diumenge, 30 de desembre de 2012

SANT'EIGIDIO..., un dia a l'any.


Le prime immagini del pranzo di Natale a Santa Maria in Trastevere.



Un dia a l'any, exposició de comensals que afartaran i, com una mena d'imperatiu legal, els faran anar mudats nets i polits, (la foto i reportatges fílmics així ho ha d'enregistrar).

Un dia a l'any, el nombre d'esforçats voluntaris augmentarà solidàriament per servir l'àpat nadalenc símbol representatiu de la menja diària que les almoines, d'anònims ciutadans durant l'any, fan possible “sant'egidio”.

Un dia a l'any consagrat a que el fet de socórrer als més necessitats prengui tot el protagonisme, i és tan emotiu, que fins i tot algú pot pensar que ja convé mantenir la misèria que ens desperta tants bons sentiments.

Un dia a l'any d'esplendor catòlic, i els 364 dies restants amagaran els espoliats tot fent però, un silent i feixuc voluntariat a càrrec dels que saben, i per tant temen, que si algú no fa la labor, en poc temps a la ciutat pot haver-hi un polvorí de mà d'obra barata a punt d'esclatar.








joquer




Ales imaginàries per suplir mancances.
Espatlles corbades de tant acatar ordre rere ordre.
Idees incendiaries que les injustícies carreguen de raó.
Orelles atentes que, deliberadament, ensordeixen dogmatismes
Ulls plorosos imaginant les ales que endrecen espatlles encenent llumins
per silenciar irracionals dogmes.

dijous, 27 de desembre de 2012

fal·làcia

                                                         carrer progrés al barri de gràcia


La nevada del 62 a Barcelona, un reportatge entranyable, un recull d'imatges memorable i d'opinions, algunes, ai l’ast! però, dels benestants de l’eixample. Així doncs com sempre la història també s’ha enregistrat pels vencedors, en aquest cas però els autors han estat els invictes econòmicament parlant de l’època i que conformaven la majoria de ciutadans que, no és que callessin, sinó que es mostraven muts del tot davant les injustícies i atropellaments franquista per allò de conservar la feina o privilegis d'un negoci emergent.
Això ve al cas perquè els del “temps de neu” de tv3, haurien de saber que en la Barcelona dels 60 els nuclis de barraquisme eren presents i, com ara en el cas de barraquisme vertical, també silenciats. No és el mateix 60 centímetres de neu a l’eixample que al nucli de la Perona o Montjuïc o als barris limítrofes de l’encertat centre urbà denominat pla Cerdà, que són antics pobles o vil·les de carrers estrets i portalades grans.
Però clar, als barris i barraques ¿qui tenia filmadora super 8?, i en tot cas,¿ qui podia permetre’s el luxe d'entretenir-se filmant? Per això els del “temps de neu”no deurien  tenir constància de que en aquesta també Barcelona, molta gent no va poder sortir de casa perquè les gruixudes portes de fusta no es van poder obrir fins que l’enginy del veïnat unit organitzava la sortida pels balcons dels més àgils i forts de la família a fi i efecte de localitzar les tapadores del clavegueram públic, obrir-les i iniciar una popular crema de mobles vells o fustes encara sense destí de les que hi ha sempre en tallers petits, amb l’objectiu de fondre la neu-gel acumulada. Tampoc deurien de tenir constància de que en la majoria de pisos sota terrat dels barris obrers, si les goteres eren pa de cada dia els dies de pluja, com hagués estat els dies posteriors a la nevada si uns i altres, fent panys i mànigues oblidant-se d'enemistats entre veïns no passessin full i junts fessin les tasques de treure’s del damunt l’angoixant neu-gel del terrat.
Si aquesta Barcelona de disseny, avui patís un altre gran nevada, segurament les conseqüències serien les mateixes o pitjor, ufanosos els ciutadans obliden que el barraquisme vertical encara existeix amb l’afegit del mal crònic d'aluminosi o construcció seriada de baix cost. Ah! i també aquells fatxendes que guardin a l’armari un bon equip per anar a esquiar, també sortirien a les grans avingudes per lluir la seva destresa damunt dels esquís oblidant-se, o el que es pitjor sense preocupar-los gens si altres les estan passant putes.

dimecres, 26 de desembre de 2012

costum



El vell costum de tenir penjat a la paret un bloc calendari de renovable full diari, s’ha anat esvaint si fem cas de la demanda del producte a les papereries, amb el temps poc més de quatre persones de condició felina nostàlgiques mantenim la tradició pot ser per allò de que “qui dia passa any empeny”.
Ritual I : El primer dia de l’any s’ha d'enganxar el nou bloc al vell suport més o menys artístic, ara ja no s'estila però en l' època d'esplendor de “blocaires de paret”, a totes les botigues de terrissa de poble o barri de ciutat es trobaven verdaderes peces d'artesania que, en cas de trencadissa o per avorriment de veure’l, substituïen el vell suport, així doncs, un cop ben aferrat el bloc, és un plaer mirar-se'l i comentar com llueix la seva panxa protagonista del canvi diari, setmanal i mensual de l’any i que, jorn rere jorn, s'anirà aprimant sempre i quan la mà encarregada –per tradició-, d'arrancar el full és mantingui ferma i quan aquesta deixa de ser-ho, aviat es veu qui d'entre els que queden té les ganes de mantenir l’habitud.
Ritual II: Prendre el primer glop de llet amb cafè o cacau del dia, sostenint entre els dits tot llegint-lo el dors del full d'ahir, dóna la possibilitat d'anar-te despertant amb el bàsic bri de curiositat per engegar les neurones necessàries per passar el dia que tens per endavant i, encara que sembli exagerat, tot s'ha de dir que als anys 50 o 60, els més menuts de la casa que habitualment així ho feien, sovint apreníem més del text del full que de la lliçó de l'escola.
En homenatge als tradicionals blocs, de tant en tant, del bloc al blog aniré penjant algun full. Ben bé no se si faré país, faré memòria o faré pena, però al menys faré el que vull que ja és prou.
Al 1916, el bloc DURAN “MANELIC” va ser-ne el pioner , a partir del 1960 va competir amigablement amb el Bloc MARAGALL, que era un xic més plural de contingut i per tant més didàctic.
Un avanç:





dimarts, 25 de desembre de 2012

una de tantes iaies.


Fa temps que segueix igual, es queixa de solitud. Amb cinc descendents directes té un munt de nets i besnéts..., però ella diu que se sent sola. Per tota la casa hi ha fotografies dels seus i en un moble relativament modern que hi ha al seu menjador - que segurament va substituir un antic bufet on el televisor no deuria d'encaixar bé -, té una exposició nombrosa de fotografies de totes mides darrere de marcs de diferent estil format i color..., però ella diu que se sent sola. De tant en tant alguna filla o fill passen per la casa i segur que la trucada telefònica també és habitual, ah! i els diumenges i festes de guardar també la passen a cercar per endur-se-la a dinar..., però ella diu que se sent sola.
No vol anar a viure a casa de cap filla o fill, sap que farà nosa, i com és natural ningú no vindrà a viure amb ella doncs ja tenen les seves vides organitzades dins d'habitacles propis de menys de 20 anys de construcció o reforma i per tant de moderna distribució i, ja se sap, tal vegada pensen que són molt millor que la vella casa de l’àvia, una digna planta baixa amb pati i golfes estudi on de petits, en la postguerra, segur que tots els germans van gaudí duna infància modesta i per això de luxe. Quan arribi el dia, si de cas una “assistenteta” a hores farà la feina que l’àvia ja no pugui fer, l’oferta de mercat és prou amplia per trobar, una darrera d'altre, “noietes a prova”.
Com que l’àvia se sent sola, quan pot fer petar la xerrada té un deliri i a la primera ocasió t’explica l’ultima proesa d'algun dels seus fills, nets o besnéts, potser això per una estona li fa percebre menys la solitud però, paradoxalment, la persona que l’escolta ha de fer tot un exercici de coordinació mental per atendre les seves perorades tot pensant alhora en la barra que té la família que escasseja les visites i, aguantant no se li escapi cap comentari de censura per no ferir l’orgull d'àvia que, com que no és gens ni mica ximpleta, prou que ho sap que, la seva descendència directa és una malcriada perquè tal vegada ningú la va ensinistrar en una singular moral sinó més aviat el model de la duplicitat ja s'estilava també en aquella època i...., tal vegada ella mateixa hagi estat la culpable.

dilluns, 24 de desembre de 2012

joquer



Amb segones intencions sempre fou l’obra de Joan Brossa, però amb tota intenció va dir “L’ART NO ÉS UNA FORÇA D’ATAC SINÓ UNA FORÇA D’OCUPACIÓ
Escoltat a l’atzar: Un amor madur diu “ET NECESIT PERQUÈ T’ESTIM”. Un amor immadur diu “T’ESTIM PERQUÈ ET NECESSIT”....., quan un topa amb l’altre, sembla ser doncs el resultat de tantes desavinences.
Institucionals campanyes diuen que hem de ser responsables amb els majors, els menors, el consum, els animals, els..., ¿insinuen què hem aprés malament la lliçó o, què no ens l’han explicat bé? o..., ( i això ja els hi va bé), més aviat confirmen que som uns brètols seguint els patrons de conducta dels manaires del planeta.
Ostres tu!, no valorem prou els anuncis de cosmètica, són un clar exemple de com s'ha de fer per no enganyar a ningú més què a nosaltres mateixos.
Un cop popularitzat com a “RETALLADES” els decrets de govern que disminueixen els drets socials, podríem dir-ne de “GANIVETADES A LA JUGULAR” les ordres de desnonaments. 

dimecres, 19 de desembre de 2012

violeta parra, (Xile 1917-1967)




Es va suïcidar d’un tret al cap dins la seva carpa de circ, dies abans havia comentat a un periodista  que l'entrevistava: “me falta algo, no sé qué es. Lo busco y no lo encuentro. Seguramente no lo hallaré jamas”. 
A l'estat espanyol a finals dels anys 60 ens van arribar només algunes de les seves cançons i tot s’ha de dir, per a un públic molt minoritari amb actuacions de Mercedes Sosa o Quilapayún, per pobles i barris fent, en rares ocasions, concerts multitudinaris en grans ciutats. Sembla que un desamor i el poc reconeixement de molts xilens per les seves reivindicacions defensant el retorn de l’origen d'identitat del seu poble, la van sumir en una profunda depressió i va endur-la a un suïcidi alliberador. Ja se sap, els poetes son persones sensibles http://hyperbole.es/2012/05/poesia-melancolia-y-suicidio/
Sempre em roda pel cap el fet de que en l'època del 60-70, quan volíem saber l'opinió d'alguns xilens exiliats, -tot i haver fugit de la dictadura-, tampoc demostraven gran entusiasme pels personatges amerindis que cantaven defensant identitats indígenes, clar que, aquestos acostumaven a ser els que, després de viure en qualssevol lloc dels països catalans, tampoc no entenien la nostra aferrissada defensa de la llengua i costums. D'aquesta actitud es pot desprendre que era -i malauradament encara és-, una clara demostració del poder de vassallatge que tenen els pobles colonitzadors, en aquest cas el de l'espanyol i el seu invent del “virreinato de nueva España”


dimarts, 18 de desembre de 2012

sempiterna doble moral


L'antic aforisme llatí  "Quod licet Iovi, non licet bovi" ('El que és lícit per a Júpiter, no és lícit per a tots') capta la idea de les relaxades normes de comportament que l'elit aplica a si mateixa i les normes més aspres que aplica a les masses.




dissabte, 15 de desembre de 2012

joquer



avui muntarem el betlem
ens distraurem una llarga estona
igual que cada any idò! faltaria més,
obrirem, i amb molta cura anirem buidant,
una capsa plena d'empestades fantasies cristianes.


14-12-12 Màlaga, enèsima dona suïcidada després de rebre un ordre de desnonament.


Pawła Kuczyńskiego


L’octubre de l’any 29 del passat segle l’anomenat dijous negre a Wall Street. Veure a: :http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_depressi%C3%B3,, desenes d'especuladors borsaris homes de negocis o banquers es llençaren per les finestres. Posteriorment els seus successors deurien d'aprendre bé la lliçó per no caure en el mateix “error” i per això, ara s’ho munten per què sigui la ciutadania estafada la que pateixi les conseqüències tot empenyent-la a que opti per l’acció suïcida.

Des de una dramàtica però realista perspectiva, els que ens hem auto exclòs de practiques neoliberals, els que ens hem cregut que al néixer formàvem part d'una societat -amb puntuals greus mancances-, però estructurada des de la raó amb la qual fins i tot, tota una Declaració Universal dels Drets Humans que el desembre de l'any 1948 unes vanitoses? Nacions Unides, van redactar i aprovar, semblava el fort pal de paller que podia sostenir una Unió Europea prospera. Ara però, estem veient amb quina cínica i brutal força repressiva aquesta ufanosa ONU,  permet que un sistema capitalista salvatge ens maltracti desposseint-nos fins i tot de la vida.
Si, el suïcidi pot ser una sortida digna pels que pensin que no encaixen o ja no tenen lloc en aquesta mena de societat desestructurada, tant se val analitzar ja si és un acte de valentia, de covardia o de demència, el motiu cal cercar-lo en tot cas en el drama individual de cada persona respectant-li, aquí també, el seu dret a decidir. Punt i apart mereix el grau de responsabilitat que els membres propers o distants que formem la societat pugem sentir-nos còmplices culpables o no del drama succeït.
La història en va plena d'episodis d'èxode produïts quan viure en un territori comença a esdevenir-se impossible, potser doncs, prest no estaria de més organitzar una mena d'èxode massiu i demanar asil polític a Islàndia, que és el més proper model ètic de conducta d'estat democràtic que va optar per escoltar la veu del poble demanant-li justícia fins aconseguir que, el seu poder judicial, dictes sentències inculpant i empresonant directament als responsables de les males pràctiques polítiques i bancàries. 







divendres, 14 de desembre de 2012

ulrike




Copio del diari digital  La haine org. http://www.lahaine.org/index.php?p=33415



Ulrike Meinhof, palabras de una mujer revolucionaria  La voz y la imagen de la entrañable insurgente revolucionaria alemana, "suicidada" (asesinada) por el Estado burgués¿Por qué el feminismo institucional y académico –hoy a la moda– no habla ni escribe de las mujeres guerrilleras?

“Arrojar una piedra es una acción punible. Arrojar mil piedras es una acción política. Incendiar un coche es una acción punible, incendiar cien coches es una acción política. Protestar es denunciar que eso o aquello no es justo. Resistir es garantizar que aquello con lo que no estoy conforme no se vuelva a producir.

Nosotros decimos, por supuesto, que los policías son unos cerdos. Nosotros decimos que el tipo de uniforme es un cerdo, no un hombre. Y aún así tenemos que tratar con ellos. Eso no significa que tienes que hablar con ellos, nunca es correcto hablar con esta gente. Y, por supuesto, pueden ser disparados.

¿Cómo fue posible Auschwitz, cuál fue el antisemitismo? Antes era el odio de la gente por su dependencia del dinero como medio de cambio, su anhelo por el Comunismo. Auschwitz significa que seis millones de judíos fueron asesinados y llevados a los basurales de Europa por lo que se estableció que eran -judíos adinerados. Lo que sucedió fue que el capital financiero y los bancos, el núcleo duro del sistema del imperialismo y el capitalismo, habían desviado el odio de los explotados por los ricos hacia los judíos.

Si digo que tal o cual cosa que no me gusta estoy protestando. Si me preocupo además porque eso que no me gusta no vuelva a ocurrir, estoy resistiendo. Protesto cuando digo que no sigo colaborando. Resisto cuando me ocupo de que tampoco los demás colaboren.”







dijous, 13 de desembre de 2012

agnes varda




“m'agrada filmar la deterioració, les desferres, el malbaratament… però mai oblidaré als que compren en les escombraries, tancat ja el supermercat”.  




dimarts, 11 de desembre de 2012

joquer




Acceptar la dació en pagament ens lleva el mal de cap, podem dir doncs que estem d'enhorabona  i ara“ells”, amos ja de la casa, deixen d'espoliar-nos tenint novament carta blanca per seguir especulant. D'enhorabona els cabrons també ho estan.

El govern ens demana que siguem solidaris?..., Ui, alerta!, ens està dient que on mengem dos ara hem de ser sis.

Implícitament l’apostasia és l’última ocasió d'un catòlic per desempallegar-se de la pèrfida cúpula vaticana i poder ser un cristià com cal.

Òbviament un error no ha de tenir límits, sense aquest aval no podríem viure.

Un cop aconseguit dinamitzar els centres comercials ja era massa tard. Els desposseïts no podien anar a fer res i els posseïdors, afartats, tampoc hi anaven.

dilluns, 10 de desembre de 2012

europa



Nobel de la pau 2012? Un clàssic exemple de cinisme elevat al quadrat.
Ara ja tenim els  contemporanis fantasmes de la barbàrie denominats i enregistrats com a cosa del passat.
Hitler era el nazi, La Merkel no.
Franco i Mussolini eren els feixistes, Aznar-Rajoy o Berlusconi no.

A Europa, els polítics quan governen diuen que han après del tenebrós i barbar passat i per tant ells ara saben el que és la democràcia  i diuen bestieses i més bestieses omplin-se la boca de demòcrates de pa sucat amb oli, i els que els fan d'oposició traguen i traguen simulant tenir, en nom de la mateixa ultratjada democràcia, les mans lligades. Tots plegats són uns conscient i voluntàriament mal educats, han aprés “de memòria” exercir la política i no” des de la memòria” que és com s’ha d'aprendre per no caure un altre cop amb els errors de la barbàrie nazi-feixista.
AH!!! maleït capitalisme  barrejat de  fonamentalisme  religiós que sap com moure els fils per entabanar ofegar i alhora fer  analfabeta la població...!!! 

diumenge, 9 de desembre de 2012

comparança


Any 2007.
És una dona d'uns 70 anys, d'alçària baixeta, vestit de punt color gris que tot i venir-li cenyit duu un cinturó estret de pell amb una sivella negre que accentuen una obesitat moderada. El caminar d'accelerades passes i mol curtes van acompanyades d'un notable moviment oscil·latori fent anar exageradament de dreta a esquerra les espatlles. Cabell curt i molt fosc per l’acció d'un possible agressiu tint, llavis prims pintats correctament amb un color roig viu de pintallavis. El braç esquerra aferrat a la cintura i doblegat sosté un moneder blanc de nansa curta i, a la mà dreta, duu el llarg xurro que algú li ha regalat quan passava pel xiringuito de l’Esplanada de Maó i se l’està menjant, s’atura davant la cabina de telèfon públic i comprova si dins del calaixet de cada un dels aparells hi han monedes, avui no ha tingut sort i penso que amb tant de mòbil el seus guanys se'n ressentiran força.Tothom que la coneix la saluda afectuosament esperant oir la veu cridanera de la seva resposta. 
Aquestos personatges son entranyables i els necessitem, ells com nosaltres,formen part de la fauna humana de ciutats i pobles de tot arreu que, sense saber-ho, ens donen una lliçó de que, malgrat tenir una possible demència, trencar els estereotips o formes de conducta sense fer mal a ningú pot esdevenir saludable pel conjunt dels habitants. Qui pensi que és millor que aquests personatges o els increpi a parlar per satisfer el ego, demostra la profunda curtedat mental atribuïble només als nicis. I pensar que ser tan peculiar com aquests personatges pot arribar a ser fins i tot saludable demostra al menys l'intent d'aprofundir en la plural naturalesa dels éssers humans.
La comparança l’he feta amb “La Monyos” de la que tant sentia parlar en la infància quan d'algú, per les seves excentricitats li deien en to de conya que s'hi assemblava . La meva iaia materna vivia prop de les barcelonines Rambles, i per tant la coneixia prou, un cop mort el personatge, algú, per fer-la enrabiar li preguntava per “la monyos” i ella amb la ironia de persona vella els deia que encara se la veia rambla amunt rambla avall, i afegia: poca-solta!, ja fa temps que és morta, deixeu-la en pau, ves què havia de fer si així dins de la seva desgracia era feliç.

Barcelona anys 30 del Segle XX
Lola va neixer a Barcelona a l´ any 1851, en un carrer del Raval, i va viure tota la seva vida el mateix Barri. Era modista , mare soltera i minyona ocasional a casa de menestrals. Tot normal per una noia de la seva classe social, fins la mort en un accident , de la seva filla.
El dia que un cotxe de caballs, a la rambla li va atropellar la filla. Lola la modista del carrer Cadena, també va morir. Des d´ aleshores anava pel Raval cercant la nena. Certament aquell dia Lola també va morir i va neixer el mite!
En aquells dies fosocos de recerca i follia, la comprensió de les dones que "treballavant" en aquest carrer, va ser incondicional, generosa i fidel fins l´ hora de la seva mort.
Efectivament es "La monyos" ( Dolors Bonella i Alcanzar) Va neixer l´ any 1851 a Barcelona. Morí els 89 anys el Hospital dels Infecciosssos ( ara hospital del mar) un 15 de Setembre de l´ any 1940. Pero el mite viu, i viu aquí:




dissabte, 8 de desembre de 2012

drapaire



Any 1957, eren nenes adolescents de classe humil.
Un dia a la setmana, una d'elles damunt d'un carro tirat per un cavall de raça petita, anava al costat de sa mare fent sonar una rotllana de ferro amb els cops donats per una vareta del mateix material per tal d'avisar sorollosament al veïnat que  recollien els draps i trastos vells. L'altre nena quan sortia a les 12 del migdia de l'escola, els podia veure pel carrer de la Llibertat. La nena dins del carro sempre duia els cabells i vestimenta desgavellats, la cara i les mans fosques per la brutor..., eren paios, no gitanos.

Any 2007, les dues tindríem 10, 11, 12 anys?..., si jo recordo la seva mirada d'uns bells ulls clars carregats d'un orgull desafiant, ella tal vegada recordi la meva, no ho se, però si copsava el sentit de la meva notaria que era de por doncs no volia ser com ella que era la imatge de la col·lectiva misèria concentrada en una persona recollint robes i trastos vells per sobreviure, transitant pels carrers del barri de Gràcia, on petits tallers de fusters, manyans, lampistes, o botigues de queviures lleteries, olis i sabons, llegums formaven part de la gris vida social d'una inesgotable postguerra, baixos d'edificis amb humits i minúsculs habitacles d'una bombeta de llum de 100 wats només en el lloc de treball, de 60 W al menjador i de 25W als dormitoris...

Érem nenes amb trenes i mitjons, un dia en una de les sortides de l’escola la vaig veure com sempre asseguda damunt del carro i amb gran sorpresa vaig copsar que alletava un infant..., colpidora i tendra imatge gravada al cervell igual que un tatuatge i moltes vegades, amb un regust amarg que encara tinc quan hi penso, m’he preguntat que se'n haurà fet d'ella, de la criatura i del mal parit que segur la violava.

divendres, 7 de desembre de 2012

recercant-nos


amb ulls atents escoltem el potent só de l'escriptura o de la imatge. Tot està ja reflectit sobre paper o llenç: el bé i el mal, la por i la gosadia, l'odi i l'amor, el drama i el goig, la mentida i la veritat...., i cada persona prenem d'ací o d'allà, allò que més ens identifica i així, al llarg de la vida, sense afegir gaires novetats ordim també, en plural, el nostre propi bé o mal, odis o amors, drames o goigs, pors o gosadies i sobretot les nostres mentides o veritats.




Remedios Varo Uranga (Anglès, la Selva16 de desembre de 1908 Ciutat de Mèxic8 d'octubre de 1963) va ser una pintora surrealista mexicana d'origen català.
Durant la Guerra Civil Espanyola, Remedios Varo va optar sense dubtar pel costat republicà. També durant aquest període i en gran manera gràcies al seu actiu suport als antifeixistes, va conèixer el poeta Benjamín Péret, amb qui va establir una relació amorosa, i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. Ciutat on va residir fins a la invasió nazi.


http://www.rtve.es/alacarta/videos/mujeres-para-un-siglo/mujeres-para-siglo-remedios-varo-pintura/713446/

dilluns, 3 de desembre de 2012

joquer


A tort i dret és més assenyat tirar pel tort que pel dret.
Et demanen el currículum i ja et poden dir de manera sàdica: “Li falta formació” o “va sobrat”. Si et demanen una foto procura que no sigui de cos sencer doncs, segons quin criteri apliquin, ja els estàs estalviant la feina de llegir-se’l.
I ara toca el sector de....., declarar-se en vaga. Pura fal·làcia sindical, sense que ningú s’hi fixi ja estan donant pistes a la patronal per que tinguin idea de quin sector és el menys emprenyat i així collar-lo més.
On no hi ha no en raja. Aguantar el xàfec i alhora deixar córrer l’aigua, no és convenient per si després ens pregunten.
Una trucada de telèfon equivocada pot alliberar-nos de la mania de parlar només amb coneguts. 

divendres, 30 de novembre de 2012

barbara




Novembre, 15 anys de la seva desaparició. Tenia milers i milers de seguidors i seguidores, els foscos anys 60, a estones, estaven il·luminats per personatges com aquesta dona que al costat de Leo Ferre, Brassens, Brel o Aragó, feien les delícies d’aquells que no combregàvem amb èxits populars televisius o radiofònics.
Aqueta dona a més a més, va ser de les primeres que es va implicar en ajudar a víctimes de la SIDA o visitar presons on hi havia “rebels” del sistema i, de descendència jueva, no tinc cap dubte de per a quin bàndol s’hagués decantat avui en dia en el conflicte israelià- palestí . L’actual barbàrie i genocidi del seu poble jueu envers làrab segur que l’hagués fet posicionar en un moment u altre, favor dels oprimits colonitzats en la terra pròpia.
Autora de les seves pròpies cançons, les interpretava damunt l’escenari teclejant un piano de cua i amb una senzilla, i per això elegant, vestimenta sempre de color negra com les grans de la cançó.
Una malaltia degenerativa va apartar-la prematurament primer dels escenaris i desprès de la vida. Els últims anys és va dedicar a escriure relats de caire autobiogràfic que el seu editor anava publicant i desconec si existeixen avui en forma de llibre. El tros de dona que era Barbara, és pot mol be mesurar en el relat públic que va fer explicant l’ultratja que va patir quan als deu anys d’edat el seu pare va començar a abusar d’ella sexualment, ultratge doblement colpidor, quan al denunciar els fets als gendarmes, aquests van titllar-la de fantasiosa i només va pogué fugir del mal son foten el camp de la casa paterna quan la majoria d’edat no l’imposà cap inconvenient. No cal dir que, el fet que alguna persona famosa que ha patit violacions en la infància ho faci públic, és una gegantina passa que ajuda a que moltes criatures que estan passant el mateix calvari i tinguin el valor de denunciar-ho, al menys les escoltin familiars o autoritats.
Barbara, abans de retirar-se va fer un concert de comiat i l’última peça que interpretà, com no, va ser la emblemàtica cançó de composició pròpia “L’àguila Negre”. A l’escenari, els trets degeneratius de la malaltia - que ja eren palès en el seu cos - i segurament l’emoció del comiat del seu públic, -que deia era el seu verdader amor -, van fer que oferís una inoblidable i envejable interpretació carregada d’una forta dignitat i d'un emotiu respecte per al públic i per a si mateixa.
Deurien de ser molts més, però els tres últims minuts d’ovació que el vídeo enregistrà, donen fe de la sensible i llarga ovació que, el seu amant el públic, va oferir-li. Barbara, 15 anys ja, orfes de tu.










http://www.youtube.com/watch?v=6rnR-mVYqAE

dijous, 29 de novembre de 2012

nadal


L’intens  color vermell amb obscens llaços daurats damunt d'estovalles de tela de lli d'un blanc més blanc que el blanc (pere calders).....

Obsessives llumetes multicolors intermitentment llampants en un racó de la llar, pels carrers, pels aparadors, per l’escala de la comunitat....   

A la gran o petita pantalla, a diaris o revistes, en urbans cartells publicitaris...per tot arreu anuncis incitadors de consumir perfums  femelles i aigua de colònia mascles o sinuosa llenceria femenina o sinuosa roba interior masculina.....

Catalans xampanys (mal que els pesi als espanyols) o exquisits vins que figures de la faràndula  recomanen vestits de gala i elegant gest en actitud brindant a la salut de tothom....

Oliosos torrons de Xixona o d'eròtica xocolata negra que ens recomanen d'adquirir al so de nadales i que seran  colofó de luxe dels bons àpats familiars ....

Joguines sexistes de tota mena i fins i tot algunes articulades a base de piles perquè les criatures vagin aprenent a ser espectadores i para de comptar.....

AH!!!!, quin goig de societat i quina potència de consum delaten els anuncis que pretenen  (i de vegades no s’equivoquen), fer-nos veure   que tots som iguals de babaus.

 Està demostrat que no ens hem begut l’enteniment per la senzilla raó de que, pel què es veu, mai l’hem tingut, 

dimarts, 27 de novembre de 2012

joquer


Arrossegat pels bondadosos del sistema en mala combustió , va morir ofegat. 
Es pensen que fem ús d'un alfabet distorsionat i, salvadors com són, ens imposen el mateix tot convençuts que els pertany i així fan i desfan com més els rota.
I si ens deixen per inútils vol dir que comencen a exercir la verdadera democràcia, ara cal que comencin a exercir l’autocrítica.
Odiarà a.....?, i un cop aconseguit tornarà a pensar en un altre. La qüestió és odiar, odiar i odiar.
Una mirada perduda és un bon senyal de que el pensament ja navega pel conscient.

diumenge, 25 de novembre de 2012

heidegger




La recerca de l’origen o autor del text escrit de puny i lletra sobre un retall de cartró desat en silenci i secret dins l’estoig personal i que reprodueix la filosòfica frase, ja ha acabat.
Cinc anys, vuit mesos i un dia després de la colpidora absència, l’enigma s’ha esvaït.
Detall de la informació facilitada: Passant de la cinquantena i la seixantena amb escreix, es pot donar el cas de que amb  persones de la infància o joventut que compartim generació i de les que fa dècades que no en sabem res, per un motiu u altre, de cop i volta a alguna se li activa un registre cerebral que la mou a fer un retrobament que commemori l’etapa de convivència d'un grup amb el qual per uns anys es va compartir una activitat.
Quan expliques que algú ja no podrà estar en la foto commemorativa es fa palès el sincer condol i si et demana informació de la trajectòria vital de la persona absent, dius el que saps o intuïes podien ser les seves inquietuds i alhora, donada la carrera docent de la persona que t’està demanant informació, li preguntes sobre l’enigma, i amb un tres i no res t’adones de la professionalitat amb que aquesta dona durant els anys ha fet el seu ofici i no només això si no que, per allò de la deformació professional, inconscientment un cop assolida la jubilació segueix fent-ho ja que no és limita a donar el nom de l’autor, si no que et facilita un enllaç on et pots perdre hores i hores cercant i adquirint coneixements.





FILOSÒFICA MENT

INPUTS FILOSÒFICS PER A MENTS INQUIETES.




divendres, 23 de novembre de 2012

aficions



Per una sana convivència sostenible les ancestrals aficions  carregades de paciència dels modestos, des de sempre s’han recompensat amb aliments per la supervivència o per satisfer els també atàvics instints de maneres de cacera.
 Que algú deixi passar les hores del matí, tarda o nit sostenint  una canya amb un  fil penjant  que aferra  un traïdor ham al qual hàbilment s’ha incrustat  l’esquer, orgànic o simulat, per atrapar un afamat o juganer peix, és una afició que déu n’hi do el que pot donar per anar pensant i pensant sense preocupar-se gaire més que el de tornar a la realitat tot esperant el moment desitjat de veure com belluga l’esprimatxat final de la canya I copsar, tirant del fil, el què hi ha o el que no hi ha maleint, en aquest últim cas, l’habilitat del  peix  lladre que amb una petita mossegada l’ha fet  quedar en ridícul.  
Si aquest algú fa vida de parella tal vegada aquesta, feliçment alliberada gracies a la afició del company, també gaudeixi de les mateixes hores del dia o de la nit, fent i desfent al seu aire sense que ningú l’emprenyi o controli, trobant a més a més lliures els espais de la llar que segons com veure’ls buits de presencia humana, en acció o sedentària,   pot esdevenir-se  un exultant plaer.   
Qui dia passa, any empeny!

dilluns, 19 de novembre de 2012

joquer



dona u home, tot ja està escrit

A un racó de la memòria, un visible tatuatge: dia mes i any de l’últim adéu. 
En certa manera un “okupa”, és com un cargol ermità. Deixeu-lo en pau!
Il·lús, aprèn a comportar-te. Dins l’església no resis, d'existir Déu no caldrien temples.
Obre els ulls, espavila’t!!. La jerarquia familiar destorba el futur. Deixa de cercar la figura patriarcal que et dicta el què has de fer. 
Ui!, desempallegar-nos del tirà?... mai podrem. Quan algú deixa de ser-ho, un altre ja n'aprèn. Igual passa amb el demòcrata. Estem condemnats a l’enfrontament.


miliki "in memoriam"


Uns pallassos televisius als anys 70 ja entabanaven a les criatures ensinistrant-les en la resposta idiota que el sistema sempre vol que donem. A la pregunta de !¿CÓMO ESTÁN USTEDEEEEESSS??!!, les que no responien: BIIIEEEEEEN!!!! eren sentenciades a la auto-marginacio i fracàs per no seguir el corrent majoritari dels espectadors presents en el plató i, per mimetisme també, entre els que miraven el televisor a casa.
Ahir va morir un d'aquells clowns i les criatures de l'època que innocentment els hi reien les gracies ara ja són adultes, però tal com van les coses, sembla ser que en tot moment aquella resposta idiota però positiva, tot s'ha de dir, sempre les ha fet veure el bòtil mig ple que és la resposta dels optimistes i para de comptar, enfront de la resposta dels pessimistes (aquells infants auto-marginats) que, com què segueixen no parant de comptar, veuen amb claredat meridiana pels anys passats el volum de líquid espoliat.

diumenge, 18 de novembre de 2012

fa prop de nou anys


profétic article de Francesc Orteu.

Un gat dormisqueja a l’esplanada de l’Acròpoli, a tocar de les mil·lenàries columnes de marbre blanc del Partenó.
Aquest matí és com de vidre: lluent i d'una atmosfera tant transparent que puc, en passar-me per sobre, veure com els ocells aixequen les celles. El paisatge des d'aquí dalt és un plat pla i el pensament salta feliç, d’evidència en evidència. Aquest va ser el mon sencer de Sòcrates, que mai no va allunyar-se de la ciutat. Aquí es va inventar el pensament abstracte de la manera següent. Hi havia a Atenes una activitat trivial anomenada conversa que va començar a tenir públic. Un públic cada cop més expert que va fer del diàleg un esport de competició on s’abocaven diners. Així van aparèixer uns professionals: els sofistes que venien a ser com un advocat, un publicitari i un monologuista sumats. Feia goig veure'ls trinxar els arguments del contrari o, molt millor, trinxar el prestigi del contrari. Un d'aquests pugilistes de la raó va ser Sòcrates, que, malgrat tot, és recordat com una bona persona. La filosofia era llavors una cosa que te la feien a la cara, te la deien personalment. La indústria movia tants diners com pot moure la televisió, on també és necessari posar la cara. Més tard el pensament es va començar a escriure i, lògic, va perdre gràcia. També Atenes va resultar derrotada a les guerres del Peloponès per Esparta, cafre i antipàtica, i tot el negoci de la raò-espectacle es va anar perdent. La resta és coneguda. Arriben els romans i omplen el Mediterrani de franquícies que no són altra cosa que una imitació barata de la marca Atenes.
Bé, què hi farem, el cas és que aquest matí preciós de principi de desembre he pujat a l’Acròpoli i he vist com és de blanc el marbre del Partenó. El sol feia brillar aquest esquelet honorable que, al llarg dels segles, ha estat temple, caserna mesquita, polvorí o església, la de Santa Maria de Cetines, regida pels catalans en el XIV.
A tocar de les columnes estirat sobre marbres caiguts, passa les hores un gat amb la punta del nas ferida, per tafaner, suposo. El mussol simbolitza la filosofia. Error. L’animal filosòfic de mena és el gat. Un gos pot ser un artesà o un soldat, no algú que pensa. El gat sí. Grècia és un país aclaparat pel seu passat.
Mai no tornarem a fer res similar”, em diu un amic. I té raó. Però va bé que a totes les cases hi hagi algú que no faci res. Tradicionalment aquesta ha estat la funció dels gats. Ara, a Europa, és la funció dels grecs. 

dissabte, 17 de novembre de 2012

14N, "LA VOLUNTAT D'UN POBLE"

14N, "LA VOLUNTAT D'UN POBLE"


És reconfortant veure amb quina professionalitat joves valors compromesos amb l’honestedat informativa fan la seva feina.
La selecció d'imatges entrellaçades cronològicament, fa veure la realitat viscuda als carrers d'una ciutat concreta però extrapolable aquest dia a qualsevol altre lloc de l’estat espanyol d'Itàlia o Grècia.
L’esforç de piquets informatius donen fe del voluntariat obrer per mantenir el costum heretat d’antics lluitadors que ens van deixar petja d'allò, tan oblidat en molts sindicats, que es denomina “la consciència de classe”.
La ciutadania, sense embuts, parla obertament davant els càmeres de carrer de TV cercadors d'imatges i opinions i cada vegada més la seva veu delata convençuda que, el què està fent, és escampar per tota la ciutat el missatge reivindicatiu d'ideari humanista militant.
L’objectiu del càmera compromès també capta la vessant ocurrent ciutadana de satiritzar teatralment al carrer moments tragicòmics de les conseqüències de la crisi martiritzadora i ofegadora que ja comença a ser el pa nostre de cada dia.
Tot plegat serveix per escalfar els motors per l’apoteosi final: la marxa- protesta col·lectiva. El poble camina unit, cada grup o col·lectiu és encapçalat per persones sostenint amb mans segures i fermes la extensa tira de roba de la pancarta denunciadora de l’espoli , genocidi i menyspreu que pateix.
Més tard i en plena eufòria reivindicativa, els sicaris de l’ interès i ordre de la oligarquia estratègicament situats observen amb ulls desorbitats, sanguinolents i en silenci, el pas dels manifestants. Amb puntual estratègia militar sonen les sirenes amenaçadores que representen el sistema d'ordre dels corruptes i la por comença a entrar per tots els porus de la epidermis del poble que està defensant democràtica i pacíficament els seus drets . Quan els furgons “asirenats” s’aturen, comença el desembarcament dels bàrbars guarnits amb intimidadores cuirasses brandit porres atacants i escuts defensors i atacants alhora i sense cap tipus d'obligada identificació xifrada, intimiden, acolloneixen, espanten i agredeixen a qualsevol que troben pel costat o pel davant.
Amb l’actitud d'aquesta acció ja està tot dit i beneit. “ELLS” estan fermament disposats a no escoltar ni raons ni necessitats ni clams del poble, “ells” només el sotmeten ja que, “ells” aquest principi de segle ja saben que, per fi!, tenen totes les de guanyar.
El poble finalment, d'una manera pacífica, histèrica, enrabiada i segurament acomplexada per la por, tornarà a casa amb un profund sentiment de -malgrat la possible derrota per la repressió viscuda- ser el vencedor d'aquest dia de vaga general ja que, quan sigui l’hora de la propera convocatòria, ¿com si no pot pensar què podrà tenir el valor de sortir al carrer?. 

la pobresa (II)


Així doncs, el que neix pobre, si la desnutrició no li ho impedeix, haurà d'agafar amb ràbia desenfrenada la tovallola.
goya
Goya denuncia, Goya nos enseña el mal y cómo no deberíamos dejar que esto se repitiera. Goya rebelde, Goya profeta.

divendres, 16 de novembre de 2012

la pobresa


Avui he escoltat una frase colpidora: “Es pitjor néixer pobre que morir pobre”, tal vegada avui dia i en la nostra societat industrial capitalista, el que mor pobre és perquè en algun moment de la seva vida i per circumstancies de soledat aclaparadora no ha pogut lluitar contra els que el desposseïen i  no ha tingut més remei que llençar la tovallola.
goya

42. Tú que no puedes. Aguafuerte, aguatinta bruñida. 205 x 145 mm.. Real Calcografía (Madrid).
-Las clases útiles de la sociedad llevan todo el peso de ella, o los verdaderos burros a cuestas.-
¿Quién no dirá que estos caballeros son caballerías?.
-Los pobres y clases útiles de la sociedad que llevan a cuestas a los burros, o cargan con todo el peso de las contribuciones del estado.
-Como suben los borricos.
Jovellanos en su Informe sobre la Ley agraria, p. 121, describe lo reflejado en la composición de Goya: "las pensiones más duras y costosas refluyen cada día sobre el labrador por un efecto de las exenciones dispensadas a otras artes y ocupaciones. (...) Todas las cargas concejiles agobian al agricultor, mientras tanto que con mano generosa se exime de ellas a los individuos de otras clases y profesiones".