dilluns, 29 de juliol de 2013

missal


Potser el fet de la concentració amb el teclat de la petita pantalla que tenim entre mans esperant la visió d'allò que a l'instant volem fer aparèixer, esdevingui l'addició a la tecnologia que sovint ens pot allunyar i, fins i tot, separar de nosaltres mateix.

diumenge, 28 de juliol de 2013

joquer


Ara, els barroers responsables govern de l'estat acusa al maquinista de la tragèdia.

Es treuen els morts de sobre!

Ignoren, per conveniència, d'antuvi invertir en mesures de seguretat que esmenin possibles errors humans.

hO deixen tot, en cas d'accidents,  baix la responsabilitat dels conductors (sucosos interessos econòmics estan en joc).

Uns homes, els conductors, capaços i responsables però amb la llosa sempre al damunt de que, si reivindiquen massa exigint qualsevol millora de seguretat en la conducció del potent tren, ja saben i sabem el que els hi pot passar.


dissabte, 27 de juliol de 2013

mallorca


Na Munar, empresonada. En Matas, eximit. La Regata de la Copa del Roí, malgrat els temps de crisi ella, cada cop més internacional. L’incendi d’Andratx, fóra de control.....,

Últimament la germana gran és noticia dia si dia també, la  gran és un reflex de l’Estat pare colonial: corruptes per compte propi, enrajolats; corruptes col•laboradors  amb les persones que encara tenen aquella mena de dret  de pernada, dispensats de la presó; una prova esportiva practicada i patrocinada per magnats,  en augment de participació com donant la benvinguda al gran casino a tots aquells neoliberals confessos i finalment, un incendi feroç encara avui descontrolat com a metàfora de l’au  Fènix purificadora. 

divendres, 26 de juliol de 2013

resistint


Resistent als canvis, resistent amb els ideals, és la presencia diària d’un emblemàtic establiment de queviures a la ciutat de Maó, situat en ple centre antic ben al costat del Pont de Sant Roc,  l'únic vestigi de les antigues murades medievals de la ciutat. 



Un alè de dignitat si més no, per a les persones defensores del dret a decidir.

dilluns, 22 de juliol de 2013

la sesta


Era aquella hora de la tarda quan, pels deserts carrers del poble, només l’ombra bellugadissa del vol de les orenetes i els seus xiscles s’esdevenia l’únic signe de vida. Era la incandescent hora de la migdiada d’un feixuc estiu a sa mediterrània illa de Menorca.


diumenge, 21 de juliol de 2013

joquer (as de la màniga)


certituts immediates, miquel bauçà

Ara m'he fet carterista.
Tinc un mestre del Magreb.
Practiquem entre les Rondes.
No és massa el que guanyem,
però tot és per la causa.

El fenomen de tenir
una idea -així ho diuen-
es, ha estat, estrictament
propi dels mediterranis.
D'altres ètnies o ramats
no en tenen. Més proppensos
a la praxi, fan canals.
D'això en parlen als casinos.

I la sexualitat?
-Molt millor que no en tinguéssim
A la televisió,
no podrien fer programes
de cap classe. Fóra urgent
de recórrer a filmar els somnis.
-Posar música de Brahms?
-La gent es revoltaria.

Oh, amb quin menyspreu em tractes,
Ramonet. Jo, que t`he fet?
N'hi ha prou: escrius novel·les

Una hipocresia blana
predomina al mon d'avui,
tot i que es fan enquestes
i el Papa reuneix
masses folles que no hi creuen.

dilluns, 15 de juliol de 2013

blues

 Asseguts a la barana xerraven en àrab. Se’ls veia contents, la nit era la refrescant benefactora del calorós dia que la precedeix. Les notes d’un saxo arribaven al mirador de la cala, efectivament, a sota dos interpretes amb exquisida sensibilitat per la melodia afroamericana d’un blues, actuaven davant d’un públic distret amb les pròpies converses i alhora enfeinats en consumir els aliments del sortit de plats demanats per sopar.


Els xicots d’abaix, els interpretes, de tant en tant aixecaven la vista i sabien que, apart dels comensals dels xiringuitos- restaurants, des de la barana algú també els escoltàvem.


Els músics, en acabar i passar la safata entre les taules demanant unes monedes a canvi del seu treball, es traslladaren cercant la terrassa d'un altre restaurant, i els xicots que asseguts a la barana parlaven l'àrab, van fer el mateix, així doncs, uns per a baix i els altres per a dalt, eren còmplices  d'aquesta manera de poder sobreviure amb dignitat.  

Uns actuen i els altres els fan costat tot saben que, en qualsevol moment, pot aparèixer l'autoritat uniformada que els prohibeixi seguir  sense estar al corrent de, ves a saber quins permisos poden inventar-se per a  ser legals. Saben que tard o d'hora aniran per ells ja sigui per denuncies d'altres músics gelosos de protagonismes i exclusivitats, o ja sigui per algú a qui pot fer-li oi escoltar parlar en àrab. 

diumenge, 14 de juliol de 2013

joquer


Avui, fent cara i gestos d’emprenyats, els de l'oposició demanen la dimissió.

Estem, la població, sentenciada a l’ostracisme.

Insisteixen explícitament en que el motiu són les mentides.

On anirem a parar?

Uns personatges fal•laces i corruptes en les finances  del partit aprofitant-les pel seu enriquiment propi, resulta que és el motiu de l’enuig i no allò que és important i que en realitat exigeix petició de dimissió o tallades de cap, tal qual són  les politiques neoliberals que acceleradament ja ens estan condemnant  a la misèria i l’esclavitud.   


divendres, 12 de juliol de 2013

la teranyina


Una humitosa càlida albada a l’inici de la tardor oferia, al besllum, el contrast de la rosada invasora dels camps i marges que els murs de paret seca s’encarreguen de mantenir frondosos possibilitant així que centenars de teranyines s’arrenglerin, una darrera l’altre, en molts dels trams de l’estreta i llarga carretera que duu al far de Favàritx.

Al mig de cada una d’aquestes artesanes teles, l’aranya pacientment queda a  resguard, no te presa, ella sap que  minúsculs insectes innocentment aniran quedant enganxats en la resistent tela un cop l’evaporació de la rosada els  permeti  el vol, l’ormeig que ha construït és prou resistent,   ni el pes de les gotes de gebre l’han aconseguit destruir.

 Tan sols la força del vent,  tramuntanada, ponentada, llevantada o un fort migjorn, aconseguiran esborrar del paisatge el bell espectacle del trampós teixit obra mestra dels aràcnids 

diumenge, 7 de juliol de 2013

joquer


Animals de companyia

Estris de cuina

Il•lusions per viure-les

Objectes rituals: cadira, taula,llit...

Una llar, de fet, no té necessitats de gaire més.

dilluns, 1 de juliol de 2013

la llibertat


Després de veure el televisiu espectacle “concert per la llibertat” al camp nou, el cap se't omple de raonaments per tal de treure'n l'entrellat de la verdadera intencionalitat  de les tantes mostres de llibertat reivindicades des del escenari per cada un dels participants.

Després també, a l'endemà articles d'opinió als diaris, comentaris radiofònics o televisius i converses amb les amistats, igualment t'omplen el cervell  i t'adones que tot plegat són espurnes d'un desig col•lectiu que per diferents motius o camins volen conquerir el mateix cim i, el que és més  important i engrescador alhora, és veure aquesta mena de contagiosa tossudesa que s'està gestant, la qual cosa pot ser sense cap dubte la pedra filosofal per conquerir qualsevol tipus de llibertat.

Subscric l'article d'opinió de Roger Palà, "El funeral de la transversalitat"  doncs el trobo del tot encertat, estalviant-me així de mal expressar tot allò que voldria dir.

 "En els artistes i aquesta gent de la cultura no s'hi pot confiar. Els muntes un Concert per la Llibertat ben arregladet, els obres les portes del Camp Nou, hi portes la TV3, els cedeixes generosament un micro... i a la que et despistes t'omplen la independència de contingut! No havíem quedat que érem transversals? Que primer la independència i després ja decidiríem si dretes o esquerres? Així doncs, què coi diu en Gerard Quintana de les retallades? Què diu aquest noiet, en Cesk Freixas, sobre l’Esther Quintana? I aquesta mossa, la Lídia Pujol, que s’empatolla amb això del deute i els bancs? Que fan tots parlant dels Països Catalans? Que això no toca! I aquest del mocador palestí? Anem amb compte, que no va gens bé per al procés! Que són totes aquestes pancartes contra l'ERO a TV3 i Catalunya Ràdio? Aquest exèrcit de la cultura d’en Titot està ple de quintacolumnistes amb carnet del CNI.

Doncs sí, amics. El Concert per la Llibertat ha posat neguitosa molta gent, i no només a la veïna Espanya. També –i potser sobretot– entre la tropa d’ideòlegs, pensadors, tertulians i gent que passava per aquí del sobiranisme dit “transversal”. I és que les sis hores del Camp Nou no van ser només un acte majúscul d'afirmació nacional, una fita històrica per a l'independentisme, una festa reivindicativa i tots aquests tòpics que hem repetit com lloros. També va ser un funeral: el funeral de la transversalitat, el funeral del discurs falaç del “primer la independència i després ja veurem”, el funeral de l’“hem d’anar tots junts i aparcar les diferències per al dia després”. El temps dirà si el funeral va ser prematur o no. En tot cas, va ser oficiat amb totes les de la llei. Fins dissabte passat el discurs havia colat prou bé. Ja no. Llàstima. Ha estat un bon intent. 

A l’escenari que Lluís Danés va dissenyar per al Concert de la Llibertat hi havia moltes escales cap al cel. Cadascú, deia en Danés, és lliure de triar la que més li plagui per arribar a tocar els seus somnis (oh!). Probablement ens trobarem tots el dia D i l’hora H en una fracció de segon mística. Però siguem conscients que depenent de com es configuri políticament l’avui, la independència serà més així o més aixà. No hi ha independències neutres: es pot ser Suècia o es pot ser Andorra, i això no es concreta d'un dia per l'altre. Dependrà del que passi ara i aquí i de la correlació de forces dels pròxims anys que aquesta cosa que farem sigui un país nou o tan sols una burda còpia de l’Espanya de la Transició, la que ens ha dut a l'atzucac polític, econòmic i moral actual. Qui exigeix aparcar tots els debats sobre el model de país fins a l'endemà aposta veladament per la còpia. Un canvi de bandera i poca cosa més. Qui posa els debats sobre la taula aposta per un diàleg constructiu del qual pot sortir alguna cosa millor que això d'ara. Els 90.000 del Camp Nou van clamar per la independència i el dret a decidir, però també –de forma majoritària– contra les retallades, contra la crisi i els seus responsables, contra el deteriorament dels valors democràtics. Els 90.000 del Camp Nou són també un dels molts rostres de la Catalan Revolution. Una moneda, dues cares. 

Sobre el concert en si: és cert, tot girava de manera massa excessiva entorn de Lluís Llach. Sí, hi havia “els de sempre” i, per motius molt diversos que cadascun dels interessats explicarà si li plau, hi faltaven molts "dels d'ara". És necessari i legítim plantejar-se aquests dubtes, com ha fet en Jordi Bianciotto en aquest article. Ens quedem amb el fet que va ser un espectacle gens essencialista. Hi havia el gran Peret–únic rei dels catalans–, els gitanos de Gràcia, els ritmes arabitzants d’en Yacine, el mestissatge rebel deMuguruza. S'hi va cantar en sis llengües amb total normalitat, cosa que fa relativament poc hauria estat impensable en un concert com aquest. Hi ha qui ha afirmat que part dels assistents va xiular a Ramoncínper dirigir-se al públic en castellà: fals. Els xiulets a Ramoncín van començar tan bon punt va pujar a l'escenari i és molt probable que vinguessin motivats per les opinions del personatge en qüestions com les descàrregues o els drets d'autor, no pas per la llengua en què es va expressar. Com s'explica, si no, que no es xiulés a Paco Ibáñez –grandíssim, memorable– per interpretar “Como tu”? L’encaix deRamoncín en aquest concert és difícilment justificable. Fa mal, això de perdre Pedro Guerra i quedar-nos amb Ramoncín. No en el nostre nom. No a qualsevol preu. 

Òmnium Cultural assumia un gran repte logístic i se n'ha sortit a mitges. Dues hores de retard sobre una escaleta impossible és un rècord difícil de superar. Tot plegat, però, és més conseqüència del disseny de l'espectacle que no de la feina dels voluntaris de l'entitat que hi van deixar la pell. Tal com estava plantejat era inevitable que tot anés lent i tard. Eren dos concerts en un! També eren esperables i lògics els alts i baixos artístics. Cal dir, això sí, que vist amb prespectiva va ser molt digne. Amb l’excepció d’alguns moments especialment desafortunats a la recta final, com “L’Estaca” –uf!–, “Laura” –cançó maleïda al Camp Nou– i el guirigall de “Tossudament alçats”, el nivell global va ser més que acceptable i va tenir moments de lluïment. I això cal agrair-ho sobretot a la direcció musical de Xavi Lloses, Dani Espasa i Carles Cases. Tot plegat va ser excessiu, caòtic, contradictori, fet a última hora i amb la pompa sobrera dels grans esdeveniments de masses... Però també emocionant, artísticament brillant a estones, vibrant i intens. Agradi o no, un reflex força fidel d’aquest país i de la manera de fer les coses de la seva gent. 

Abans del Concert per la Llibertat, alguns independentistes havien expressat dubtes sobre la finalitat última d'aquest concert. A qui va dirigit? Qui n'és el receptor? Què volem explicar? Eren dubtes lògics, però el dissabte a la nit va quedar molt més clar. El missatge dels nostres milicians va ser inequívoc: independència com a mitjà, no com a fi. Països Catalans com a marc. I el dret a decidir –i no el discurs economicista i l'"Espanya ens roba"– al centre del debat. El gen llibertari, ben arrelat, a voltes invisible, és massa fort. Rebrota sempre i, com tot pensament català genuí, sobreviu als seus il•lusos enterradors