diumenge, 30 de novembre del 2014

joquer


Ahir, el president de l’estat espanyol va estar unes hores a Catalunya, li devia passar pel cap, “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, fin de la cita.

En el discurs que va deixar anar, va treure pit i acontentà l’audiència enderiada amb el seu nacionalisme dient tot allò que’ls agrada escoltar (els nacionalistes siguin del caire que siguin, ja tenen això vers els seus líders)

Indivisió de l’Espanya! (resumint amb fermesa), aquesta grande i libre que creuen algun dia van posseir sencera...,

Ora pro nobis, devien pensar els fidels després d’escoltar cada frase del seu actual cabdill por la gràcia de Dios, salvador de la pàtria.

Un espectacle patètic. ¿On eren ahir (quan la plana major fugaçment els va visitar) els quatre milions de catalans que somien els són adictes?..., ¿on eren els 50.000, cent mil o la quantitat que vulguin dir que acudeixen quan l’esPPerpentic partit, a través de la Camacho, els convoca a manifestar-se?

dissabte, 29 de novembre del 2014

dissabte (9) d’en carner

EL CARGOL (Josep Carner)

—Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: «Cargol, treu banya!»
mig em moro de poruc.

divendres, 28 de novembre del 2014

mimetisme petri

Passeges per l’entorn d’algun recinte talaiòtic on la Taula és el motiu emblemàtic que fa anar més disparadors de càmeres fotogràfiques  d’arreu el planeta. La imatge clàssica, per contrastar la grandària del monument, acostuma a ser la d'una persona o grup situats a la base de la majestuosa T pètria.
Ara, durant la tranquil•la època estacional, visitar els llocs és un plaer gairebé d’hedonistes solitaris que, sense l’enrenou d’altres, gaudeixen de qualsevol detall que aparegui pel camí com la presència -enregistrada a la imatge d'aquest apunt - de l’espontani homenatge a l’època talaiòtica que algun visitant d’estiu va deixar damunt de la paret seca..., ja se sap, entre tanta pedra traginada amunt i avall durant segles, el mimetisme s’apodera i algunes persones no se’n poden estar de deixar també la seva innocent, ocurrent i, inofensiva petja.

dimecres, 26 de novembre del 2014

futur as, sempitern crac

En un abocador clandestí, algú ha llençat les joguines de qui quan jugava devia fer-ho emmirallat pels ídols que a través del televisor s’incrusten en el cervell, els Márquez, Lorenzos, Messis i Ronaldos de torn somiant, l'infant, emular-los algun dia, i mentrestant, els progenitors també somien administrar els guanys del futur campió per sortir-se’n de la misèria econòmica que’ls envolta però, pel que sembla, continuen en la misèria cultural i cívica de la qual no tenen cap interès a sortir-se’n i van omplint d’efímers valors i merda l’entorn.

dimarts, 25 de novembre del 2014

qüestió de bàndol

S’asseuen en algun banc de la miranda encarada al tranquil i llarg port maonès. Són els assossegats visitants de la temporada baixa que tal vegada, per haver cremat  accelerades etapes vitals, gaudeixen ara d’una merescuda i privilegiada ben guanyada letargia. Segurament a ells tant de bo no els arribi la precària situació que potser, tal com està el món, intueixen sacsejarà a la majoria dels seus descendents quan arribin a la vellesa, tot depèn, està ben clar, d’en quin cantó es trobin, si en el del 90% o en el del 10%.

dilluns, 24 de novembre del 2014

sincronia


A principis de la tardor, la climatologia ens obsequia amb sumptuosos arcs de Sant Martí, i si algun no arriba a l'espectacularitat, la coincidència d’elements urbans s’encarreguen de fer la feina. Entre el fanal de l’enllumenat del Moll den Pons i la “The Golden Farm”del segle XVIII a la costa septentrional del port de Maó (residència de l’almirall Nelson on segons diuen feia estades la seva amant lady Hamilton) l’efímera modesta porció d’Arc Iris interposada entre els dos elements, si més no, aconsegueix  fer-lo rellevant.

diumenge, 23 de novembre del 2014

a menorca...,

Voldries que no fos veritat, voldries que fos un mal son, voldries que el seny s’apoderés, d’una punyetera vegada, de l'estupidesa permanent dels partidaris del “tot si val” que ens fan tragar pel broc gros, innecessàries infraestructures públiques. Aquestes, quina casualitat, apareixen des de fa un temps com bolets de temporada i, quina casualitat també, resulta que són la principal font d’ingressos de les grans constructores del país un cop rebentada la bombolla immobiliària i, des de l’administració, se’ls hi adjudiquen obres majors   que són liquidades amb diners públics, els nostres, els que estem obligats a pagar mitjançant els impostos que un cop recaptats, maniobres fosques de govern, intuïm, s’encarreguen de distribuir; al peix gros (corporacions empresarials espanyoles)faraònics projectes i al menut (autònoms locals)detallets de compromís perquè no sigui dit

La notícia, apareix al diari: “Los trabajos avanzan en Rafal Rubí y La Argentina, donde ya se alzan los encofrados para el futuro puente” ..., circules pels trams i la visió t’omple de ràbia, impotència, i també, a més d’una persona se l’hi humitegen els ulls...., l’ofensa el mal i la humiliació ja estan fets, i com nàufrags de la dignitat, de tant en tant,  grups de joves s’animen i fan una protesta i ens obsequien amb l’esperança de pensar que potser no tot està perdut, que hi ha qui lluita i es manté ferm en la convicció de què un món millor, tard o d’hora, algun dia arribarà.  Sabem que algunes persones d’aquesta díscola joventut antisistema mai defalliran..., sabem que, sempre, si també fracassen, podrem tornar a oferir flors als rebels.

joquer

Ara, una querella de la fiscalia de l’estat,
és el pal a la roda de torn.
l’imperatiu legal, accionat!
Obstaculitzar, obstaculitzar i obstaculitzar, sigui com sigui, el procés d’independència.
Un joc brut maquinat per donar temps als unionistes a ordir arguments per al NO, ells saben que, a diferència d’Escòcia, aquí, el SI-SI, ara com ara, és de sobres la papereta guanyadora.

divendres, 21 de novembre del 2014

dissabte (8) d’en kavafis

MONOTONIA Konstandinos P. Kavafis 
(traduït per Alexis E.Solà)

A un dia monòton en succeeix un altre
de monòton, molt semblant. S’esdevindran
els mateixos fets, s’esdevindran de nou.
Els moments, idèntics, ens troben i ens deixen.

Passa un mes i en porta un altre.
Allò que ha de passar, tothom fàcilment ja ho endevina:
és allò d’ahir, allò tan enutjós.

I ve que l’endemà ja no sembla l’endemà.

dijous, 20 de novembre del 2014

hospital verge del toro

La carta blanca i l’as de la màniga del la especulació, la noticia ahir al diari: “Salud renuncia a dar un uso al Verge del Toro y se lo devuelve a Madrid”
Serà força interessant (almenys pels que malaltissament pensem i malpensem sempre), veure com acaba l’afer de l’emblemàtic edifici de l’antic hospital públic de l’illa, el Verge del Toro, deixat i abandonat de tot tipus de manteniment i conservació durant els darrers anys que estava operatiu, amb els inconvenients que això representava pel bon funcionament i condicions de treball dels professionals que com podien anaven atenent als usuaris de la salut pública. Uns i altres silenciaven les queixes doncs el projecte del nou i flamant hospital públic d’última generació que el substituiria -com així va ser – acabaria amb la mena de justificada deixadesa. Tot d’una però, un cop acabat el nou centre, algunes deficiències estructurals, a corre-cuita, van haver de ser esmenades; comentaris que no vaig contrastar -doncs m’ho crec tot- deien que en algunes estances de malalts o de proves diagnòstiques, l’amplària de la porta no permetia maniobrar amb comoditat els llits o simplement no hi passaven, tanmateix, l’absència de piques rentamans d’algunes consultes mèdiques va ser un fet força comentat per la manca de previsió de l’empresa constructora i potser s’hi podrien afegir més singularitats si no fos per la discreció amb què altres “cagades” eren silenciades pels treballadors potser per mor de no caure en allò de ser mal vistos per algun capitost del centre.
Tornant a l’antic edifici hospitalari que asseguraven seria d’ús públic, ara, una vegada més tornem a veure el llautó d’aquells que s’omplien la boca vaticinant o fent la promesa de destinar-lo a usos socials, i si alguna conclusió pot treure’s de tot plegat, és que el poble, que no és idiota, ja s’ho veia venir que això no passaria mai. La ciutadania no és ximpleta, simplement està lligada de peus i mans quan creu en les propostes benintencionades que fan els polítics quan li demanen el vot cada quant a “ells” els dóna la gana que pugui votar. La població babaua potser no, mesella potser sí, i això, ja és més complicat de solucionar.
Ah!, aprofito per publicitar-me amb un primerenc apunt del bloc. La bellesa de l’enclavament de l’antic hospital, ja feia suposar com acabaria i, pel que sembla, pot acabar tot.


dimecres, 19 de novembre del 2014

les ànimes dels vestigis

Darrere els hermètics finestrals del vell casalot, deu d’haver-hi amplies estances immerses en la foscor i, qui sap si alguna ànima de les que les havia posseït plenes de llum no segueix habitant-les entretenint-se recitant poesies, entre altres, el vell bell poema, “Les Finestres”de Kavafis

En aquestes cambres obscures on passo
dies que pesen, camino amunt i avall
per trobar les finestres. Quan s’obrirà
una finestra serà un consol.
Però de finestres no se’n obren, o no les sé trobar.
Potser val més que no les trobi!
Potser la llum seria un nou turment.
Qui sap quins nous afers no mostraria.

(traducció d’Alexis E. Solà)

3 sons de la solitud

El rítmic batec dels rems endinsant-se en l’aigua, el so que acompanya al barquer.  La puntual obertura de porticons al dia, el so que fa companyia als matiners solitaris transeünts del passeig de la miranda. Per a tothom, de tant en tant, el xiscle d’una gavina trenca el silenci dins l’espai.

dimarts, 18 de novembre del 2014

menorca, reserva de la billetera i vergonya de la biosfera

Ahir, un cercle de la dignitat ciutadana, va presenciar la sessió d’un ple del Consell Insular de Menorca.
Ahir, el President i el Conseller de Mobilitat del majoritari votat partit que té a les seves mans comandar el present i futur de s’illa, van contraatacar els arguments ben exposats dels partits que, d’alguna manera, feien de portaveu d’organitzacions socials, ciutadania i persones foranes que visiten i estimen els valors mediambientals amb què és coneguda Menorca, contraris a la construcció d’innecessàries rotondes que trenquen l’harmonia del paisatge que identifica el seny menorquí.
Ahir, els responsables d’aquestes grans obres, diuen que ho fan pensant en un futur pròsper garantint així la tranquil•litat del nombrós i frenètic trànsit que pensen circularà repartint bitllets d’euro als negocis restauradors i comerços, desplaçant-se, pel territori de 701 km2, d’aquí cap allà, còmodament i ràpidament per “semiautopistes- rotondejades” i, mentre ells fan el camí de la lletera, la ciutadania que toca de peus a terra i alça els braços clamant sentit comú, s’adona de l’inexistent present i futur transit de vehicles tal qual els coneguts precedents dels inexistents avions de l’aeroport de Castelló o dels inexistents usuaris de nombrosos trams de l’Ave o de...
Ahir, un pas més cap a la perpetuïtat de nous eslògans promocionals de l’illa: “Menorca, reserva de la billetera” i “Menorca, vergonya de la biosfera”

dilluns, 17 de novembre del 2014

lligant caps florits

Del carregat llimoner cau el fruit madur que es floreix acceleradament sobre la terra humida. Al rebost apareix un oblidat paquet de pa d’espelta florit també pel descuit i, per la ràdio, algú discuteix amb la Copulo la validesa o no de la Constitució espanyola (1) aprovada l’any 78. De tot això, abans de llençar-ho als fems fas un munt, agafes la càmera i ja tens un motiu pel bloc.
(1) “LACONSTITUCIÓ” moltes persones ja la vam titllar de casposa per la versemblança amb el règim que asseguraven deixàvem enrere i ara, 36 anys més tard, la floridura comença a ser patent pels ingenus que se la van creure i també pels que, voluntàriament, es varen col•locar una bena als ulls per poder especular i que tots plegats l’han anat defensant i perpetuant i, per poc que puguin, si no hi posem remei independitzant-nos, els que diuen que “poden” i els que sempre han pogut, perllongaran aquest malson endèmic dels que van colonitzar-nos en conxorxa amb botiflers.

diumenge, 16 de novembre del 2014

joquer

Ai!, el 9-N dels de l’estelada, la majoria (tant de bo!) ho van dir: Vinga ja, fotem el camp!!!
Enginyeria política és ara la feinada dels dirigents compromesos amb el procés.
I no només entre ells, sinó també entre els seus votants i la ciutadania expectant i....
Ostres tu!, ja comença a veure's que, on deien això, alguns ja es decanten a dir allò...
Un mai acabat malson pels independentistes d’arrel sentimental, perdedors com som, ¿continuarem perduts en el laberint de la utopia?

dissabte, 15 de novembre del 2014

dissabte (7) d’en martí pol

Miquel Martí i Pol  -  SUITE DE PARLAVÀ (algú que espera)
Aquest potser és el port, i la cadència 
també podria ser la de les barques 
que salpen i es dispersen, solitàries, 
fendint l'espai a ritme lent d'onada. 

Algú, de terra estant, dibuixa signes 
i assaja una remota singladura, 
navegant de secà, que no pot dur-lo 
més enllà de la taula i el paisatge 
d'un vell cafè que el record magnifica. 

Jo, que m'ho miro tot des de les roques, 
conjuraré endevins perquè em desxifrin 
els camins que el vent traça damunt l'aigua 
i els miratges de llum que l'home, en somnis, 
dibuixa al marbre blanc. 
Quan conflueixin, 
potser el capvespre aombrarà la platja 
i l'home s'alçarà i, amb passes lentes, 
se n’anirà, mentre les barques tornen 
una a una i la sorra, amorosida 
per l'escuma, n'acull les confidències. 

divendres, 14 de novembre del 2014

art particular

La imatge pertany a una antiga petita construcció ben visible des de la carretera general de Maó a Ciutadella. Tothom pot pintar, només faltaria!, allò que vulgui en la paret exterior d’una caseta d’hortal o de vorera de la mar o de ca seva sempre que sigui del seu ús o propietat. Els grafitis fa anys i panys que estan de moda i l’art (si no, no ho seria) és lliure, en tot cas som les persones que en qüestions artístiques estem atrapades per propis convenciments o dogmes i fem valoracions que de vegades poden ser, com diuen els castellans, “dar palos de ciego” i allí on algunes poden veure bellesa i art transcendent, altres poden percebre, per dir-ho de forma suau, ximpleria pueril intranscendent feta per un adult.

dijous, 13 de novembre del 2014

temps de poda

No fa pas gaire estona que la buguenvíl•lia devia fer goig enlairant-se al pati exterior de l’entrada a la casa situada als sempre propers afores del poble de Fornells. Encara que la calorosa tardor no ens ho faci notar al cos, l'estiu ja ha passat i el final del cicle vital de plantes silvestres o de jardí, puntualment, ha marcit fulles d’arbre i flors silvestres o de jardí, i arriba l’hora de podar i aprofitant l’energia corporal dels matins, bé està, tal com fa l’àvia, començar a fer-ho fins on arribin els braços estesos, ja que, si s'ha d'enfilar a una escala, això, tal com ella feia quan ho era, s’encarregarà el jovent.

dimecres, 12 de novembre del 2014

ah! la perfecció...

El moix estava ben tranquil, les preses per treure la càmera de l'estoig i fer-li la foto abans no fugis -cosa que va passar un instant després- van fer la resta. Savis com són els felins, de ben segur que no li amoïnaria gens la meva mala traça en veure’s retratat amb la imatge borrosa, és cosa dels humans fer un gra massa cercant la perfecció, ja sigui en les belles arts com en qualsevol activitat que fem, a més a més, segons J.M.Cameron qui té el dret d’erigir-s  e en portaveu d'allò què és correcte o del que no ho és?

dimarts, 11 de novembre del 2014

deixies

Un cop donat avís a l’ajuntament, el camió que recull mobles i objectes voluminosos deixats al carrer, se’ls endurà per descarregar-los en el lloc on se suposa faran reciclatge de materials; tal vegada però, alguna peça de fusta noble esquivi la trituradora i passi a ser restaurada acabant feliçment exposada en alguna botiga o mercat de vell.
En el cas de la foto, algun dia el capçal i peus del llit devien entrar a la cassa, de bell nou, amb l’esperança de formar part dels hàbits humans com el descans, la passió, la tendresa, la convalescència, neguits de mals sons o la felicitat dels bons però, com acostuma a passar, la imperdonable precisió del pas del temps ha foragitat de l'existència terrenal de qui s’allitava i que últimament ja era conscient dels corcs de la fusta, que no l’amoïnaven gens ni mica  ni a ningú del seu entorn, total per què?, pensarien uns i els altres.

dilluns, 10 de novembre del 2014

la supèrbia (1), la prudència (2)

(1) A Maó, el dissabte dia 8, en un acte contra la independència a Catalunya (hi ha qui o barreja tot) anunciat amb dies d’antelació  en l’únic diari editat a l’illa, va tenir la resposta lògica dins la cada vegada més demòcrata ciutadania de l’illa. Decebuts `potser, pel que s’intueix en la imatge, la concentració la devien fer amb la solemnitat dels intransigents.
(2) A Es Castell, dijous dia 7, en una reunió de simpatitzants de “podemos” que s’estan organitzant, espontàniament algú va fer la proposta de fer l'endemà, a les 20 h., una cassolada recolzant el dret de decidir dels catalans i així, sense projecció mediàtica vam ser gairebé tants com els 20 intransigents del dissabte i la sonora solidaritat, dones homes i criatures, la vam fer amb somriures i tocs de gralla.


diumenge, 9 de novembre del 2014

joquer (especial visió des de Menorca del 9N a Barcelona, gràcies belen)

8’30 del matí del 9N a Catalunya. Escola Sant Josep Oriol del c/ Villarroel. Encara falta mitja hora per obrir les urnes.
Qui vol, també té el dret de denunciar l’abús d’autoritat de l’estat espanyol “DENUNCIA CIUTADANA DAVANT LES NACIONS UNIDES, EL PARLAMENT EUROPEU, LA COMISSIÓ D’EUROPA, EL CONSELL D’EUROPA I L’OSCE”
No poden votar, són demòcrates del país valencià recolzant, diuen que amb molta enveja, el dret a decidir dels catalans.
El col•legi ja fa estona que està obert, de fet falta poc pel migdia i la gent fent cua sabent que el seu torn serà de 30 a 60 minuts. No hi ha pressa, personalment ja saben que el pols de força a l’estat borbònic franquista, ja està guanyat.
...QUI TEM LA DEMOCRÀCIA? En democràcia, el dret a decidir és fonamental i els demòcrates honestos, no tenen cap problema en dir la seva. 
Des de les 13 hores plovent, són les 17 h i ho continua fent i les cues segueixen i la lliçó de democràcia de la ciutadania sorprèn propis (no tant) com a estranys.


dissabte, 8 de novembre del 2014

dissabte (6) d’en papasseit

CANÇÓ FUTURA  (Joan Salvat Papasseit)
Guerra la guerra, fem- nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella deixeu- nos pas!
Feu- vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! la branca ufana
quan l'estol passa. La malvestat
s'és feta eixorca si som triomfants;
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra! L'ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l'engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l'allau no us val!

dijous, 6 de novembre del 2014

casos particulars

Per un imperatiu legal a les normes de la generalitat, les persones nascudes a Catalunya però residents a l'estat espanyol no podem exercir el dret a votar. Tot i que comprenc la lògica de tal decisió, personalment sap greu que no s’hagi trobat una mena d’annex lícit per poder fer-ho, si més no, com a dada estadística, ja que, degudament identificada la nostra identitat, podríem emetre el vot per correu o dipositar-lo dins d’una urna instal•lada en la seu d’algun demòcrata partit que s’oferís, o del cassal català o fins i tot, cercar un domicili que provisionalment actues com la mena d'ambaixada representativa que, donada la importància del procés, bé mereixeria funciones arribat el ja històric, dins els annals de Catalunya, dia 9N del 2014.

En el meu cas, el lloc de residència fora de Catalunya és el territori de ses illes tan proper en la distància com en la llengua, on suposo que deu haver gent catalana dolguda, en major o menor mesura, per aquesta limitació del dret a decidir i aquí, les independentistes, tal com passa al principat, potser proporcionalment patim més la prohibició (provingui d’on provingui), ja que, les ganes de fugir del jou dels governants espanyols és l'anhel, sovint heretat tàcitament d’antics avantpassats que si poguessin aixecar el cap, se sentirien orgullosos de veure l’actual contundent floració de les llavors que ells, sabedors de la realitat de l’esclavitud a empentes i rodolons, com podien, anaven sembrant.
Ah!, GRÀCIES EUSKAL HERRIA!


xino-xano

Cada de matí surt i està a l’aguait. Els ocells petits són la seva preferència, una estoneta aquí i un altre allí, va fent el recorregut de vegades escampant la boira i d’altres cercant el matinal tardorenc sol revitalitzador. El moix, si fa no fa, és com totes les persones que ens el creuem, de costums fixos, ell va al darrere dels pardals per no perdre la forma i nosaltres, al darrere del saludable desig de conservar-la. 

dimecres, 5 de novembre del 2014

matolls moderns

La deixadesa malmet l’entorn. El fatídic i alhora útil PVC, el trobem ben visible a dins i fora de casa. El de vistosos colors dedicat a la confecció d’envasos, un cop esgotat el seu contingut, massa vegades el potencial analfabetisme funcional que en major o menor mesura tothom patim, fa que llencem a qualsevol lloc, allò que mai deixaríem tirat dins d’un espai propi; i així, passejant per la natura, topes amb la jove tortuga explorant amb la seva característica calmosa marxa, el lloc del territori que t’ha cridat l’atenció pel cridaner visual reclam d’un color groc i forma gens natural, i veus l’animal enfilar-se amb normalitat per la mena de matèria no orgànica -que potser ja està acostumada a trobar-se pels camins- alguna de contingut tòxic que, si té sort,  ja s'hauran evaporat les restes evitant així malmetre la seva encara fràgil closca amb irritacions molestes i fins i tot letals. 

dimarts, 4 de novembre del 2014

marès en estat de mala maror

Devia ser el confortable habitatge ple de vida d’una família benestant, els temps canvien, el nucli familiar es dispersa i qui sap si, a canvi del terreny que ocupa el casalot situat en una zona alta de la ciutat de Maó, els descendents i hereus ja han fet nous assentaments familiars en urbanitzacions o pisos d’”alto standing”
El patrimoni es reparteix i si els sentiments no han arrelat dins les quatre parets de la casa dels ancestres, la deixes i te’n desfàs darrere l'empara de la famosa frase: és llei de vida!
Ara queden encara vestigis i t’imagines que en els dies d’esplendor de la casa, darrere dels malmesos finestrals o sota l'ara desteulat sostre de la glorieta, quan bufessin de valent els vuit vents de l’illa, i del món! -tal com diu la famosa Jota Marinera que canta Maria del Mar Bonet- donaria seguretat a qui de dins contemplaven la seva força voleiant tota matèria lleugera de pes sacsejant també la que, aferrada, és vincladissa, tor esperant la calma, bonança que contràriament a la de la cançó, després de la mala maror de l’abandonament, mai arribarà al casalot.

dilluns, 3 de novembre del 2014

el poder: presumptes corrupcions, evidents nyaps

Hem arribat a un punt on el poble ras i pla només pot contemplar ambdós fenòmens aixecant celles obrint ben bé els ulls llegint la premsa o, parant la mà per fer ressonància a l’orella escoltant la radio o, les dues accions alhora, veient la pantalla del televisor i tot, amb cara d’incredulitat. Aquí a Menorca, com que patim també bons exemples de tot plegat, presumptes corrupcions i evidents nyaps, a l’afer de les macros-rotondes que traspua ferum de corruptela, si tenim en compte com s’estan destapant casos de corrupció urbanística en les concessions d’obra pública arreu l’estat, tampoc s’escapa a enginyers arquitectes o inexperts, el ben visible bunyol (altres de moment encara no) de l’acabat dels trams d’una ampliació de carretera on l’emblemàtica paret seca l’han deixada amb un acabat final de pasterada digna de figurar al rècord Guinness de l’absurd.
Encara sort però, que tant en tant, tenim la possibilitat d’exercir un cada vegada més restrictiu dret a la rebequeria i apareixen cartes d’opinió a l’únic diari editat a l’illa, que té a bé fer-les arribar a tothom també en format digital.

diumenge, 2 de novembre del 2014

joquer

Amb jutges honestos
els valors socials estarien salvaguardats.
I•il•luminats, (de bona o mala fe) no tindrien lloc.
Orbar justícia social afavorint l’oligarquia,
Una perillosa praxis incubadora, d’aquells ous de serp.

dissabte, 1 de novembre del 2014

dissabte (5) d’en calders

Pere Calders - INVASIÓ SUBTIL
A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué -, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa -, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. 
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent... 
-No hi ha res com a casa! -reblà amb un aire de satisfacció. 
-Viviu al nostre país? 
-I doncs? On voleu que visqui? 
Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa. 
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia. 
-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella. 
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència. 
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li. 
-Que vols dir que n'has vistos gaires? 
-No, però els clisso de seguida! 
-T'ho ha dit ell, que era japonès? 
-Ni una sola vegada. Són astuts... 
-T'ho ha dit algú? 
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim! 
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble. 
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.