dimecres, 27 de febrer de 2013

jules et jim


Stèphane Hessel, avui ens ha deixat un home que poc es podia pensar que el  curt text en format de llibre de 30 fulls i un preu de sortida de poc més de 3,--€ que va escriure a l’edat de 93 anys, tingués la repercussió que ha tingut encoratjant els ànims  d'una conscienciada part de la  població que, amb la seva lectura, va veure i veu com les seves queixes no només són recolzades per unes reflexionades denuncies sinó que, a més a més,  tot el contingut del llibre representa una arenga perquè la indignació creixi i creixi encara més.

La seva biografia aviat serà llibre de culte també per a molta gent. Confio en que el bon biògraf no s’oblidi de reflectir amb detall el seu origen citant la curiosa historia del seus progenitors: Hessel va néixer a Berlin l’any 1917 fill de l’escriptor jueu Franz Hessel, i de la escriptora i pintora Helen Ground, parella que (junt amb Henri-Pierre Roche) va inspirar a François Truffaut, el famós film  "Jules et Jim" 

Pels anys 60, la pel·lícula de Truffaut, va fer-nos sortir d'una de les noves sales d'art i assaig, emmirallades per l'excel·lent  historia amb que el  director, com sempre, ens obsequiava,  agraint-li poder accedir per fi al coneixement d'horitzons més amplis i lliures en les formes del comportament i relacions humanes.  En “Jules et Jim” tothom volia ser com  els protagonistes, encara que algunes persones penséssim que era una ficció, perquè, el que no sabíem (d'això potser la censura ja s’encarregava), era que els personatges eren reals, i també potser que algunes amb  més o menys fortuna ho aconseguiren i potser que els fills d'algunes parelles fossin com n’ Stèphane Hessel, però en tot cas, s’ha de tenir en compte que les sales d'art i assaig tenien una petita capacitat d'espectadors (30, 40, butaques?), i anessis a la sessió que anessis mai trobaves l’aforament al complet, així doncs, tal com podem veure en l’actual panorama de consciencia ciutadana, el resultat d'ideòlegs com l’Stèphane, malauradament és el que és.

diumenge, 24 de febrer de 2013

joquer (AS de la màniga)


miquel bauçà (1940-2004)

-A la fira, als cavallets,
sempre pujo a la girafa.
-Per què la fixació?
-Deu ser cosa freudiana.
-I ja t'ho has fet mirar?
-Però si és innocent.
-D'innocent, no ges ni mica.

El batec de la misèria.
A una vella amb uns parracs,
en un jaç i desnonada,
en el coma més profund,
el cor se li bategava,
si un objecte de valor,
li deixaven a prop d'ella. 

Infantesa i joventut
són com basses estancades:
uns mateixos sentiments,
provocats per les mateixes
beneitures del ramat
ens bressolen fins que arriba
el moment en què el cervell
s'allibera de la quisca. 

-Oh, fill meu, cal que t'avesis
a passar aquest riu tan gran,
cada dia amb aquest ferry,
sempre amb molts més passatgers
dels permesos. Cal que enduris
la misèria, els alemanys...
-No podríem esbandir-los?
-Déu no ho vol, en absolut.
Diu que han de servir d'exemple.

Ulls petits i furiosos,
m'ha atacat sense motiu,
quan comprava mitja terça
de xai tendre al carnisser.
Ha fugit, sense explicar-se.

dissabte, 23 de febrer de 2013

sana tramuntanada




Com una alenada d'aire fresc que fins i tot és capaç de enfurismar la tranquil·litat de la  mediterrània solidaritzant-se  amb els seus pobles  tot dient-los  que ja n'hi ha prou de l'espoli teutó, són les manifestacions als carrers.

A) Per algunes persones però, aquesta alenada significa un perill que s'ha de combatre doncs ells saben que fer justícia a tots els racons del sistema corromput, significa perdre terreny en les seves formes especulatives per aconseguir tot tipus de guanys  i per tant han de continuar amb el seu sistema  d'esclavatge que, si bé  canvia amb les formes, el resultat sempre els és el mateix. Aquest grup, naturalment,  avui s'absté de sortir per renovar aires.

B) Per altres persones aquesta alenada significa la possibilitat de no embogir ja que son portadores d'una honestedat significativa que no estan disposades a perdre perquè, la seva sensibilitat,  posaria en perill el seu sistema nerviós amb greus conseqüències de trastorns psíquics, per la qual cosa trepitjar els carrers exigint justícia és una manera d'anar amb cara descoberta dignament per la vida. 

C) Per altres persones aquesta alenada no els fa cap efecte, són paràsits d'un sistema i per tant l'únic que els interessa és mantenir la seva permanent font d'energia vital aferrats al cos d'un sistema que tant els  fot sigui corrupte o no, ells són per naturalesa servidors, llepaculs o mercenaris quan defensen al grup A, i si defensessin  a un possible  guanyador grup B, ho farien igual  al·legant la seva experiència dins del camp social pel qual professionalment han optat. Així doncs, aquest grup mai és deixa veure pels carrers tot i que esta a la expectativa per, donat el cas,  no perdre el tren que l'ha de mudar  d'animal per seguir subsistint.

Per decència el grup B, sembla ser el correcte però la persona que pensa que en forma part li comporta evidentment que s'ha de sincerar amb ella mateixa sense fer trampes, aquesta és l'única manera amb la que pot tenir dret d'exigir amb veu alta i accions contundents de força, l'acabament de la tirania que el model  A esgrimeix.  I,  al mateix temps per als del model C (si és que  ha pogut sortir-se'n d'ell  ja que per a pertànyer així la van educar),  poder dir-los també el nom del porc sense por d'estar fent un judici equivocat o un abús de confiança. 

dijous, 21 de febrer de 2013

fauna



Josep Vicent Marquès, (València 1943-2008) Recuperant un article seu publicat al Nº 20 de la desapareguda revista “bicicleta”, on en clau del conte infantil “la caputxeta” col•loca al seu lloc al mític, carismàtic i  embadocador personatge televisiu  el  també desaparegut Félix Rodríguez de la Fuente,  etòleg naturalista presentador d'un exitós programa televisiu  denominat Fauna, que durant i a partir del 1968  s’anunciava amb una martellejant  sintonia pels televisors del país del decadent dictador. Aquest bon home, amb les  reflexions que feia amb un inconfusible registre de veu, donava a entendre que l’obediència  al  cap de la manada - sigui quina sigui l’espècie- era la forma natural de comportament a fi i efecte de sobreviure  protegint-se com cal de possibles atacs dels depredadors. Així doncs, l’encobert missatge subliminal , de passada, ja estava difós.

Però el que potser no sabia el bonàs del Dr. Rodríguez de la Fuente, era allò de les educatives comparances metafòriques - tal com fa Josep Vicent-  que et deixen veure allò que de vegades roman ocult.

Si dintre d'una manada de lliure pensament d'esquerres és considera que l’actuació  del pensament únic de les dretes pot ser el  pitjor depredador, amb el seu exemple de posar-nos als humans dins del mateix sac sense mencionar l’etapa de coneixement alliberador que va representar la il•lustració,  bé podrien dir els lliures pensadors que seguien els seus programes, que el depredador el tenien situat dins de la manada.

No és gens estrany aquest comportament entre l’espècie humana, últimament ja s’ha pogut  constatar que durant l’eterna transició que  encara continua, de depredadors dins de la manada els hem tingut, els tenim i els seguirem tenint un futimé de temps. 






  

diumenge, 17 de febrer de 2013

joquer




Agafar el camí més curt  pot fer perdre't l’ocasió de raonar per desdir-te d'arribar allí on després, potser, no t’agradi ser-hi. 

Escollir un nord per no perdre't, pot fer que sigui així com més perdut estàs (d'un refrany d'un país del nord europeu (“quan tinc un nord és quan estic perdut”).

Intentar no desviar-te del camí pot fer que no gaudeixis d'una equilibrada salut mental, la dèria de la rectitud fins i tot pot arribar a ser malaltissa.

Obtenir sempre guanys materials pot fer que, amb el temps,  t'estimaran per això mateix i per res més, és allò del  “tal fas tal trobaràs”

Unir-se amb o en  el que sigui, pot fer que un cop aconseguit t'adonis encara més de la teva solitud, aquesta però, no és cap mal sempre i quan t'hi fiquis  perquè et ve degust. 

dijous, 14 de febrer de 2013

La ventafocs (beatriz talegón)



En un llunyà país anomenat Lapelldebrau

1.-Hi havia una vegada uns descendents d'un grup polític majoritari que començaven a ser menyspreats pel fet  de que tots els seus components  s'anaven empobrint més i més a causa d'una recessió econòmica que moviments oligàrquics, es van treure de la màniga.

2.-D'altres  potents col•lectius ciutadans ja els anava bé l’empobriment dels membres descendents doncs tal com ja feien amb altres membres,  podien seguir treien suculents beneficis en allò que ja es va començar a conèixer com l’economia submergida.

3.-Un dia, un esser  il·luminat d'aquest grup majoritari esquerrà que començava a anar de capa caiguda, va aparèixer i va dir al col•lectiu que tot allò s’havia d'acabar,  que s’havien d'organitzar per fer front a tanta injustícia i que entre tots havien de designar a una persona perquè els representes allí on calgués.

4.-I així ho van fer,  i la persona assignada, amb les seves millors vestimentes va anar a parlar a una important cimera d'aquest esquerrà grup  i, menys que eren d'esquerres, els va dir de tot.

5.-Aquesta persona, que era una noia moníssima, va sortir escaldada de la cimera doncs, com que era una trobada  internacional, a més d'un capitost no els va fer gràcia el que els va dir.

6.-A la sortida, fulminada per mascles i femenines mirades recriminatòries, va fugir escopetejada i va perdre una de les sabates  “louis vuitton” que duia però, que un membre del seu país va recollir, ja que era coneixedor del seu cost  perquè ell mateix l’havia fet constar en el llibre de caixa com a despeses varies.

7.-I quan tornaren a  Lapelldebrau,  amb la sabata recuperada van iniciar una relació més atrevida que l’amistosa establerta fins el moment i......, 

8.- Això els va permetre recuperar forces per entabanar  i reconquerir un altre cop a aquella militància que, perillosament, donava signes de fer la verdadera revolució escoltant anàrquiques veus de fons.   

dilluns, 11 de febrer de 2013

casta política



La classe política treballa amb un gran marge de mobilitat enfront a la prevista, assumida i silenciada corruptela que a mida que els vagin enxampant aniran disminuint .

Tot és tan senzill  d'entendre com saber qui és o són els que mouen els fils per impulsar  determinats personatges  per  que siguin capdavanters d'un partit polític. 

Tot és tan senzill d'entendre com per saber que aquest capdavanter ha de ser  carismàtic  i fàcil de corrompre i  que s'ha  de  rodejar de col·laboradors entre els quals, per semblar la formació honesta, ha de  triar unes quantes persones honrades que amb el temps ja aprendran a corrompre's l'ego a canvi de suculents guanys materials o bé, educadament, (perquè la decència te aquesta virtut), ja faran un silenciós mutis i sortida d'escena.    

Tot  és tan senzill d'entendre, com per saber lo babaus que som una gran part de la ciutadania gràcies a una encoberta alienació cultural que és l'encarregada d'esforçar-se  gens ni mica, en promoure valors racionals que arribin a tots els racons de la població i en especial als més modestos,  deixant així fluir   unes barroeres escales de valors que certs mitjans de comunicació televisius o cinematogràfics  són els encarregats de difondre començant des de les etapes infantils fins arribar a les senils.

Si tot és tan fàcil d'entendre, què dimonis fa difícil trobar una solució?, tal com van les coses ja s'escolten veus que anuncien un conflicte de caire bèl·lic donat el desmesurat creixement de grups neonazis a Europa..., antigament els conflictes servien per controlar la població, !deu mos en guard de que la  catàstrofe malthusiana estigui en la ment del famós G8  o grup bilderberg!

diumenge, 10 de febrer de 2013

joquer (l'as de la màniga)






Rudiments de Saviesa (fragments)
miquel bauçà (felanitx 1940, barcelona, 2004)

Actes purs: Anar al “encants”
comprar-se un vídeo porno.

Efectivament, tu i jo
hem viscut coses semblants,
des d'un punt de vista bleda,
però fóra pec pensar
que ens han fet igual efecte. 
'Te'nrecordes...’ Jo no vull
recordar com tu recordes.

Ignorem el que ignorem
per la força de les coses.
No ens podem alliberar
fàcilment d'aquesta tara.

-On voldries anar ara?
Doncs, no ho sé. Pertot arreu
no hi ha sinó misèria,
Jo aniria a veure els somnis.

-Un altra oportunitat?
N’has tingudes massa i massa.
Però, mama.... –S’ha acabat!
Els papers! Anem al jutge.



dissabte, 9 de febrer de 2013

botó de mostra



La perplexitat del que està passant pot donar motiu a fer mil i un poemes als que  centenars d'engrescats aprenents de música gosaran d'afegir- los  unes oportunes notes musicals perquè, al seu temps, també desenes d'espontanis cantants professionals -o d'afeccionats que de vegades els superen -, siguin els que s’atreviran a escampar, per tota mena d'auditoris, el resultat final de l’obra poètic-musical. 

Ben mirat,  tal vegada la proporció numèrica sigui diferent, es a dir, desenes de poetes i milers de cantants mantenint això si, el centenar de músics. Sigui com sigui però, els oients espectadors més pròxims als corresponents llocs de difusió, seran els encarregats així mateix de fer córrer la peça  àudio visual i prest, o amb el temps, ja es veurà quina serà la composició que millor haurà  quallat i per tant pot servir de crit de guerra pel moment o si més no,  pels molts moments que les futures generacions, malauradament, de segur la necessitaran també per poder  fer-la servir.

el botó de mostra, Joan Brossa:

"Si no pogués escriure, als moments d'eufòria seria guerriller, 
als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses"

del llibre antologia de poemes de revolta (1943-1978)


dimecres, 6 de febrer de 2013

l’ametller florit




crònica

M’han obsequiat amb una branqueta florida d'ametller i em sap greu doncs soc incapaç d'arrencar ne cap de l’arbre florit. L’acció demostra ben poca sensibilitat. !Quina puta mania d'escurçar vida satisfent absurds capricis!. La bellesa està i és de l’arbre, furtar-li el mèrit és menysprear-lo i a més a més, fer marcir flor i  fruit abans del que toca, és innoble.

A la branqueta d'uns vint centímetres hi ha sis oloroses flors obertes i dos de poncelles que ja mai s’obriran al mon. Per la ignorància innocent de la persona, per compromís, agraeixo el detall de l’obsequi i,  per no ferir sensibilitats, em callo las ganes de dir-li el nom del porc a qui ha gosat  fer el gest d'arrencar la branqueta.

dilluns, 4 de febrer de 2013

marionetes




A no ser que sintonitzis radio clàssica i deixis de llegir en format paper o digital la premsa diària, aconsegueixen enfurismar-te fins al punt  de que, tot copsant l’ entorn igualment emprenyat, se’t passa pel cap preguntar-te quin maquiavèl·lic director d'orquestra ho està dirigint tot amb la col·laboració de milers de guionistes escampats pel planeta que, com en una telenovel·la, dia a dia deixen anar un capítol de l’obra potser ja acabada del tot.

El poble, espectadors i actors figurants alhora,  estem pendents, neguitosos alguns i amb cinisme uns altres,  de saber la durada d'aquesta sèrie que segur ja la tenen enllestida, per això,  el que més por fa és poder pensar en quina serà la propera  obra d'acció  que segur  tenen en  ment programar per la vinent dècada d'aquest recentment estrenat segle.  

Al  fer-me preguntes cerco respostes i, esperant escoltar alguna convincent, la trec de l’arxiu ideològic que sovint fa de tauló salvador i et permet anar tirant, tot al contrari del  flotador de plom que els mandamassos de torn ens faciliten, diuen, per protegir-nos. 



diumenge, 3 de febrer de 2013

joquer


Ara “ells”, després de 30 anys de treballar-s’ho,  ja saben que tenen les de guanyar.

Estan segurs del seu poder, ho diuen les urnes de l’amanyat bipartidisme.

I per tant no escatimen invertir en personal de xoc econòmicament barat en educació formació i manteniment.

Òbviament però força equipat  sobretot amb conviccions  neonaziscapitalistes. 


Únicament, "ells" han d'estar alerta en que el cervell dels seus servos-col·laboradors no deixi de romandre  com una mena d'electroencefalograma pla, és ha dir,  que la línia d'entremig  no apugi ni davalli mai. Això els podria causar algun problema.

dissabte, 2 de febrer de 2013

puig antich

Endreçant allò que tard o d'hora acaba igual d'amuntegat però  amb menys volum, gràcies a  una oportuna salamandra encesa al fosquet per mitigar aquella fredor d'hivern que s'instal·la dins la casa, i que serà l'encarregada de fer desaparèixer tot el que, amb el temps, comencem a sentenciar com a superflu, he trobat dues pàgines del desaparegut diari Avui del dia 25-10-2006, on entrevisten a Margalida, ex-companya de Salvador, i en repassar-les voldria saber si, en aquests casos, el temps és l'estufa que apaivaga la fredor instal·lada al cos quan uns fets execrables succeeixen a prop nostre. 

Escanejades i penjades les pàgines i cercant més informació a la pantalla de l'ordinador, topo  amb la presentació d'un llibre d'Iñaki Mingolarra, que  deixa ben clar la barbàrie comesa a les acaballes del franquisme quan diu que “ Su ejecución ensucia la memoria de los que prefirieron mirar hacia otro lado» i em fa pensar en què ara, amb els temps que corren, aquells que mirin cap a un altre costat, acceptant o col·laborant amb aquest sistema  neonaziliberal  espoliador dels drets civils, gràcies als  historiadors de caire humanista que s'encarreguin de denunciar-ho, també duran la brutor en la seva memòria.