dissabte, 13 de desembre de 2014

dissabte (11) d’en jean serra

Le fou est cet être différent, échappé à l'aliénation sociale, un étre purement sensitif où gít une parcelle de notre vérite primitive. Écrivains et philosophes apprenent à se reconaître dans le miroir brisé de la folia. Michel Leroy. Visions et délires 
(Boig és l’esser diferent, escapat de la alienació social, la que és purament sensorial on hi ha un tros de la nostra veritat primitiva. Escriptors i filòsofs estan aprenent a reconèixer-se al mirall trencat de la folia.) 
MIRALL TRENCAT (Convocat silenci) Jean Serra
Alt el sol recompon la difícil fesomia del paratge esquerp.
Xopes de rosada matutina, s’irisen les copes dels arbres.
El sender amagat entre savines, encara mena al refugi secret dels estornells del cel d’octubre.
Se sent al bosc com una música rasposa, de llengua d’escurçó.
A les mans dels pobres els corbs pasturen/embostes d’angoixa.
Brillen als camps pedres oscades amb ganivets de femta.
A la taula del dolor, cans assilvestrats cerquen pietosos rosegons amanits amb amargues herbes.
La terra fermenta un licor narcòtic, que bevem a glops petits per oblidar l’absoluta sentència que pesa com una làpida de marbre negre.
S’esmunyen a les bases del torrent/ les miques esbarriades d’una infància de calçons curts i cavallet de cartó...
Al port d’aigües manses, però brutes, miràvem el mirall trencat que esberla qualsevol quietud o possible pau.
Reclosos records dins la boira grisa dels anys, s’obren plaça als racons perfumats de la murta.
La nau a partit ja cap a l’absència.I Són feixucs els camins del rapte.Al claustre mineral sonen grinyols de protesta i ràbia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada