dijous, 31 de juliol de 2014

tàndem menorca-eivissa

De tots és conegut que el concepte turístic que ofereix Menorca, està anys llum lluny del d’Eivissa, detractors o elogiadors d’un i d’altre model no en falten en cap de les dues illes. Uns bavegen somiant assolir els èxits turístics malgrat que es caigui en la “insostenibilitat” i d’altres lluiten per l'oferta del model sostenible, aquell que molts eivissencs somien de recuperar de quan encara el tenien.
Una mica per fer comparances o una mica per ser un cul d’en Jaumet, alhora de fer vacances, sovint trobes gent que ha fet estades en ambdues illes de l’arxipèlag i, inconscientment i sense malícia, poden deixar eixugar la tovallola ben visible sense adonar-se’n que, vist des d'una prespectiva irònica, aquesta acció pot provocar rebuig o grat per assolir el model turístic que es vol a Menorca, és a dir, lluny o a prop de l’eivissenc, 
Mentrestant però, benvinguts als illots de naixença d’uns o d'acollida d’altres doncs això, agradi o no, fa tirar cada dia una mica econòmicament endavant l'arxipèlag balear.

dimecres, 30 de juliol de 2014

piràmides d’interiors

Del joc de les baldufes a l’ídol fins, amb el refinament de la cultura, al vèrtex, tot posat a la venda. Alguna persona ho tenia desat dins d’un calaix o capsa de records... ella,  ja no hi és o potser se n'ha desfet d’aquestes ja exigüitats de brocanter, però a dins del cervell  aturat o potser encara en actiu, romanen imatges converses i secrets que mai veuran la llum en cap prestatgeria de botiga o taula de mercat de vell, és també, la invisible piràmide espargida a trossets  que cada  encèfal s’encarrega d’estotjar-nos.

dimarts, 29 de juliol de 2014

el mot equivoc

Per què serà que escriure un mal text o llegir-ne un també de dolent, no ens fa tant mal als ulls ni riure com quan topem  amb una falta d’ortografia, i quan aquesta és de domini públic, fins i tot s’hauria de  dispensar  com en el cas de la mala redacció tot dient als qui se’n foten: -Sí, però...i tu, què tal vas de normes?!

dilluns, 28 de juliol de 2014

nostrada “òpera dels tres centaus”

Una que mai ha combregat ni amb la dreta catalana, ni amb la burgesia ni amb les persones que han fet o fan negocis fraudulents per enriquir-se ni amb les que, empenyent familiars, amics o companys de feina a la cuneta, escalen cap als llocs més remunerats i, donat el cas, s’abaixen pantalons o s’alcen faldilles per no perdre pistonada en els ascensos..., una que sense gaire formació professional (la justeta qualificació de secretaria ja era tot un èxit d’aconseguir per filles de famílies humils nascudes en la dècada dels 40) sempre, al llarg dels anys pel país o per l’altiplà espanyol o ses illes, en algun moment intentaves parar els peus (tot i que no era gens ni mica sant de la teva devoció), a qui posava en entredit l’honorabilitat de l’Honorable, tot pensant que amb el currículum intel•lectual i moral que l’assignaven i demostrava, ell, estaria personalment exclòs de vulnerar cap llei pertanyent al tipus de política que, en teoria, predomina en les societats europees defensores d’ impartir com cal els drets civils i humans declarats l’any 48 del passat segle..., ara, aquelles persones que criticaven l'Honorable creixeran, i les que defensaren allò que creien veure-li, és a dir, l'honesta manera de fer pròpia del caràcter i seny català, ens haurem d’empassar les paraules dites i un cop més, haurem d'enfortir-nos les entranyes reafirmant la nostra dignitat si més no, com a poble trepitjat, espoliat  humiliat i ara, enganyat per un de casa. L’únic que personalment trobo de positiu en aquest tèrbol afer de suposades herències milionàries és que, un cop assolida la desitjada independència, la feina que encara caldrà fer per netejar de mentiders, explotadors, defraudadors o tirans la cúpula dels que ens representaran institucionalment a casa i al món, amb aquesta declaració pública,  l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, ja ens  ha llevat del damunt una família, la seva, per desemmascarar.
El pròxim 11 de setembre un cop més la ciutadania de Catalunya omplirà la capital i, els que no puguin anar, els carrers del seu poble reivindicant el dret de decidir sense que cap polític o personalitat corrupte hagi aconseguit empastifar la dignitat del poble sobirà. Aquesta catarsi col•lectiva, malgrat que l'hi pesi a més d’algun, serà, una vegada més, espectacular, nítida i contundent, comparable potser al fenomen de l’ull de sol amb què de tant en tant ens obsequiem la visió d’aquest astre en les seves sortides o postes a l'horitzó, i de ben segur que l’esperançador esborrany de la constitució catalana que s'haurà enllestit pel gener del 2015, donarà fe i serà l’exemple clar d’allò que volem i podem ser.

PD. Per norma, aquest apunt  que vaig enllestir el dissabte el penjo avui.  Ahir diumenge, la lectura de l'opinió contudent de Francesc-Marc Àlvaro, em va deixar amb els ulls oberts de bat a bat pel profund coneixement d’una de les tantes famílies que, malauradament, poden enterbolir en qualsevol lloc, el conjunt de la seva burgesia. Gràcies.




diumenge, 27 de juliol de 2014

joquer

Ara, la cara fosca de l’Honorable
està menys enfosquida.
Inesperadament s’ha declarat corrupte,
òbviament, després d’un quart segle de ser-ho,
una no deixa de malpensar les malifetes que haurà tingut temps de fer en conxorxa amb família, coneguts i col•laboradors, enredant, tots plegats, a un país que es deleix per ser independent precisament per això, per fugir de la mala praxis en política.  

dissabte, 26 de juliol de 2014

barraquisme (28 de 36)

Com que potser va voler posar sola (o ell feia el desentès), el petit que també surt a la foto va quedar murri repenjat a la paret i, qui sap, si veient que això no estava gaire bé, em va agradar captar-los a tots dos. 

divendres, 25 de juliol de 2014

l’efímer art filosòfic

Ahir mentre la disbauxa nocturna omplia d’orins i gitarades el poble celebrant la festa major, algú en una propera platja (a Menorca no hi ha distàncies) s’entretingué a fer art.
És la creu i la cara de nosaltres, la societat, uns poden (podem) xalar etílics amb desmesura qualsevol sonat esdeveniment fugint tal vegada de penalitats o responsabilitats que potser els vénen gran i, al mateix temps, altres poden (podem) fer el mateix però espargint esperança i un futur més o menys estructurat oferint art i compromís en la feina o en l’esbarjo.
  

dijous, 24 de juliol de 2014

la calor

Nit mala de passar, a la matinada passeig amb la cussa i a mitja ruta ja gemega..., gemeguem!, un bany a Sa Mesquida però, reconforta, i així veus que el Gloriós Sant Jaume des Castell, ja està ací com cada any omplint el poble de calor. Avui la cercavila dels gegants precedits per la canalla també ompliran el poble de cridòries, innocència i saludable gresca; més tard, al fosquet, el primer jaleo farà que els més agosarats s’apropin als cavalls amazones i genets per fer-los botar al ritme d’ esforçats músics que repeteixen i repeteixen una tonada sota l'aclaparador sol, mentrestant, i fins ben entrada la nit, també l’incivisme d’algunes persones deixarà petja a dins del poble omplint-lo de pixats, vòmits, gots de plàstic, vidres i llaunes de begudes i tot, tot, sota l’asfixiant temperatura alta d’aquests dies d’estiu. Demà repetició més o manco de tot amb potent traca al migdia i cloenda apoteòsica al final del jorn amb espectaculars focs artificials des de s’illa Plana, espectacle visual nocturn que sempre omple la carretera d’entrada al poble, i llocs provisionals, de nombrosos autocars i cotxes desplaçats per veure’l. Són les festes patronals que cada poble de s’illa de Menorca, amb les peculiars variants, celebren des de fa més d’un segle i ara ja, multitudinàriament, convertides en oferta turística. Són tres dies d’aturar el temps i centrar-se només a veure el bòtil mig ple i no pensar gaire dels motius de la mitja buidor.

dimecres, 23 de juliol de 2014

parada i fonda

Són trinxeres  al litoral de la platja de Sant Tomàs des Migjorn Gran a Menorca,  que els illencs van construir  durant la guerra civil espanyola per defensar la legítima Segona República, del cop d’estat dut a terme per aquella part de l’exèrcit que, a les ordres del sanguinari general Franco i  altres militars de graduació tant o més feixistes que ell recolzats per  organitzacions polítiques de la dreta existent en l’època, aconseguiren, a l’estat espanyol, baratar democràcia per  dictadura. 
Avui però, a la platja de Sant Tomàs, la invasió que arriba per terra és pacífica i curiosament, la majoria són de nacionalitat italiana com la dels pilots d'avió que bombardejaren l'illa, i ara, quan possiblement alguns dels seus descendents trepitgen la blanca arena, ho fan per prendre banys de sol i mar deixant € italians sobretot en  hotels i complexos d’apartaments de la zona, concertats amb el suculent reclam de l'oferta del “tot inclòs”amb la qual cosa de l’allotjament a la piscina o platja i para de comptar..., podríem dir-ne que és el tipus de turisme que arriba a Menorca i ens fa la sensació (ta vegada a ells també) que potser marxen sense haver vingut mai, una mica com els protagonistes de “Les Carabiniers” de Jean-Luc Godart, que duen les maletes plenes de postals dels llocs que han arrasat i para de comptar.

dimarts, 22 de juliol de 2014

nius al gratacel de marès

Una de les curiositats que també trobes visitant pedreres en desús, són els nius que van fent els pardals dins les escletxes deixades arran de l’extracció dels blocs de marès utilitzats per a la construcció i d’això, t’adones escoltant la piuladissa que arriben a fer que, amb una increïble potència, ressona dins l’espai convertit, definitivament, en un perfecte i excel•lent auditori sonor.
En aquest indret natural modificat per la mà de l’home, les aus surten dels nius encastats i fan els primers vols a recer de qualsevol perill, el lloc és ideal i els depredadors si no són inexistents, són contats, aquí, els pardals gaudeixen d’un sòlid gratacel que els permet nidificar i no hi ha dubte, el resultat és tot un espectacle visual i de sonoritat.

dilluns, 21 de juliol de 2014

querelle de brest

De tant en tant algun creuer selecte tipus clipper gran veler amb cabuda només per a 50 o 70 passatgers, fa escala al port de Maó o al del dic de Son Blanc a Ciutadella. Potser els turistes que hi viatgen pertanyen a aquella classe mitjana alta que pot permetre’s una també alta despesa de doblers pel seu oci, o pot ser que, per estalviar, hagin sacrificat les vacances d’un any per l’altre fent així el somni de navegar damunt d’un emblemàtic veler a fi i efecte de veure realitzat el desig de solcar la mar com els protagonistes de les aventures de princeses i pirates que llegien o veien a la pantalla en l’adolescència.
Veient-los, se’ls ha de reconèixer un estil diferent de moure’s d'aquells que arriben amb els grans creuers de més de mil cabines de dues, tres i quatre lliteres, i un munt de bars i sales d’oci des de casinos botigues o cinemes, ells, els navegants a vela, tal vegada, si més no durant les vacances, tenen unes altres necessitats menys consumistes però..., el “glamour” elitista que mostren potser no sigui exclusiva pròpia si no més aviat lligada a la majestuositat de la nau i la tripulació que la fa navegar..., d’això, de bon tros, directors, coreògrafs i bons actors i actrius del teatre o cinema, subtilment, ja s’han encarregat de fer-nos-ho entreveure.

dijous, 17 de juliol de 2014

adobant la xarxa

Aquest bloc va de la maneta del que hi ha a l’espai de VilaWeb http://blocs.mesvilaweb.cat/ginia, hi com que per uns dies estarà tancat “per reformes” en l’administració dels blocs (diuen del 18 al 20 de juliol), ens adaptarem a l’esmena del diari electrònic per continuar d’anar junts. 

dimecres, 16 de juliol de 2014

senyeres de popa

Pel port de Maó un entreteniment pot ser observar les banderes que onegen als velers amarrats, o dels que hi circulen, per esbrinar la procedència. De bon tros la que pertany a l’estat espanyol -sigui o no per imperatiu legal- és la que predomina i, al darrere, potser per aquest ordre seguirien la britànica, la francesa la italiana, l'alemanya, alguna que altra d'americana o suïssa i fins i tot s’ha pogut veure no fa gaire una del poderós i blindat estat d’Israel i, aquesta troballa –almenys per a jo- de seguida et fa rumiar si potser veure'n la dels seus febles veïns palestins ara com ara sigui més un somni que una realitat enfeinats com estaran a seguir defensant pam a pam no sols el territori sinó també la identitat, assetjada, dia si dia també, pel potent arsenal d’extermini dels seus ja consolidats bel•ligerants veïns que compten amb la pila de mirades còmplices provinents d’altres potències, financeres religioses o bèl•liques, fent-los costat.

dimarts, 15 de juliol de 2014

el show

Sis esforçats genets fan una mena de parada eqüestre exhibint la modalitat de la famosa doma menorquina tan admirada entre professionals de l’equitació d’arreu el planeta. La paritat està garantida, tres amazones i tres genets donen la benvinguda als creuers que atraquen al port de Maó i tant pels que queden al vaixell com pels que volten per l’entorn o per aquells que, esperant la sortida de l’autocar concertat, van a visitar algun enclavament talaiòtic, el port de Fornells o l’enganyifa del poble de pescadors de Binibèquer, els cavalcadors amfitrions amb indumentària de caixer els ofereixen prop d’una hora d’exercicis eqüestres. 
Ja se sap que de tot plegat uns sortiran prou contents i altres decebuts i, tanmateix, pels comerciants que esperen amb candeletes que els creueristes trepitgin l’illa, per a uns serà un jorn d'omplir més el calaix i per altres el regust amarg de veure’ls passar com els americans de la pel•lícula del genial Luis Garcia Berlanga, “Bienvenido, Mister Marshall”, farà que es trenquin la closca esbrinant quin producte és el que  hi manca a la botiga per millorar les vendes. Una mica a trets petits, de tot plegat podríem dir que això bé a ser una escenificació de la temporada alta, la que en teoria ha de salvar tot l’any una pila d’economies familiars perquè, en la baixa, un vol o dos al dia aterrant a l’aeroport pot ser desesperant..., la tardor, l’hivern i la primavera, són tan llargues de passar...!

dilluns, 14 de juliol de 2014

pilota de peu= futbol

Ja era hora!, la bogeria del campionat mundial de futbol ja té guanyador. Ara globalment i durant quatre anys ja sabem qui són els millors i així, la cotització a l’alça o a la baixa del cost d’un jugador, ja disposa d’un barem de virtuts orientatiu per no escandalitzar-se massa amb el negoci dels fitxatges, i els periodistes especialitzats, també podran bavejar elogiant les qualitats d’uns i d’altres durant la temporada "lliguera" de cada país.
Ep!,i no ens queixem perquè les persones partidàries del SÍ i de l’altre també SÍ, hem tingut molta sort doncs ja fa dies que d’alguns balcons i finestres s’han hagut d’empassar la bandera de “la roja”, i també les SÍ-SÍ partidàries (tant si ens interessa el futbol com si no) no hem vist ferida la nostra sensibilitat veient aquells jugadors de “casa” defensant-la, desitjant, això si, que alguns o facin almenys per aquell imperatiu legal confessat en veu baixa en la intimitat.
Resultat final: Alemanya, encara més potent -  La resta, progressivament menys. 

diumenge, 13 de juliol de 2014

joquer (as de la màniga)

               miquel bauçà -- certituts immediates

A mi no em detura res: 
jo soc metge sense fronteres

Era tan formosa que 
les roselles s’esglaiaven 
i quan va arribar a Berlín,
 de seguida en fou la reina.

-I per què odiar tant!
T’ho dic jo: no val la pena.
-Ho dius tu, que ets un cagat.
Cal respondre amb valentia.

Oh, quin dia que farà 
sense monges per la serra, 
ni pageses en els prats,
 i el sol podrà saltar-hi,
 juganer i deliciós 
perquè jo pugui mirar-lo.

-Un cabota que ho comprèn 
emporqueix els que l’envolten.
-No podem fer-los callar 
ni podem neutralitzar-los...


dissabte, 12 de juliol de 2014

barraquisme (27 de 36)

Van voler sortir una al costat de l’altre, descalces, com la majoria que se'ls veia caminant trepitjant el terra amb la fermesa i natural elegància que dóna el fet d'haver-ho fet així des de les primeres passes en la vida. Germanes, cosines, amigues...?, en entreveure’s una mànega d’aigua i raspalls, deurien feinejar pels voltants de l’habitacle. La responsabilitat d’assumir tasques casolanes els arribava prest i segurament, per la mancança d’escoles, la cultura els arribava tard o mai, però la veritat sigui dita recordo una activitat constant, tothom feia alguna cosa, ningú estava de braços plegats, i això en certa manera també és cultura, si més no, la de la lluita per subsistir.

divendres, 11 de juliol de 2014

pedrera de santa ponça

No és ni de bon tros comparable a les extenses pedreres de s’hostal de Ciutadella la qual cosa no vol dir que dins l’espai menor que té la de Santa Ponça d’Alaior no quedi tangible el sentiment d’admirar l'esforçat ofici dels picapedrers al segle passat. La petjada deixada en l’extracció manual dels blocs de mares, és ben significativa i no costa d’imaginar que els extrets, van ser utilitzats per la construcció de les cases del nucli antic i dels llocs al camp que, de mica en mica, van anar configurant el poble d’Alaior.
Dins la pedrera, al costat de les altes escarbotades parets, perceps la petitesa del propi cos, i com que es pot visitar lliurement sense cap cost afegit d’entrada, tal com està el pati, no deixes d’agrair-ho pensant en aquell turisme que té interès cultural i que de cop i volta quedarà gratament sorprès poden visitar un espai catalogat sense haver de passar per caixa.

dijous, 10 de juliol de 2014

només per grans

Són hostes d’un reformat hotel que surten ben de matí a la terrassa de l’habitació per contemplar i rebre el sol ixent pel cantó est del port de Maó que tenen a tocar dels dits, segurament això, juntament amb l’oferta estrella de la grandiloqüent condició de: per “ADULTS ONLY”, els ha decantat alhora de triar l’allotjament i quan hi penso, no sé per què em passa pel cap les paraules: gueto voluntari generacional..., això sí, plens de vitalitat, però que potser no els agrada veure’s envoltats de gent una mica més jove (del que es pensen ells mateixos que són), carregats amb criatures fent renou per les estances comunitàries amb la connivència paterna i materna i potser sí que, per això últim sobretot, tenen raó alhora de triar la modalitat d’ “adults only” i potser sí que per això i altres motius de pes més considerable, en la vida, de vacances o no, podem arribar a suportar-nos tant uns als altres i al mateix temps, podem arribar a avenir-nos tan poc quan es tracta de poder triar conviure amb diversitat o no.

dimecres, 9 de juliol de 2014

l’enquadrament

Només els professionals saben fer allò que diuen l’enquadrament perfecte i de vegades, un cop veus la imatge,  entens el concepte i de vegades no l’acabes de veure encara que això últim, al ser aficionada, et dispensa la ignorància però de tant en tant..., mar encalmada, dia clar i navegant oportú, se’t clava al davant una composició d’imatge que tot i no deixar de ser clàssica, no la deixes escapar. La porta d’Eos  del malauradament desaparegut  Francesc Calvet,  a més a més de ser un bonic exponent del seu art, ocasionalment pot oferir l’oportunitat d’enquadrar navegants, persones, ocells... i segons l’època de l’any, també, alguna que altre espectacular sortida de sol.  

dimarts, 8 de juliol de 2014

dansaires des castell

Ja falta menys per Sant Jaume i com cada any, de l’armari començaran a sortir les perxes amb l’atàvic vestuari que des de la darrera ballada estava desat, ara, destres mans amb fil, agulla i planxa, el repassaran amb cura de deixar-lo ben polit a punt per les ballades a sa plaça.
Sí, ja falta menys pel gloriós Sant Jaume, i uns dies abans després d’acabar la feina, cantaires i balladors assagen i pels finestrals de cels oberts o patis prop d’on ho fan, s’escolten els sons de veus, castanyoles, guitarrons i rialles, que comencen a commoure’t per la tenacitat en preservar orígens i costums i esperes amb frisor els dies de les ballades a sa plaça o al carrer per veure l’esplendorosa abnegació d’aquesta gent i pensar també, quan soles s'han de trobar en mig d’aquesta restrictiva i premeditada política exterminadora de la cultural i llengua de ses illes, per aquest PP en mans, no només avui, de despòtics cacics comanats pel prepotent president Bauzá, que potser es pensen que incloent dins els actes de la festa el folklore local ja els basta per dir que “ells” són sensibles a defensar la identitat i que la presència del vestuari típic demostra que els que duen camisetes verdes reivindicatives són uns exagerats que cal tenir-los a ratlla no sigui que qüestionin massa de veres allò que ningú s’atreveix a dir en veu alta, per por o perquè li fa oi, de l'existència o no dels països catalans.

dilluns, 7 de juliol de 2014

resistents (12)

A tots els pobles i ciutats encara queden residuals dignes antics cafès on sempre pots veure aquella taula d’assidus tertulians. El cafè Molí des Comte de Ciutadella, compleix el requisit d’antic resistent; des de la feble porta de vidriera d’entrada fins a les estances amb sostre de volta i el taulell i mobiliari de fusta, són l’agradable presència testimonial del passat agrícola de subsistència amb els productes locals; tanmateix, la visió de gent gran conversant de manera desimbolta i pausada, els fa valedors dels seus comentaris què, de bon tros, seran molt més interessants i assenyats dels que ensopegues pels canals televisius quan fugint d’anuncis o per manca d’interès, t’entretens a pitjar el botó del comandament canviant la imatge de l’ara fina caixa ximple i apareixen savis de pacotilla dient bajanades en l’únic lloc on sembla  que els aguanten tal vegada  per allò d’augmentar quotes d’audiència.
Tornant al cafè ciutadellenc no costa gaire d’imaginar ara quins seran els temes de conversa doncs, si l’activitat social dins del poble s’ha vist alterada per afers luctuosos (1) i la germana gran està retgirada pels reials, se t’acut que fins i tot hauran de menester un ordre del dia amb moderador per no trabucar-se o perdre’s en mig del cúmul de notícies de primera plana que, en forma de xàfec o, gota a gota, cauen damunt de ses illes.
 (1) Opinió convincent arrel de la mort d’una dona i del munt de persones ferides greus a les passades populars festes de Sant Joan a Ciutadella.

diumenge, 6 de juliol de 2014

joquer (as de la màniga)

miquel bauçà - "certitus immediates"

Abans de bastir un pont,
o fer una maniobra
de política electoral,
 s’ha de consultar el poeta, 
que està amb tot, que esta amb el Tot,
que coneix l’estat de l’ésser,
en el seu esta real.
Cremar els llibres d’un tal Heidegger
Per germànic, impostor,
Com van fer els seus camarades.

El cervell, a mi, em treballa 
sens respit, sense aturall.
No em sorprèn que de vegades, 
una estona, cregui en Déu.
Per això, se’m fa impossible 
poder entendre cap fidel: 
hi creu les vint-i-quatre hores.
Deu tenir el cap aturat, 
en un punt contra natura.

-hI ha coses que no es diuen, 
ni en públic ni en privat..
-Per exemple...? –Allò que penses.

-Oh com ploren les muntanyes...!
-Dius uns dois...-Sí: les allaus...,
les allaus són com les llàgrimes,
que rodolen cap avall.
-No comparis la dolcesa
d’una llàgrima pel fet...
-Tot depèn de la distància.

-Una aproximació 
als arcans de l’estultícia.
És ser massa previsor?
-Pot ser una de les formes, 
de les vint-i-quatre mil 
fins avui enregistrades.

dissabte, 5 de juliol de 2014

barraquisme (26 de 36)

Sense cap mena de complexos i segura de si mateixa potser va voler que la fotografies a ella sola. El protagonisme forma part de la condició humana, tothom en un moment o altre haurà passat -o encara ho estarem fent- per aquesta circumstància, però si això passa en la infància-adolescència evidentment no té cap transcendència, els majors amb seny que envoltin la criatura ja corregiran el defecte i si aquest es prolonga al llarg de la vida, de segur que patir la síndrome de Narcís, un dia o altre la faci ser desgraciada.

divendres, 4 de juliol de 2014

els temps que corren

Temps de vacances i també, temps de revolta i per això, al jovent, l’esperança del futur, sempre se li agrairà el gest, encara que sigui fet d’esma, tan significatiu d’ideologia esquerrana; comunista, socialista, anarquista, tant se val, però la mà sempre tancada mostrant el puny fermament tancat; una mà oberta i amb palmell i dits erectes, esgarrifa, fa fàstic i la seva imatge pot fins i tot anul•lar-nos l’enteniment tal com molt bé ho expressa un blocaire del més VilaWeb, que li suposo un munt de persones llegint-lo.

dijous, 3 de juliol de 2014

el lector

Ja fa temps que es pentina canes, i si  l’hàbit de llegir el té des de molt abans de fer-ho, de ben segur que els mobles del seu cap seran tan ferms i assentats com l’enorme i sòlid norai que li fa costat, bé..., de fet, això és el que puc imaginar o desitjar-li.

A mig camí (Joan Vinyoli, 3-7-14/30-11-84)
Digueren els dimonis: lust in action.
A les palpentes, a ple sol,
penso en la fosca abrupta,
                                            arravatat.
Jo m’ho cuino una mica tot.
Mal cuiner? Bon cuiner?
                                           Fulles exuberants.
“La primavera és com un nen
que sap poesies” (Rilke).
Un home sol a mig camí.


dimecres, 2 de juliol de 2014

l’agility

No és la competició d’Ascot, però déu n’hi do. Es tracta d’una edició d’exhibició canina del dinàmic club Agility Alaior, dedicat a l’activitat lúdica esportiva d’ensinistrament de qui diuen arriba a ser l’amistat més fidel i que fa estar als seus components, mascotes o propietaris, en una envejable forma física a més a més de gaudí d'aquella connexió còmplice d’estima i obediència mútua; així doncs, en qualsevol demostració que facin  està garantit que, tan animals com persones concursants i espectadores, s’ho poden passar d’allò més bé ja sigui participant o mirant.

dimarts, 1 de juliol de 2014

resistents mecanitzats (11)

La peculiar visió en perspectiva dels camps segats, actua d’imant cap a l’objectiu de la càmera per captar els grocs dels cereals tallats que els rajos solars s’encarreguen d’assecar per encabir-los, en aquest cas, en grans sacs o, en d’altres, transformar-los en enormes cilindres que emmagatzemaran per donar pinso al bestiar que, un cop ja agostat el sol de les tanques, no pot sortir a pasturar la verdor dels camps. Avui en dia, el procés mecanitzat de la sega, estalvia mans recol•lectores d’ofici que segurament ara feinegen per terrasses i cuines de bars, restaurants, hotels i en mil i una maneres de guanyar-se la vida atenent la complexa activitat turística i així, uns pocs conductors d'aquestes maquinàries agrícoles de múltiples funcions i enormes pneumàtics, són els resistents de feinejar al camp durant l’estiu al compàs d’allò que no ha canviat gens: el constant mai pausat so del cant de la cigala.