divendres, 15 de novembre de 2013

l’espill

Penjat a la paret, algun rostre s'atura uns instants per veure's allò que potser li dona  confiança d'identitat, altres poden passar sense necessitat de fer-ho tot sabent que això de la identitat i confiança, són conceptes que només  el cervell és l'únic que pot reflectir-los la imatge.
Mirall,  Silvia Plath, (traducció de Montserrat Abelló)
Sóc de plata i precís. No prejutjo res.
Tot el que veig m’ho empasso de pressa
tal com és sense ombra d’amor o rebuig.
No sóc cruel, tan sols sincer,
l’ull d’un petit déu amb quatre costats.
La major part del temps medito sobre la paret del davant.
És rosa amb piquets. Fa tant de temps que me la miro
que em sembla una part del meu cor. Però fa pampallugues.
Cares i foscor ens separen una i una altra vegada.

Ara sóc un llac. Una dona vincla sobre meu,
cercant en els meus confins el que realment és.
Aleshores es tomba cap a aquelles mentideres, les espelmes o la lluna.
Jo li veig l’esquena i la reflecteixo fidelment.
M’ho recompensa amb llàgrimes i agitant les mans.
Sóc important per a ella. Entra i surt.
Cada dia és la seva cara el que substitueix la fosca.
En mi ha ofegat na noia jove, i dins meu una dona vella
s’alça vers ella dia rere dia, com un peix terrible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada