dimarts, 30 de setembre del 2014

la cara i la creu (1)

Avui la cara i, ni tan sols la resposta del parcial Tribunal Constitucional, suspenent la convocatòria de la consulta del 9-N m’amargarà l’apunt, precisament per això, pel seu sectarisme cap al pensament únic del PPSOE.
A ses illes, la tardor ens allibera del feixuc estiu i dels visitants que omplen platges a vessar en la temporada alta pet gaudir d’ indrets verges on, l’asfalt i el ciment (de moment), tenen vetat d’arribar-hi; turisme però que, tot s’ha de dir, amb mesura i bones maneres, benvingut sigui. I així ara, la població illenca, amb saludable avarícia, pot gaudir de les mateixes platges buides de personal on la mirada i pensament són els que se submergeixen dins la mar impregnant-se dels blaus de l'aigua i blancs d'escuma del trencant de les onades quan el vent de torn bufa de valent o, dels intensos tons blaus verdosencs de tardor o d’hivern si està calmada o sorgeixen les minves.
Aquesta sensació de plaer no és exclusiva de l’arxipèlag balear doncs, posaria les mans al foc que els habitants d’interior o costaner de qualsevol indret peninsular clarament abocat econòmicament al massificat sector turístic de temporada, experimentaran la mateixa complaença.
Demà, amb la creu lligarem d’una manera o d'altre, el cantó designat com a nociu de la moneda, amb els esdeveniments tardorencs d'aquí i d'allà.

dilluns, 29 de setembre del 2014

el ja històric 27-9-14

Enhorabona!, el president Mas (no sé si assessorat o no, i si ho està, ho està molt bé) està fent per la llibertat i democràcia de Catalunya una tasca titànica amb ritmes exactes i amb la discreta però imprescindible solemnitat que el moment històric requereix.
Aquesta última, la solemnitat, per dues qüestions: Una, junt amb els encertats “tempus” que aplica en el procés, per no decebre la classe social dels votants del seu partit que mai l’hi agrairan prou l’habilitat de deixar en segon, tercer o quart pla l’espinós cas de la família Pujol-Ferrusola, i la segona qüestió, perquè alhora eleva l’autoestima dels més proletaris que veuen com les seves aspiracions, tenen uns representants (menys solemnes i per tant més creïbles), respectats i integrats en el procés d’aquest nou país en construcció.
Fins aquí el granet de fina arena que sé fer sobre el moment històric viscut doncs, subscric el Mail Obert d’Andreu Barnils (un dels col•laboradors de Vila Web que més em satisfà llegir) i com ell, jo també abraçaria l’Artur Mas.

diumenge, 28 de setembre del 2014

joquer


Ahir jornada històrica al parlament de Catalunya.

Es va signar un consensuat decret autoritzant que el 9 de novembre d’enguany, tot un poble, a les urnes, tingui el dret a decidir quin camí s’ha de seguir per una independència, un federalisme o un sempitern immobilisme.

I això naturalment ha emprenyat i posat mosca a tota aquella persona que no té un bri de consciència democràtica, són poques, però hi són i fan renou.

O també, hi ha la casposa i antidemocràtica oligarquia de l’estat espanyol, que s’ha enutjat i remourà terra, mar i cel per avortar (aquest sí que és el tipus d’interrupció que els agrada fer) els aires de democràcia i llibertat que enterboleixen el sosteniment d'allò que els queda del sanguinari imperi. 

Un futur però, d’esperança és el que potser engresca la ciutadania pel reconeixement (per a uns propers i altres a la llarga) d'uns països catalans i també un futur encoratjador perquè Espanya reaccioni i sàpiga estar a l'altura d’aquesta Europa democràtica de la qual diuen formar part.

dissabte, 27 de setembre del 2014

(1) Dissabte (0) d’en brossa


(1)els dissabtes, la imatge serà fotogràfica o dels retalls d’un calaix del temps, però el text, serà robat.
Per les circumstàncies del moment, el d’avui a corre-cuita, és aquest:

Joan Brossa “el saltamartí” 
escolteu aquest silenci 



divendres, 26 de setembre del 2014

resistents (13)

Són els del Km.0
Qui coneix Menorca sap que poden comptar-se per desenes els estrets camins rurals de paret seca que conformen la xarxa de comunicació entre els llocs del municipi de cada poble o dels indrets dignes de freqüentar per una raó o altre. Acostumen a ser camins angosts i de pronunciats revolts on és difícil que vehicles de quatre rodes disposin de la suficient amplària per creuar-se o avançar-se i així, quan això succeeix, un innat codi ètic fa que el cotxu més proper al tros eixamplat del camí s’esperi, o bé reculi fins a ell, deixant passar el que ve de cara que agraeix la maniobra amb una cordial salutació i, si es troben amb un tractor, també o tenen clar, van darrere el seu pausat i monòton pas sense cap neguit de pressa o en el cas d'encreuament, és el vehicle més lleuger el que recula el tros que faci falta, a fi i efecte de no entorpir la feina i temps de l’esforçat ramader que està contribuint a fer que, a s’illa, no es perdi l’essència i valor que representa tenir durant tot l’any, part de la subsistència que provingui del famós Km 0.

dijous, 25 de setembre del 2014

borbs (meduses)

Fan paor a grans i petits, són mal de veure i si per la platja no corre l’alerta, el lleu frec d’una part del nostre cos amb un d’ells, es transforma en aquella dolorosa coïssor que t’amarga el dia de sol i mar. No sempre és així, també pots tenir la sort de què un dia de mar encalmada i transparent, descobreixes la medusa surant acompanyada d’una cort de peixets que et fan oblidar la mala fama que tenen perquè penses que, si volem que tortugues i tonyines sobrevisquin, no hi ha més remei que acceptar els cnidaris tot suportant, de tant en tant i amb resignació, alguna que altre de les seves irritants carícies.

dimarts, 23 de setembre del 2014

RAFegades

Fan soroll, molt soroll, massa soroll.
Són espectaculars, molt espectaculars, massa i tot perquè atrauen un nombrós públic que, àvids i badocs, mirem les acrobàcies aèries fetes pels pilots de la RAF menant els BAE Hawk a reacció que, en temps de pau, poden fer patxoca però en temps de les mai eradicades guerres que salpiquen constantment el planeta, quan ho penses, voldries que desapareguessin, per art de màgia o estavellant-se entre ells, tots els exèrcits i maquinàries bèl•liques.
Enguany, l’excusa ha sigut la celebració dels 10 anys de la constitució de la Fundació Hospital Illa del Rei, hospital que, un bon dia: “L'Associació Amics de l'Illa de l'Hospital vol recuperar l'indret i per això tenen un pressupost de recuperació de 2,5 milions d'Euros. Les obres de recuperació duraran fins a l'any 2011. El general Lluís Alexandre impulsà en setembre de 2004 la creació d'aquesta associació sense cap tipus d'ànim de lucre per recuperar l'esplendor i la seva dignitat”, en algun lloc però figura que foren 3’5 milions..., tant hi fa, perquè quan això va fer-se era una època de vaques grosses amb mamelles plenes de paranys capitalistes per tothom..., i era també l’època del projectat nou hospital públic Mateu Orfila que substituiria l’antic del Monte Toro, emblemàtic edifici amb vista al també emblemàtic port de Maó, centre sanitari ara tancat, deixat i abandonat, esperant una improbable recuperació per l’ús social de la ciutadania o, el final de la més que probable maquinació entre les institucions propietàries i el capital privat per treure-li el suc.
Uns feien via reconstruint l’hospital de l’illa del rei amb fins lúdics, i d’altres –o els mateixos uns- deixaven que s’anessin degradant les instal•lacions de l'hospital públic de la ciutat.
"Cosas veredes amigo Sancho que harán fablar a las piedras" i  Menorca, de pedres  va sobrada, només cal que algú les escolti.

el llarg i càlid estiu

L'escultura en l’arena ens ho fa veure; a pas de tortuga i somni de sirena, enguany l’estiu, a s'illa, s’ha acomiadat allargant de manera alarmant l’ardor canicular.
És el que hi ha,  però..., és el que toca?, o més aviat és, certament, la cíclica transformació del planeta  en  fase actual d’un escalfament agreujat i  accelerat  gràcies a  la mala praxis del ser humà que utilitza sistemes energètics altament contaminants i destructius del medi ambient, però que són,  alhora, altament rendibles per a les multinacionals que fan i desfan els règims i estats (de dret o no) segons els  convé, doncs ja tenen el control polític mundial gairebé en les seves mans.
Sigui pel que sigui, amb ajudes o no, tot plegat un desgavell de conseqüències que la població pateix, patim!, en més o menys graus, amb paor: “això no s’ha vist mai i no sé si ho superarem” o amb indiferència: “no sóc pas jo qui pateix, és un altre” i així sofrim  assabententant-nos dels grans aiguats, inundacions, ciclons, tornados, sequeres -aquestes que obliguen grans migracions- d’arreu, i passes nits i hores del dia insuportables de calor i, segons com, també  la por sempre al cos quan els serveis meteorològics -allí on disposem d’ells- alerten de possibles violents fenòmens atmosfèrics que poden caure't al damunt o a prop, angoixa potser que s’estalvien els habitants de zones tan deixades de la mà de déu i del mon “civilitzat”que no els queda més remei que aguantar els desastres i construir, els res, del no-res que tenien, amb l’ajuda humanitària que més tard que d’hora sempre diuen que els fem arribar.

dilluns, 22 de setembre del 2014

l’escòcia del 19-9-14, quatre parers propis


1er. Ningú ho pot negar, així doncs fent cas dels assenyats s’ha de valorar positivament la lliçó d’un govern, en aquest cas el del Regne Unit, autoritzant el dret de decidir als habitants d’Escòcia permetent-los d’expressar-se  a les urnes.

2on. Alliçonador el missatge del govern perdedor elevant l’autoestima sense perdre el nord independentista valorant positivament la futura “eficàcia del SÍ”, de fotre el camp que defensava.

3er. Ai!, en aquest parer l’escepticisme negatiu no apareix doncs sempre hi és..., ara veurem quan, com i quins seran  els promesos flotadors econòmics i socials que’ls arribaran de l’imperi defensor del “NOmarxeu”, doncs, com gairebé sempre, poden esdevenir-se en aquells socials enverinats flotadors de plom.

4t. Els “YESescocesos” però, ara ja podran encetar un nou full de ruta que faci possible la seva llibertat i potser, qui ho sap?, si no estan ja prenent nota de l’exemple de mobilització ciutadana del poble català per dur-lo a la pràctica un cop, sobretot als unionistes, comenci a caure’ls la bena als ulls.

diumenge, 21 de setembre del 2014

joquer

A Escòcia el "NO marxeu d’United Kingdom", ha guanyat,

el "SI independent country", no ho ha fet, és a dir, ha perdut,

i així, l’imperi britànic segueix fent la seva història.

Obcecació, intransigència, fanatisme imperial, seguiran damunt del poble escocès, diuen, com a mínim, una generació més.

Uns fets a tenir en compte alhora de valorar els processos independentistes pendents. O seguir de genolls, o aixecar-se de peus, encara que això últim només serveixi per posar nerviosos als manaires de torn, els sempre asseguts en trons o poltrones, doncs saben que tard o d’hora, se’ls acabarà la bicoca.

dissabte, 20 de setembre del 2014

barraquisme (36 de 36)


Poques vegades d’un carret de 36 exposicions aconseguies que totes les fotos sortissin visibles i més o menys bé, i en aquesta ocasió vaig tenir la sort de cara inclús en el darrer clixé que va sortir mig velat donant-li, potser, aquell valor afegit al mèrit de voler sempre aprofitar el carret fins a l'última passada que permetia  la palanqueta que el feia córrer, per això, em va saber greu que els de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, en fer-me amablement una còpia dels clixés donats, ometessin aquesta d’avui, i és que allí on algú veu defectes, sempre hi haurà qui pot veure qualitats, o això devia pensar el responsable del laboratori que va revelar per primera vegada el carret d’aquestes 36 fotografies.

PD. Per a qui pugui interessar, dos reportatges de TV3, un de 30minuts, Barraques l’altra ciutat i un altre vídeo Barraques la ciutat oblidada

divendres, 19 de setembre del 2014

avituallament

Uns volen en bandades orientant  canvis de direcció sempre units, són coloms i,  una mica per lliure, també hi ha alguna tórtora i tots plegats, acostumen a fer una parada damunt del cablejat elèctric que passa sobre el magatzem d’un majorista i fabricant de pinsos que, de tant en tant, rep grans sacs contenidors de cereal molt o per moldre pel consum dels ramaders, i així a primera hora del matí una munió de clientela alada -podeu multiplicar per sis o set els exemplars de la foto -  està a l’expectativa esperant que els camions arribin o marxin per recollir les engrunes de gra i pellofes que es desprenen duran els moviments de la càrrega i descàrrega. 

dijous, 18 de setembre del 2014

airejant hàbits

Dormir fent bivac a la platja és d’obligada experiència de joventut, però el que no s’entén gaire és la utilització de llençols, clar que, tot depèn dels sentimentals hàbits esclavatges de cadascú. Si Linus van Pelt, el millor amic de Charlie Brown, no pot prescindir de la seva estimada i rebregada flassada, no és gens estrany que algú tampoc pugui desprendre’s d’un dels llençols amb què pot ser la mare sempre li fa o li ha fet el llit.

dimecres, 17 de setembre del 2014

pilar alonso

Quan un sòl d’emblemàtiques llambordes és deixat de la mà de Déu pels responsables de l’ajuntament que correspongui, aquestes es deterioren i mouen i fa de molt mal transitar sobretot a peu o amb cadires de rodes o cotxets de criatura. Així doncs, amb l’excusa de l’esperada millora, com sempre, els savis pensants del consistori, descartant una digna restauració, decideixen fer una pertinent remodelació amb la qual cosa, la petita plaça Colón de Maó, lloc on Pilar Alonso (cançonetista) és recordada, va patir els canvis que, com acostuma a passar, a uns els van agradar i d’altres se’n van fer creus.
Ara, com que ja podem veure els resultats, observem que el canvi d’ubicació de l’estàtua de na Pilar Alonso, ha servit perquè el bell mig de la plaça estigui ocupat per taules i cadires dels negocis de restauració del voltant (abans també les tenien davant de l’establiment), deixant només un parell de bancs per l’ús públic gratuït, i el monument de la cupletista, que abans ocupava el centre amb una font de quatre piques i aixetes distribuïdes pels quatre costats del pedestal i rodejada també per quatre bancs de pedra, ara està descentrat i només té una aixeta baixeta que fa de font per la qual cosa no és d’estranyar que qui se’n feia creus tenia raó. 
Paradoxes del destí, ara distanciat al darrere de la cupletista, podem veure un tros de la façana principal de l’església de Sta. Maria de Maó que, com els teatres de varietats, anuncia visites al temple i concerts d’orgue, segurament seriosos i transcendents però amb tota certesa menys jocosos i populars que les actuacions de la cantant menystinguda, diuen, pels seus coetanis menorquins doncs ja se sap allò de què ningú acostuma a ser profeta en la mateixa terra, i així tenim a na Pilar Alonso d’esquena al teatre de culte catòlic i de cara a un públic consumidor de gelats, refrescos i aperitius mirant-los pensarosa de  que tal vegada  cap d’aquestes persones tindrà  idea dels famosos cuplets que pels anys 20 del segle XX, feien les delícies dels espectadors d’aquells teatres del Paral•lel a Barcelona.

dimarts, 16 de setembre del 2014

de sant joan a la verge de gràcia

De juny a setembre Ciutadella les obre i Maó tanca les celebracions patronals de cada un dels pobles de l’illa on la presència del característic jaleo és la principal atracció. Ara, es pot dir que comença el llarg compàs d'espera fins al dia assenyalat al santoral del calendari per lloar novament patrons i patrones del poble.
Ara és hora d’anar acumulant experiències i a poder ser millorar properes actuacions, tant és fent sonar la gralla -o qualsevol altre instrument- amb partitura musical ortodoxa o no, el que cal és fer-ho bé. És la silent, voluntariosa i a voltes feixuga feina durant l’any que fa alguna gent del poble per mantenir tradicions de la cultura pròpia, tasca sovint minimitzada per les institucions escatimant ajudes i que, quan ho penses, veus com s’aprofiten –no només aquí eh?- de la bona fe de la bona gent que no repara en oferir temps i art no només a canvi de res material, sinó sovint amb assumides despeses personals, és una de les  raons a l’abast del poble ras per sentir-se viu enmig del tan freqüent corrupte i autoritari desballestament institucional.

dilluns, 15 de setembre del 2014

simbolismes de l’atzar

Duies l’estelada al damunt perquè volies fer la foto de l’apunt al bloc de l’endemà i t’endinses a la platja per fer un bany i trobes quatre pilons d’arena construïts per la canalla la calorosa tarda d’ahir i, obsessionada amb l’emocionant jornada de l’onze de setembre d’enguany on una colossal V humana teixida per famílies i gent de tota mena i classe social, va sacsejar el món de les llibertats arreu del món, donant aire als oprimits i colpint segurament entranyes d’opressors, plantes la senyera estelada al peu dels quatre monticles de sorra que deixant anar la imaginació els veus com les quatre restituïdes columnes de Puig i Cadafalc a Montjuïc, i amb això et permets honorar en un gest de sensibleria íntim, tota la ciutadania de Tarragona, Lleida i Girona que van confluir a Barcelona expressant festivament, però amb contundència, l’anhel d’assolir i construir entre tots aquesta Catalunya lliure on puguin emmirallar-se democràcia i bona gent.

diumenge, 14 de setembre del 2014

joquer

la diada de l’11-9-14

A Barna., uns, 1.800.000.

En la Tàrraco Imperial, altres, 7.000.

I els uns i els altres per Catalunya.

O els uns potser no van errats, o els altres potser van molt perduts.

Un dilema, al cap i la fi, que el temps s'encarregarà d'escatir.

dissabte, 13 de setembre del 2014

barraquisme (35 de 36)

Abans que quasi tots els clubs o gimnasos de Barcelona practiquessin les arts marcials, aquí al poblat, seguint quatre capítols de sèrie televisiva del tema, ja en tenien prou per agafar autodidàctiques perfectes posicions d'atac i defensa, uns depurats estils que gairebé amb prou feines aconseguien la majoria dels “paiets” acostumats a jeure al sofà duent còmodes plantofes, encara que l'estatus familiar els permetés practicar l'esport damunt dels embuatats tatamis del gimnàs baix la instrucció d'uns, a corre-cuita reciclats, professors que no podien perdre pistonada si volien estar al dia de les noves tendències que milions d'antenes de televisió instal·lades als terrats, difonien en domicilis particulars, bars i tavernes del barri.

divendres, 12 de setembre del 2014

V, la diada i la feina de fer pons

L'èxit de la convocatòria no deixa indiferent a ningú. La pedagogia democràtica que escampa la ciutadania de Catalunya, ja és digna de figurar entre els llibres de text del futur país i de tenir-la en compte en els de qualsevol de l'Europa democràtica i la resta del món. 
Qui ho hem anat seguint pels diferents mitjans de comunicació, ni els més pocs inclinats al dret a decidir, han pogut dissimular l'èxit de públic i organització de l'acte d'ahir a Varcelona (genial a qui se l'hi ha ocorregut).
Les persones independentistes de tota la vida i que ja tenim una edat, no podem més que sentir-nos orgulloses de la bona feina de base feta per l'Òmnium i l'ANC, i, per a les dones que li donen veu i de les persones que fan pinya al seu entorn, només s'he m'acut dir que totes plegades han treballat (i segur que seguiran fent-ho) com verdaderes “balangueres” nascudes a Catalunya.
La Balanguera, cant que mai ens cansarem d'oir-lo en la veu i deix del poble balear. Estem a prop, molt a prop compartint llengua i costums, només cal anar unint i enfortint els pons que ens agermanen i poder formar allò que una bona part de la gent d'aquí l'arxipèlag ja va veient amb bons ulls, com és el fet de formar part  d'uns països catalans, on ningú que respecti la democràcia s'ha de trobar estrany, i   segur que una bona part dels baleàrics que viuen a Catalunya i dels catalans que vivim a ses Illes Balears, hem de poder integrar-nos en el somni català d'aconseguir aquest futur lliure i digne ara encara en construcció. 

dijous, 11 de setembre del 2014

veïnatge

 La crisi, de la maneta dels fracassos de parella, tal vegada augmentin i accelerin la mobilitat de les persones; de sobte veus algun nou rostre formant part del veïnat i amb prou feines arribes a fer coneixença i, de vegades, evitant-te la mirada, ni tan sols reps cap gest de salutació amb la qual cosa tan sols queda, almenys, el consol de veure, perdurables finestres, portes i nombres i, per un moment, penses en els habitants -siguin vells o nous- i els desitges que tinguin sort... que tinguem sort dins del sacsejat moment històric on estem immersos, perquè una cosa és participar activament o passivament a favor o en contra debatent  temes, i l'altre el dia a dia de la vida privada de cadascú compartint, dins les quatre parets de la llar, goigs, afliccions, i misèries de la condició humana de la qual ningú s'escapa.

dimecres, 10 de setembre del 2014

demà, l’11-9-2014

Entre secretes (policia de paisà) de l'estat, afiliats o simpatitzants de partits d'esquerra unionistes de rel i molts més d'altres de clara convicció independentista, la diada de l'11 de setembre del 1976 va omplir el centre de Sant Boi.

Ara, en la distància, quan se saben tantes coses, pel cap et passa preguntar-te ¿quant de temps no s'ha perdut entre passadissos i despatxos de la Moncloa, Palau Reial i els de la Generalitat, enganyant i traint les legítimes aspiracions del poble sotmès, fins a arribar a la clarividència col•lectiva d'avui d'exercir el dret de decidir?, i ¿quantes persones que mai coneixerem s'han lucrat?, per què primer està el que corromp nodrint corruptes que s'envolten de col•laboradors materialment interessats i per tant sovint, cecs muts i sords. 

I..., hi ha més preguntes que podem fer-nos però, per salut mental, momentàniament avui vigília de la Diada de Catalunya i demà, deixarem en un costat del cervell i, a poder ser, ben lluny del corresponent a la rancúnia. 

I, en memòria dels que l'any 76, víctimes directes del cop d'estat feixista-franquista del 36, varen estar presents a la Diada de Sant Boi i a les posteriors fins que la salut els va defallir, el poble català ja no els decebrà ni demà ni passat demà ni l'altre ni els altres jorns. 

Ara, carregats de raó, els arguments de pes mouen pacíficament la ciutadania i això no hi ha qui ho pari, som mentalment i físicament forts i sabem que el dret de decidir és legítim i per tant s'ha d'exercir i, d'impedir-nos-ho per la força irracional d'una colla d'antidemocràtics dictadors, lacra dels últims colonitzadors, sabem i saben que, la desobediència civil, estarà a un pas de produir-se i aquí, a Europa i al món ja se sap que, posar en pràctica aquesta pacífica resposta, en res beneficiarà a qui creuen ser els amos i senyors a l'estat espanyol.

montserrat abelló (tarragona 1918 – barcelona 2014)

L’ordit del temps (Montserrat Abelló) 
Jo 
Era com una ombra. 
Polia esperances contra 
l’ordit del temps, 
les dents serrades.

Les mans, que semblaven 
tan útils, ara són 
sarments per al foc.

I no pot culpar ningú!

En última instància, 
cadascú 
és el seu propi botxí.

Sols té importància allò 
que no has fet encara. 
El que ja has fet és 
fugitiu, 
independent de tu.



dimarts, 9 de setembre del 2014

prismàtics

Deu ser  èmul del protagonista del film “La finestra indiscreta”, d'Alfred Hitchcock, però qui observa per les ulleres de llarga visió que surten a la imatge, no té, donada l'alçada del trípode que permanentment les sostenen, cap cama escaiolada i, per les persones que podem malpensar què cony deu voler observar, al davant del boinder no hi ha cap bloc, ni alt ni baix d' habitatges; aquests potents binocles estan encarats al port de Maó on segurament són útils per extasiar-se veient sortir el sol o, les sortides i entrades de tota mena de vaixells, des de la modesta tèquina fins al gran buc, copsant amb precisió qui mena el pal del timó incrustat a la petita popa o el giratori de coberta o qui fa anar els botons dins la gran cabina de comandament i, fins i tot poder observar també qui treu el cap pels ulls de bou d'aquests monstres de creuers, en temporada alta convertits en dinàmiques ciutats flotants i en la baixa, també  en dinàmics geriàtrics flotants.

dilluns, 8 de setembre del 2014

gavina corsa

Segons com es miri les gavines a casa nostra i per una gran part de la població, no tenen ja la simpatia que van assolir arran del famós llibre “Jonathan Livingston Seagull” de Richard Bach, traduït pels enyorats Miquel Martí i Pol i Emili Teixidor, o de la bella cançó “La Gavina” de Marina Rossell que van aconseguir que contempléssim aquestes aus amb benvolença.
Que això deixes una mica de ser així, no és per la seva proliferació cruspint-se deixalles de berenar en parcs infantils o rebentant bosses d’escombraries dins nuclis urbans, sinó que més aviat, la impopularitat va lligada al partit que paradoxalment -vés a saber per quines raons tàctiques- es fa dir popular, i que les té com emblema volant en el seu logotip. Ells, els de la fracció fonamentalista, i no elles, les aus, com petits i de vegades grans voltors, planegen àvids de predació acaparant territoris i exterminant cultures...., però això últim no ens ha d’encegar i així, quan veiem un polit exemplar que s’ha deixat atrapar pel seguiment d’ocellaires i fotografiar, hem de passar per alt el malson del fet que ens recorden als colonitzadors i promotors de desigualtats socials que tenim tan a prop, la gavina corsa que acompanya aquest post, bé que s’ho val.

diumenge, 7 de setembre del 2014

joquer (as de la màniga)

certituds immediates – miquel bauçà

A París molts enfolleixen,
tractant temes com pot ser:
“L’amistat pot ser possible,
feta sobre un malentès?”
Així passen les vetllades.

Efectivament, em passa
de fer rectificar el món,
que és tan intolerable
amb la seva pesantor
tan estulta, tan mecànica.

-I com els podré conèixer...?
-Per llurs fruits. –Això és molt
relatiu, també molt vague.
Cal saber el sentit dels fruits,
què pretenen, com ens volen
enredar. D’innocents, no
Ho podrien ser. És claríssim.

-Oh, com criden les madones
i també els grans “maricons”.
-És que no hi ha una políticas
d’imposar una austeritat.
Tothom va a urgències clíniques... 

Una conversació 
raonable amb una dona
és possible?  - Potser menys,
amb un home. La cultura
del cal•lotge s’ha acabat.
Ha estat una sort per l’ànima.

dissabte, 6 de setembre del 2014

barraquisme (34 de 36)

Feliços i orgullosos de la feina ben feta que feien, que acceptessin ser retratats va ser un preuat regal que em van fer. Tant de bo algun dia, qualssevol d’ells puguin reconèixer en alguna exposició que faci l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (lloc on estan dipositats els negatius) dedicada al món del barraquisme dels anys 60, 70 i 80 a la Ciutat Comtal.
Eren temps de foscor, silencis i de mirar cap a un altre cantó quan alguna realitat distreia les nostres ànsies de triomfar en la vida, ja sigui en el camp laboral com en el social, creient-nos, els nascuts en la postguerra, que ja formaven part d’una "classe mitja" en vertiginós ascens on les desigualtats, si existien, era un problema d'ètnies inferiors o d’inadaptats al sistema. Això passava en el franquisme entreveient també, aquella mena de tristor no ben dissimulada -que no enteníem gaire- en l’actitud dels nostres majors. Malauradament ara, en democràcia, segueix passant el mateix i així el jovent d’avui en dia potser detecta el mateix en els seus majors que, àvids de coneixement, estan al dia de la internauta, món on ells ja han nascut, i així uns i altres escampen la pròpia vivència, encara que els de l'era preinternet sapiguem que tot plegat poden ser clams enmig del desert.
Mai aprendrem, ja ho diu un refrany castellà: no hay nada peor en este mundo que un pobre harto de pan. O l’equivalent nostrat més breu i concís: Fart de pa, fart de ximple.

divendres, 5 de setembre del 2014

curiositat malsana

Curiosament els adhesius o pintades d'AIXÍ NO, que de tant en tant alguna persona (amb el cap ben moblat per raons d'ecologia i sostenibilitat) fa aparèixer en llocs públics visibles, desapareixen en menys de 12 hores doncs el servei de manteniment municipal, s'ho pren com una tasca d'urgència prioritària. És el que té la defensa d’alguna polèmica obra pública que, com d’altres, un cop iniciada potser veurem com s’incrementa en el temps o pressupost per allò dels imprevistos que saben sorgiran però que ara, els tècnics qualificats, no hi pensen.
Curiosament també, les protestes de caràcter lingüístic (només les unionistes eh!, aquelles dels del cervell curtet) acostumen a perpetuar-se en l’espai i el temps. Senyal inequívoc del missatge que es vol donar com dient: –Veieu..., dels nostres també n’hi ha.

dijous, 4 de setembre del 2014

mosaic de caiacs

Formen sanefes de cridaners colors esperant que la demanda del nou jorn vagi desfent-les, peça a peça,  a mesura que serveixin de distracció d'esportistes ocasionals que les llogaran una estona com a individual particular “patera” que els farà fugir de la rutina diària del privilegiat mon a on han tingut la sort d'haver nascut, on l'esperit competitiu i el culte al propi cos, semblen valors obsessius per triomfar en la vida i, evidentment, en segons quins llocs de vacances, posar-los a la pràctica està a l'abast de qui encara no ha sofert retallades en les despeses d'oci però..., que els duri i s'ho passin bé ara que poden tal com sempre deien que ho féssim els nostres majors, és el carpe diem, o dins d'un altre context “disfruta del sexe perquè mai se sap quan pot acabar l'amor”

dimecres, 3 de setembre del 2014

el darrer “ara no toca”

L'alta corruptela institucional, la d'ara i aquí, la d'un poderós que es vantava de lluir espectaculars fulles i donar fruits saludables d'agradable sabor d'identitat, està recorrent, minut a minut les xarxes informatives. 
Llàstima que ell, ella, els i les altres, com l'esbarzer, vagin protegint-se amb agudes punxes que no dubten mostrar quan se'ls enxampa i el cap de tots, fins i tot, passant-se per alt la sobirania del poble que el va tenir en consideració, es permet el luxe d'actuar despòticament escudant-se en la no obligació legal -saltant-se la moral- de comparèixer al Parlament de Catalunya, quan se'l requereix per donar explicacions però diu, amb commiseració, com una mena de favor, que ho farà en la data que ell creu és més adient, amb la qual cosa el tuf de mangoneig permanent, queda flotant en l'aire damunt la ciutadania cada vegada més convençuda de sortir al carrer el pròxim 11 de setembre (confiem que cap maquinació política ho converteixi en un flotador de plom) per treure's aviat, com més aviat possible, els mals sons de domini franquista borbònic empastifat sempre de corrupteles i fal•làcies engendradores de botxins de la llibertat dels pobles i messies falsos untats amb el saqueig que els és permissiu  fer a l'ombra del seu mandat.

dimarts, 2 de setembre del 2014

bougainvillea spectabilis? NO Nerium oleander L. SÍ

“esmenament”
 On deia: “Diuen que les buguenvíl•lees són difícils d’encarrilar, hi ha però que, conscients del poc espai on les ha tocat créixer, no es resignen a no lluir l’esplendor que les caracteritza i se les empesquen per formar una mena d’enjoiellat jardí vertical on, el magenta de la flor i verdor de la resta, fan la delícia dels vianants.” 

Ha de dir: Com que sovint passo pel costat de buguenvíl•lies, inconscientment vaig deduir que aquest baladre vist a distància també ho era i d’aquí el meu error imperdonable (doncs ja tinc una edat) de penjar una fotografia sense contrastar com cal el nom que l’hi dono. Així doncs, gràcies a l'observació d’un amic, el que surt a la foto és un baladre, per tan el títol correcte  és el de “baladrenassos” que, en tractar-se d’un arbust, potser no sigui tan difícil d’encarrilar però si igual d’espectacular, a més a més, dada la seva toxicitat, diuen que, estudiada i tractada als laboratoris té un munt de possibilitats mèdiques..., per si de cas però, seguirem contemplant-lo amb respecte i sobretot, a distància.


dilluns, 1 de setembre del 2014

la foto i 4 pecats capitals

Captivats sens dubte per la bellesa del port de Maó, els tripulants del CREOULA, vaixell escola de la marina portuguesa, entren de matinada a l'emblemàtic port de la mediterrània, com també ho han anat fent la darrera setmana d’agost, els components de la competició d’alta gama nàutica “XI Copa del Rey Panerai”, així doncs, a les acaballes de l'aparentment tranquil estiu, fins i tot algunes imatges ens poden fer creure que sigui certa la sensació de benestar social.

1 - La luxúria (urbanística). Quan les autoritats locals facin la gara-gara en audiències i sopars als oficials de rang del buc escola i als participants pel trofeu reial, potser aquests ignoraran les intencions dels amfitrions en destrossar, en nom del "seu" progrés, el paisatge interior de l’illa amb el dat i beneit projecte de construcció de les macro rotondes en trams de la carretera general, desconeixent, tal vegada, que el seu paisatge durant tot el vertebrador trajecte de llevant a ponent, és tant o més espectacular que el port natural que els acull i que tant admiren.

2 – L’orgull (d’estatus). Els regatistes soparan amb les autoritats i xerraran de les gestes damunt la mar competint noblement uns amb els altres i els oficials de la marina portuguesa comentaran anècdotes de la instrucció nàutica i, òbviament, ni uns ni altres parlaran de la causa-efecte de les migracions que en constant degoteig omplen de cadàvers el compartit espai mediterrani que ells tant frueixen.

3 – L’avarícia (de l'élite). Diuen que, sobretot els regatistes, deixaran també un munt de doblers a la ciutat, però tothom sap que visitaran restaurants i botigues amb productes delicatessen o d’alta gama que, curiosament com sempre, són una part d’aquells negocis que acostumen a sortir indemnes de les “crisis del capital”.

4 – La ira (perpetuació del sistema). El partit de govern que va sortir guanyador a les darreres eleccions -i el que li va del bracet-, mentre desposseeixen al poble ras i pla, alhora li fa creure amb fals messies o il·luminats de sempre reconvertits a corre-cuita per no perdre pistonada davant els sincers salvadors, que pot estar tranquil, que si les coses no van com cal,  ja falta menys per les pròximes eleccions generals albirant l’arribada d’una renovada democràcia, la utòpica del poble sobirà que deixaran entreveure quan estiguin fent campanya, i  que podrà fer canviar allò que no agrada a la ciutadania, però que, paradoxalment, tothom sap que, amb “ells”, ja mai canviarà.