divendres, 30 de novembre del 2012

barbara




Novembre, 15 anys de la seva desaparició. Tenia milers i milers de seguidors i seguidores, els foscos anys 60, a estones, estaven il·luminats per personatges com aquesta dona que al costat de Leo Ferre, Brassens, Brel o Aragó, feien les delícies d’aquells que no combregàvem amb èxits populars televisius o radiofònics.
Aqueta dona a més a més, va ser de les primeres que es va implicar en ajudar a víctimes de la SIDA o visitar presons on hi havia “rebels” del sistema i, de descendència jueva, no tinc cap dubte de per a quin bàndol s’hagués decantat avui en dia en el conflicte israelià- palestí . L’actual barbàrie i genocidi del seu poble jueu envers làrab segur que l’hagués fet posicionar en un moment u altre, favor dels oprimits colonitzats en la terra pròpia.
Autora de les seves pròpies cançons, les interpretava damunt l’escenari teclejant un piano de cua i amb una senzilla, i per això elegant, vestimenta sempre de color negra com les grans de la cançó.
Una malaltia degenerativa va apartar-la prematurament primer dels escenaris i desprès de la vida. Els últims anys és va dedicar a escriure relats de caire autobiogràfic que el seu editor anava publicant i desconec si existeixen avui en forma de llibre. El tros de dona que era Barbara, és pot mol be mesurar en el relat públic que va fer explicant l’ultratja que va patir quan als deu anys d’edat el seu pare va començar a abusar d’ella sexualment, ultratge doblement colpidor, quan al denunciar els fets als gendarmes, aquests van titllar-la de fantasiosa i només va pogué fugir del mal son foten el camp de la casa paterna quan la majoria d’edat no l’imposà cap inconvenient. No cal dir que, el fet que alguna persona famosa que ha patit violacions en la infància ho faci públic, és una gegantina passa que ajuda a que moltes criatures que estan passant el mateix calvari i tinguin el valor de denunciar-ho, al menys les escoltin familiars o autoritats.
Barbara, abans de retirar-se va fer un concert de comiat i l’última peça que interpretà, com no, va ser la emblemàtica cançó de composició pròpia “L’àguila Negre”. A l’escenari, els trets degeneratius de la malaltia - que ja eren palès en el seu cos - i segurament l’emoció del comiat del seu públic, -que deia era el seu verdader amor -, van fer que oferís una inoblidable i envejable interpretació carregada d’una forta dignitat i d'un emotiu respecte per al públic i per a si mateixa.
Deurien de ser molts més, però els tres últims minuts d’ovació que el vídeo enregistrà, donen fe de la sensible i llarga ovació que, el seu amant el públic, va oferir-li. Barbara, 15 anys ja, orfes de tu.










http://www.youtube.com/watch?v=6rnR-mVYqAE

dijous, 29 de novembre del 2012

nadal


L’intens  color vermell amb obscens llaços daurats damunt d'estovalles de tela de lli d'un blanc més blanc que el blanc (pere calders).....

Obsessives llumetes multicolors intermitentment llampants en un racó de la llar, pels carrers, pels aparadors, per l’escala de la comunitat....   

A la gran o petita pantalla, a diaris o revistes, en urbans cartells publicitaris...per tot arreu anuncis incitadors de consumir perfums  femelles i aigua de colònia mascles o sinuosa llenceria femenina o sinuosa roba interior masculina.....

Catalans xampanys (mal que els pesi als espanyols) o exquisits vins que figures de la faràndula  recomanen vestits de gala i elegant gest en actitud brindant a la salut de tothom....

Oliosos torrons de Xixona o d'eròtica xocolata negra que ens recomanen d'adquirir al so de nadales i que seran  colofó de luxe dels bons àpats familiars ....

Joguines sexistes de tota mena i fins i tot algunes articulades a base de piles perquè les criatures vagin aprenent a ser espectadores i para de comptar.....

AH!!!!, quin goig de societat i quina potència de consum delaten els anuncis que pretenen  (i de vegades no s’equivoquen), fer-nos veure   que tots som iguals de babaus.

 Està demostrat que no ens hem begut l’enteniment per la senzilla raó de que, pel què es veu, mai l’hem tingut, 

dimarts, 27 de novembre del 2012

joquer


Arrossegat pels bondadosos del sistema en mala combustió , va morir ofegat. 
Es pensen que fem ús d'un alfabet distorsionat i, salvadors com són, ens imposen el mateix tot convençuts que els pertany i així fan i desfan com més els rota.
I si ens deixen per inútils vol dir que comencen a exercir la verdadera democràcia, ara cal que comencin a exercir l’autocrítica.
Odiarà a.....?, i un cop aconseguit tornarà a pensar en un altre. La qüestió és odiar, odiar i odiar.
Una mirada perduda és un bon senyal de que el pensament ja navega pel conscient.

diumenge, 25 de novembre del 2012

heidegger




La recerca de l’origen o autor del text escrit de puny i lletra sobre un retall de cartró desat en silenci i secret dins l’estoig personal i que reprodueix la filosòfica frase, ja ha acabat.
Cinc anys, vuit mesos i un dia després de la colpidora absència, l’enigma s’ha esvaït.
Detall de la informació facilitada: Passant de la cinquantena i la seixantena amb escreix, es pot donar el cas de que amb  persones de la infància o joventut que compartim generació i de les que fa dècades que no en sabem res, per un motiu u altre, de cop i volta a alguna se li activa un registre cerebral que la mou a fer un retrobament que commemori l’etapa de convivència d'un grup amb el qual per uns anys es va compartir una activitat.
Quan expliques que algú ja no podrà estar en la foto commemorativa es fa palès el sincer condol i si et demana informació de la trajectòria vital de la persona absent, dius el que saps o intuïes podien ser les seves inquietuds i alhora, donada la carrera docent de la persona que t’està demanant informació, li preguntes sobre l’enigma, i amb un tres i no res t’adones de la professionalitat amb que aquesta dona durant els anys ha fet el seu ofici i no només això si no que, per allò de la deformació professional, inconscientment un cop assolida la jubilació segueix fent-ho ja que no és limita a donar el nom de l’autor, si no que et facilita un enllaç on et pots perdre hores i hores cercant i adquirint coneixements.





FILOSÒFICA MENT

INPUTS FILOSÒFICS PER A MENTS INQUIETES.




divendres, 23 de novembre del 2012

aficions



Per una sana convivència sostenible les ancestrals aficions  carregades de paciència dels modestos, des de sempre s’han recompensat amb aliments per la supervivència o per satisfer els també atàvics instints de maneres de cacera.
 Que algú deixi passar les hores del matí, tarda o nit sostenint  una canya amb un  fil penjant  que aferra  un traïdor ham al qual hàbilment s’ha incrustat  l’esquer, orgànic o simulat, per atrapar un afamat o juganer peix, és una afició que déu n’hi do el que pot donar per anar pensant i pensant sense preocupar-se gaire més que el de tornar a la realitat tot esperant el moment desitjat de veure com belluga l’esprimatxat final de la canya I copsar, tirant del fil, el què hi ha o el que no hi ha maleint, en aquest últim cas, l’habilitat del  peix  lladre que amb una petita mossegada l’ha fet  quedar en ridícul.  
Si aquest algú fa vida de parella tal vegada aquesta, feliçment alliberada gracies a la afició del company, també gaudeixi de les mateixes hores del dia o de la nit, fent i desfent al seu aire sense que ningú l’emprenyi o controli, trobant a més a més lliures els espais de la llar que segons com veure’ls buits de presencia humana, en acció o sedentària,   pot esdevenir-se  un exultant plaer.   
Qui dia passa, any empeny!

dilluns, 19 de novembre del 2012

joquer



dona u home, tot ja està escrit

A un racó de la memòria, un visible tatuatge: dia mes i any de l’últim adéu. 
En certa manera un “okupa”, és com un cargol ermità. Deixeu-lo en pau!
Il·lús, aprèn a comportar-te. Dins l’església no resis, d'existir Déu no caldrien temples.
Obre els ulls, espavila’t!!. La jerarquia familiar destorba el futur. Deixa de cercar la figura patriarcal que et dicta el què has de fer. 
Ui!, desempallegar-nos del tirà?... mai podrem. Quan algú deixa de ser-ho, un altre ja n'aprèn. Igual passa amb el demòcrata. Estem condemnats a l’enfrontament.


miliki "in memoriam"


Uns pallassos televisius als anys 70 ja entabanaven a les criatures ensinistrant-les en la resposta idiota que el sistema sempre vol que donem. A la pregunta de !¿CÓMO ESTÁN USTEDEEEEESSS??!!, les que no responien: BIIIEEEEEEN!!!! eren sentenciades a la auto-marginacio i fracàs per no seguir el corrent majoritari dels espectadors presents en el plató i, per mimetisme també, entre els que miraven el televisor a casa.
Ahir va morir un d'aquells clowns i les criatures de l'època que innocentment els hi reien les gracies ara ja són adultes, però tal com van les coses, sembla ser que en tot moment aquella resposta idiota però positiva, tot s'ha de dir, sempre les ha fet veure el bòtil mig ple que és la resposta dels optimistes i para de comptar, enfront de la resposta dels pessimistes (aquells infants auto-marginats) que, com què segueixen no parant de comptar, veuen amb claredat meridiana pels anys passats el volum de líquid espoliat.

diumenge, 18 de novembre del 2012

fa prop de nou anys


profétic article de Francesc Orteu.

Un gat dormisqueja a l’esplanada de l’Acròpoli, a tocar de les mil·lenàries columnes de marbre blanc del Partenó.
Aquest matí és com de vidre: lluent i d'una atmosfera tant transparent que puc, en passar-me per sobre, veure com els ocells aixequen les celles. El paisatge des d'aquí dalt és un plat pla i el pensament salta feliç, d’evidència en evidència. Aquest va ser el mon sencer de Sòcrates, que mai no va allunyar-se de la ciutat. Aquí es va inventar el pensament abstracte de la manera següent. Hi havia a Atenes una activitat trivial anomenada conversa que va començar a tenir públic. Un públic cada cop més expert que va fer del diàleg un esport de competició on s’abocaven diners. Així van aparèixer uns professionals: els sofistes que venien a ser com un advocat, un publicitari i un monologuista sumats. Feia goig veure'ls trinxar els arguments del contrari o, molt millor, trinxar el prestigi del contrari. Un d'aquests pugilistes de la raó va ser Sòcrates, que, malgrat tot, és recordat com una bona persona. La filosofia era llavors una cosa que te la feien a la cara, te la deien personalment. La indústria movia tants diners com pot moure la televisió, on també és necessari posar la cara. Més tard el pensament es va començar a escriure i, lògic, va perdre gràcia. També Atenes va resultar derrotada a les guerres del Peloponès per Esparta, cafre i antipàtica, i tot el negoci de la raò-espectacle es va anar perdent. La resta és coneguda. Arriben els romans i omplen el Mediterrani de franquícies que no són altra cosa que una imitació barata de la marca Atenes.
Bé, què hi farem, el cas és que aquest matí preciós de principi de desembre he pujat a l’Acròpoli i he vist com és de blanc el marbre del Partenó. El sol feia brillar aquest esquelet honorable que, al llarg dels segles, ha estat temple, caserna mesquita, polvorí o església, la de Santa Maria de Cetines, regida pels catalans en el XIV.
A tocar de les columnes estirat sobre marbres caiguts, passa les hores un gat amb la punta del nas ferida, per tafaner, suposo. El mussol simbolitza la filosofia. Error. L’animal filosòfic de mena és el gat. Un gos pot ser un artesà o un soldat, no algú que pensa. El gat sí. Grècia és un país aclaparat pel seu passat.
Mai no tornarem a fer res similar”, em diu un amic. I té raó. Però va bé que a totes les cases hi hagi algú que no faci res. Tradicionalment aquesta ha estat la funció dels gats. Ara, a Europa, és la funció dels grecs. 

dissabte, 17 de novembre del 2012

14N, "LA VOLUNTAT D'UN POBLE"

14N, "LA VOLUNTAT D'UN POBLE"


És reconfortant veure amb quina professionalitat joves valors compromesos amb l’honestedat informativa fan la seva feina.
La selecció d'imatges entrellaçades cronològicament, fa veure la realitat viscuda als carrers d'una ciutat concreta però extrapolable aquest dia a qualsevol altre lloc de l’estat espanyol d'Itàlia o Grècia.
L’esforç de piquets informatius donen fe del voluntariat obrer per mantenir el costum heretat d’antics lluitadors que ens van deixar petja d'allò, tan oblidat en molts sindicats, que es denomina “la consciència de classe”.
La ciutadania, sense embuts, parla obertament davant els càmeres de carrer de TV cercadors d'imatges i opinions i cada vegada més la seva veu delata convençuda que, el què està fent, és escampar per tota la ciutat el missatge reivindicatiu d'ideari humanista militant.
L’objectiu del càmera compromès també capta la vessant ocurrent ciutadana de satiritzar teatralment al carrer moments tragicòmics de les conseqüències de la crisi martiritzadora i ofegadora que ja comença a ser el pa nostre de cada dia.
Tot plegat serveix per escalfar els motors per l’apoteosi final: la marxa- protesta col·lectiva. El poble camina unit, cada grup o col·lectiu és encapçalat per persones sostenint amb mans segures i fermes la extensa tira de roba de la pancarta denunciadora de l’espoli , genocidi i menyspreu que pateix.
Més tard i en plena eufòria reivindicativa, els sicaris de l’ interès i ordre de la oligarquia estratègicament situats observen amb ulls desorbitats, sanguinolents i en silenci, el pas dels manifestants. Amb puntual estratègia militar sonen les sirenes amenaçadores que representen el sistema d'ordre dels corruptes i la por comença a entrar per tots els porus de la epidermis del poble que està defensant democràtica i pacíficament els seus drets . Quan els furgons “asirenats” s’aturen, comença el desembarcament dels bàrbars guarnits amb intimidadores cuirasses brandit porres atacants i escuts defensors i atacants alhora i sense cap tipus d'obligada identificació xifrada, intimiden, acolloneixen, espanten i agredeixen a qualsevol que troben pel costat o pel davant.
Amb l’actitud d'aquesta acció ja està tot dit i beneit. “ELLS” estan fermament disposats a no escoltar ni raons ni necessitats ni clams del poble, “ells” només el sotmeten ja que, “ells” aquest principi de segle ja saben que, per fi!, tenen totes les de guanyar.
El poble finalment, d'una manera pacífica, histèrica, enrabiada i segurament acomplexada per la por, tornarà a casa amb un profund sentiment de -malgrat la possible derrota per la repressió viscuda- ser el vencedor d'aquest dia de vaga general ja que, quan sigui l’hora de la propera convocatòria, ¿com si no pot pensar què podrà tenir el valor de sortir al carrer?. 

la pobresa (II)


Així doncs, el que neix pobre, si la desnutrició no li ho impedeix, haurà d'agafar amb ràbia desenfrenada la tovallola.
goya
Goya denuncia, Goya nos enseña el mal y cómo no deberíamos dejar que esto se repitiera. Goya rebelde, Goya profeta.

divendres, 16 de novembre del 2012

la pobresa


Avui he escoltat una frase colpidora: “Es pitjor néixer pobre que morir pobre”, tal vegada avui dia i en la nostra societat industrial capitalista, el que mor pobre és perquè en algun moment de la seva vida i per circumstancies de soledat aclaparadora no ha pogut lluitar contra els que el desposseïen i  no ha tingut més remei que llençar la tovallola.
goya

42. Tú que no puedes. Aguafuerte, aguatinta bruñida. 205 x 145 mm.. Real Calcografía (Madrid).
-Las clases útiles de la sociedad llevan todo el peso de ella, o los verdaderos burros a cuestas.-
¿Quién no dirá que estos caballeros son caballerías?.
-Los pobres y clases útiles de la sociedad que llevan a cuestas a los burros, o cargan con todo el peso de las contribuciones del estado.
-Como suben los borricos.
Jovellanos en su Informe sobre la Ley agraria, p. 121, describe lo reflejado en la composición de Goya: "las pensiones más duras y costosas refluyen cada día sobre el labrador por un efecto de las exenciones dispensadas a otras artes y ocupaciones. (...) Todas las cargas concejiles agobian al agricultor, mientras tanto que con mano generosa se exime de ellas a los individuos de otras clases y profesiones".


dimecres, 14 de novembre del 2012

14N2012

el roto



un poble desposseït i assassinat, està en mans d'un terrorisme d'estat.


dimarts, 13 de novembre del 2012

Arxiu. Ulrike Meinhof


Mentre economistes, polítics, filòsofs, periodistes, tertulians saberuts o ignorants diuen la seva, mentre la ciutadania perplexa cerca les mil i una maneres d'intentar aturar de forma pacífica -no ens queda més remei, “ells” en violència tenen sempre les de guanyar - el nazineoliberalisme que patim, què pocs dels que passen la cinquantena se'n recorden del cas de del grup Baader-Meinhof. que als anys 70 van portar de corcoll al govern alemany.
Aquests “terroristes”, d'alguna manera tenien molt clar que, de no aturar-los o desemmascarar-los, el neoliberalisme nazi alemany ens portaria al lloc on exactament ara estem. La banda Baader-Meinhof va optar per l'acció directa, i van fer vessaments de sang amb atemptats mortals dirigits a la oligarquia,  amb aquestes accions però, ja ens van avisar i posar al corrent de en quines mans s'anava assentant la democràcia a Europa, però els “altres” els poders fàctics de la alemanya que diuen que prest van voler passar fulla de l'horror nazi, els va detenir i empresonar fins demonitzar-los i exterminar-los amb dubtosos arguments d'autosuicidis . La majoria de la població s'ho va creure sense aturar-se a pensar en quin lloc era més escaient de col·locar l'adjectiu “terrorista”. Ara però, en aquesta unió europea liderada pels germànics, ja  comencem a tenir-ho tot més clar doncs, el “terrorisme d'estat” d'alguna manera ja van aconseguir legitimar-lo.


La major part de la pel·lícula s'ocupa del naixement de la Fracció de l'Exèrcit Roig i les seves primeres accions, entre el 1967 i el 1977.


dilluns, 12 de novembre del 2012

l'abstencionista



De tant agafar-se a ferros roents, tenia les mans cremades. Pensava que ja no podia més , que tal vegada ara si que era el moment, però s’equivocava...., cada vegada que en campanya els sentia parlar, li venien nàusees i tot d'una va sortir, com sempre en la nocturnitat, a penjar cartells pel barri.

diumenge, 11 de novembre del 2012

AGUR AMAIA!






 El conte de la lletera o atrapada en el sistema que, ara si, decideix posar fil a l’agulla.

No els ha colpit fins que la víctima no ha arribat a ser un dels “seus”. El drama l’han viscut  d’aprop quan dins del cervell han pogut comprovar  fins com pot ser de trencadís el fantasma ocult de la doble moral que tots, segurament duem a sobre. 


IB3 (ImBevible3)


Ens poden servir com a metàfora les dolentes pel·lícules de l'oest que IB3 s'entesta en programar estalviant-nos això si, la vergonya que podríem passar escoltant rallar els actors en català, per cert, algú les segueix?,  

 Sovint podem comparar l’actuació de la classe política que amb alternances programades ens toca aguantar, amb la visió d'una pel·lícula dolenta de l’oest americà on més de la meitat de la duració del film, els actors (en la comparança els polítics durant la seva legislatura)se la passen cavalcant fent demostracions de ser excel·lents genets galopant per espectaculars zones paisatgístiques perseguint i exterminant la població autòctona plena d'heretges o atrapant els bandolers assaltants de diligencies ocupades per modèlics ciutadans (la política te això de “aparentment” estar en moviment constant per tal de soluciona-nos-lo tot) però oferint un guió justet i a més a més desordenat i escàs de valors ètics. Això si, els costos del rodatge, (el que ens costa el manteniment de la classe política ) degut a les elevades retribucions que reben totes les persones implicades en la producció, els permet seguir fent el fatxenda rodant nous westerns a costa de la butxaca de la soferta ciutadania que, a més a més, aconsegueixen convertir-la en espectador mut, doncs, si s’atreveix a xiular allò que no li agrada en la pantalla, no sap ben bé des de quin lloc li pot caure la garrotada que de segur algú ja amb ganes d'actuar li te sentenciada.  

dijous, 1 de novembre del 2012

endreçant..

remenant, vet aquí una joia del passat. Esperem que els fills o els nets dels  80, recuperin la imatge dels primers.