Novembre,
15 anys de la seva desaparició. Tenia milers i milers de seguidors i
seguidores, els foscos anys 60, a estones, estaven il·luminats per
personatges com aquesta dona que al costat de Leo Ferre, Brassens,
Brel o Aragó, feien les delícies d’aquells que no combregàvem
amb èxits populars televisius o radiofònics.
Aqueta
dona a més a més, va ser de les primeres que es va implicar en
ajudar a víctimes de la SIDA o visitar presons on hi havia “rebels”
del sistema i, de descendència jueva, no tinc cap dubte de per a
quin bàndol s’hagués decantat avui en dia en el conflicte
israelià- palestí . L’actual barbàrie i genocidi del seu poble
jueu envers làrab segur que l’hagués fet posicionar en un moment
u altre, favor dels oprimits colonitzats en la terra pròpia.
Autora
de les seves pròpies cançons, les
interpretava damunt l’escenari teclejant un piano de cua i amb
una senzilla, i per això elegant, vestimenta sempre de color negra
com les grans de la cançó.
Una
malaltia degenerativa va apartar-la prematurament primer dels
escenaris i desprès de la vida. Els últims anys és va dedicar a
escriure relats de caire autobiogràfic que el seu editor anava
publicant i desconec si existeixen avui en forma de llibre. El tros
de dona que era Barbara, és pot mol be mesurar en el relat públic
que va fer explicant l’ultratja que va patir quan als deu anys
d’edat el seu pare va començar a abusar d’ella sexualment,
ultratge doblement colpidor, quan al denunciar els fets als
gendarmes, aquests van titllar-la de fantasiosa i només va pogué
fugir del mal son foten el camp de la casa paterna quan la majoria
d’edat no l’imposà cap inconvenient. No cal dir que, el fet que
alguna persona famosa que ha patit violacions en la infància ho faci
públic, és una gegantina passa que ajuda a que moltes criatures
que estan passant el mateix calvari i tinguin el valor de
denunciar-ho, al menys les escoltin familiars o autoritats.
Barbara,
abans de retirar-se va fer un concert de comiat i l’última peça
que interpretà, com no, va ser la emblemàtica cançó de
composició pròpia “L’àguila Negre”. A l’escenari, els
trets degeneratius de la malaltia - que ja eren palès en el seu cos
- i segurament l’emoció del comiat del seu públic, -que deia era
el seu verdader amor -, van fer que oferís una inoblidable i
envejable interpretació carregada d’una forta dignitat i d'un
emotiu respecte per al públic i per a si mateixa.
Deurien
de ser molts més, però els tres últims minuts d’ovació que el
vídeo enregistrà, donen fe de la sensible i llarga ovació que, el
seu amant el públic, va oferir-li. Barbara, 15 anys ja, orfes de
tu.
http://www.youtube.com/watch?v=6rnR-mVYqAE