divendres, 30 de novembre de 2012

barbara




Novembre, 15 anys de la seva desaparició. Tenia milers i milers de seguidors i seguidores, els foscos anys 60, a estones, estaven il·luminats per personatges com aquesta dona que al costat de Leo Ferre, Brassens, Brel o Aragó, feien les delícies d’aquells que no combregàvem amb èxits populars televisius o radiofònics.
Aqueta dona a més a més, va ser de les primeres que es va implicar en ajudar a víctimes de la SIDA o visitar presons on hi havia “rebels” del sistema i, de descendència jueva, no tinc cap dubte de per a quin bàndol s’hagués decantat avui en dia en el conflicte israelià- palestí . L’actual barbàrie i genocidi del seu poble jueu envers làrab segur que l’hagués fet posicionar en un moment u altre, favor dels oprimits colonitzats en la terra pròpia.
Autora de les seves pròpies cançons, les interpretava damunt l’escenari teclejant un piano de cua i amb una senzilla, i per això elegant, vestimenta sempre de color negra com les grans de la cançó.
Una malaltia degenerativa va apartar-la prematurament primer dels escenaris i desprès de la vida. Els últims anys és va dedicar a escriure relats de caire autobiogràfic que el seu editor anava publicant i desconec si existeixen avui en forma de llibre. El tros de dona que era Barbara, és pot mol be mesurar en el relat públic que va fer explicant l’ultratja que va patir quan als deu anys d’edat el seu pare va començar a abusar d’ella sexualment, ultratge doblement colpidor, quan al denunciar els fets als gendarmes, aquests van titllar-la de fantasiosa i només va pogué fugir del mal son foten el camp de la casa paterna quan la majoria d’edat no l’imposà cap inconvenient. No cal dir que, el fet que alguna persona famosa que ha patit violacions en la infància ho faci públic, és una gegantina passa que ajuda a que moltes criatures que estan passant el mateix calvari i tinguin el valor de denunciar-ho, al menys les escoltin familiars o autoritats.
Barbara, abans de retirar-se va fer un concert de comiat i l’última peça que interpretà, com no, va ser la emblemàtica cançó de composició pròpia “L’àguila Negre”. A l’escenari, els trets degeneratius de la malaltia - que ja eren palès en el seu cos - i segurament l’emoció del comiat del seu públic, -que deia era el seu verdader amor -, van fer que oferís una inoblidable i envejable interpretació carregada d’una forta dignitat i d'un emotiu respecte per al públic i per a si mateixa.
Deurien de ser molts més, però els tres últims minuts d’ovació que el vídeo enregistrà, donen fe de la sensible i llarga ovació que, el seu amant el públic, va oferir-li. Barbara, 15 anys ja, orfes de tu.










http://www.youtube.com/watch?v=6rnR-mVYqAE

1 comentari:

  1. Caramba.Desconec a n´aquesta senyora però quan he sentit sa canço l´he reconeguda tot dúna en versió ( fa molts anys ) de na Maria del Mar Bonet.

    ResponElimina