divendres, 28 de febrer de 2014

vinagrella oblidada

La vinagrella envaeix prats i marges i un cop el sol l’il•lumina, les petites flors grogues s’obren exultants. Diuen que no és nostrada i que els britànics són els responsables de la seva presència, amb el temps però s’ha adaptat prou bé i si incomoda a altres espècies locals, això no impedeix per què convisquin harmoniosament i fa patxoca veure-la preludiant la sempre esclatant primavera menorquina - ni millor ni pitjor que la de qualsevol indret mediterrani-, i així, en l’equador hivernal algú no ha pogut resistir el seu encant i ha collit un pom que després, ai l’ast!, ha oblidat damunt de l’alta paret seca i, si els oblits segons  Freud, alguns poden formar part d’actes fallits, ja tenim  dilema per resoldre... Si bé no és difícil d’esbrinar en qui pensava mentre collia les flors,  el quid de la qüestió, rau ocult  en la defensiva desmemòria, és a dir, en aquell fet passat - desagradable o no- que finalment ha motivat l’oblit d’avui.

dijous, 27 de febrer de 2014

badanes, l’escena diària que ens envolta

Tal vegada altres feixugues feines de la casa les faci una persona més jove, però ella (elles) la rutina diària de llevar la pols no vol deixar-la, sap que li convé, és el diari personal mesurador de vitalitat; hi haurà jorns que les forces minvaran però, l’encara activa ment, li garanteix que, l'endemà, la recuperació serà un fet.

Maria-Mercè Marçal, a Pepa Llopis: Fregall d’espart. (Le cortège des femmes long comme un jour sans pain. Apollinaire)

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

dimarts, 25 de febrer de 2014

escapisme terapèutic

Sort que de vegades l’abstracció en la senzillesa del lloc et fa caure dins el parany de la cultura de l’escapisme, aquella del mai passa res tan arrelada a la nostra societat, i així pots creure’t les buides- per triomfalisme exagerat i ofensives-, paraules del cap de l’estat espanyol en el debat de l’estat de la nació i també et creus que els acòlits que el representen a ses illes vulguin ara fer-nos empassar que ells, els especialistes en convertir en formigó i asfalt tot allò que envolti grans espais verds on poden lluir-se per jugar al golf, residint en luxosos xalets o complexos turístics, sobtadament els molestin les prospeccions petrolíferes que amenacen el litoral sense parar compta que aquesta, com altres violacions del medi ambient, ja són qüestions que vénen de lluny que els grups ecologistes i ciutadania afí sempre en estat d’alerta, mani qui mani i en menor grau, peti qui peti, ja rebutgen i denuncien, malauradament, cada dos per tres.
Mal de fer escoltar discursos ahir i mal de fer manifestar-se dissabte passat al costat dels populars que en aquest cas si van afegir-se, per això molta gent va optar per no fer-ho, ni al seu ni al dels altres que conformen el bipartidisme, i se’n van anar a fer exercicis d’escapisme confiant que la divina providència farà que un cop passades les eleccions vinents europees, tots tornin al seu lúgubre lloc de treball per seguir fotent a la ciutadania amb la seva tasca a favor dels lobbies corporatius de dins i fora la UE, i un cop tots situats en les seves poltrones, el carrer tornarà a ser el lloc on qualsevol persona decent podrà defensar la dignitat sense que cap paràsit oportunista se’l clavi al costat.

fidels

El pa i la fe es poden comprar i vendre, la lleialtat no, almenys la d’una sincera companyonia que és la que es guanya.

dilluns, 24 de febrer de 2014

mines d’or

A bombo i plateret l’ajuntament de Maó, ja té la seva “marca espanya” consolidada. El conjunt d’apartaments de disseny recentment acabat al final del moll de llevant del port, aviat tindrà el complementari espai La Colàrsega, urbanitzat com cal i que disposarà d’una zona comercial de locals d’elit - franquícies o no- i bars o restaurants tots dins la garantia de consumir productes de les millors marques i sopars de menú dels millors cuiners que el sistema ja s’encarrega de promocionar per delit d’alguns, sovint mediocres paladars, fàcil d’entabanar però això si, amb potent bitlletera.
Sí, estem d’enhorabona, els experts diuen que la crisi ja toca fons, i ho diuen sense embuts, i ho diuen anunciant com a exemple grans reformes en bulevards (lloats siguin els veïns del Gamonal que van saber defensar els seus drets), o llocs fins ara deixats de la mà de deu però estratègicament situats en zones “rovell d’ou” i ho diuen proclamant que aquestes actuacions, són mines d’or pels inversors del nord d’Europa o del país o d’altres continents, ara toca dir, des d’alcaldies d’ajuntaments, amb somriure d'orella a orella, que oblidem-nos de l’època de crisi a fi i efecte de posar fil a l’agulla..., avanti tutti!, ara la mà d’obra ja està preu de saldo i els eventuals contractes els permet seleccionar els millors servils treballadors que deixaran la pell i la dignitat per allargar o mantenir el lloc de feina, d’això depèn subsistir, amb família o no, dins de quatre parets llogades o hipotecades. La crisi ja la tenen controlada i saben que l’agonia dels caiguts pel camí, la cortina de fum de sempre, un cop revitalitzats els nous espais, ja els amagarà.



diumenge, 23 de febrer de 2014

joquer (as de la màniga)

                Rudiments de saviesa de Miquel Bauçà

 Acontenta’t amb el que
has trobat a la xiquina.
El que compta és el lloc.
Pots anar-hi en unes hores, 
en les quals tot és defès.
No te’n queixis, de les noves,
que has portat d’aquell sorral.
Au,descansa, dorm, somnia.

-Eh, Joan, sóc jo, en Quel!
Sóc un bon fisonomista.
-Continua caminant,
no et conec, no et vull conèixer.

-I l’exili, què vol dir?
-És expressió taujana;
més, l’exili interior.
Els que en parlen són uns bledes.
Tenint un cervell com cal,
aquest fet és impossible.

Oblidar o recordar
un nom o un episodi,
en el fons, no té interès
o no hauria de tenir-lo.
Ignorem perfectament
els motius del mecanisme.

Una alzina venturera
m’ha nascut en el jardí,
al racó de les camèlies.
La cornella m’he l’ha dut.
Deixaré que creixi a lloure.


dissabte, 22 de febrer de 2014

barraquisme (7 de 36)

Mentre mares i àvies venien a l'exterior dels mercats alls, i clavells per les terrasses de restaurants o bars, avis i pares feinejaven ferralla o mobles vells, i alhora també els més joves s'iniciaven com a peons eterns de l'emergent creixement urbà de la ciutat, la higiene era, en la mesura i medis disponibles, un hàbit quotidià que en ser col•lectiu entre adolescents i criatures, formava part d'un entre rialles, saludable joc.

divendres, 21 de febrer de 2014

el pop

L'animal agonitzava al sòl del moll, algú hàbilment amb un simple fil de pescar a la mà del qual penjava l'ham, aconseguí atreure'l per capturar-lo. No sóc  vegana ni vegetariana, però la visió d'aquest animaló obrint i tancant l'enorme boca intentant sobreviure, m'acosta, amb una llarga passa, per anar en aquest camí. -Caram, sembla un exemplar gros, vaig dir -No creguis, té la mida normal dels d'aquesta època de l'any, em va contestar mentre jo fotografiava l'agonia del pop, i reconec, que enderiada per tenir constància del que presenciava, de manera sàdica i morbosa, premia el disparador.

dijous, 20 de febrer de 2014

espai ple de llum

Sí que fa goig veure, l'espai ple de llum, en paraules de Martí i Pol musicades per Lluís Llach en “et deixo un pont de mar blava”, i fa goig també la remor del silenci i la calidesa del solejat matí d'hivern i no vols pensar res més i et fa por veure que no és un mal són el constant degotall de notícies d'immigrants nàufrags rescatats o morts, els últims, a trets de fusell pel cel desmesurat de xarolats negres tricornis (1). Dels ofegats morts des de finals del segle passat i tot el que portem del d'ara, no sabem el nom l'edat o sexe, i poc més ens diuen dels caiguts per descàrregues de les també sovint mortals pilotes de goma, no ens cal, no són els nostres morts ni els nostres desvalguts, la blanca Europa només tolera el diferent color de pell dels adinerats o els dels necessaris per fer-los pencar com esclaus i que les xarxes de traficants ja s'encarreguen de subministrar-li.

(1)Fragment de “romance de la guardia civil española” de Federico Garcia Lorca
Los caballos negros son. -Las herraduras son negras. -Sobre las capas relucen -manchas de tinta y de cera. -Tienen, por eso no lloran, -de plomo las calaveras. -Con el alma de charol -vienen por la carretera. -Jorobados y nocturnos, -por donde animan ordenan -silencios de goma oscura -y miedos de fina arena. -Pasan, si quieren pasar, -y ocultan en la cabeza -una vaga astronomía -de pistolas inconcretas.


dimecres, 19 de febrer de 2014

visió furtada de ferreries

Una altra panoràmica pispada per la variant de la carretera general de l’illa tot i que, en aquest cas, el desviament fet gairebé un fotimer d’anys després del previst, era del tot necessari ja que el seu traçat partia en dos la població, amb l'agreujament del pronunciat i estret desnivell en un tram que feia perillar la circulació de vehicles, vianants i també corrien risc els habitants de cases d’un i l’altre costat; si més no però, també podríem considerar exagerada la solució final duta a terme en la construcció d’un ridícul -però desmesurat per l’orografia i dimensions de l’illa - túnel de circulació a no ser que..., el retard fos propici per lligar i ben lligar fils especulatius d’algun constructor, arquitecte i més d’un d’aquell que sap com mantenir-se a l’ombra però involucrats tots plegats en faraònics projectes de suposat prestigi professional i lucratiu, amb tota seguretat, per la seva butxaca. Ah!, i no pensem que se’ls ha finalitzat la bicoca doncs, com cantava en Raimon: “quan creus que ja s’acaba torna a començar”, veiem que ara és l’hora dels plans consecutius de macro rotondes que a més d’un ja li fa bavejar pensant en els guanys i a moltes persones més ens fa oi veient amb quina barra destrossen allò que mai seran capaços d’estimar o de respectar és a dir, ni la d’abans ni la de després nominada “Menorca reserva de la biosfera”.
Recull de tres notícies, una referent a la variant, l’altre a la dèria “rotondística” i la resposta dels enderiats. 


dimarts, 18 de febrer de 2014

recomanacions de bata blanca

T’asseus en un racó de la cala i veus el caminant i et ve al cap aquell consell que cada vegada més no es cansa mai de repetir, pacient rere pacient, el titular o suplent de la consulta del metge de capçalera del poble i que t’expliquen veïns o amistats, i així el processes, l’analitzes i fas el teu particular muntatge de l’escena dins la consulta: 
-Vostè no té res, vostè el que ha de fer és distreure’s, vostè camini, camini una llarga estona, belluguis, canviï de lloc, no quedi ensopit pansint-se en un racó, no sigui  nosa per ningú, perquè una persona que veu un altre asseguda i abatuda en una raconada, l’atemoreix i angoixa els sentiments doncs fa patir veure com potser dintre de no res, ella també s’hi pot trobar..., vostè surti, escampi la boira i no pensi ni imagini que tots aquells que també veu voltar a peu pel carrer, camí o parc, estan igual que vostè... ha de saber que també n’hi ha que ho fa per feina, potser se’l pot distingir més per l’ús nerviós que fa del telèfon mòbil..., no s’aturi..., au!, va, faci’m cas, volti, distregui's no fos cas que sense proposar-s’ho, o per falta d’avís, es convertís també en un fracassat d’energia vital i acabes com una mena de vegetal abans d’hora.... 
-A qui li toca ara?

diumenge, 16 de febrer de 2014

maneres de disparar

Com a mínim n'hi ha dues, l’una amb càmera que enregistra la vida i l’altre amb escopeta que l’elimina, i tal vegada, aquesta última tindria raó de ser en circumstàncies d’anar afamats per manca d’alimentació en lloc d'anar-hi d'ansietat o afició bel•licoses.

joquer

Avui forta baixada de termòmetre, fred!

ens ho van anunciar ahir a l'espai del temps

i així podrem eixir de casa

oportunament equipats de roba

una noticia de vital importància per les persones enderiades en seguir l'ultima moda doncs lluiran  la d'hivern amortitzant la despesa consumista del sistema  que les té atrapades.

dissabte, 15 de febrer de 2014

barraquisme (6)

Potser un dels últims exponents d’allò que podríem dir l’ofici de traginer ja sigui transportant ferralla, mobles vells o productes dels hortals propers cap a llocs també propers dels barris perifèrics de la gran, prospera i sempre creixent Barcelona, que els urbanistes de torn ja sabien molt bé com allargar les obres públiques o de caire social començant, a efectes lucratius, la casa per la teulada, és a dir, un cop decidit l’espai urbà necessari primer construïen pisos, mida cel•la, transformant el barraquisme horitzontal en vertical, damunt de parcel•les amb carrers sense voreres i ridícules conduccions del sistema de clavegueram aigua o enllumenat, assegurant-se així la feina durant mesos i mesos obrint i tancant rases. Ah!, i no cal mencionar la poca vergonya i mala llet d’emprar materials prohibits en alguns països d’aquella mítica Europa, però que no amoïnaven ni alteraven gens ni mica el són d’importants urbanistes, arquitectes i constructors, parlem de l’aluminosi en bigues de vital suport estructural dels edificis que, segons la veu popular, provenien de la propera envejada república francesa, que ja les havia prohibit un cop assabentada, per experiència pròpia, de la seva fràgil duració, i així dins d’aquest context, la feina de carreter s’allargava en el temps doncs sovint solucionava l’abastiment d’aquells productes hortícoles a les precàries botigues de queviures dels també precaris barris emergents. 

divendres, 14 de febrer de 2014

animals de companyia

La moixeta es diu apatxe, té dos anys i cada dia el seu cuidador i ella volten pel poble cercant el sol guaridor d'hivern o l'ombra refrescant de l'estiu. Són l'exponent públic de dependència i sensibilitat entre animals i persones i, tot s'ha de dir que en això, al nostre país s'ha fet un pas endavant doncs pels anys anteriors i durant els 60 i ben bé els 70, era improbable veure escenes com aquesta.
Ah!, i un apunt més: bé està que no només de tant en tant omplin, engeguin una rentadora i estenguin la roba, també és reconfortant veure homes mostrant sensibilitat envers els animalons de companyia.

dijous, 13 de febrer de 2014

la lectura

Seia en una cadira al costat del taulell veient passar la gent o als qui encuriosits, s'apropaven a fullejar algun llibre; de tant en tant ella també n'agafava un entre les mans i el mirava pensarosa qui sap, si enyorant el plaer d'antigues lectures o rumiant el perquè, mai l'havia seduït l'hàbit de llegir...; ara, copsant la seva digna longevitat, ja tant ens val una circumstància o l'altra, ara, el sempitern dubte apareix en saber quin profit n'haurà tret d'una o d'altra opció que, suposadament, l'hi ha i deu influït dins  del seu, esperem feliç, llarg recorregut vital.

dimecres, 12 de febrer de 2014

la fe

Al costat d'una paperera oferint bosses de bandolera de sèrie o d'imitació, un sagrat cor espera el devot idòlatra que el vulgui rescatar de l'anonimat que representa estar per terra. Tant se val d’on prové la icona, el cert és que la persona que la tenia en devoció o s’ha mort o tant de bo m’equivoqui i senzillament, ja era hora i amb tota raó tal com està el pati, s’hagi atipat una mica de les no respostes a tantes pregàries. 


dimarts, 11 de febrer de 2014

antiga glòria


Passeges de bon mati i en temps de temporal marítim també a la mediterrània, veus entrar, a recer del segur port de l’illa, un vapor  remolcat que et recorda els que veies amarrats pels anys 50 al port barceloní quan algun diumenge algú de la família et duia a fer un passeig amb la golondrina “la lolita” que sortia just davant del monument a Colom, aquell home que et feia mirar al cel si volies veure'l com assenyalava amb el dit l'Amèrica d'on provenien aquells mariners uniformats de blanc tan presents per les rambles i que ocupaven, vora els seus potents bucs gris plata de guerra, uns barracons al moll, indret que denominaven “ la base americana”.
Uf!, un cop deixada la nostàlgia del passat torno al misteri de la nau remolcada aclarit dins la informació de l’únic diari que ara s’edita a l’illa i que en l’edició de paper d’ahir en plana interior completa no s’està d’informar, amb pèls i senyals, què es tracta de Delphine, un vell vapor amb molta història i que un, possiblement, adinerat rus, ha adquirit en una de les cada vegada més d'èxit subhastes de bucs antics, així doncs, un cop assabentada, començo a ben pensar imaginat la pel•lícula del tal rus que fa això per enriquir el seu patrimoni i ser l’enveja o elogi d’uns quants oblidant però, que alhora, és la desesperació de molts que amb aquests exemples veiem amb quina barra ell, i altres no russos forçosament, campen impunement pel món fent ostentació com a homes de negoci dels beneficis obtinguts, potser, gràcies a activitats presumptament i segurament, dins la  línia històrica dels omnipresents malefactors que saben com encobrir-se i a sobre, els noticiem les gracietes.

dilluns, 10 de febrer de 2014

somriure del cinisme

El de la Infanta, “ella”, només pot entendre's des de la condició que sap molt bé de qui és filla i que això l’eximeix de tot delicte i, tot i el mal tràngol passat dintre  o fora de la sala dels jutjats , la immunitat adquirida des del bressol, ja la té gairebé a tocar dels reials dits i, en el suposat cas que no pogués sortir-se’n, “ella” o el seu amant espòs, tant un com l’altre s’ho prendran com un gran servei a la definitivament desprestigiada, però encara vigent, corona d’Espanya, en el sentit de tancar d’una punyetera vegada l'afer del cas NÓOS sense gratar més en la recerca de l’origen real, de la corrupció arrelada en tantes i tantes institucions de l’estat començant, està claríssim, per la del reial cap. No hi ha un pam de net, que deien les nostres àvies i continuem dient-ho i quan en trobem un de polit aquest, representa la minoria dins l’aparell de la justícia que, de tant en tant, respirant fondo se la juguen intentant ser coherents amb l’ideal ètic d’allò que van aprendre quan estudiaven dret.

diumenge, 9 de febrer de 2014

joquer


Amics  de tota la vida
Eren  ungla i carn
Inclús compartien taula i llit
Oh! però, no eren ni germans ni amants
l’Un vestit de paisà era un bon jan i l'altre, (ell mateix), vestit d'uniforme un mal parit.

dissabte, 8 de febrer de 2014

barraquisme (5 de 36)

Des d’un comunitari televisor, segur que les aventures del “Kung fu, pequeño saltamontes”, no els passarien desapercebudes aprenent així les lliçons justicieres del popular heroi televisiu de l’època, que anava pel món defensant-se d'injustícies socials mentre cercava el germà fugit acusat de ser (sense presumpció d’innocència perquè algun espavilat li va encolomar el mort), l’autor material de l’assassinat d’un membre de la reialesa xina.
En aquest context i pensant en el fet que ja des de la infància assimiles l’essència de les converses serioses que escoltes dels teus majors interioritzant, en el teu petit món, qui són els bons i els dolents dins l’entorn social, imagino ara, en la distància que dóna el temps que, el fet de què una paia els fes fotografies (tot i que engrescats ho demanaven), volien deixar ben pales, a rampellades juganeres, que ells, gràcies a la sèrie televisiva, sabien molt bé com defensar-se de qualsevol present o futura agressió.

divendres, 7 de febrer de 2014

resistents (4)

Té 85 anys i encara borina arranjant enderrossalls de paret seca, ofici sovint heretat dins el nucli familiar dels habitants de llocs. Un cop aprovat el carnet de conduir, va començar a fer  transports, i devia ser un bon conductor, ja que els últims 30 anys menava el “correu”, l’autocar de línia entre Maó i Ciutadella. Un cop jubilat diu que s’ha entretingut fent allò que sempre ha sabut fer per no perdre el ritme d’estar actiu en aquest món, ja no condueix cap tipus de vehicle i tampoc utilitza telèfon mòbil ni Internet, tot convençut que no li calen i, inconscientment, penses que fa bé doncs veient-lo i escoltant-lo, sense proposar-s’ho, produeix la mena de sana enveja que apreciem quan algú ens fa veure que també es pot funcionar com a persona sense necessitats sobrevingudes. És de nom Josep Lluís, viu a Sant Climent, i si no recordo malament, també hi va néixer; aquest home és tot un exemple de resistència física i mental acompanyada segurament de saludables hàbits sense oblidar que també,  potser, ha contribuït la bona herència genètica.

dijous, 6 de febrer de 2014

“el desdiment”

Són dos còmics que d’alguna manera representen el beneit i el llest dels pallassos tradicionals. El llest brandeix veritats dogmàtiques de partidària ideologia conqueridora de dominació, el beneit ho qüestiona tot passant de tot convençut que la innocent i imparcial ment infantil sap clarament distingir el bé i el mal.
Els dos fan declaracions al mitjà de comunicació del lloc on estan oferint la funció teatral i, més o menys el beneit deixa anar l’arenga que li surt del seu imparcial fons i que l’altre el llest simplement no veu hagi de qüestionar-li res, no estan a l’escenari i no han de fer cap paper i...., ja hi som!, la xarxa nacional es revoluciona i apa!, a corre-cuita a fer l'apaga focs no sigui que perillin contractes futurs i així, "el desdiment “ del llest que sí que ha llegit bé la constitució i no com el beneit que, en la seva innocència i pensant que vivia en democràcia li ha passat per alt aquell paràgraf partidista i antidemocràtic.
Potser en aquest cas els tres peus al gat no s’hagin de cercar, potser seria millor quedar-nos en la saviesa popular de nedar i guardar la roba doncs ja sabem el pensament humanista de tants i tants andalusos de dins o de fora Andalusia.
la polèmica: http://www.vilaweb.cat/noticia/4171447/20140205/perplexitat-dempar-moliner-canvi-parer-los-morancos.html


dimecres, 5 de febrer de 2014

dues sensacions

Commou la panoràmica i la porció reflectida dins l’aigua de s’albufera. Commou el silenci trencat per l’agosarat esporàdic i tímid xiu-xiu d’aus.
De la primera pots captar el temps, de la segona,  només el record serà l’encarregat de fer-ho.

dimarts, 4 de febrer de 2014

l'oasi d’una àgora

El brogit d’aigua de la font, la visió de converses, el lector i, la presència de dues confidents dones de pedra envoltades pels brolladors de la petita fontana, poden esdevenir l’oasi real del sovint virtual desert intern. 

dilluns, 3 de febrer de 2014

tatuatge

Cada matí refeia la pissarra amb cura i bona lletra, era com l’efímer tatuatge diari que tal vegada servia d’ham per atreure amb el preu o el producte, una clientela que resistia a fer despeses fora del que ja havia pagat amb el tot inclòs, és el drama causat per la privatització encoberta de l’esbarjo del treballador que només pot arribar a fer vacances triant ofertes de baix cost en concordança al baix cost que paga la seva empresa pels seus serveis, o amb concordança de la minsa pensió que rep després d’haver treballat tants anys però, per qüestions de conservar la feina, poques hores declarades per la gerència del petit taller, botiga o despatx alhora sovint - totalment o parcialment-, al servei de grans multinacionals.
I això només és el principi d’aquest túnel -present i futur-, però que algú ens vol fer creure que ja s’albira el final il•luminat per la llum del càlid i efímer sol d’estiu.

diumenge, 2 de febrer de 2014

joquer


Avui debat a tv

entre psoegonzàlez i ciumás

independència: un dirà NO, (fins i tot està prohibida somiar-la), i l’altre dirà SÍ (quin remei, la força del poble li ha fet veure que ara, sí que toca)

OLÉ TU!

Últimes convulsions d'un ex, traïdor a la classe obrera per neoliberal MIL/100, i la cursa d'un corredor de fons amb un quart de trajecte fet però que si no canvia el xip del neoliberalisme, les passarà magres tant si surt vencedor com si no..., ah! i no parlo del debat que és carnassa televisiva pel poble amant de realitisxous però que, al cap i a la fi, totes les persones mirem.

dissabte, 1 de febrer de 2014

barraquisme (4 de 36)

El PA!, segurament l’aliment més prolífer en les llars del poblat tal qual ho era també en moltes altres de la ciutat, la diferencia, potser la trobaríem en el fet que unes nenes l’anaven a cercar al forn amb la característica bossa de roba pel pa que a elles no els calia com tampoc - i en això sortien guanyant -, calçar dures sandàlies de can Segarra (sabateries amb preus econòmics), que tan malbé feien els peus sobretot a l’estiu que els mitjons, un cop nets i sargits amb l’ajuda d’un ou de fusta, quedaven desats dins d’un calaix d’armari.