dimarts, 30 de desembre de 2014

de rucs ases i guarans

Acabarem l’any fent un homenatge a l’ase, animal que a molta gent li fa oi d’assemblar-se i d’altres, ens cauen tan bé que, si ens hi comparen, de bon grat ho celebrem.
Tenim entre altres, el ruc amb el qual cavalca Sancho Panza al costat del Quitxot o l’ase Platero que ens descriu Juan Ramón Jiménez, com a exemples d’amistat fidel trotant per l’altiplà espanyol.
El faulista Esop concedeix sovint a l’animal la condició d’humil que dóna lliçons als poderosos.
El guarà dels Germans Grimm que, Als músics de Bremen, li atorguen el privilegi de ser l’ iniciador de l’orquestra.
També el genial George Orwell, representa la classe intel•lectual mitjançant un ase que desemmascara manipuladors en el seu llibre de Rebel•lió a la Granja del 1945.
I potser que hagin més exemples que, amb les preses, no he trobat -com aquests- a la Viquipèdia.
Ah!, i en defensa de la dignitat dels rucs, deixarem a part Shakespeare (somnis d’una nit d’estiu), Iriarte (la faula del burro i el flautista) o Carlo Collodi en Pinotxo, on els nens que no estudiaven els convertia pejorativament en ases, ja que segur que tots aquests autors estaven força errats en la visió que tenien del noble modest equí tan nostrat alhora i tan joiós lluint en forma d’adhesiu darrere alguns vehicles catalans –o no- com a rèplica dels que duen el famós brau d’osborne, bou per cert enaltit però maltractat fins a la mort a les places d’aquesta Espanya de la qual – respectant evidentment tots els antitaurins de l’estat- si més no, per necessitat de dignitat hem de sortir.

dilluns, 29 de desembre de 2014

menorca, STOP rotondes, STOP IB3 aPPologia de la casPPa

Tot i l’anunciat estat d’alerta taronja a l’illa, va ser impressionants el nombre de persones contraries al genocidi territorial que  està causant la construcció de les inexplicables macros rotondes. El diumenge dia 28, puntualment més de 1500 veus van rebutjar pels carrers de Maó, la violació territorial.
 Puntualment el diari ARA balears, ha cobert la informació i també ho ha fet, encara que amb menys èmfasi, l’únic diari que s’edita a l’illa. Punt i a part però mereix l’ens televisiu balear que com sempre que l’actualitat ciutadana és contrària a la bucòlica visió que tenen els que ostenten el PPpoder, no han informat ni de passada de la concentració de gent indignada, això si, el dia 28, al TN d’iB3, de Menorca s’han vist imatges d’aigües enfurismades pel temporal, la davallada de xifra de locutoris, i reiterades al•lusions al temporal a l’alerta taronja i a la baixada de temperatures, i el dia 29 al migdia, més del mateix, per la qual cosa se’t lleven les ganes de veure més aquesta mena de canal monogràfic d’ insultant frivolitat tot pensant que aquesta tendència de la direcció fa trontollar la qualitat del rigor periodístic que s’exerceix dins l’empresa que suposes pública i no privada, essent també un motiu més que et fa pensar en la pressió amb què més d’un professional estarà treballant per guanyar-se (en aquest cas indignament) un sou, i així, tragant i claudicant és com d’alguna manera o d’altre i a la curta o a la llarga, vénen els estats depressius, d’apatia o de banalització mudant progressivament de ser aquella persona professional de la informació amb criteri, que va sortir de la facultat, a ser-ne un sense cap.
Com sempre, mals temps per als honestos i bons pels deshonestos.

diumenge, 28 de desembre de 2014

quan creus que ja s’acaba...

Reflectit al mig desballestat vaixell, potser s’hi pot veure la realitat més crua que afecta a gran part de la ciutadania d’allò que deien era la bona neoliberal navegació conduïda per polítics, carismàtics alguns i de seny altres, ambdós però, més amics d’empresaris o de banquers que dels treballadors, i així tenim que els escollits a les urnes ens diuen que, els primers, fan anar el país i per tant són la paret mestra que no es pot tocar i els altres, la colla d'arreplegats assalariats que vénen a ser com les pràctiques i mòbils bastides, ara cap aquí... a la feina, ara cap allà... al mercat negre o a l’atur i, quan creus que ja s’acaba el mal son del prepotent espoli dels drets socials que patim, torna a començar, que cantava Raimon, doncs un cop passades les festes, quan comenci el nou any polític, la carrera de discursos per assolir llocs rellevants en la recta final cap al dia de les eleccions, ompliran els diaris de paper o digitals, les ones de ràdio i les pantalles del televisor que amb més o menys benevolència suportem i seguim ja sigui per raons professionals i d’estratègia, ja sigui per l’activa ideologia política que et fa estar a l’aguait de veure com es desempalleguen els nostres i com ho fan els seus, o simplement com persones espectadores de tot, és a dir les estoiques que veuen com ara parlen d’això, ara fan un concurs, ara el serial, ara el documental... però, amb major o menor mesura segur que dins d'aquests variats grups, a més d’una, potser pel cap li passi la lletra de la cançó que escoltàvem a finals del 69 atemorides llavors per les sagnants cuetades del franquisme (avi, àvia, pare i mare de l’actual govern espanyol) que tants crims va fer aferrant-se a la dictadura i que ara, en el lampedusià canvi, han transformat en crims contra la dignitat i estabilitat de la classe treballadora.

Quan creus que ja s'acaba(Raimon)
Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
-i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses-,
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Potser una nit
l'ascensor que sempre puja
es pararà al teu pis,
i tu i jo haurem d'obrir,
i jo i tu, impotents front a la nit
-haurem d'obrir-:
aquesta vella, odiada nit.
Haurem d'obrir i no ho pots dir:
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.
(1969)

joquer


Ara resulta que, com sempre,
els dies posteriors al nadalenc discurs reial,
s’inunden els mitjans de comunicació
d’opinions demolidores d’esquerres i afalagadores de dretes.
Un repetitiu esgotament polític dels pesats actors del simulacre democràtic que patim on, de moment, enguany, l’únic rellevant canvi generacional l’han protagonitzat l’ara cap dels exèrcits i, l’adalil del partit  en l'oposició..., canvi d’imatge i para de comptar, ja que mantenen el guió de sempre, l’intocable, com una obra dels clàssics representada al teatre real de Madrid.


dissabte, 27 de desembre de 2014

dissabte (13) de la rodoreda

TOTS ELS CONTES
AMOR, Mercè Rodoreda 
Em sap greu fer-li obrir la porta ara que acaba de tancar però, la seva merceria és l’única que em ve de pas quan surto de l’obra. Ja fa uns quants dies que miro l’aparador; fa riure em penso que un home de la meva edat, brut de ciment i cansat de córrer per la vestida...
Deixi’m eixugar la suor del coll; la pols del ciment se’m fica en les clivelles de la pell, i amb la suor se m’escalden.
Voldria... En el seu aparador hi té de tot menys el que jo voldria, però potser és perquè no està bé posar-ho a l’aparador. Hi té collarets, agulles, fils de tota mena; es veu que això dels fils és una cosa que fa tornar a les dones mig boges, eh? Quan era petit, remenava el paner dels fils de la meva mare, i enfilava els rodets en una agulla de fer mitja, i em divertia fent-los giravoltar. Fa riure que un galifardeu com jo era es divertís així, però ja se sap, són coses de la vida.
Avui és el Sant de la meva dona, i segur que ja es pensa que no li regalaré res, que no me’n recordaré. Les merceres, el que jo voldria, de vegades ho tenen a dintre d’unes capses molt grosses, de cartró. Què li sembla si li regalés un collaret? Ah, però no li agraden. Quan ens vam casar, n’hi vaig comprar un de vidre, tot de boles de color de vi de postres, i li vaig preguntar si li agradava, i va dir “sí, molt” i no se’l va posar ni una sola vegada, i quan li preguntava de tant en tant, per no cansar-la, “que no et poses el collaret?” deia que la vestia massa, que si se’l posava li semblava que semblava una vitrina, i no la vaig poder treure d’aquí. En Rafalet, el nostre primer net, que va néixer carregat de cabells, i amb sis dits a cada peu, va fer servir el collaret per a jugar a les bales.
Ja veig que l’estic entretenint però hi ha coses que són difícils per un home; a mi faci’m anar a comprar el que vulgui de coses de menjar, no sóc d’aquells que els fa vergonya dur el cabàs, al contrari, m’agrada triar la carn; amb el carnisser som amics del néixer, i triar el peix; la peixatera, no, vull dir, els seus pares ja venien peix als meus, però comprar coses que no siguin de menjar em té més perdut que un mussol quan és de dia. Aconselli’m, a vostè què li sembla que li podria regalar? Dues dotzenes de rodets de fil? De diferents colors? Però sobretot blanc i negre que són colors que sempre és necessiten; potser li ensopegaria el gust, però vagi a saber, potser me’ls tiraria pel cap; segons a quins moments, si està de mal humor, em tracta com si fos una criatura.
Al cap de trenta anys de casats, un home i una dona... La culpa la té la massa confiança, jo sempre ho dic, però tanta son dormida a l’hora, i tantes morts, i tants naixements, i tant el nostre pa de cada dia... I unes quantes peces de veta? No, no, no no, és clar, no,... un coll de punta? Va pel coll de punta!, em sembla que ens hi acostem, un coll de punta... Ella n’havia tingut un, tot de roses, amb poncelles i fulles, “només t’hi falten les espines” li deia jo per riure cada vegada que se’l cosia a un vestit, però ara ja no es muda, només viu per la casa, és una dona de sa casa. Si veia com ho fa brillar tot... Les copes de l’armari del bufet, ai la mare!, em penso que les eixuga tres vegades al dia, amb un drap de fil; les agafa, com si no les agafés, les posa totes damunt la taula, i dale i dale i vinga a fer giravoltar un pany de drap per dintre, i les torna a posar bé, les unes al costat de les altres, com soldats que portessin barret gros; i el cul dels cassons, sembla que el menjar en comptes de fer-lo dintre el faci fora; a casa tot fa olor de net. Què es pensa que faig jo quan arribo? Enganxar-me al diari o escoltar les notícies? Ja em trobaré un cossi d’aigua assolellada a la galeria; em fa ensabonar, i ella m’esbaldeix amb una regadora; tenim una cortina expressa, ratllada, verd i blanc, perquè els veïns no em vegin. I a l’hivern em fa rentar la cuina. La feina que té després a recollir l’aigua que s’escampa per terra. I si porto els cabells massa llargs em renya una mica. I cada setmana em talla les ungles...Sí, això que havíem dit del coll, no sé...I pilotes de llana per a fer un jersei?... Però no sé les que deuria necessitar... I comprar llana amb aquesta calor i regalar-li una cosa que li doni feina... Deixi’m llegir el que diu que hi ha dintre les capses. Botons daurats, botons de plata, botons d’os que no brillen. Puntes al coixí. Samarretes de nen. Mitjons de fantasia. Patrons. Pintes. Mantellines. Ja veig que m’hauré de decidir perquè si no em decideixo vostè acabarà traient-me a empentes. Ara que hem parlat i que ja tinc una mica més de confiança, sap què és el que de debò voldria? Unes calces de senyora... Llarguetes. Amb una punta arrissada a baix que faci de farbalà i una cinta passada abans del farbalà per tot de forats amb els dos caps lligats en un llaça carxofa. En té?... I tant que m’ha costat de parlar-n’hi. Estarà boja d’alegria. Les hi estendré damunt el llit i tindrà la gran sorpresa. Li diré: vés a canviar els llençols, i es quedarà molt parada i anirà a canviar-los i es trobarà les calces. Ai! se li ha encallat la tapadora, Aquestes capses tan grosses fan de mal obrir i de mal tancar. Ja està. Tant patir per no res. Les que m’agraden són aquestes que tenen la punta més arrissada perquè al capdavall fan com una bromera... La cinta, blava? No. El rosa fa més alegria. No se li estriparan pas de seguida?... Com que és tan feinera i no està mai quieta..., almenys que siguin reforçades. A mi em sembla que son fortes, i si amés a més vostè m’ho diu... I la roba és cotó?. Molt ben teixida. Ja s’hi fixarà ella, ja. I que no s’estarà de dir-m’ho. M’agraden, dirà. I prou. Perquè és de poques paraules però diu les que es necessiten. Quina mida?... Ara sí que estic perdut. A veure, estengui-les... Ella, sap?, es rodona com una carabasseta. Per camal almenys necessita el que tenen de cintura. I aquesta mida diu que és la més gran que té? Si semblen de nina. Quan tenia vint anys li haurien anat de primera... però ens hem fet vells. És clar, vostè no hi pot fer res. Ni jo. El que passa és que no veig cap altra cosa que pugui agradar-li. Ella sempre ha volgut coses que serveixin. Què faré, ara? No puc pas presentar-me amb les mans buides. Fora que compri alguna cosa al pastisser de la cantonada... Però és clar, no és això. Un home que treballa té tan poc temps per a les coses de quedar bé

divendres, 26 de desembre de 2014

lligams de família

Les de Nadal, són festes familiars mamades des de la infància. A l’aixopluc del domicili dels majors del clan, s’hi va a fer els generosos àpats  tradicionals i de cars ingredients cuinats fent xup-xup uns dies abans de cruspir-los el 25, 26... i tots acompanyats d’escumoses nostrades begudes, postres tradicionals, compactes com maons els uns, altres tubulars i febles com les neules i també els variats de forma textura i colors, com els fruits secs o polvorons. La cosa pot canviar quan els majors ja ho són massa i per tant incapacitats per gairebé tot que les trobades inicien un altre rumb i els avis i àvies que van quedant pel camí, ara van aquí i ara van allà, tot depenent del nombre de descendència. 
Aquest si més no, sol ser el costum típic arrelat encara en molts nuclis familiars i que la publicitat consumista també s’encarrega de perpetuar, però... (ai!, ja hi som) aquesta bucòlica idea de la realitat no és compartida per tothom, o això és el que intuïm almenys les persones que, per sistema, ens agrada emprenyar cercant sempre el perquè que l’ampolla cada vegada està més buida, i això ens fa veure la crua realitat i que sempre hi ha algú entestat d'apaivagar-la amb garlandes o grandiloqüents paraules, enguany, ben representades en el discurs del flamant recentment estrenat rei de l’Españagrandeylibre, que observant-lo bé,  si més no per morbo, en la televisiva aparició, si alguna de les que desconfiem de gairebé tot no va pensar en el conte “El vestit nou de l’emperador” de Hans Christian Andersen, és perquè encara no l’ha llegit.
I així tenim el reietó Felip VI, lloant valors de: (a) "solidaritat cristiana” (b) unitat pàtria i (c) “regeneració de l’ètica dels càrrecs públics del país” tot plegat entre altres arengues del discurs llegit al “telepromter”, creuant una cama sobre l'altre com espontani gest d’estar per casa i també, com que no la va moure de lloc, fent palès -perquè no patim- que ell és jove sense cap xacra artrítica almenys més avall del cervell o això, és el que es desprèn, doncs si no s'adona del fet que si és el que és, és per (a) la falsa moral familiar que arrossega (b) gràcies al cop d’estat feixista contra la legítima segona república, dictadura que el seu pare va perllongar acceptant ser rei practicant també un cop d'estat als drets dinàstics i (c) com a còmplice hereu de "suposats" fraudulents negocis paterns carregats de testaferros però que, per imperatiu legal cap jutge podrà dur als tribunals per allò de la immunitat reial, per la qual cosa, és de suposar  què els tramposos afers hi han i seguiran empastifant tota la família reial que  seguirà  tirant de la rifeta mentre el poble segueixi adormit emmirallant-se en els falsos valors que els fan tragar.

dimecres, 24 de desembre de 2014

teranyines veïnals

De les aranyes i la metòdica tela que fan per atrapar víctimes que les sustentin i, de les propietats al servei de la humanitat de la consistent i gairebé transparent filatura que elaboren, s’han omplert pàgines i pàgines de literatura científica, de ficció, infantil..., i ja pots patir aracnofòbia o no, que sempre hi ha una atracció fatal quan topes amb una mostra de l'existència d’un aràcnid. Si et fan pànic, millor desviar la vista i fugir cap a on puguis però, quan són absents, no pots deixar d’admirar la perfecta filigrana del seu treball i més al camp quan la rosada de l’alba li augmenta l'espectacularitat, clar que... les autores de les teranyines de la foto sembla que en un moment o altre van atipar-se de la feina o es van entretenir abans de fer-la, tot fent petar la xerrada al replà de la cantonada entortolligant el fil que, o bé els va sobrar en acabar la feina o bé, no els sortia prou consistent en iniciar-la.

dilluns, 22 de desembre de 2014

reis mags i pares noels

Guarnits amb luxoses teles els tres reis d’orient esperen que alguna ànima catòlica o no, els col•loqui al lloc costumista d’un pessebre i facin així el miracle d’entabanar criatures i grans perquè no escatimin (seguint l’exemple dels regals que fan els mags a l’innocent Jesuset) despeses en consumir i consumir tota mena de productes, en aquest cas, innocents o no, per a totes les edats.
D’ençà que es va crear la llegenda, la indumentària de Melcior, Gaspar i Baltasar, no és uniformada i això els fa caure en un elitisme segons l’entorn on se’ls faci aparèixer: població de més alto estanding, ostentós vestuari i població amb menor poder adquisitiu, modest embolcall.
En la foto d’aquest apunt, al trio representatiu del tradicional nostrat Nadal, ja fa estona que popularment se li ha afegit el Pare Noel que el 25 de desembre és la causa primícia de les compulsives despeses consumistes doncs, fins no fa gaire en la percepció del temps, quan algunes de les ara ancianes persones érem criatures el costum era “qui per Nadal res no estrena, res noval” i així, amb uns mitjons, jerseiet o bufandeta érem més feliços que un gínjol. S’ha de reconèixer però, que el personatge acoblat a la tradició nadalenca és un desclassat de la moda i com l'època de Mao Zedong , sense ser comunista, sempre du la mateixa indumentària. Ell, en casa rica o modesta sempre vesteix igual, casaca, pantalons i barret roig rivetejats de blanc nevós, combinació de colors maliciosament semblants als de la famosa coca-cola a causa dels canvis intencionats que, per qüestions de màrqueting, diuen que van fer uns publicistes quan institucionalitzaren als EUA el tal Pare Noël, Pare Nadal, Santa Claus o Sant Nicolau (déu n’hi do la varietat) nòrdic que vestia més ecològicament, de color verd.

diumenge, 21 de desembre de 2014

de solstici i perspectiva

Els rajos solars penetren a través dels vitralls de les catedrals il•luminant de manera espectacular l'interior i no cal dir quan els coneixements astrals dels arquitectes fan la meravella de fer coincidir puntuals esdeveniments celestes perquè en una època de l'any la projecció dels rajos facin diana, o bé a l'altar major, o bé en una capelleta de santa o sant venerat pel poble.
Un exemple recent, que cada vegada atrau més públic, és el que succeeix a la Seu de Palma quan el dia del solstici d’hivern, els raigs del matinal baix sol penetren per la rosassa gegant damunt l'altar major i travessa la nau del temple en línia recta fins a l'altre finestral provocant així, el miraculós fenomen lumínic captat des de l'exterior, per centenars de càmeres d’aficionats i professionals.
Menorca, illa més petita, es conforma amb menys, que sàpiga, en cap dels temples no hi ha cap rellevant fenomen de lluminària solar que atregui la gent però, humilment, un arbre que sembla de l’espècie de les pinàcies, casualment és el protagonista del fenomen del solstici d’hivern i així, un parell de dies abans, el mateix dia i un o dos després, llueix, durant els primers moments de la sortida del sol, a contrallum en la distància, la seva espectacular silueta vista des de Sa Punta de Cales Fonts.

joquer (as de la màniga)

CERTITUDS IMMEDIATES, MIQUEL BAUÇÀ
-Al cervell, què li agrada?
-Treballar. –Massa senzill-
-De senzill, res, camarada.
Primer s’ha de descobrir
que el cervell té gustos propis.

Elvis Priestley ha fet més
per a l’alliberament de l’home
que no Kant,Hegel i Marx,
Freud i Göbbels. No cap dupte.

-Interessa comparar
el que passa avui en dia
amb el que passà ahir?
-Molt escassament. Idèntic,
en els punts fonamentals.
Ens caldrà esperar la Tècnica.

Oh, i com n’ets de colló!
I pensar que ho seràs sempre.
És l’horror: són seixanta anys,
sense fer res per l’espècie,
car així és ben igual
cavar pous, escriure articles...

Un de cada tres turistes,
dins vint anys, serà xinés.
Tenim  una infraestructura.
El turisme regional
és perfectament possible.


dissabte, 20 de desembre de 2014

dissabte (12) d’en lluís solà

DE VEU EN VEU
LAVES, ESCUMES (La pell d’Orestes) Lluís Solà
6. Deixa’t caure, doncs, ulls clucs,
dins la vaga claror d’aquesta alba
tèbia, tremolosa de vents
i de plenituds tot just apreses.
El carro que trontolla al fons
d’un camí obscur potser porta
indicis d’un nou trobat delit,
esclats de fulles, la descoberta
d’una mar inevitable.
Saluda la rotunda afirmació del dia:
avui aprendrem lentament
com és difícil de viure.

dijous, 18 de desembre de 2014

SOSmenorca..., pel que es veu

Pel que es veu SOSmenorca comença a incomodar.
Pel que es veu, a algú l’incomoden certes sortides de to. (la carta)
Però, pel que es veu, el genocidi urbanístic fet amb bona educació, té carta blanca per continuar exercint-lo.
També, pel que és veu, en un moment d’indignació extrema davant de tanta barra i prepotència, que a algú li surti una paraula mal sonant en veu alta amb la cara descoberta mirant als ulls de la persona o persones que creu són en part responsables de la destrossa del terreny i característica del paisatge, és un acte intolerable que omple l'endemà pàgines reprovant, d’una manera o d’altre el fet. Recordeu l’enyorat Labordeta? Recordeu la seva famosa encertada sortida de to “ !a la mierda!” que tanta gent envejàvem no haver pogut dir-la nosaltres?
I, malauradament, pel que es veu, en tenir carta blanca mitjançant la interessada “legal” paperassa institucional, insultar i ferir sensibilitats amb presència i soroll d’excavadores malmetent naturalesa  omplint-la de ciment formigó i ferro, són fets no criticables, ans al contrari, darrere l’etiqueta de la modernitat i prosperitat, els escassos mitjans de comunicació locals tal vegada facin una permissible vista grossa publicant –servilment i educadament- qualsevol notícia dels execrables fets, això sí, disfressada de progrés per què ens l'empassem sense rancúnies  o, a tot a esperar, només  d’alguna suau protesta.
SOS menorca, endavant!, un munt de gent, potser alguna des del còmode sofà per diverses raons, agraïm la vostra valentia i, clamant -com Raimon cantant a Espriu- de paraula o de pensament diem – com en Labordeta- a qui els feu por o fàstic: A LA MERDA!

la hivernada

Prest serà l’hivern i ja la figuera dorm dins la grisa letargia estacional, els brots de noves fulles i fruits arrelen reprimits dins del temporal parèntesi. Prest també -el temps passa volant- a la pròxima primavera la retinguda brotada esclatarà formant part del miracle de la natura omplint d’atrevits vius colors camps i voreres de camins. 

dimarts, 16 de desembre de 2014

fer costat

Passeges un capvespre d’un dia gris per esvair nostàlgies. A distància veus algú que sembla faci el mateix i penses: -¿estarà distanciant records per manllevar melangies?, i una mica més tard, al llibre entre mans que volta per casa (De veu en veu de Lluís Solà) una frase “li semblava un univers on no sabia si havia anat a viure-hi o a morir-hi”, no saps ben bé perquè, com la imatge que no fa gaire has vist i enregistrat a la càmera, et fa costat.

casolans sacre imperis

El PPartit hereu de tots els tipus de dominació imperialista i dictatorial d’allò que  denominen l’”españaunagrandeylibre” gairebé agonitzant -si més no en alguna autonomia on ja se’ls veu el llautó-,  ara intenta perpetuar el mandat d’aquest simulacre de democràcia interessadament mal orquestrada per l’alternança sistematitzada on ells, una legislatura si i una de no, governen la sempiterna “españacañi.
 Ara, amb innata solemnitat gestual, de les  boques dels seus líders surten discursos subtilment preelectorals de ranci caire populista (ep!, el psoepartit perpetu rival també) oferint com a esquer, per rebre vots, un interessat més que voluntari pal•liatiu de 426 € mensuals a una petita part de la cada vegada més extensa població vulnerable de patir seriosos casos de pobresa, econòmica, energètica, alimentària, cultural..., és al cap i a la fi, la població treballadora que les seves neoliberals polítiques han anat deixant sense feina humiliant-los i marginant-los per, amb el temps, obtenir ma d’obra barata i amb la lliçó de la indefensió apresa ben inculcada.
Així doncs, entre uns i altres, de moment, tiren de la veta que fins ara encara els sosté, auto proclamant-se com els únics salvadors de la pàtria tant pel que fa a l'economia com en la unitat de la pàtria.
Prest estarem de ple dins les celebracions nadalenques, unes senzilles, altres ostentoses i d'altres ni fu ni fa, però segur que tothom, amb major o menor mesura en la sobretaula d'algun familiar àpat, comentarà en un moment o altre la convulsa interessant actualitat política del moment; un sector, renovarà forces, per sortir del mal són de la falsa democràcia, i altres continuaran vivint dins del núvol que els líders amb peus de fang els fa veure i passades les festes, la sensació de viure moments transcendentals en la història de la península Ibèrica ens farà , segur, segur, més conscients de la pròpia identitat de les pròpies misèries i si som sincers potser que ens adonem també de les pròpies limitacions, o no, per assolir un espai de món millor.

dilluns, 15 de desembre de 2014

joan barril, in memoriam

Escoltes la notícia per la ràdio i surts a fer el matinal passeig amb una mica de tristor; com sempre, observes els atractius tons del cel de la diària sortida del sol, avui, els fas la foto, i vas rumiant el proper apunt al bloc:
Abans-d'ahir, l’assenyalat dia de Santa Llúcia, ens va deixar un bon escriptor i comunicador de les ones radiofòniques. El fat no l’hi ha estat gaire generós concedint-li temps. Va néixer l’any 52 i, imaginant situacions, penses que potser ell, de nen, mentre el duien a visitar la fira de Nadal de Santa Llúcia, que abans cada 13 de desembre puntualment, apareixia al voltant de la Catedral de Barcelona, ja devia agafar idees pel que més tard esdevindria el seu ofici de periodista i escriptor, tot veient el comercial moviment ciutadà a l’antic barri  amb l’afegitó d'aquells xirois grups de dones i noies fent gresca pels seus carrers i que eren les modistes celebrant la diada de la seva patrona tot fent un vermut o berenar pels ja gairebé  desapareguts emblemàtics cafès i granges, i que poc podia pensar aquell nen que, en tal dia tan festívol, poc més de mig segle després -el temps que se l’hi ha permès a la terra- ell faria l’inici de la seva llarga nit transitant, casualment, per la també nit més llarga de l'any segons ens diu el primer calendari julià.

“A vegades simplement la felicitat es perd i ja no sabem on trobar-la, si maleint els records o inflant les esperances. L’esperança és aquella virtut que les persones passem d’esdevenir a ser”  Joan Barril
l'emotiu comiat de la Cóppulo 


diumenge, 14 de desembre de 2014

joquer

Avui, la TV3 fa la marató dedicada a recaptar fons per la investigació de malalties, enguany són les del cor.
És, de bon tros, la trobada anual que recapta fons solidaris de més èxit de qualsevol autonomia i fins i tot de l’estat sencer.
I és també tot un referent d’organització on s’emmirallen altres TV, estatals, europees i fins i tot mundials.
Òbviament, com a catalana t’afalaga la generositat de la teva gent, encara que mai hagis col•laborat explícitament aquest dia perquè penses que, amb els teus impostos, cada dia de l'any, ja ho fas a bastament en tot això i més.
Uns grans dubtes però, en forma de pregunta sempre queden en l’aire i ara, més que mai, són d’actualitat: Els grans defraudadors polítics, empresaris, esportistes, cantants d’òpera i d’altres famosos que sempre fan la viu - viu, ¿en quina mesura contribueixen a augmentar el total de la maratoniana gran recapta?, i si ho fan, ¿això els servia i serveix per blanquejar capital líquid amagat sota la rajola..., o també, com una penitència autoimposada com a conseqüència de l’interessat bon cristianisme après i professat...? Malpensant així, com que no hi ha un pam de net deixes de col•laborar, però amb tot i això no deixes de considerar que gràcies a la generositat de la ciutadania i dels professionals de tota mena que aquest dia es mobilitzen, malgrat la colla d’anònims o ja coneguts malparits de sempre, el jorn d’avui serà tot un èxit que fa creure en les bones intencions i fe de la sempre bona gent que ens rodeja.


dissabte, 13 de desembre de 2014

dissabte (11) d’en jean serra

Le fou est cet être différent, échappé à l'aliénation sociale, un étre purement sensitif où gít une parcelle de notre vérite primitive. Écrivains et philosophes apprenent à se reconaître dans le miroir brisé de la folia. Michel Leroy. Visions et délires 
(Boig és l’esser diferent, escapat de la alienació social, la que és purament sensorial on hi ha un tros de la nostra veritat primitiva. Escriptors i filòsofs estan aprenent a reconèixer-se al mirall trencat de la folia.) 
MIRALL TRENCAT (Convocat silenci) Jean Serra
Alt el sol recompon la difícil fesomia del paratge esquerp.
Xopes de rosada matutina, s’irisen les copes dels arbres.
El sender amagat entre savines, encara mena al refugi secret dels estornells del cel d’octubre.
Se sent al bosc com una música rasposa, de llengua d’escurçó.
A les mans dels pobres els corbs pasturen/embostes d’angoixa.
Brillen als camps pedres oscades amb ganivets de femta.
A la taula del dolor, cans assilvestrats cerquen pietosos rosegons amanits amb amargues herbes.
La terra fermenta un licor narcòtic, que bevem a glops petits per oblidar l’absoluta sentència que pesa com una làpida de marbre negre.
S’esmunyen a les bases del torrent/ les miques esbarriades d’una infància de calçons curts i cavallet de cartó...
Al port d’aigües manses, però brutes, miràvem el mirall trencat que esberla qualsevol quietud o possible pau.
Reclosos records dins la boira grisa dels anys, s’obren plaça als racons perfumats de la murta.
La nau a partit ja cap a l’absència.I Són feixucs els camins del rapte.Al claustre mineral sonen grinyols de protesta i ràbia.

dijous, 11 de desembre de 2014

paradisíacs banys


Són apartaments que lloguen amb una comunitària piscina privada ben visible des d'una balconada que rodeja la restauració de les ruïnes del castell de Sant Antoni de Fornells, i tal com informa una placa en el recorregut podem assabentar-nos que: “L’origen del poble de Fornells està lligat a la fortificació de la badia, enclavament estratègic de l’illa de Menorca. El procés de construcció del castell, a partir del 1637, va propiciar l’aparició d’un raval. A les dècades posteriors a l’inici de les obres (1647-168O), es van construir les primeres cases i els primers carrers i places del raval forneller. Els primers fornellers van  ser persones lligades a la construcció del castell i els militars destinats a la fortificació. Amb el temps, aquest petit nucli de població es consolidaria. A partir de 1782, amb la inutilització del castell, Fornells perdrà interès per als militars i, a partir de llavors, s’anirà convertint gradualment en un poble bàsicament de pescadors. Durant el segle XX, s’ha convertit en un poble turístic que destaca per la singularitat del seu paisatge, per l’oferta nàutica i per la gastronomia marinera tradicional menorquina.”
Per tant, fent el recorregut turístic pel cultural lloc segons com fa patxoca que, a tocar dels dits, puguis topar-te amb clònics apartaments d’esbarjo estiuenc i poder observar, durant la canícula d’estiu, a qui prefereixi un bany d’aigua (amb clor o sense) menyspreant de fer-ho a l’entorn natural, clar que, arribat el cas, tal vegada l’afany de lluir el cos bronzejat damunt la ben cuidada gespa, també a nosaltres podria fer-nos perdre l’oremus i optaríem per quedar-nos a l’espai llogat que per això l’hem pagat... o no?

dimecres, 10 de desembre de 2014

temporal, causa-efecte

Guaites per la finestra intentant visualitzar el vent que omple de sorolls escletxes de velles portes i finestres exteriors, i el copses en l’encongit gest protector de reforçar el cos de vianants que, per necessitat penses, s’atreveixen a circular pel carrer; arbres vinclant-se, febles branques i fulles arremolinant-se per terra..., són les hores àlgides de l’anunciat temporal de vent tramuntanal i calabruix que deixarà, mentre duri, sense connexions marítimes l’illa i saps que l'endemà els mitjans de comunicació noticiaran les conseqüències desastroses i per qualsevol indret podràs veure inequívocs senyals del vendaval, uns de tràgics potser i d’altres simpàtics com el del fràgil paraigua que alguna càndida ànima s’atreví a dur-lo obert.

ofertes sense demandes

Vestit de mariner el nen va fer la primera comunió i l’uniforme nàutic, desat a l’armari, feia temps que destorbava.
 Regalar-lo no sembla bona idea doncs avui en dia, ¿qui vol lluir d’oficial de la marina quan les criatures poden anar vestides de diari a rebre per primera vegada el Senyor...?, i també segurament, els que volen continuar amb la tradició perquè les criatures rebin la primera hòstia consagrada lluint indumentària castrense, de ben segur no els deu de fer gaire gràcia usar una de segona mà..., clar que sempre pot haver-hi algú que no li faci res..., per això, aprofitant la venda dominical al mercat de vell de l’estoc amb que la lampisteria quan va tancar va repartir o  liquidar deutes, posaren el petit embolcall d’oficial de marina a la venda, això sí, per quatre euros tenint en compte el desgast i sobretot la molèstia d’haver de cercar el botó que el nen, un cop combregat, va perdre mentre esvalotat anava amunt i avall lluint l’uniforme en la festa posterior a la clerical cerimònia. A veure si avui, a la “gangària”, tant de bo venguin  l’uniforme i quatre endolls més.

dimarts, 9 de desembre de 2014

pedestals d’egos

Com en el món dels humans, els animals, també tenen necessitats narcisistes; l’innocent colom que per una estona s’erigeix figura destacada ocupant el cim de l'oportú pal de la xarxa de fils d'electricitat fent una paradeta amb els seus congèneres, sembla ufanós, si més no, de la seva figura. Els altres, situats a un nivell més baix, segurament se’l miraran els  savis, amb condescendència,  i els brètols l’envejaran i a la mínima ocasió, potser fins i tot es barallin per accedir al primer ocasional pedestal que trobin en la propera volada; tot tal com acostuma a passar-nos també als que, mancats d'ales, ens belluguem per la terra  cercant uns tocar-hi de peus i d’altres, al cap i a la fi, alçàries de fang o lluïssors artificials.

diumenge, 7 de desembre de 2014

joquer

Ahir, el dia de la flamant casposa constitució espanyola,
era també, al caspós santoral catòlic, l’onomàstica d’un tal Nicolau de Bari b.
I aquí, amb les coincidències, ja t’assegures un tip de riure. Per un cantó
l'oferta casposa de la TV estatal enaltint els textos constitucionals que el bipartidisme interpreta i acata com i quan li convé, i per l’altre cantó,

unes aparicions en vulgars i vergonyosos debats mediàtics de tv privada, d’un personatge “el pequeño nicolás” d’estil tendre com el petit príncep (però d’extrema dreta), entrevistat per periodistes i tertulians mediocres amb preguntes i respostes poca-soltes carregades de morbo per entabanar l’audiència. El riure assegurat i la vergonya aliena també. 

dissabte, 6 de desembre de 2014

dissabte(10) de’n forcano

PASTERES (Llei d’estrangeria), Manuel Forcano
Vénen a fundar ciutats meravelloses,
a plantar llavors de flors que no hem vist mai.
A les butxaques sense res porten més déus,
un foc que crema diferent, 
una nova forma de palpar
en l’amor. Són protagonistes
d’una epopeia que ja fou:
                                               naufragi
I arribar sense saber nedar
a la costa.
Qui de vosaltres
és Enees?

dijous, 4 de desembre de 2014

rellotge de sol, de corda, digital...

No podem estar-nos de controlar el temps, i de les vint-i-quatre hores que té el dia, tenim, des de fa segles, dos estris per mesurar-les. Un és el quadrant solar que marca l’horari real sense necessitar cap sistema que el faci funcionar, li basta la presència de sol, ell va fent lliscant una silenciosa ombra incapaç d’angoixar a ningú, i l’altre és el mecanitzat i evolucionat durant segles fins a arribar als nostres dies, omnipresent al món industrialitzat, alterant el ritme natural solar fen-nos esclaus d’un horari modificat vés a saber en benefici de quins interessos.
També hi ha altres tipus de notar en la mateixa pell el pas de segons, minuts, hores, dies, anys, però això ja és cosa de gent lletraferida que, amb més o menys encert, ens ho deixen veure en fragments de la seva obra, com per exemple Miquel Martí i Pol, on en un de L'ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS (1), ja vaticinava com el pas del temps, en la trajectòria pròpia del seu país, faria que arribes on és ara el poble català camí d’assolir un futur a tocar dels dits lliure de tota mena de tiranies; ell, una de tantes persones que sabent que no ho veuria, vivien amb coherència i actuaven amb fidelitat conscients que la utopia del demà ja els era present en el dia a dia.
(1) En clau de temps i amb molt de patiment. 
Vet ací com podem guanyar el combat 
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids. 
En clau de temps i potser en solitud, 
acumulant en cadascú la força 
de tots plegats i projectant-la enfora.
Solc rera solc pel mar de cada dia, 
pas rera pas amb voluntat d'aurora

filferro d’arç

Són metres i metres de filferro amb agressius nusos puats que en uns tems impedirien l’entrada encerclant, a peu de carrer als afores del poble, un petit espai dedicat a l’horta de no gaire més de deu solcs d’amplada per unes 30 passes de llargada.
Actualment, algú que no fa gaire que ha sembrat diverses llavors, potser entra i surt pels oxidats separats filferros o potser ho fa a través de l’aparentment abandonada caseta d’eines, de fet, tant se val, ja que el que importa és la utilització de la terra per treure’n profit casolà i, si qui ha plantat les hortalisses no se’n beneficia de tota la collita per l’actuació  furtiva, de segur que es mostrarà benèvol amb el lladregot de torn, si més no, per quedar amb la consciència tranquil•la del fet que ell, a la seva manera, també està contribuint tàcitament al repartiment de la riquesa.

dimecres, 3 de desembre de 2014

busques fora!

El PPequip que encara té majoria a l’ajuntament de Maó, ja li agradaria, aprofitant una revisió del rellotge de la casa de la vila, que aquesta es perllongués i deixes el visible bell quadrant mancat de sagetes per aturar el temps, i així, no passes mai el del seu PPmandat a fi i efecte de poder continuar manant, decretant, fent i desfent damunt territori maonès, tot allò que vulguin amb el tipus PPideològic (aquest sí, pel que sembla, aturat en el temps impedint-los d’evolucionar) que majoritàriament els caracteritza.
Tot això ve a conte perquè a mitjans de l'any vinent, les eleccions municipals ocuparan fulls i fulls de paper i digital, per què alhora d’emetre el vot la ciutadania pugui decantar-se per un bàndol o per altre i així, els programes dels candidats (que duen l’aigua al seu molí assecant el del veí) intentaran convèncer a part de la ciutadania que no té una fe cega o atracció malaltissa per una opció política en concret, és a dir, aniran per la que sempre estem indecisa i encegada també o xacrosament atreta per alternatives poc institucionals  tipus  antiglobalització neocapitalista, és a dir, el residu poblacional  que ens costa un munt creure en  les bones intencions de  velles formacions perquè durant la seva trajectòria han demostrat, clarament, de quin pal es despengen i cap a quin en van i, referent a les noves, pot ser que (mal pensats com som) de moment i a l'expectativa, abstinguem-nos públicament d’opinar  a favor o en contra i tal vegada, arribat el dia, fent honor  a la nostra condició de cagadubtes fins i tot de votar.
-Ah!, quina diferència decidir anar a votar o no per decidir quin tipus de país –annexionat o lliure- volem!

dimarts, 2 de desembre de 2014

sos menorca

Despietadament veus que les obres de les macro rotondes, avancen a ritme frenètic, per això creus que en cas que els quedi un bri de sensibilitat, els responsables d’haver donat l’ordre, volen acabar com més aviat millor (i que passi el temps) per treure’s del damunt possibles remordiments de consciència doncs, ja s'adonen que l'actuació de la reforma que s'està duent a terme, dia a dia, s'evidencia com una bestiesa més contra la natura.

En mig del desgavell però, sempre és d’agrair colque cosa com la de què algun mitjà de comunicació es faci ressò de la magnitud de la tragèdia que està patint l’entorn natural de Menorca o, la intuïció que entre els obrers que fan la feina, tal vegada més d’un la fa a contracor i, rebent ordres d’enderrocar la desmantellada casa situada en mig del projecte, ha tingut la sensibilitat de deixar viure uns pocs dies més el jove pi que de manera espontània va voler créixer en un sol que ignorava seria de ciment asfàltic, aquest material tan lucratiu que expandeixen, els manaires sense escrúpols, per allà on els passa pels engonals com diuen els ben educats.

dilluns, 1 de desembre de 2014

l'enllumenat nadalenc

Carrers engalanats, comerços expectants..., ja tenim al damunt la il•lusió del Nadal.
Qui més qui menys dins la llar ja ha penjat o situat un motiu nadalenc i prest, si encara no l'ha fet ja, un pessebre i l'avet de veritat o fictici s’instal•laran en un racó de la casa doncs ambdós ja són del tot compatibles i, les recaptes d’aliments solidaris per aquestes festes, ennobliran l’ego dels donants i augmentaran la resignació dels receptors. Vulguis o no vulguis, tothom som protagonistes atrapats en aquesta mena de catarsi col•lectiva de final d’any que alguns celebrem amb més o menys èmfasi religiosa.
Ah!, però, no s’ha d’oblidar que, amb la independència assolida o sense, l’activitat econòmica per uns dies s’activarà un xic i així, l’engany de l’esquer neoliberal continuarà encercant-nos.

diumenge, 30 de novembre de 2014

joquer


Ahir, el president de l’estat espanyol va estar unes hores a Catalunya, li devia passar pel cap, “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, fin de la cita.

En el discurs que va deixar anar, va treure pit i acontentà l’audiència enderiada amb el seu nacionalisme dient tot allò que’ls agrada escoltar (els nacionalistes siguin del caire que siguin, ja tenen això vers els seus líders)

Indivisió de l’Espanya! (resumint amb fermesa), aquesta grande i libre que creuen algun dia van posseir sencera...,

Ora pro nobis, devien pensar els fidels després d’escoltar cada frase del seu actual cabdill por la gràcia de Dios, salvador de la pàtria.

Un espectacle patètic. ¿On eren ahir (quan la plana major fugaçment els va visitar) els quatre milions de catalans que somien els són adictes?..., ¿on eren els 50.000, cent mil o la quantitat que vulguin dir que acudeixen quan l’esPPerpentic partit, a través de la Camacho, els convoca a manifestar-se?

dissabte, 29 de novembre de 2014

dissabte (9) d’en carner

EL CARGOL (Josep Carner)

—Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: «Cargol, treu banya!»
mig em moro de poruc.

divendres, 28 de novembre de 2014

mimetisme petri

Passeges per l’entorn d’algun recinte talaiòtic on la Taula és el motiu emblemàtic que fa anar més disparadors de càmeres fotogràfiques  d’arreu el planeta. La imatge clàssica, per contrastar la grandària del monument, acostuma a ser la d'una persona o grup situats a la base de la majestuosa T pètria.
Ara, durant la tranquil•la època estacional, visitar els llocs és un plaer gairebé d’hedonistes solitaris que, sense l’enrenou d’altres, gaudeixen de qualsevol detall que aparegui pel camí com la presència -enregistrada a la imatge d'aquest apunt - de l’espontani homenatge a l’època talaiòtica que algun visitant d’estiu va deixar damunt de la paret seca..., ja se sap, entre tanta pedra traginada amunt i avall durant segles, el mimetisme s’apodera i algunes persones no se’n poden estar de deixar també la seva innocent, ocurrent i, inofensiva petja.

dimecres, 26 de novembre de 2014

futur as, sempitern crac

En un abocador clandestí, algú ha llençat les joguines de qui quan jugava devia fer-ho emmirallat pels ídols que a través del televisor s’incrusten en el cervell, els Márquez, Lorenzos, Messis i Ronaldos de torn somiant, l'infant, emular-los algun dia, i mentrestant, els progenitors també somien administrar els guanys del futur campió per sortir-se’n de la misèria econòmica que’ls envolta però, pel que sembla, continuen en la misèria cultural i cívica de la qual no tenen cap interès a sortir-se’n i van omplint d’efímers valors i merda l’entorn.

dimarts, 25 de novembre de 2014

qüestió de bàndol

S’asseuen en algun banc de la miranda encarada al tranquil i llarg port maonès. Són els assossegats visitants de la temporada baixa que tal vegada, per haver cremat  accelerades etapes vitals, gaudeixen ara d’una merescuda i privilegiada ben guanyada letargia. Segurament a ells tant de bo no els arribi la precària situació que potser, tal com està el món, intueixen sacsejarà a la majoria dels seus descendents quan arribin a la vellesa, tot depèn, està ben clar, d’en quin cantó es trobin, si en el del 90% o en el del 10%.

dilluns, 24 de novembre de 2014

sincronia


A principis de la tardor, la climatologia ens obsequia amb sumptuosos arcs de Sant Martí, i si algun no arriba a l'espectacularitat, la coincidència d’elements urbans s’encarreguen de fer la feina. Entre el fanal de l’enllumenat del Moll den Pons i la “The Golden Farm”del segle XVIII a la costa septentrional del port de Maó (residència de l’almirall Nelson on segons diuen feia estades la seva amant lady Hamilton) l’efímera modesta porció d’Arc Iris interposada entre els dos elements, si més no, aconsegueix  fer-lo rellevant.

diumenge, 23 de novembre de 2014

a menorca...,

Voldries que no fos veritat, voldries que fos un mal son, voldries que el seny s’apoderés, d’una punyetera vegada, de l'estupidesa permanent dels partidaris del “tot si val” que ens fan tragar pel broc gros, innecessàries infraestructures públiques. Aquestes, quina casualitat, apareixen des de fa un temps com bolets de temporada i, quina casualitat també, resulta que són la principal font d’ingressos de les grans constructores del país un cop rebentada la bombolla immobiliària i, des de l’administració, se’ls hi adjudiquen obres majors   que són liquidades amb diners públics, els nostres, els que estem obligats a pagar mitjançant els impostos que un cop recaptats, maniobres fosques de govern, intuïm, s’encarreguen de distribuir; al peix gros (corporacions empresarials espanyoles)faraònics projectes i al menut (autònoms locals)detallets de compromís perquè no sigui dit

La notícia, apareix al diari: “Los trabajos avanzan en Rafal Rubí y La Argentina, donde ya se alzan los encofrados para el futuro puente” ..., circules pels trams i la visió t’omple de ràbia, impotència, i també, a més d’una persona se l’hi humitegen els ulls...., l’ofensa el mal i la humiliació ja estan fets, i com nàufrags de la dignitat, de tant en tant,  grups de joves s’animen i fan una protesta i ens obsequien amb l’esperança de pensar que potser no tot està perdut, que hi ha qui lluita i es manté ferm en la convicció de què un món millor, tard o d’hora, algun dia arribarà.  Sabem que algunes persones d’aquesta díscola joventut antisistema mai defalliran..., sabem que, sempre, si també fracassen, podrem tornar a oferir flors als rebels.

joquer

Ara, una querella de la fiscalia de l’estat,
és el pal a la roda de torn.
l’imperatiu legal, accionat!
Obstaculitzar, obstaculitzar i obstaculitzar, sigui com sigui, el procés d’independència.
Un joc brut maquinat per donar temps als unionistes a ordir arguments per al NO, ells saben que, a diferència d’Escòcia, aquí, el SI-SI, ara com ara, és de sobres la papereta guanyadora.

divendres, 21 de novembre de 2014

dissabte (8) d’en kavafis

MONOTONIA Konstandinos P. Kavafis 
(traduït per Alexis E.Solà)

A un dia monòton en succeeix un altre
de monòton, molt semblant. S’esdevindran
els mateixos fets, s’esdevindran de nou.
Els moments, idèntics, ens troben i ens deixen.

Passa un mes i en porta un altre.
Allò que ha de passar, tothom fàcilment ja ho endevina:
és allò d’ahir, allò tan enutjós.

I ve que l’endemà ja no sembla l’endemà.

dijous, 20 de novembre de 2014

hospital verge del toro

La carta blanca i l’as de la màniga del la especulació, la noticia ahir al diari: “Salud renuncia a dar un uso al Verge del Toro y se lo devuelve a Madrid”
Serà força interessant (almenys pels que malaltissament pensem i malpensem sempre), veure com acaba l’afer de l’emblemàtic edifici de l’antic hospital públic de l’illa, el Verge del Toro, deixat i abandonat de tot tipus de manteniment i conservació durant els darrers anys que estava operatiu, amb els inconvenients que això representava pel bon funcionament i condicions de treball dels professionals que com podien anaven atenent als usuaris de la salut pública. Uns i altres silenciaven les queixes doncs el projecte del nou i flamant hospital públic d’última generació que el substituiria -com així va ser – acabaria amb la mena de justificada deixadesa. Tot d’una però, un cop acabat el nou centre, algunes deficiències estructurals, a corre-cuita, van haver de ser esmenades; comentaris que no vaig contrastar -doncs m’ho crec tot- deien que en algunes estances de malalts o de proves diagnòstiques, l’amplària de la porta no permetia maniobrar amb comoditat els llits o simplement no hi passaven, tanmateix, l’absència de piques rentamans d’algunes consultes mèdiques va ser un fet força comentat per la manca de previsió de l’empresa constructora i potser s’hi podrien afegir més singularitats si no fos per la discreció amb què altres “cagades” eren silenciades pels treballadors potser per mor de no caure en allò de ser mal vistos per algun capitost del centre.
Tornant a l’antic edifici hospitalari que asseguraven seria d’ús públic, ara, una vegada més tornem a veure el llautó d’aquells que s’omplien la boca vaticinant o fent la promesa de destinar-lo a usos socials, i si alguna conclusió pot treure’s de tot plegat, és que el poble, que no és idiota, ja s’ho veia venir que això no passaria mai. La ciutadania no és ximpleta, simplement està lligada de peus i mans quan creu en les propostes benintencionades que fan els polítics quan li demanen el vot cada quant a “ells” els dóna la gana que pugui votar. La població babaua potser no, mesella potser sí, i això, ja és més complicat de solucionar.
Ah!, aprofito per publicitar-me amb un primerenc apunt del bloc. La bellesa de l’enclavament de l’antic hospital, ja feia suposar com acabaria i, pel que sembla, pot acabar tot.


dimecres, 19 de novembre de 2014

les ànimes dels vestigis

Darrere els hermètics finestrals del vell casalot, deu d’haver-hi amplies estances immerses en la foscor i, qui sap si alguna ànima de les que les havia posseït plenes de llum no segueix habitant-les entretenint-se recitant poesies, entre altres, el vell bell poema, “Les Finestres”de Kavafis

En aquestes cambres obscures on passo
dies que pesen, camino amunt i avall
per trobar les finestres. Quan s’obrirà
una finestra serà un consol.
Però de finestres no se’n obren, o no les sé trobar.
Potser val més que no les trobi!
Potser la llum seria un nou turment.
Qui sap quins nous afers no mostraria.

(traducció d’Alexis E. Solà)

3 sons de la solitud

El rítmic batec dels rems endinsant-se en l’aigua, el so que acompanya al barquer.  La puntual obertura de porticons al dia, el so que fa companyia als matiners solitaris transeünts del passeig de la miranda. Per a tothom, de tant en tant, el xiscle d’una gavina trenca el silenci dins l’espai.

dimarts, 18 de novembre de 2014

menorca, reserva de la billetera i vergonya de la biosfera

Ahir, un cercle de la dignitat ciutadana, va presenciar la sessió d’un ple del Consell Insular de Menorca.
Ahir, el President i el Conseller de Mobilitat del majoritari votat partit que té a les seves mans comandar el present i futur de s’illa, van contraatacar els arguments ben exposats dels partits que, d’alguna manera, feien de portaveu d’organitzacions socials, ciutadania i persones foranes que visiten i estimen els valors mediambientals amb què és coneguda Menorca, contraris a la construcció d’innecessàries rotondes que trenquen l’harmonia del paisatge que identifica el seny menorquí.
Ahir, els responsables d’aquestes grans obres, diuen que ho fan pensant en un futur pròsper garantint així la tranquil•litat del nombrós i frenètic trànsit que pensen circularà repartint bitllets d’euro als negocis restauradors i comerços, desplaçant-se, pel territori de 701 km2, d’aquí cap allà, còmodament i ràpidament per “semiautopistes- rotondejades” i, mentre ells fan el camí de la lletera, la ciutadania que toca de peus a terra i alça els braços clamant sentit comú, s’adona de l’inexistent present i futur transit de vehicles tal qual els coneguts precedents dels inexistents avions de l’aeroport de Castelló o dels inexistents usuaris de nombrosos trams de l’Ave o de...
Ahir, un pas més cap a la perpetuïtat de nous eslògans promocionals de l’illa: “Menorca, reserva de la billetera” i “Menorca, vergonya de la biosfera”

dilluns, 17 de novembre de 2014

lligant caps florits

Del carregat llimoner cau el fruit madur que es floreix acceleradament sobre la terra humida. Al rebost apareix un oblidat paquet de pa d’espelta florit també pel descuit i, per la ràdio, algú discuteix amb la Copulo la validesa o no de la Constitució espanyola (1) aprovada l’any 78. De tot això, abans de llençar-ho als fems fas un munt, agafes la càmera i ja tens un motiu pel bloc.
(1) “LACONSTITUCIÓ” moltes persones ja la vam titllar de casposa per la versemblança amb el règim que asseguraven deixàvem enrere i ara, 36 anys més tard, la floridura comença a ser patent pels ingenus que se la van creure i també pels que, voluntàriament, es varen col•locar una bena als ulls per poder especular i que tots plegats l’han anat defensant i perpetuant i, per poc que puguin, si no hi posem remei independitzant-nos, els que diuen que “poden” i els que sempre han pogut, perllongaran aquest malson endèmic dels que van colonitzar-nos en conxorxa amb botiflers.

diumenge, 16 de novembre de 2014

joquer

Ai!, el 9-N dels de l’estelada, la majoria (tant de bo!) ho van dir: Vinga ja, fotem el camp!!!
Enginyeria política és ara la feinada dels dirigents compromesos amb el procés.
I no només entre ells, sinó també entre els seus votants i la ciutadania expectant i....
Ostres tu!, ja comença a veure's que, on deien això, alguns ja es decanten a dir allò...
Un mai acabat malson pels independentistes d’arrel sentimental, perdedors com som, ¿continuarem perduts en el laberint de la utopia?

dissabte, 15 de novembre de 2014

dissabte (7) d’en martí pol

Miquel Martí i Pol  -  SUITE DE PARLAVÀ (algú que espera)
Aquest potser és el port, i la cadència 
també podria ser la de les barques 
que salpen i es dispersen, solitàries, 
fendint l'espai a ritme lent d'onada. 

Algú, de terra estant, dibuixa signes 
i assaja una remota singladura, 
navegant de secà, que no pot dur-lo 
més enllà de la taula i el paisatge 
d'un vell cafè que el record magnifica. 

Jo, que m'ho miro tot des de les roques, 
conjuraré endevins perquè em desxifrin 
els camins que el vent traça damunt l'aigua 
i els miratges de llum que l'home, en somnis, 
dibuixa al marbre blanc. 
Quan conflueixin, 
potser el capvespre aombrarà la platja 
i l'home s'alçarà i, amb passes lentes, 
se n’anirà, mentre les barques tornen 
una a una i la sorra, amorosida 
per l'escuma, n'acull les confidències. 

divendres, 14 de novembre de 2014

art particular

La imatge pertany a una antiga petita construcció ben visible des de la carretera general de Maó a Ciutadella. Tothom pot pintar, només faltaria!, allò que vulgui en la paret exterior d’una caseta d’hortal o de vorera de la mar o de ca seva sempre que sigui del seu ús o propietat. Els grafitis fa anys i panys que estan de moda i l’art (si no, no ho seria) és lliure, en tot cas som les persones que en qüestions artístiques estem atrapades per propis convenciments o dogmes i fem valoracions que de vegades poden ser, com diuen els castellans, “dar palos de ciego” i allí on algunes poden veure bellesa i art transcendent, altres poden percebre, per dir-ho de forma suau, ximpleria pueril intranscendent feta per un adult.

dijous, 13 de novembre de 2014

temps de poda

No fa pas gaire estona que la buguenvíl•lia devia fer goig enlairant-se al pati exterior de l’entrada a la casa situada als sempre propers afores del poble de Fornells. Encara que la calorosa tardor no ens ho faci notar al cos, l'estiu ja ha passat i el final del cicle vital de plantes silvestres o de jardí, puntualment, ha marcit fulles d’arbre i flors silvestres o de jardí, i arriba l’hora de podar i aprofitant l’energia corporal dels matins, bé està, tal com fa l’àvia, començar a fer-ho fins on arribin els braços estesos, ja que, si s'ha d'enfilar a una escala, això, tal com ella feia quan ho era, s’encarregarà el jovent.

dimecres, 12 de novembre de 2014

ah! la perfecció...

El moix estava ben tranquil, les preses per treure la càmera de l'estoig i fer-li la foto abans no fugis -cosa que va passar un instant després- van fer la resta. Savis com són els felins, de ben segur que no li amoïnaria gens la meva mala traça en veure’s retratat amb la imatge borrosa, és cosa dels humans fer un gra massa cercant la perfecció, ja sigui en les belles arts com en qualsevol activitat que fem, a més a més, segons J.M.Cameron qui té el dret d’erigir-s  e en portaveu d'allò què és correcte o del que no ho és?