dijous, 31 de gener del 2013

mª aurèlia capmany

Per a un parell de núvies aquest text de na Capmany anava junt amb el modest obsequi nupcial. D’una de les núvies, amb el temps he comprovat que l’àngel de la seva llar és viu i ben viu, de l’altre, potser dues o tres vegades positivament o no, sé que ja l’ha assassinat...,però també  amb el temps , he aprés que potser no calen consells i és millor deixar que les persones s’equivoquin soles. 


dimarts, 29 de gener del 2013

crònica


Toni el brocanter, té sobre la taula un munt de postals antigues dels anys 30, 40..., fins fa poc retingudes per algú a linterior d'una capsa de llauna o cartró o dins del calaix on s’acostumen a dipositar els recordatoris en format de paper rebuts per part de familiars o amics. 

En aquest cas, són imatges fotogràfiques de paisatges urbans de   grans ciutats cosmopolites i “modernes” amb encara cotxes de cavalls i algun solitari de motor, i com a vehicle col·lectiu més avançat algun tramvia. Els textos de les postals, escrits amb tinta i ploma  són de persones que tal vegada feien la gran travessa de la seva vida i d'alguna manera  feien arribar als seus, noticies de la seva epopeia constatant que encara eren vius i per tant ningú passes pena.

Estem al 2007, comparo i m’entra una mena de vertigen al pensar en l’evolució paisatgística i tecnològica ocorreguda en aquests només 70 o 80 anys i crec que el cervell de la majoria dels habitants del planeta, no el tenim preparat per assumir, en tant poc espai de temps tants nous hàbits de viure...., sols fa una generació!

I així ens va, que ni psicòlegs ni psiquiatres se'n salven dels desajusts del magí. O et fas sedentària espectadora de tot i de la feina fas una monotonia, o acabes trastocada en veure el poc bon us que fem de les noves eines d'última tecnologia, doncs sovint ens serveixen per tot menys per avançar com a persones civilitzades, competint cada vegada més entre ser més rics i paràsits de la gran bestia consumista creada pel sistema capitalista. Ens cal molta lectura propera al “tenir o ser” de l'Erich Fromm

L'aparició a l'exterior d'aquestes  capses o calaixos dels records, dels nostres records col·lectius, segons com  són ben útils per alleujar-nos d'un possible trastocament,  doncs ens donen l'oportunitat de situant-nos  exactament al modest lloc de partida i, amb una mica de sort, podem tenir l'ocasió de deixar de creure'ns éssers superdotats o prepotents pel sol fet d'anar amb un telèfon mòbil a la mà que, per necessitats del mercat consumista, a l'endemà d'adquirir-lo ja està passat de moda. 

diumenge, 27 de gener del 2013

joquer




A poc a poc “ells” ho aconsegueixen
eliminant tota mena de valors.
Ignorant, alguna persona no reacciona a temps i,
obeint, escup el pitjor que posseeix:
un anhel de triomf personal a costa de tot.

dissabte, 26 de gener del 2013

text robat




sortosament, al poble egipci sembla ser que no els  faran passar la famosa frase de Giuseppe Tomasi di Lampedusa “alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual” 

Nancy Messieh.  Un poema per Tahrir, per Egipte


Aquella plaça pública
amb nom de destí i història
com sabent el que anava a venir
ferms ens vam quedar
dient, no ens mouran
pintem poemes en el dur asfalt
tou, xopat de la sang nostra

i el món mirava.

El món mirava mentre ens cridaven
traïdors
i a les pantalles dels televisors
de les llars, tancades les portes no fora
que entrés la veritat,
els homes escopien a les càmeres menyspreu
i les dones xisclaven per telèfon
ulls i cors plens de ràbia
incapaces d'entendre
que Tahrir era seva, per a ells,
mentre els ulls del govern mostraven només el que volien
que veiéssim
el sol ponent sobre el Nil

i tot el que feia falta era girar el mínim el cap cap a l'esquerra
clucar l’ullet
mostrant la boirina del sol del Caire entre els gasos lacrimògens,
els homes a la càrrega pels carrers amb els seus cossos solament
topant amb els camions de policia que els atropellaven.

Els diaris parlaven de disturbis per tot el Mediterrani
pretenent que aquell dia que havia
començat al Caire
era igual a altre qualsevol.
Però alguna cosa havia començat.

Homes i dones estremien la terra
amb les seves veus.

De nord a sud
queien cossos al sòl, deixaven de bategar els cors
però a Tahrir per ells vam mantenir el cap ben alt
sortint dels murs pels quals, tota la nostra vida,
vam caminar tots junts, ocults en l'ombra
de la conformitat i la por

vam obrir a l'assassinat els nostres pits,
vam obrir a les pedres els nostres rostres, a les bales els nostres ulls,
les nostres ments als molotov que al cap ens llançaven

i vam dir

no tenim por

perquè la por a viure amb la cara enterrada
en el sòl d'una terra que no pot ja sentir
era res, res comparat amb la por a morir
sense haver dit ni una vegada
sóc lliure.
Vist a Sin Permiso
Text robat a filosòficament

dimecres, 23 de gener del 2013

traje jaqueta


20-11- 2007
Centenària, no cito el seu nom, filla de la burgesia de Blanes, viu des de molts anys a Badalona, per la radio li fan una entrevista per que digui les claus de la seva longevitat dins d'unes òptimes condicions físiques i mentals, diu: "Menjar moderadament sense fer excessos i dur una vida ordenada". I segueix tota una sèrie de saludables consells que ningú gosaria contradir però quan li fan preguntes més concretes dels seus hàbits respon "abans feia goig d'anar al Liceu, vaig deixar d'anar quan es va vulgaritzar permetent entrar espectadors a les gales vestits de qualsevol manera i també perquè això de tornar amb taxi amb un xofer desconegut que, ves a saber d'on ve, em feia por"...

De la guerra civil diu "els dels “comitès” eren uns facinerosos i vaig preferir llençar una medalla d'or de la meva comunió al vàter abans que donar-la per la recapta de diners dels republicans, aquests ens van requisar les joies de la família, però he de reconèixer que desprès ens les van tornar"...

D’en Franco diu "ell va fer coses bones i coses dolentes, de les bones, que va restituir el poder a l’església i en la seva època no hi havia la delinqüència que hi ha ara". De les coses dolentes no en diu res.

També comenta: "Llegeix-ho de tant en tant una biografia d’Adolfo Suàrez, aquest sí què era bo! i afegeix que cada setmana va a la perruqueria i es tenyeix els cabells, de les seves condicions físiques diu  "vaig  perdent “coses” que no es poden dir doncs son “coses lletges”

Te cura d'ella una equatoriana, a la celebració dels 100 anys hi aniran 80 de família i ens fa saber que estrenarà  un “traje jaqueta de categoria” per fer goig.

Un cop acabada l’entrevista i paint el que s'ha dit, es pot pensar que, arribar als cent anys i tenir encara aquesta escala de valors, vol dir que l'avia  no ha entès res de res de la realitat que l’envolta, m’atreveix-ho a dir fins i tot que aquests valors, subtilment, son del mes pur estil nazi. Aquests tipus de gent vénen de molt lluny i es coneixien d'un hora lluny,  quan ha mencionat el “traje jaqueta de categoria” m’ha passat pel cap la conya que és feia pels anys 60 i 70, quan s’havia de celebrar alguna cosa, en cercles ciutadans desarrelats del franquisme, enfotent-se el poble planer opinava que, la compra obligada d'un "bon traje jaqueta” per a l’ocasió per impressionar i per quedar bé, era el primer que s’havia de fer. 


dilluns, 21 de gener del 2013

causa i efecte

Pel 2014 ja estan preparant la propera fira internacional de material bèlic així doncs no ens hem d'estranyar gens que durant tot aquest any els senyors de la guerra hagin de -mai millor dit-,  cremar fins l’últim cartutx. 

Els insaciables fabricants d'armament estan famolencs  i anhelosos de poder oferir a les grans potencies els  mortífers estris d'última fornada que el personal que  tenen contractat amb sous de vertigen com són els de químics, enginyers etc.,   amb comportament de botxí però  sense cap remordiment (la pel•lícula El Verdugo, de Berlanga n’és un exponent) hauran anat perfeccionant en eficàcia i disseny.

I en un altre lloc, per dignitat,  també aniran sorgint petits tallers per confeccionar tot tipus de pròtesis a les que puguin accedir la població més massacrada humiliada i esclavitzada del planeta. 

diumenge, 20 de gener del 2013

joquer


Avís a la població lectora de premsa: Estudis de mercat confirmen que avui , és el període de  24 hores que va des de les noticies d'ahir fins les de demà  que en un 95% solen ser les mateixes.

El límit: Ara sabem que “ells” no  tenen  límit, ara però, pel que és veu, ens temem que nosaltres si.

Investigació: Diuen que fer-la dins dels contenidors per satisfer la fam, és més digne que fer-ne una  de mercat per enriquir-se.

Observadors: Els socials de renom fa temps ens estan alertant de que les xarxes de pesca del capitalisme cada vegada són més atapeïdes. 

Unipartit: Sense anar més lluny El Capitalisme,  l’innovador de l'atapeït tramat de les xarxes de pesca que ara surten equipades amb cascs, escuts, armilles, botes i estris diversos que,  diuen, són de defensa.


dissabte, 19 de gener del 2013

democràcia amb peus de fang


Tot déu enfurismat pels casos de corrupció dins dels partits majoritaris. Però..., què podem esperar d'uns representants polítics que com a cap d'estat, accepten, defensen i mantenen  un rei usurpador de drets dinàstics, i que a mida que passa el temps, en lloc d'adquirir saviesa li augmenta la seva curtedat mental?,  el patètic personatge és tan miserable que ni les crosses que ha de dur pel seu deteriorament físic,  aconsegueixen dignificar-lo com a persona. 

Així doncs, si recordem com va acabar la llarga nit del franquisme, -el seu antecessor i mestre-    prolongant una agonia que va permetre lligar  tota mena de caps mans i peus a fi i efecte de mantenir el poder  d'oligarques  financers i religiosos locals i aliens, tenim garantits corruptes i cervells curtets per a molta estona. 

Fa fredor pensar que de les crosses a la cadira de rodes, poden seguir  humiliant, dominant i esclavitzant fins aconseguir desposseir-nos de tot allò que ens pensàvem haver guanyat a base d'anar avançant tot confiant en  que una emblemàtica Declaració dels Drets Humans, era clau per eradicar injustícies als cinc continents. 

L'antònim de l'oligarquia diuen que és la democràcia. Fins i tot  amb els seus ben ensinistrats i dotats exèrcits de sicaris,  han usurpat el més preuat que pot tenir l'ésser humà fent-se dir i fent-nos creure que són demòcrates. 

La frase:“Venceréis pero no convenceréis”  d'Unamuno, sembla ser que estem condemnats a repetir-la, bisar-la i redir-la fins martellejar-los el cervell a veure si de tant en tant aconseguim fer-ne estrallar algun. 

dijous, 17 de gener del 2013

harleys



Qualsevol dia festiu en qualsevol indret denominat 1er món, on s’acostuma a aprofitar el jorn per esbargir la mena de rutina que cada persona assumeix tenir amb l'interès de mantenir una estabilitat, ves a saber en que o per a que, no és estrany veure circulant per la carretera,  en direcció contrària,  una i al darrera un altra i un altra i..., n'hi ha més de 20!. Són motos grosses i  la cilindrada se suposa que també ho és, els homes que majoritàriament  les munten aixerrencats de cames i braços, les porten ben cuidades i polides, tots els metalls llueixen força se'ls nota que son les seves joies. El seu posat a sobre d'aquestes sovint tunejades motos  és de satisfacció i també fan patxoca amb la indumentària, la majoria de cuir, que duen posada al cos, jaquetes, pantalons i botes de tons foscos, amb incrustacions ornamentals metàl·liques o brodades. Tenen un aspecte rude i molt masculí, massa i tot....,  què voldran ocultar? No es veu cap noia encara que alguna hi ha d'haver i  mentre desfilen pel carril contrari, una pregunta queda sospesa en la ment: Qui s’ho passa millor, ells amb les seves fanfarrones dèries o la família que els perd de vista per unes hores?.

dimarts, 15 de gener del 2013

el sofà desnonat




El vell sofà col·locat al costat del contenidor al carrer, fa venir preguntes de fàcil, per obvia, resposta: 

En ocupar-lo dins la que fins fa poc era la seva llar,  quantes converses amables o de discussió?, quantes paraules d'amor o d'odi , quantes sessions televisives culturals o barroeres?, quant de sexe, satisfet o no, en companyia o en solitari?, quantes vegades un cos s'haurà allitat fugint o tret d'un llit? o, .... tal vegada es tracti ja de l'invariable testimoni del temps, és a dir, un sofà  vell d'una casa vella  habitada fins fa poc per una persona vella. Així doncs, els darrers senyals deixats damunt el seient de l’ampli moble, seran només la petja del desgast en el mateix lloc on s’asseia, fent cas o no del televisor,  acompanyada pels records o pels oblits, amb alguna que altre engruna delatora de la menja de pa o galeta per distreure el cuc de l'estomac fins que no arribi l'hora del dinar o del sopar,  i també, possiblement,  aferrat entre la trama de la roba del sofà, algun que altre acusador pèl del gat o del gos que tendrament jeia al seu costat, faci de colofó alleujador d'una indesitjable solitud. 

Ben mirat si aquest és el final que engloba tot el principi, la crònica del sofà llençat no s’aparta gaire de la història dels mortals que’ls utilitzem, ¿o no?. 

diumenge, 13 de gener del 2013

dissabte, 12 de gener del 2013

la lizaran

 (parlant de  grans actrius només cal dir: la xirgu, la garbo, la sara, la callas...., d'aquí l’encapçalament.)


Avui: Hi ha noticies que vulguem o no colpeixen, una de les grans ha marxat. Cofundadora de tot un projecte de teatre racional, ens va permetre sobreviure a  la grisor rallant el  negre amb que el franquisme volia mantenir-nos generació rera generació.

Ahir: Al 1976, fundació del  Teatre Lliure. El nom ja demostrava tota una intenció de principis, i així ho va ser; la ciutadania, de mica en mica gràcies a un grup d'agosarats professionals de l’escena,  podíem recuperar l’herència d'aquells grans  projectes que ens explicaven  s’anaven gestant durant la segona recentment massacrada república, en el sentit de poder culturitzar, en majúscules, a tot un poble posant damunt l’escena les  grans obres de mestres de la literatura.

Avui, l’escena, actrius, actors, i ciutadania, per uns moments el sentiment d'orfandat ens ballarà pel cap, però ràpidament ens commourà el record de saber que, d'alguna manera,  un petit bri d'orgull de saber que has fet les coses ben fetes,  Anna Lizaran,  t’haurà  donat forces per desconnectar amb pau d'aquest mon.  

divendres, 11 de gener del 2013

d'un episodi llunyà

                             talatí de dalt

"SON SAGRAT. Els grecs de l’època de Safo i els posteriors creien que dormir en els temples de determinats déus tenia virtut curativa per a determinats mals, la suau remor de les fulles, mogudes pel vent, dels arbres que rodejaven el temple produïa un efecte que no arribaven a endevinar..."

Ho vaig llegir ahir, tot repassant una antologia dels pocs poemes que es conserven de Safo, i tot d'una   em va venir a la memòria el fet succeït un dia  a les set del matí, quan la cussa i jo vam anar al recinte, un dels  que de tant en tant és un plaer visitar  amb la intenció  d'iniciar el dia com aquell que diu “mens sana in corpore sano”. 
Damunt la Taula,   dins d'un sac de dormir i al  costat d'una motxilla hi havia un xicot que, en veure'ns, s’incorporà prest i es disposa a sortir del sac tot plegant-lo amb la intenció de baixar del monument i jo, de baix estant, li vaig preguntar sense amagar-me'n d'una  certa mala llet: -no creus que t’has passat?-. Ell,  en català també, només va respondre’m: -sí, és possible, perdó-. Davant l’evidència no ens vam dir res més i cadascú va seguir la seva trajectòria. 
Més tard comentant el fet amb l'entorn amic  tothom va coincidir en dir: quina barra!.  però, després de llegir el relat del "SON SAGRAT", i pensant en totes les persones que així opinàvem  no puc dir res més que, quina ignorància!, doncs  tal vegada el xicot va dormir damunt la Taula seguint el ritual de l’antiga Grècia, per tant  espero i desitjo que els seu mal s’hagi guarit i prenc nota de que en tot cas, davant d'un fet que no m'agradi la pregunta correcta (amb mala llet o sense), sempre ha de ser: -això, perquè ho fas?-.

dimecres, 9 de gener del 2013

lligat i ben lligat


                                                  Hospital Verge de Toro, Menorca


A rel de la noticia 
La seguridad social pedirà al govern que le devuelva el antiguo Hospital Verge del Toro para así venderlo.
omplo avui l'espai fent una simple copia del full d'un diari íntim:


8. doctubre 07
 “Dues o tres vegades he estat al nou hospital Mateu Orfila, sempre deies que no arribaries a temps de conèixe’l i mira, tenies raó però et diré una cosa, malgrat tots els avantatges positius pels usuaris i treballadors, no deixa de ser una freda estructura impersonal, és com estar en un gran supermercat de polígon industrial. Dins d'un gran mòdul els espais interiors també son modulars amb plafons clònics que separen estances, les finestres, com no, totes amb marcs d'alumini o semblant, així com les portes i no et dic de les taules i mostradors tots de "fòrmica" d'última generació, i el sostre fet d'aquelles plaques que quan l’edifici ja té un temps sempre en falta alguna; be, tot plegat al igual que el mobiliari urbà on es nota que hi ha una multinacional que ho fabrica en sèrie i te l’exclusiva de distribució per a tot el territori de l’estat espanyol.

El Verge del Toro, ( l’altre casa deies tu, i que tant vam visitar), tot i estar en un estat de deixadesa provocada per l’administració, tenia l’encant d'uns grans finestrals d'obertura de guillotina, tots ells de fusta amb petits quadrats de vidre emmarcats. L’escala central amb el clàssic ascensor vist a través d'una reixa de ferro i les escales d'un senzill però noble marbre..., el més important però, la seva ubicació damunt d'una espècie de turó on la visió del port de Maó, que diuen que és un dels ports naturals més bells de la mediterrània, provocava una sensació de serena complaença i per tant exercia de teràpia, relaxant  tensions acumulades ja sigui per part de malalts, acompanyants o personal sanitari.

No se sap encara l’ús que pensen fer d'aquest emblemàtic edifici propietat del poble de Menorca, però nosaltres mal pensades com sempre, creiem que la gran jugada especulativa un dia o altre es sabrà , i qualssevol dia sortiran amb la gran noticia de que, pel bé de tots, la multinacional X ,(a preu de saldo però en benefici dels menorquins), és la propietària del edifici i per tant podrà fer el que l’ hi passi pels collons tot remarcant, els components de la gran empresa, que els costarà molt recuperar el capital invertit, és a dir, que faran un favor al poble encara que tinguin pèrdues....,  i tota la ciutadania de Menorca, callada cornuda i pagant el veure.”

Hotel de luxe? Balneari de luxe?, Geriàtric de luxe per potents jubilats?...!quí lo sa? però a  l'ou de la serp  ja li falta menys per trencar-se.

dimarts, 8 de gener del 2013

llibres 0, bocates 1




La Catalònia a tancat, la McDonald’s, segueix triunfant


No hi ha manera, a les ciutats, als pobles i segurament a les aldees els llibreters no poden guanyar ni tan sols empatar, en canvi els “fast food”, claven golejades a tort i dret.

A Barcelona, la cultura a través de la literatura a partir d'avui trontolla un xic més. La cultura gastronòmica del menjar ràpid i barat adulterant ingredients i sistemes de conreu agrícola- ramaders  per aconseguir-ho, s’enforteix un xic més.

La raça humana cada vegada aposta més per accelerar l’auto extinció. Sort en tenim però que, com que ja s’hauran perdut tants valors, la capacitat de reaccionar per evitar-ho, de mica en mica anirà desapareixen, la incultura junt amb la mala nutrició, faran que  futures generacions no s’adonin de res.



dilluns, 7 de gener del 2013

fata morgana




De vegades quan retardem la visita a un malalt greu, “inconscientment” estem actuant com Werner Herzog, aquest singular director de cinema alemany que tenia una profunda amistat amb Lotte H.Eisner  , ella estava malalta i ell sabent que li quedava poc de vida, des d'Alemanya va anar a visitar-la a França, pensant conscientment allò que nosaltres fem “inconscientment”, així doncs va emprendre el viatge a peu en un intent de voler prolongar-li la vida, així ho diu en una entrevista:
«Un amic de París em va trucar per telèfon a finals de novembre de 1974. Em va dir que Lotte Eisner estava molt malalta i que sense dubte moriria. Li vaig contestar: no és possible. No en aquest moment. El cinema alemany no podia prescindir encara d’ella. Vaig agafar una jaqueta, una brúixola, una bossa d’esports i els estris indispensables. Les meves botes eren tan sòlides, tan noves, que mereixien la meva confiança. Em vaig posar de camí cap a París per la ruta més directa, convençut que, si hi anava a peu, ella sobreviuria” .Pel que es veu va funcionar doncs la seva amiga va morir bastants anys més tard.
D'aquest director de cinema no cal esmentar ni quantitat ni qualitat del seu treball, és prou conegut i admirat u odiat segons la ideologia, el que és segur però és que els seus incondicionals no hem perdut ocasió de poder veure cada un dels seus films, Fata Morgana -paradoxals resultats de la colonització-, un dels seus primers treballs ja apuntava maneres.



diumenge, 6 de gener del 2013

joquer


Avet, de la família de les pinàcies, segons la wikipedia sou de 45 a 55 especies la “d’abies alba, o abies pinsapo”, són dues de les conreades a l’estat espanyol. La tradició nadalenca però et fa força la guitza; atenent les modes anglosaxones, una irracional tala fa que un puntual “avetcidi” es repeteixi any rere any com si a nosaltres, acaparà la molsa del bosc pel pessebre no ens bastes. Enhorabona!, ets l’arbre que més somriures infantils acapara, i també el que més guarniments rep...., d’això últim però, sempre i quan no siguis un presumit, deixam dir-te: et planyo!
Eucaliptus, si et dius “blau de Tasmània”, ets el que podem veure pels voltants; de 30 a 35 metres d’alçada, ets majestuós i segons diuen, al teu habitat natural pots tenir fins hi tot 100 metres. Si us ajunteu massivament sou un terror ecològic, teniu tant d’afany per créixer que acabeu amb la flora autòctona del lloc empobrint la terra i absorbent els hídrics. La teva “droga” però és miraculosa, la fulla i fruit amb que ens obsequies ja fa milers d’anys que guareixen les afeccions respiratòries de generacions i generacions d’humans !qui a la infància no ha gaudit dels teus curatius bafs?
 Icac, ets molt poc conegut o inexistent en territori europeu. A El Carib, Florida i les Bahames, et tenen amb molta estima, diuen que a prop de les platges o inclús terra endins, pots estabilitzar dunes litorals o prevenir erosions..., ah! i també del teu fruit se’n aprofiten fent delicioses melmelades, !bona feina, ets un bon Jan!
Om, diuen que 40 milions d’anys et contemplen....,ets el degà?. D’Àsia et vas expandí a la resta del planeta terra, Antonio Machado et va dedicar un emotiu poema "a un olmo seco" i, la saviesa popular s’entesta en recordar-nos sovint que no hi ha que demanar-te peres doncs, pel que sembla, mai ens les podràs donar..., però el fruit de la teva ombra o l’excel·lent qualitat de la teva fusta per fer embarcacions no te res que envejar a les peres, així doncs noi, no t'amoïnis gens!
Ullastre, ets el representant salvatge de l’olivera, la teva llibertat però, et restreny el fruit, poc carnós i amb poc oli diuen, encara que ja et va bé doncs així no t’emprenyen amb cops de vara però..., ai l’ast!, no cantis victòria, el costum de fer la típica barrera del camp balear emprant les emblemàtiques branques que mai deixen de créixer del teu bell i entortolligat tronc, fa que no gaudeixis del tot la teva llibertat silvestre.
El teu passat t'honora, ets dels pocs que, amb orgull, pots dir que els savis de l’antiga- ara maltractada- Grècia, van elegir el teu brancam més prim i poblat de fulles per coronar els triomfadors dels originaris jocs olímpics. Pots considerar-te un campió!   



dissabte, 5 de gener del 2013

colom


el somni:
Un colom gris i blanc amb les ales esteses es manté sospès al meu costat i dic sospès, doncs està amb l’habitual posició en moviment de les aus de pressa quan, des de l’alçada, descobreixen la víctima que han de menester per sobreviure, i en picat, baixen al terra per atrapar-la. El colom però no mira al terra, està insistint no sé què, mirant-me amb els dos puntets negres que té per ulls tot fent esforços intentant obrir el seu afilat bec. Amb les dues mans l'agafo suaument com si premés el globus enlairat que una criatura sostingués d’un fil i observo que, dins del bec, té una mena de massa de color rosa tova i enganxosa que resulta ser la d’una petita porció del xiclet que algú, gran o petit, ha escopit al terra. L’allibero del seu malestar i, el colom, un cop alliberat fuig de mi espantat.
Ja desperta:
M'ha sabut greu, no sé com, però esperava que al menys en el somni, em demostres agraïment..., entenc però que un cop aconseguit que algú l'alliberés del frau alimentari en el que havia caigut, el colom també en somnis se espanti, no pot ser menys; els humans que poblem aquest egoista “primer mon”, amb el nostre desmesurat consum i deixadesa, de mica en mica a marxa forçada però, ens estem carregant el planeta poblat per milions d'espècies molt abans del que ell mateix per si sol, i de forma natural, ho vagi fent i això segurament les aus, entre altres animals, ho deuen de saber i ens tenen por.
 

divendres, 4 de gener del 2013

la dona de lot




Endreçant allò que de vegades no cal fer-ho doncs ja està prou be, un exemplar que fa temps no fullejaves et fa obrir pàgines i ment: maria-mercè marçal i monica zgustova, van tenir l’encert de traduir part de l’obra de dues poetesses russes. el llibre:
       versions d’akhmàtova i tsvetàieva 
n’és el testimoni.

El poema penjat al bloc, ve al cas doncs, males llengües feministes asseguren que també existeix la possibilitat de que, si la dona de lot és va girar, simplement va ser perquè ja estava tipa de veure el clatell del seu marit, es a dir, farta d’haver d’anar sempre al seu darrera. així era el bon costum social de l’època i, malauradament, encara ara en molts llocs. 

dimecres, 2 de gener del 2013

contenidors- rateres- humanes sense cadafal


Quina mala llet la dels dissenyadors i empreses que comercialitzen els grans bidons de ferro per recollir la roba que fa nosa a l’armari perquè algú diu que ja ha passat de moda o la que ha decebut per la seva ínfima qualitat, gràcies al baix cost emprat en els components de teixit tint i confecció.
Quina mala llet perquè, a consciencia, han ideat un mecanisme d'entrada sense possibilitat de fer marxa enrere, un dispositiu d’accés que si algú s’arrisca a abocar-se per recuperar el farcell de roba dipositat per error o per treure'n en el cas de necessitat, queda atrapat patint una cruel agonia abans de ser rescatat o de morir.
Quina mala llet perquè passar per alt aquest riscos demostra l’afany de castigar a l’usurpador del preat tresor de roba vella usada amb la qual algú ja te muntada una cadena de distribució.
I quina mala llet continguda ens fan tenir a la ciutadania quan veiem aquests despropòsits perquè, se suposa que, tant els enginyers com els dissenyadors d'objectes que formen part del mobiliari urbà, han de tenir una qualificada preparació per detectar qualsevol situació que pugui atemptar a la salut pública, i si això els passa per alt, seria bo saber com han aconseguit el títol professional ells i els encarregats d'avaluar, mitjançant, se suposa també, rigoroses probes de control, el pro i contra de qualsevol tipus de moblatge destinat a l'us ciutadà.
Ara, desprès de tres morts, la d'una nena i la de dos joves de menys de 30 anys, diuen que retiraran de la via pública els mortals enginys....,quina mala llet i també quina barra, la dels ajuntaments que van autoritzar la ubicació dels mortals contenidors i no van reaccionar com calia, ni en el primer cas de perill ni en la primera ni en la segona mort. De vegades costa de creure que part de la recaptació dels nostres impostos s'utilitzi per pagar el sou de tanta incompetència professional o institucional.


dimarts, 1 de gener del 2013

mirall trencat (1-1-46, 24-3-07)




el temps transcorregut no alleuja l’absència, la memòria s’entesta en folrar espais buits dintre i fora la llar. Per sort, un full de paper i llapis serveix de teràpia, i les paraules que omplen l’espai en blanc, farceixen - ves quin remei- també l’àmbit buit d'interiors o exteriors.