la vigilància

Entres al temple i el silenci contrasta amb el barroc de la simbologia que hi ha a cada una de les laterals capelletes on santes i sants -màrtirs o no-, són venerats pels fidels en els seus respectius altars de culte on potser, el calaixet per dipositar una almoina, farà la feina perquè l’oració arribi una mica abans a l'orella de la glorificada persona venerada.
A dins del temple, mentre dura la visita, no hi ha ningú, però l’ensinistrament rebut en la infància d’aquell cristianisme fonamentalista de postguerra que feia témer que sempre hi ha uns ulls divins controlant tots els moviments i fins i tot pensament, encara et passa pel cap - maleït temor après fins al moll de l’os!-, paor només superada, pel raonament propi en l’edat adulta, quan t’endinses en el laberint de les religions per donar credibilitat o no, al vertader significat del mot fe, i així, de manera respectuosa cap a tot tipus de creences, només faltaria!, amb ironia captes el missatge que damunt l’instrument musical més litúrgic ens volen fer arribar de què, anem alertes, doncs fins i tot, el temps, ens està vigilant.