diumenge, 29 de setembre de 2013

joquer

Avui com ahir o demà

el rellotge, en les persones també, mesura l'inexorable pas del temps,

i si pretenem anar de sinceres per la vida,

òbviament hauríem de fer cas omís de tints capil•lars o facials,

uns ungüents capciosos, però temptadors alhora, amb els que juguem a ser allò que no essent-ho, voldríem ser.

divendres, 27 de setembre de 2013

la ira


Recorres l'espai urbà que forma part d'un passadís sense habitacles a cap costat i per això, les blanques parets han estat aprofitades per un grup d'artistes del grafit  per poder donar a conèixer les seves artístiques habilitats expressant alhora, la ira contestatària precursora d'aconseguir algun dia un món millor.

-Jean Serra, “DINS EL PIT DE LA TENEBRA” El foc del món crepita dins el pit de la tenebra, mentre a la frontera dels morts, els mots excaven trinxeres.
Esgrafiats a les parets amb missatges de protesta atrauen la mirada displicent de vianants somorts per l'enuig i la rutina.
Esquius estornells de tardor descriuen acrobàcies de llibertat al sostre del crepuscle.
Amples avingudes de mar fonda esgranen la cançó sobtada de l’oratge. Com és de dolça la veu que l’eco torna! ¿És crit o clam el bes que el llaüt solca cada vespre damunt la diadema que cercla la contrada...?
A les feixes del misteri brollen anhels que irisen la tènue pàtina de les coses amb mans que esborren la distància i fiten laberíntics camins quer menen al principi.
Amb aspre soroll els tambors del frau desvien de ruta vaixells que cerquen altres horitzons o noves cales.
¿On van aquests que corren per les dunes de les platges? De què fugen? De qui s’amaguen? ¿Són dones, homes, nens..., carn humana pastada amb argila d’enderrocs..., o cendra sense sostre, sense jaç, sense lloc davall la llum divina que brilla per a tothom?-


dijous, 26 de setembre de 2013

el discret encant de la burgesia


Per l’entorn, la moixa té totes les traces de pertànyer a l’antiga burgesia convertida, a partir de la segona guerra mundial, en la denominada classe mitjana també en greu perill de desaparèixer en nom d’aquest 1% “eniotat”que gaudeix dels paradisos  fiscals legalment establerts i autoritzats per la colla de polítics i legisladors llepaculs que els fan costat, la moixeta però fent gala del característic  passotisme felí, segur que no és la culpable de res, senzillament viu i deixa viure i potser fins i tot estigui  tant ben alimentada, que la presencia de ratolins o d'ocells no la neguitegi gens ni mica.

dimecres, 25 de setembre de 2013

la transició espanyola


Amb la perspectiva del temps, com estalactites de tela empolsegades contemplem el pas dels 34 i escacs anys transcorreguts des de la transició i ara, la crisi provocada pels manaires del planeta, sembla ser l'únic revulsiu majoritari que ens fa reaccionar amb contundència per fer net d'injustícies els sostres, parets i sòl que ens envolta. 

Ep!, tot s'ha de dir que, per a moltes persones, això de l'espoli econòmic és l'únic que no ens passa pel cap per fotre el camp, els desposseïdors de torn campen per tot arreu, però un cop independents, sabrem que són els nostres i podrem dir-los el nom del porc, exigir-los responsabilitats i fins i tot si cal,  enrajolar-los en la nostra llengua i amb les nostres lleis. 

dilluns, 23 de setembre de 2013

vestigi d’un magatzem de “baixamar”


Per a generacions d'homes i dones de la mar, les cotxeres de baix a mar dels pescadors d'arts menors era el lloc on, en terra ferma, completaven el jornal, d'aquesta manera donaven aixopluc a tot tipus d'estris incloent-hi sovint la barca quan calia  per  fer la feina ben feta de poder sortir a navegar.

Des de ja fa més d'una  dècada,  al port de Maó, pels voltants d'aquest últim reducte d'identitat visible encara ,van sorgint el tipus de negoci propi de l'emergent activitat turística que amb més o menor grau  dóna per a viure a les famílies autòctones o a les nou vingudes,  dissortadament però,  tot s'ha de dir que també de vegades amb més o menys gust innovador o respectuós per l'arquitectura urbana característica de s'illa.

diumenge, 22 de setembre de 2013

joquer


Animals de companyia,

estimar-los no costa gens però,

-i si no ens són fidels?

-observem, si això passa,

un petit brot sentimental rabiós, similar al de l'amor-odi entre els amants.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Lliçons de mestres


“A darradeira lección do mestre” és un famós dibuix que Emilio Castelao va publicar dins la col•lecció de la revista NÓS.
Avui, per sort, la millor lliçó de mestres i alhora mares i pares ha canviat el sentit dramàtic tan ben expressat per Castelao, i tot gràcies a la mena de democràcia que vivim a l’estat espanyol membre de la UE, ja que té a favor seu la particularitat de què en casos extrems d’un tancament dictatorial a debatre qualsevol qüestió de manera social per fer valdre els  drets de la ciutadania, ens permet acudir a estaments superiors de la unió europea en demanda de justícia i de passada, també ens permet  posar en evidència la “democràcia a la carta” pactada en la transició tot escampant als quatre vents el tret esperpèntic característic del partit polític de torn que, majoritari o amb puntuals coalicions, van o han anat governant Espanya.

diumenge, 15 de setembre de 2013

nyaps nostres de cada dia


Carrers nets amb papereres de disseny és la imatge que es vol donar i per tant es ven per atraure visitants amb la cartera preferiblement plena, però, de tant en tant, sort en tenim que una mà barroera i per tant caritativa alhora, fa un gest que per uns moments ens fa veure i ens situa on de debò encara estem. 

joquer


Ara els ulls em fan pampallugues,

és la sensació després d'ullar un segon l'astre sol

i mentre escolt una estona les notícies,

observo admirada que dins l'oïda


una mena de pampallugues auditives apareixen cada vegada que  parla algun polític o altre, especialment els del patriòtic bipartit espanyol.

dijous, 12 de setembre de 2013

menorca via catalana


Gran part de la ciutadania dels països catalans amb avidesa, avui cercarem notícies d'arreu per constatar que el fet de sortir individualment al carrer per a ser una baula de la via catalana cap a la independència ha esdevingut tot un èxit d'organització, participació i civisme.
La diada d'avui ens enfortirà encara més. Sabem tant de perdre!,  que ja hem perdut  fins i tot a tenir por, així doncs, a partir d'avui no ens farà cap temor els pals a la roda que a partir d'ara aniran posant-nos els que encara no han entès, o no tenen cap intenció de fer-ho, que aquesta Europa del segle XXI  -comunitària o no-, legitima el dret que tenim de viure en llibertat la nostra ancestral identitat catalana dins d'un estat propi.



dimarts, 10 de setembre de 2013

vigília d'un record: 11-9-76


En homenatge a totes les persones anònimes que mai van defallir en el convenciment de la seva identitat. Durant el mal tràngol de la gris postguerra aquestes persones, alguna de la família, del veïnat o mestra d'escola, de manera tàcita  clandestina sense desitjar mai protagonisme ni victimisme fent discursos populistes, van saber transmetre'ns, mentre creixíem, el sentit de la dignitat  de pertànyer a una cultura i país propi que, tard o d’hora, el mon hauria i haurà de reconèixer. 
"L'Assemblea de Catalunya va convocar un acte massiu a Sant Boi de Llobregat l'11 de setembre de 1976, que va ser la primera celebració legal de la Diada des de la guerra”

diumenge, 8 de setembre de 2013

joquer


Ara ens diuen que Madrid no serà olímpica.

Era “a la tercera va la vencida”?...,hauran d’arribar al “no hay quinto malo”?

I què es pensaven aquests prepotents del tot i més!!?

On descarregaran ara la seva ira?

Uf!, quina por!, ens faran empassar les dents cada vegada que ens riguem de la pluja caiguda com un gerro d'aigua freda damunt la porta d'Alcalà un cop esvaït el secret de la votació. S'ha de plànyer també al Madrid poc inclinat als jocs doncs encara que alguns s'han salvat de la “presó preventiva” en el cas  d'haver sortit electa, tots plegats seran també fulminats amb la mirada cada vegada que els aparegui el somriure burleta al rostre com a la majoria de la població sensata de l'estat. 

divendres, 6 de setembre de 2013

500 anys fent l’Espanya


-"500 ANYS FENT ESPANYA!",  això és el que va dir-nos ahir el Sr. Rajoy, fent gala segurament del tarannà imperialista arrelat en tants i tants ciutadans de l'estat;  de mica en mica però, dins d'aquesta mena de democràcia a la carta, sorgeixen escletxes clarificadores que casualment tens l'oportunitat de fotografiar com la d'aquesta placa en  memòria d'un passat d'il•lustració  que la barbàrie feixista va esclafir impunement segrestant durant més de 40 anys el desenvolupament de la cultura i les llibertats de la població.
http://dbalears.cat/actualitat/opinio/escoles-laiques-l-altra-taca-d-ombra-de-la-memoria.html

blau cendrós

Massa sovint, el blau cendrós de l'oblit sorgeix per defora i per dins de la ment.

“El color és el blau:
blau fosc de la tarda, atzur
del mar a migdia, blau
-blau cel del cel- i el blau
cendrós de l'oblit.”

Fragment de “l'arrel de l'aigua” de Montserrat Abelló

dilluns, 2 de setembre de 2013

l'evident


Fotografiant l'evident i més tard recordant un poema de na Montserrat Abelló.

Caminar ciutat endins, 
tot cercant l'amic, l'amiga -
un gest, un senyal.
Trobar-te sola, sense paraules,
amb les mans plenes de bosses, 
i de paquets, buides
d'escalf i de sorpreses.
Sentir com et retrunyen
els clàxons, les frenades. I
que en respirar et manca
l'aire. Alçar els ulls,
no veure ni una fulla,
ni un arbre. Caminar,
pensarosa, vers la coneguda
escala. En obrir la porta, 
retrobar-te en cada cosa.
Sumergir-te en la penombra
de la casa. I reconèixer
que ets rica de tenir
aquest silenci, per a tu.

diumenge, 1 de setembre de 2013

joquer (as de la màniga)


          Miquel Bauçà "certituts immediates"

-Aviat ´niré a Burundi...
-Què hi vols fer? Qué t'ha agafat?
-Ha augmentat ma saviesa:
vull participar, de bo,
en un genocidi autèntic.

En Tomeu? És collonet,
dolentó. No serviria.
Cal que sigui intel·ligent
perquè faci el que jo mani.

I els braços i les mans,
per què poden ser-nos útils?
-Vint-i-tres utilitats:
la primera: el salut nazi.

Oblidar el bé i el mal
és el més gran exercici
que podem de practicar
per tenir l'ànima en regla.

Una guerra sempre és bona:
il·lumina llocs ombrius,
cecitats provincianes,
més que un llibre de Plató.
És un flaix irrepetible.