-A la fira, als cavallets,
sempre pujo a la girafa.
-Per què la fixació?
-Deu ser cosa freudiana.
-I ja t'ho has fet mirar?
-Però si és innocent.
-D'innocent, no ges ni mica.
El batec de la misèria.
A una vella amb uns parracs,
en un jaç i desnonada,
en el coma més profund,
el cor se li bategava,
si un objecte de valor,
li deixaven a prop d'ella.
Infantesa i joventut
són com basses estancades:
uns mateixos sentiments,
provocats per les mateixes
beneitures del ramat
ens bressolen fins que arriba
el moment en què el cervell
s'allibera de la quisca.
-Oh, fill meu, cal que t'avesis
a passar aquest riu tan gran,
cada dia amb aquest ferry,
sempre amb molts més passatgers
dels permesos. Cal que enduris
la misèria, els alemanys...
-No podríem esbandir-los?
-Déu no ho vol, en absolut.
Diu que han de servir d'exemple.
Ulls petits i furiosos,
m'ha atacat sense motiu,
quan comprava mitja terça
de xai tendre al carnisser.
Ha fugit, sense explicar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada