text robat

sortosament, al poble egipci sembla ser que no els  faran passar la famosa frase de Giuseppe Tomasi di Lampedusa “alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual” 

Nancy Messieh.  Un poema per Tahrir, per Egipte

Aquella plaça pública
amb nom de destí i història
com sabent el que anava a venir
ferms ens vam quedar
dient, no ens mouran
pintem poemes en el dur asfalt
tou, xopat de la sang nostra

i el món mirava.

El món mirava mentre ens cridaven
traïdors
i a les pantalles dels televisors
de les llars, tancades les portes no fora
que entrés la veritat,
els homes escopien a les càmeres menyspreu
i les dones xisclaven per telèfon
ulls i cors plens de ràbia
incapaces d'entendre
que Tahrir era seva, per a ells,
mentre els ulls del govern mostraven només el que volien
que veiéssim
el sol ponent sobre el Nil

i tot el que feia falta era girar el mínim el cap cap a l'esquerra
clucar l’ullet
mostrant la boirina del sol del Caire entre els gasos lacrimògens,
els homes a la càrrega pels carrers amb els seus cossos solament
topant amb els camions de policia que els atropellaven.

Els diaris parlaven de disturbis per tot el Mediterrani
pretenent que aquell dia que havia
començat al Caire
era igual a altre qualsevol.
Però alguna cosa havia començat.

Homes i dones estremien la terra
amb les seves veus.

De nord a sud
queien cossos al sòl, deixaven de bategar els cors
però a Tahrir per ells vam mantenir el cap ben alt
sortint dels murs pels quals, tota la nostra vida,
vam caminar tots junts, ocults en l'ombra
de la conformitat i la por

vam obrir a l'assassinat els nostres pits,
vam obrir a les pedres els nostres rostres, a les bales els nostres ulls,
les nostres ments als molotov que al cap ens llançaven

i vam dir

no tenim por

perquè la por a viure amb la cara enterrada
en el sòl d'una terra que no pot ja sentir
era res, res comparat amb la por a morir
sense haver dit ni una vegada
sóc lliure.
Vist a Sin Permiso

Text robat a filosòficament