents i ell feia el mateix amb els electrodomèstics que empraven.
D’una emblemàtica botiga al carrer Nou de Maó, a la plaça Bastió. Els anys 60 i 70 devia ser un negoci prou rendible quan en totes les cases hi havia aquell espai que ocupava la màquina de cosir que, amb el moviment dels peus damunt la sòlida reixa de ferro, accionava les dues rodes engalzades amb una corda que feia anar amunt i avall l’agulla que disparava puntades cosidores de roba. Més tard, l’aplicació d’un petit motor elèctric accionat per un pedal, va alleujar el cansament de cames i mals d’esquena d’aquells milers de dones que en la nostra recent història patiren la guerra civil i, de les gairebé dues generacions nascudes en la postguerra que veien, en l’ofici de modista, com sortir-se’n una mica de la misèria. 
La màquina de cosir de principis de segle XX, era una sòlida peça de ferro subjectada a una tauleta rectangular de fusta amb peus també de ferro forjat artísticament i amb petits calaixos que contenien les agulles de recanvi, carrets metàl•lics i sedalines de colors que s’havien de menester perquè tot funciones correctament sense oblidar el petit bidó d’obertura punxeguda que duia l’oli per lubricar, de tant en tant, els petits forats estratègicament situats en la màquina pel seu bon funcionament. Ara, gairebé trobem alguna taula suportant testos amb cactus o flors decorant algun racó de la galeria i, pel que fa la màquina, pot formar part del museu local d’antics oficis o, alguna peça degudament restaurada que asseguren té sortida als països africans on les dones, com les nostres avantpassades, també s’organitzen en l'art de la modisteria per sortir-se’n de la dissort.

dijous, 30 d’octubre de 2014

un món feliç

El molí restaurat només per a fer bonic i el veler disposat a fer una sortida d’esbarjo i, si res més et fa ballar el cap, podem dir que són visions idíl•liques que ajuden a fer-nos oblidar les injustícies que planen pel damunt dels habitants del planeta i somiar (persones que tenim a prop imatges com aquesta o semblants) ben bé despertes i dissimulat cinisme, que vivim ja en aquell món feliç que vaticinà Aldous Huxley.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

natura viva salvatge

De vegades, des de l’exterior d’una finestra oberta per la calor o per estar de neteja, veus penjat a la paret del menjador o saleta d’estar, un d’aquests virolats quadres a l'oli amb animal silvestre pintat damunt del fons d’allò que s’entén deu de ser també el seu entorn salvatge. Per rumors saps que algunes botigues de mobles, és l’obsequi que acostumen a fer a la clientela per la compra parcial o total del mobiliari de la llar; així doncs, engrescats pel regal, per no fer un malfet refusant-lo o, per tapar la incomoditat d’un pany de paret en blanc, s’accepta  i es penja fins que, amb el temps, tal vegada algú de la família s’adona que ni tan sols veient l’animal lliure en mig de la natura, els treu del malson de viure lligats als convencionalismes estructurals del sistema i, amb un rampell de lucidesa, despenja l’obra deixant-la bondadosament recolzada als contenidors de fems per si algú s’interessés.
Ara, un cop disparada la càmera de fotos, segueixes el passeig i ja t’agradaria saber si qui s’ha tret aquesta càrrega visual del damunt ho ha fet per acostar-se al relaxant minimalisme o simplement perquè l’ha substituït per un altre que déu me’n guardi dir si millor o pitjor, doncs ja se sap que en això dels gustos poden omplir-se centenars de pàgines i mai en trauríem l’entrellat.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

clònic finals de temporada

La temporada i l’agonia d’allargar-la ja ha tocat fons. Encara amb roba d’estiu al damunt, el mobiliari dels àpats a l'aire lliure en terrasses vora les aigües de la cala, s’emmagatzema dins del local, però si l’interior és l’espai reduït d’una cova excavada al començament del segle passat per aixoplugar utensilis de pesca, no queda més remei que cercar un lloc en alguna nau d’algun polígon de l’illa.
Ara, l’engranatge d’administrar els estalvis es posa en marxa. Ara, prest s’ha d’acabar d’enllestir la paperassa per, els que hagin acumulat els dies necessaris, cobrar el subsidi d’atur. Ara, per alguns, toca mirar de donar cops de mans al mateix gremi d’hostaleria -o en qualsevol altre- amb silenciades remuneracions, doncs, ara, ahir i demà, si algunes de les persones més adinerades i posseïdores de carreres universitàries o exercint càrrecs polítics o, col•laborant amb ells, fan malifetes i joc brut amb l’honestedat de declarar a hisenda allò que les pertoca, ¿per què el poble ras i pla, ha de tenir mala consciencia si un cap de setmana o algun dia d’entremig, es treu uns euros que el permetin fer la compra familiar domèstica per a la setmana vinent en una gran superfície on, sortosament, els productes de marca blanca cada vegada són més presents?

dilluns, 27 d’octubre de 2014

patrimoni d’infància

El brocanter esposa per terra la cosa antiga i en desús que algú s’hi ha llevat del damunt conscient que el temps passa i la crisi s’aguditza i, qui ho sap?, si desfent-se de velles sentimentals andròmines, no soluciona per un dia, dos o tres, la precària economia que ens envolta. Per la seva banda, el venedor de vell, pensa que la fibra sentimental d’un record o la mania de col•leccionar d’alguna persona, farà decidir la seva compra.
Una màquina de cosir de joguina, uns TBOs de riure, discos de contes infantils i un sobri paraigua de criatura, acusen la procedència d’aquells records d’infància desats acuradament durant anys; pel que s’observa del paraigua, delata també que el van confeccionar en alguna fàbrica de la península doncs, avala la sòlida duració en el temps lluny de l’obsolescència programada dels d’avui que, amb deu o, amb sort vint obertures per aixoplugar-se a sota, ja fan figa.... Ai!, el temps passat sempre envejat!

diumenge, 26 d’octubre de 2014

joquer

Aquest canvi d'horari
ens fa, més lluminós el matí
i enfosqueix el cap vespre.
Obligat –gairebé- s’ha de fer ara
una hora enrere al rellotge si no vols perdre el ritme del temps en l'activitat que ens envolta.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

dissabte (4) d’en “didó”

Ezequiel Vigués “DIDÓ” (Sobre la seva vida atzarosa i el seu èxit ja a l’edat madura, Didó va comentar: «La meva vida ha estat un fracàs; només he triomfat, un cop vell, en tornar a la infantesa”

POLITXINEL•LA (1937)
Amics meus, Politxinel•la us dona la benvinguda / amb sa dolça canticela / –a tota gent menuda, / als petits i als grans infants / que senten la delectança dels espirituals instants -,/  que ens manté amb eterna infància.

Amics meus de Els Quatre Gats, / benvinguts a aquesta sala; / la troupe estem disposats / a donar funció de gala.

En mon cos de draps i fusta / batega l’emoció,/  impressió càlida i justa / del pit del pare Didó.

Aquest casal vuitcentista /  és de l’art un bell bressol, / hi creix, s’hi forma l’artista;  / en són fills: en Rusiñol, / en Cases, Nonell, Picasso, / Utrillo i Pere Romeu, / el qui, de l’art que jo abraço, / féu un gloriós conreu.

Els putxinel•lis, amics, / en el transcurs de la Història, / alegrement o amb fatics, / tenen, ja, llarga memòria; / compten amb segles de vida, / i han vist guerres, convulsions / i calamitats sense mida; / però, com a rodamóns, /sobrevisqueren, i viuen / de la vida enamorats; / en ella, ploren o riuen / com infants enjogassats.

A voltes espellofats, / els trobareu a una plaça, / mes, la mainada, a grapats, / riu l’alegria que passa.

En el Món tot es transforma, / sempre de cara al Progrés, / però, en una o altra forma, / el titella subsisteix.

Un sistema social, / gastat i vell, s’enderroca; / un altre, amb un nou ideal /, naix potent com una roca.

El Món té una altra faiçó, / d’esperança i bells encants; / els titelles, amb això, / mentre xics i grans infants / siguin sos amics dilectes, / continuarem disposats / a viure segles i segles / per a goig d’ells,  / tan preuats.

Fins ara, doncs, amics meus! / –heu vingut per la comèdia -;/  no vull que piqueu de peus, / si la cosa es posa sèria.

Si us agrada, aplaudireu;/ si us cansa, digueu-ho clar. / Ho desitjo. No oblideu / que tinc ganes de tornar.

Ja esteu ben assegudets? /Un moment, doncs. Atenció! / –els tardans que restin drets -, / comença la funció.

divendres, 24 d’octubre de 2014

art de l’art

Calar les xarxes dins la mar tal vegada no és gaire difícil però requereix un mínim de coneixement; adobar-les i estendre-les al sòl del port  perquè s’eixuguin, sembla també fàcil, però veient  el resultat harmònic que mostra la foto, efectivament es pot afirmar que la pesca és tot un art.

dijous, 23 d’octubre de 2014

indignats i en acció

Noticia a VilaWeb: El TC suspèn temporalment el decret llei de pobresa energètica
A qui li costa encara que vulguem fotre el camp?, dia a dia, el govern de l’estat augmenta el descontentament. Als “separatistes” emocionals se’ns estan ajuntant els de per raons econòmiques. Tant de bo el país a construir pugui ser el referent d’una societat avançada en la convivència dins d’aquells drets socials contemplats en aquell manifest del 10 de desembre de 1948, on l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans, ara silenciats, menyspreats i fins i tot ignorats, tal com ja va denunciar Stéphane Hessel en el concís i breu text del llibre Indigneu-vos. Així doncs, a qui li pot estranyar que la societat catalana hagi fet el gran gest de passar de la indignació a l’acció?

dimecres, 22 d’octubre de 2014

el rescat

Dins d’un atrotinat calaix de fusta, hi ha: un oliós setrill amb restes d’oli assecat al cul, una cassoleta de fang mig esberlada de 20 cm de diàmetre, trossos de roba de draps de cuina i tres groguenques antigues fotografies de l’interior del taller d’un mestre d’aixa.
La història és fàcil d’imaginar: Dins d’una vella casa d’un modernitzat poble de tradició marinera, una persona anciana mor o passa a dependre ja del geriàtric i, amb les preses per buidar la casa, alguna altra persona descarta tot allò que no té l’immediat valor sentimental o material, en fa un munt, i el contenidor del punt verd que fa pocs anys hi havia als afores d'es Castell, va servir-li per abocar-ho.
Les fotos, les he penjat aquí (dues al final. L’antic gros setrill de vidre, un cop net i desinfectat l’ampli tap de suro dins d’un recipient amb lleixiu, ara s’utilitza a casa per contenir l’oli de “qualitat” per untar pa amb tomàquet o per amanir. L’esquerdada cassoleta, és on la cussa i la moixa prenen les quatre llepades de llet del matí. Les tres fotografies, desades amb les personals dins d’un sobre amb una còpia d’aquest escrit, per deixar constància de la procedència i sobretot, per dignificar la persona o persones que un inconscient o voluntari oblit, va desnonar-los útils pertinences quotidianes i records.



dimarts, 21 d’octubre de 2014

passat de la impremta

Guillotina i impressora que en un temps funcionaven sorollosament espargint tota mena d'impresos i manuscrits, és a dir, cultura. Ara, amb sort, un cop restaurades de fongs i òxid, formaran part d’algun museu de la ciutat o decoració en qualque lloc públic i en silenci, ens parlaran del gloriós passat industrial. També pot ser que més d’una persona major en veure-les, recordi - en primera persona, familiar o amic- els esforçats treballadors que les feien anar amb guarda pols o davantals tacats de tint negre, blau, roig..., i, si tenien cura i sort, no gaires dits de les mans escapçats, traspuant ells, l'interior i proximitats de la impremta,  la característica olor de la tinta damunt del paper recentment imprès. 

dilluns, 20 d’octubre de 2014

menorca, obsolescència programada?

A la foto, polit i curiós resultat de la feina del tractor que, en temporada alta, de bon matí deixa neta i llisa l’arena de la platja fent desaparèixer tot residu orgànic o no, amb col•laboració de les gavines que fan la feina tot l’any. Prest, una allau de banyistes tindrà l’oportunitat de gaudir de la cala o platja esforçada a conservar-se en bon estat per no perdre -o aconseguir- el distintiu de la llaminera bandera blava que atorga la fundació europea d'Educació Ambiental.
Fins aquí, tot molt bé, i Menorca reserva de la biosfera, sembla que s’ho té ben guanyat però..., ai l’ast!, aquest distintiu prest serà eliminat, doncs, els poders fàctics (o dels fàstics més aviat) atrapats en la servitud dels neoliberals mercats, ja han posat en marxa l’altra mena de tractors-excavadores-destructors del terreny i medi ambient sembrant nocives i absurdes colossals rotondes, motivant la indignació de tothom que hi viu  coneix o estima Menorca i que, d’alguna manera o d’altre, veu la necessitat d’organitzar-se perquè no només l’excel•lència de les platges, sigui mèrit per visitar-la viure-hi o estimar-la, fent entendre de passada, a qui tant  agrada d’enriquir holdings, que no devien tractar a sa Roqueta, com si fos un producte d’obsolescència programada com els que promocionen dins la seva fastigosa llei del mercat, és a dir, no la poden manipular a què, primer: sigui atractiva premiant-la amb banderetes d’excel•lència; segon: destrossar-la encimentant-la i, tercer: per a després, tornar a rentar-li la cara esmenant greuges urbanístics. 
Ara, amb un poc de seny, tant de bo les trajectòries esmentades s’aconsegueixin aturar no només en defensa de la integritat territorial sinó també, en la legítima lluita contra el malbaratament dels diners públics, pràctica vergonyosament, cada vegada més present entre aquells que, incomprensiblement, arribaren a sortir elegits a les urnes.

diumenge, 19 d’octubre de 2014

joquer (as de la màniga)

Miquel Bauçà  -  Rudiments de saviesa

Així, tu, et vols morir sol...
No pots ser més egoista...
No veus que ens agrada a tots
d’observar aquest espectacle?
És com veure néixer un nen.
Meravelles de la vida...

El cor sec com un cigró,
desembeino aquesta raspa,
la que té reflexos d’or
i m’acosto al santuari,
on degollo mats devots,
 que fa temps que s’ho temien.

-I què fa en Colau des Port?
-Continua al mateix seti.
Just assalta els viatgers
que emfasitzen llur estatus.
-Que beu molt darrerament?
-Només per fer el seu ofici.

-Oh, que bé que hagis vingut.
-Au no siguis tan hipòcrita:
he vingut per a cobrar...
-I voldria que em agüessis...
-Això et costarà deu dòlars.

-Una cega paralitica...
-Tot és per boixar aviat.
-Això és monstruós, Toni.
Ets pitjor que un  criminal

de la guerra a Sarajevo.

dissabte, 18 d’octubre de 2014

dissabte (3) de l’abelló

Montserrat Abelló  -“ Paraules no dites”
Tot sembla ben senzill. Quatre parets                                                
 fan una casa. Un home i una dona,                                                
un fill. Una taula, quatre cadires,                                                    
 i un llit per a dormir, néixer, morir. 


Tot sembla tan senzill, si fos així?



divendres, 17 d’octubre de 2014

finestral cluc

És una casa de planta baixa amb unes senzilles porta i finestra de fusta massissa pintades amb el característic verd primavera emprat en moltes cases de l’illa. Sembla que estigui habitada doncs la porta d’entrada no detecta cap tipus d’abandó o d’estar poc activada la qual cosa fa pensar que potser arranjar la finestra que té els porticons clausurats, representarà, en els temps de crisi que ens envolten, una despesa poc assumible. El veïnat segur que sabrà quina persona o persones hi viuen o la freqüenten i, pels que estem de passada i ens crida l’atenció, ja tenim motius per fer anar el magí pensant: la persona que l’habita és la propietària?, és vella?, viu sola, acompanyada o?, són joves temporers treballant de sol a sol...?, i així una i cent hipòtesis que podem fer-nos veient amb tristor el finestral tancat i barrat perquè això impedeix que almenys, dins la casa, pugui entrar aquella claredat del sol que penses podria esvair possibles malsons existencials. 

dijous, 16 d’octubre de 2014

son sagrat

Ja fa uns quants anys, una albada de primavera d’esbarjo amb la cussa copsem que, damunt l’enorme pedra horitzontal de la Taula, i al costat d'una motxilla hi havia algú dormint dins d’un sac, era un xicot que, en veure'ns s’incorpora i prest plegant-lo amb intenció de baixar; ja més a prop, des de sota i sense amagar-me'n d'una certa mala llet li vaig preguntar: -no creus que t’has passat?, i ell només va respondre’m, en català també: -sí, és possible, perdó -. Davant l’evidència no ens vam dir res més i cadascú va seguir la seva trajectòria.
Al cap de poc d’aquest fet, i com ja se sap que endreçant prestatges dedicats a la lectura t’atures a fullejar pàgines obertes a l’atzar, rellegint un d'aquells llibres de poesia de l’Escorpí, el de Safo, vaig trobar quelcom que em va fer pensar en el fet del Talatí, i encara que tard, vaig aprendre que davant d'un fet que no m'agrada, la pregunta correcta (amb mala llet o sense), sempre ha de ser: -això, perquè ho fas?..., si més no, ara és el que li preguntaria al xicot que havia passat la nit damunt la taula si pogués tornar enrere en el temps, ja que tal vegada, ell, més savi, devia tenir els seus motius per dormir al ras damunt d’aquesta mena de temple dels talaiòtics.
Text motiu del “pentimento”
Notes a la versió de Safo  2. Una altra oda a Afrodita, la segona estrofa té una al•lusió a una pràctica concreta dels grecs, l’anomenat “son sagrat”. Els grecs de l’època de Safo, i àdhuc els posteriors, creien efectivament que dormir en el temple de determinats déus tenia virtut curativa per a determinats mals; la suau remor de les fulles, mogudes pel vent, dels arbres que rodejaven el temple produiria, segons Safo, un efecte que no arribem a endevinar.

El poema:

Vine’m aquí, de creta a aquest temple / sant, on hi ha el teu gentil recinte, / un pomerar, i altars on l’encens foguen / i en surt fumera.

Alguna glaçada entre els troncs va fent fressa / dels pomers, i, l’indret, l’ombregen roses / tot ell, sencer; aquí fan condormir-nos / trèmules fulles.

Florí la prada amb flors de primavera, / hi pasturen cavalls, i una aura dolça / alena…

Aquí tu pren les ínfules, oh Cipris, / i delicadament, en daurats veires, / aquest nèctar adolla’ns, que mesclarem / junt amb tes festes. (2)

dimecres, 15 d’octubre de 2014

confidències

El matí era feixuc, 60% d’humitat, per això devia ser consolador poder seure una estona a recer del potent sol enterbolit pels núvols de calor i eixugar-se la suor tot fent-la petar a l’ombra de l’estàtua de la sirena del port de Maó, que no té tanta popularitat com la de Copenhaguen, però que, amb la pacient actitud pensarosa que l’escultor va donar-li, també sembla escoltar converses i rialles de grans i menuts, positura alhora tan característica sobretot en gent d'edat, avesades, com ella, a la solitud escoltant i parlant amb el pensament.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

groc

                  (simbologia dels colors segons la Viquipèdia)

FELICITAT, CURIOSITAT, OPTIMISME, ESPONTANEÏTAT,

És el color més alegre de l'espectre. Està associat a la calor, a l'optimisme i la diversió. El groc aporta vitalitat a altres colors. L'associació del groc amb el sol, li dóna un àurea lluminosa evocant saviesa, intel•ligència i imaginació.
En molts països, el color groc és testimoni d'èxit, prosperitat i poder. Al Japó simbolitza la gràcia i la noblesa.
La gran visibilitat del groc estimula l'intel•lecte i com a fons sota lletres negres millora la memorització.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

vindicació celestial

Els temps canvien i l’església catòlica segle a segle sap que, si no s’adapta, perd fidels.
Normalitzar totes les tendències afectives, no ha estat (ni està sent-ho) gens ni mica fàcil però, passa a passa, manifest a manifest, manifestació rere manifestació, dins la societat laica o clerical fan que segons quins dogmes, catòlics i no catòlics, vagin a parar al calaix dels despropòsits, aquell que si l’examinessin laics, s’avergonyirien i si fossin creients, els faria enrojolar el rostre o perdre la fe i, com que sembla que el Papa de torn fa picades d’ullet a què els fidels catòlics, d’una punyetera vegada, normalitzin que quan lesbianes homosexuals i heterosexuals, mostrant-se tal qual són resen junts, no passa absolutament res, pot ser que per donar-li empenta, el dia de pluja i sol en què va ser enregistrada la foto, l’arc de Sant Martí va voler solidaritzar-se amb els moviments ciutadans que el tenen com a símbol i va projectar els seus vistosos colors segurament traspassant el sostre de la nau de l’església de santa Maria de Maó fins a fer-los arribar al terra del sagrat temple.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

joquer


Avui, 12 d’octubre, alguns celebren la seva “hispanitat”.

Els pobladors de les Amèriques,  l’any 1492, van començar el seu compte enrere demogràfic i cultural.

Invictes conqueridors espanyols, van promoure potenciar i executar, un dels genocidis més silenciats.

Obcecats, en nom del cristianisme, van robar i exterminar tot el que els molestava del damunt de les terres conquerides.

Uniformats o amb sotanes, acabaren amb tot allò que feia nosa a la seva luxúria i avarícia tractant, als aborígens, d’ignorants salvatges pecadors...., i ara, qui continua celebrant la conquesta encara té el poder, això sí, democràticament en l'alternança i lleials a la seva particular constitució.



dissabte, 11 d’octubre de 2014

dissabte (2) d’en brossa

Joan Brossa "el saltamartí"

           FAMILIA
Va morir el 29 d'octubre,
un any després del naixament
d'en Pau, dos anys abans
del d'en Pere, quatre anys
després de l'Exposició Universal
i dotze anys abans de la primera
guerra europea.

(fotografia adquirida en un mercat del vell)

divendres, 10 d’octubre de 2014

amulets de ferralla

Per acontentar a tothom, hi ha un munt de versions de com utilitzar els talismans de la sort. Una d’elles deia que, la ferradura que penjava amb l’obertura cap amunt, captava les forces i bons auguris divins que, en omplir el forat, s’espargien per la casa afavorint les persones que l'habitaven, per tant, aquest era el model “cristià” correcte de penjar-les; per això, ara en veure la manera que algú va col•locar les quatre ferradures de la foto, m’ha fet pensar que, innocent, tal vegada no l'hi hagi arribat mai cap gràcia celestial o bé que, innocent també, però amb saviesa, va penjar-les de manera inversa per captar i retenir les forces terrenals més reals i fructíferes, deixant de banda si provenen de l’avern diabòlic o del camp ferm fertilitzat, respectat i adobat que és, al cap i a la fi, la verdadera condició natural de fe, de les dones i homes que toquen de peus a terra.

dijous, 9 d’octubre de 2014

l’aleteig

El silenci a l’albufera acostuma a ser captivador i no goses trencar-lo amb converses llargues, si s’escau, només frases curtes i a cau d’orella per tal d’escoltar, de tant en tant, les tendres piulades d'aus organitzant-se amb les seves cries  cercant l’aliment o, també pel sonor aleteig d’unes ales batent-se a l’aire en acció de neteja corporal.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

equilibristes, polítics


(Nota prèvia. El text d'avui està pensat pel bloc de vila web que comparteixo amb aquest)
Potser per vanitat, tens el costum de penjar al "" una fotografia diària de les que t’entretens a fer. D’algunes, després penses que pots dir alguna cosa i són les que em van empènyer, ja fa un any i escac, a obrir aquest bloc a VilaWeb prou visitat al principi, però de baixada d'ençà de  la nova modalitat WordPress, cosa prou comprensible, ja que el nou format de publicitar-los al diari no recull la diversitat d’abans, doncs, centrar el temes en la política del país, s’entén que és prioritari donada la conjuntura actual de l'estira-i-arronsa de polítics (catalans-catalans, espanyols-catalans) i forces socials organitzades que, com el ciclista de la foto, fan la sensació, a través de segons quin marc te’ls miris i escoltis, que són verdaders equilibristes, si més no, per poder encarar amb èxit el gest de votar el 9N amb la llibertat que cap legalitat democràtica no pot obviar, i així, tossudament, tal com  ens encoratja Lluís Llach, sortir-nos-en amb la nostra de poder fer-ho d'aquí a 31 dies i, després d’un prudencial temps, tornar-ho a fer per assolir allò que per a uns pot ser encara una utopia, però vista la reacció de la ciutadania, sembla cada vegada més una imminent propera realitat.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

segona mà

Als magatzems de vell topes amb tota mena d’objectes. L’avi, l’àvia, la veïna vella o el veí vell que viuen sols, majoritàriament, quan el cos els hi diu prou, o van al geriàtric o moren i, això fa que allò de la casa menyspreat pels hereus però que encara tingui utilitat per algú, vagi a parar dins d’una d’aquestes grans naus d’objectes gastats per l’ús reciclats o en espera de ser-ho i, qui no ha caigut en la temptació de dirigir-se a la gerència d'aquests negocis per desfer-se del llegat incòmode que vens en un lot sempre infravalorat però que ja va bé desempallegar-te d’ell sense haver-hi de pagar a sobre. També es dóna el cas que, de tant en tant, vagis a fer una volta per uns d’aquests magatzems per passar el temps veient el temps passat en tot tipus d’objectes, i fins tot, en el cas de tenir un generós jardí o espaioses sales dins la casa, pots, fins que esgotin les existències, adquirir una flamant estàtua d’alguna deïtat femenina, o del David de Michelangelo, o de bucòlics innocents nens musicals per l’enveja o motiu de riure's dels que et visiten.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

cordial núvol embut

Li diuen cap de fibló o mànega i, a no ser que s’endinsi en la terra, no sol fer desgràcies. El de la foto va tenir una durada de 20 minuts d'ençà que algú em va avisar que’l podia veure si anava a un mirador proper de casa. L’endemà, aquesta altra mena de cap de fibló que és la xarxa, engolin i mostrant-ho tot, en va anar plena i també, els homes (aquí de paritat gairebé no en saben) d’IB3 i TV3, van oferir imatges i explicacions tècniques d’aquest espectacular fenomen atmosfèric que, gràcies al canvi climàtic i les seves cada vegada més extenses emprenyadores altes temperatures, ens ofereix la natura.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

joquer

Alerta amb aquests independentistes!!!!, 
ens diuen dia sí dia també....,
i les que, en principi, anem de bona fe, opinem: “molt bé, així es fa, passa a passa”.
Obtinguem, primer de tot, la sobirania i,
un cop després, ells, la CUP, ICV, EUiA, faran la feina de frenar, perquè no es consolidin, aquells ultratges neoliberals que facin l’ullet a l'enfortida ERC i sobretot al que quedi de CiU.

dissabte, 4 d’octubre de 2014

dissabte (1) de la capmany

Maria Aurèlia Capmany  “Cartes impertinents” D’una assassina a una dona de bé. 
«Potser no llegiràs aquesta carta si començo advertint-te que he comès un assassinat. Et preguntaràs, potser, per què jo, una assassina, tinc el desvergonyiment de tutejar-te com si forméssim part del mateix medi, de la mateixa família, de la mateixa estructura moral.
Comprenc la teva sorpresa; però, si fas el cor fort i segueixes llegint, t’adonaràs que entre tu i jo no hi ha altra diferència que aquesta: tu no has comès l’assassinat. I aquesta carta et va adreçada per convèncer-te, per aconseguir que tu esdevinguis també una assassina.
Començaré per explicar-te qui he assassinat; després t’explicaré les causes del meu crim; per fi et demostraré que no podia fer altra cosa, i com a epíleg trauré la conclusió que tu també has de fer el mateix.
He assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil, creu-me; potser per això me’n sento tan orgullosa. En primer lloc, no és gens senzill assassinar un àngel; no s’està mai quiet, vola i es fa fonedís, i reapareix quan menys t’ho esperes, i és tot dolcesa, i et captiva amb les seves ales blanques que fan olor de naftalina. La primera dificultat és veure’l; veure’l sencer enfront teu i plantar-li cara. La seva habilitat és situar-se just darrere teu, un xic cap a la dreta, inclinar el seu capet ros sobre la teva espatlla i murmurar-te amb la seva cantarella:
-No siguis així, dona; somriu!
I tu de seguida somrius, i quan et refàs de la sorpresa –perquè en aquell moment no tenies cap ganes de somriure, sinó més aviat de proferir un renec—, i et tombes per contradir-lo, ell ja no hi és. Si sabies la feinada que em va donar atrapar-lo cara a cara!
Durant molts anys de la meva vida, ell va actuar sense que jo ni m’adonés que existia. Ell i jo érem una sola cosa. Havíem crescut junts, havíem anat a escola, havíem esperat els reis, havíem jugat a nines i a coudinetes, havíem lluït el primer vestit car i les primeres mitges. El dia de la meva boda estava tan identificat amb mi, que, a mi, ja ni se’m veia.
La gent em mirava, bo i embolicada amb el vel de núvia, i deia: “Sembla un àngel.” I ell, el meu marit, va dir-me: “Ets el meu àngel, l’àngel de la llar.”
A poc a poc vaig anar descobrint que jo no era jo. Jo era jo i ell. Érem dos i molt sovint no estàvem d’acord. Jo em disposava a llegir un llibre, i ell se m’acostava falaguer i em deia:
-D’aquí a mitja hora ve el teu marit, i li agrada tant trobar un vermut preparat!
I jo m’aixecava, deixava el llibre en el punt més interessant, i dedicava mitja hora a preparar el vermut.
Quan el meu marit ja havia fet tractes, sense consultar-me, per comprar un pis a prop de mar, i em disposava a argumentar amb bones raons que era una compra inútil, ell se m’asseia al costat i murmurava:
-No siguis així. ¿Què no veus quina il•lusió li fa? Sigues comprensiva, dona. Apa, somriu.
I jo m’empassava les raons i somreia.
Quan ja havia decidit reemprendre aquell llibre que havia començat a escriure deu vegades, ell recolzava els braços a la meva cadira i a cada punt i a part m’interrompia per dir-me:
-Vols dir que no faran un disbarat, a la cuina?
Quan el meu marit em volia fer creure que era millor per a mi quedar-me a casa amb els fills, la sogra i la cunyada, i se m’acudien  un sense fi d’arguments per demostrar-li que jo tenia exactament els mateixos interessos que ell, l’àngel de la llar em dictava, paraula per paraula, la meva resposta, i em trobava dient-li:
-No et preocupis, em feia tanta mandra sortir...
Molt sovint, cada vegada més sovint, escoltava els renys suaus del meu àngel de la llar, que em recordava que no m’havia d’enfadar per un descuit, que no havia de dir les veritats desagradables, que no havia de parlar del meu avorriment, que no era bonic explicar que la vida al costat de les criatures et converteix en a poc a poc en una dèbil mental.
-Quines paraulotes dius! –quasi cridava el meu àngel—. Els infants, quina meravella!, són tan atractius!
I jo deia:
-Els infants, quina meravella, són tan atractius!
Un bon dia em vaig mirar al mirall i vaig descobrir amb terror que jo ja no existia. En lloc de la meva cara decidida i aspra, que encara podia veure en les fotografies d’abans de casada, el mirall em tornava una cara tendra, mig adolorida mig extasiada.
Llavors vaig comprendre que allò era la meva mort, la meva desaparició definitiva. Vaig treure forces de flaquesa i em vaig dirigir al meu marit. Vaig exposar-li els meus projectes, vaig dir-li que trencava definitivament amb el que en podríem dir la meva disponibilitat, i que d’aquell moment en endavant m’organitzaria la vida per escriure aquell llibre, per llegir aquells altres llibres, per intervenir en la vida de fora de casa definitivament.
El meu marit no hi va posar cap objecció. Al contrari, va exposar que ja era hora que em decidís a aprofitar el temps que perdia en petites nicieses que no beneficiaven ningú.
Tan acostumada estava al meu somriure angèlic, que no se’m va acudir contestar-li que les petites nicieses eren sovint encàrrecs que ell em feia: lectures urgents, còpies a màquina, telefonades, correspondència acumulada, visites de compromís. Vaig somriure, doncs, una vegada més, i vaig dir-li:
-Ets tan comprensiu!, no sé pas per què porto una vida tan inútil.
I en aquell moment, l’àngel de la llar, satisfet, em mirava, des de l’altre cantó de la sala, des del fons del mirall.
No vaig deixar de somriure, ni de fer la veu dolça, perquè  no volia que aquell endimoniat àngel de la llar se m’escapés. Havia comprès que si deixava de somriure desapareixeria.
Mai no havia estat tan amable com aquells dies. Em sentia a mi mateixa dient: “Sí, estimat... Sí, estimat”, com en les traduccions de novel•les angleses. Somrient així vaig perseguir el meu àngel per tots els racons de la casa. I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva vida, mentre el meu marit feia migdiada, bo i assegut a la butaca, vaig veure l’àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig engrapar-li just el coll. Vaig prémer fort, amb tota la meva ànima i vaig veure, amb els meus propis ulls esverats, com l’àngel es fonia. Hi va haver una lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em va dir:
-Ja t’ho deia jo, que s’havien de recosir aquests coixins.
-I tant – vaig contestar—. Els homes de la casa haureu d’apuntar-vos a un curs de recosir coixins, estimat.
L’“estimat” em quedava com un tic nerviós que ja quasi ha desaparegut del tot.
He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió.
-Com has canviat!— em deien parents i amics.
Al primer reclam del marit ja vaig saber contestar-li:
-Tinc una feina urgent, amor meu. Quan acabi estaré per tu.
I quan arriben els meus fills del col•legi els dic:
-Quan truquin per telèfon, pregunteu primer de part de qui, i si no és ningú de la llista digueu que no hi sóc. I ara tanqueu la porta, tresors de la mareta.
Em queden encara frases fetes dels vells temps d’amabilitat, però ja no sóc dolça i comprensiva, i he recobrat a poc a poc el meu propi rostre. Cada u hi diu la seva, és clar, i hi ha qui afirma que m’he tornat insuportable. Però em suporten, naturalment, com jo abans els suportava.
Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.» 

divendres, 3 d’octubre de 2014

celobert

La casa abandonada té el runam del sostre, malmès aposta per foragitar okupes, fent barreja amb les també esquarterades rajoles del sòl, deixant, això sí, un celobert comunitari malgrat que, en aquest cas, no beneficiï a ningú.

dijous, 2 d’octubre de 2014

l’astre rei

Professionals i aficionats de la càmera, són atrets per les espectaculars sortides de sol  ajudant molt les nits caloroses d’estiu o de tardor que acumulen humitat en l’atmosfera, la qual cosa fa que les matinades fresques facin de bàlsam per retratar minuciosament, segon a segon, l’astre dins el rogent horitzó reverberat també a les tranquil•les aigües de la cala i així, com aquella que no vol la cosa, fas una foto (-a veure què?) del vermelló reflectit i que fa de decorat de fons al xicot que pacientment, pel que sembla, ha esperat la sortida de l’astre rei. 

dimecres, 1 d’octubre de 2014

la cara i la creu (2)

De la creu, podem parlar que a Menorca ja han iniciat les obres de construcció de les projectades i costoses (20 milions d'euros pel cap baix) megarotondes programades; aquestes, criticades i qüestionades des de la seva projecció, per  gent experta i entesa que mai han vist, fora d’un interès lucratiu, la necessitat social o de seguretat vial per fer-les, i ara, només queda la possibilitat que la mobilització ciutadana pugui posar fre a tal desgavell. De fet, si ho tenim present, amb una bona unió de forces això seria possible tal com a passat dins el camp educatiu que, gràcies a les mobilitzacions de docents, alumnes, i associacions de mares i pares, han aconseguit que els fos favorable la resolució del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears  que ha suspès cautelarment, però d'aplicació immediata, la implantació a les aules del controvertit TIL PP-Bauzanià. 
A Menorca, com que tot ha sigut (en el cas de les rotondes continua essent) un conjunt d’abusos de poder menyspreant constantment medi ambient i drets lingüístics, lligant caps amb el que passa a Catalunya, t’adones de qui són els promotors del malestar social generat, aquí o allí, i et preguntes:
Qui tem la democràcia?, qui trepitja línies vermelles de la racionalitat?, qui menysprea la ciutadania -en el cas de l’estat espanyol- jugant brut amb un tribunal suprem presidit amb uns jutges seleccionats segons un sol pensament únic...?, i així moltes preguntes més, i així algunes respostes que ballen pel cap: 
Un PP hereu de l’AP (alianza popular) hereva del franquisme representant, des de l’any 1939 al 1975, d’aquells nazismes i feixismes combatuts durant la segona guerra mundial a Europa, vençuts però no eradicats com acostuma a passar, malauradament, amb aquells virus virulents controlats sanitàriament però que, de tant en tant i si s’abaixa la guàrdia, fan una devastadora i de vegades mortal recidiva.
I així estem que, com no ens posem les piles i sortim tots plegats als carrers i places, d’aquests no ens alliberarem mai.